Aquest cap de setmana vaig assistir al Teatre Principal, a la representació de l'obra del dramaturg francès Eugène Labiche, Un barret de palla d'Itàlia, sota la direcció de Jordi Pons, que atesa la gran expectació creada, va obligar a allargar les representacions inicialment previstes.

Haig de confessar que en aquesta ocasió tenia certs dubtes interns, perquè no les acabava de tenir totes. Per res del món volia que aquella sensació de trobar a faltar un nou muntatge quedés desdibuixada per un cert regust a poc.
Reconec que a mi m'agrada llegir més enllà del que em diuen. Potser per l'experiència del món franquista en què t'obligaven a llegir entre línies, ha fet que sempre esperi alguna cosa més del moviment escènic que em regalen.
Sigui pel que sigui, l'obra no em va entusiasmar, i no culpo ni els actors ni el director, més enllà d'haver-la escollit. Sé que no gaire lluny de la meva butaca hi havia persones que s'ho passaven d'allò més bé. Aquesta és la sort de viure en societat, que no tots pensem el mateix, ni ens delectem amb les mateixes coses.
Fa dies que no coincideixo pel carrer amb en Jordi, i si en tinc l'oportunitat m'agradaria que em comentés allò que signa en el programa de mà, que "aquest és el quart intent, al llarg de més de quaranta anys, de posar en escena" aquesta obra i que l'any 1969, jo en aquella època era molt lluny d'Arenys, l'Agrupació Artística Arnau (A/3) es varen plantejar representar-la, però al final es varen decantar per l'Òpera dels tres rals. Crec que la decisió va ser molt encertada, encara que potser en aquella època, l'obra d'aquest diumenge no m'hauria provocat els sentiments que ahir vaig percebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada