M'he hagut de mossegar la llengua

Avui m'he hagut de mossegar la llengua, o els llavis, o empassat saliva. Les relacions amb persones no són senzilles, sobretot si hi ha diversitat d'opinions, objectius diferents, per més ganes que puguis tenir de compartir espais i projectes. Si tu mateix et replanteges la vida, les estratègies i les dinàmiques de treball, què no passa quan en això no hi estàs sol?

En la planificació de les activitats no sempre penses igual, però això no ha de ser motiu per no avançar. El problema sorgeix quan hi ha qui viu en el dia de la marmota, que no hi ha manera de fer-lo sortir del bucle en què es troba, sobretot quan tampoc t'aporta resultats o idees per tirar endavant. És en aquestes situacions, tenint en compte que no t'hi vols enfrontar, que no saps com actuar ni què dir, i et fas un tip de mossegar-te la llengua per evitar situacions irreversibles que puguin tirar daltabaix els projectes.

Probablement tots plegats hauríem d'aprendre a conversar. Saber escoltar i entendre que els altres no necessàriament han de pensar com tu. Que és bo aportar idees, argumentar-les i defensar-les, sense oblidar-te dels altres, de què opinen i com pensen. Si quan entres en un debat tens la intenció de sortir amb la teva, sense tenir en compte què en pensen els altres, mala cosa.

El que costa més d'acceptar és aquell que no fa ni deixa fer. D'exemples d'aquests en trobaríem arreu, i acostumen a encallar molts projectes en detriment de la col·lectivitat. Aquí sí que cal donar la cara i deixar ben clar que si no vols avançar, si més no deixa que ho facin els altres.

Ens calen bons polítics per avançar com a país

Després del desencís de molts independentistes amb l'actuació final del govern català, ara fa un any, cada vegada són més les persones que reclamen un govern actiu que desencalli la situació, però que sobretot governi. Queda en suspens què passarà amb els nostres polítics injustament empresonats i a l'exili, però entretant cal que el govern català es tregui la son de les orelles i avanci en tot allò que ha de proporcionar una societat més justa i rica.

No pot ser aquest no fer res a l'espera de què passarà amb el judici per al procés. Està bé que es continuï treballant per engrandir el nombre de persones d'arreu que conegui quina és la situació de Catalunya, en un estat repressiu i amb la disminució de les garanties de llibertat d'expressió i respecte dels drets humans, però el govern ha de governar i això és el que es troba a faltar.

L'altre dubte que tenim molts és si els actuals dirigents, els membres del govern amb el president al capdavant, són els millors i els que necessita el país. Si el treball de la majoria del Parlament és l'esperat o es troben desorientats, sense ningú que els obri el pas i els encamini a legislar per al bé de Catalunya. Dóna la impressió que només estan preparats per defensar-se de la crítica grollera de bona part de l'oposició, però sense aportar solucions als problemes que viu el país, més enllà del procés i la independència.

Som cada vegada més les persones que reclamem que es deixi de mirar enrere, sense oblidar que tenim una responsabilitat pels nostres empresonats i exiliats, però també d'avançar i sortir d'aquest bucle que ens té paralitzats des de fa un any.

Com desenganxar-nos d'aquesta tendència a espatllar-ho tot?

A part de la ràbia i impotència que et produeixen segons quines notícies, llegir el diari esdevé un exercici d'avorriment i fatiga al mateix temps. Estem tan plens de notícies sobre corrupció que ja no tenim ni esma per exaltar-nos, sinó que ens avorreix solemnement, sense aquella dosi de rebel·lia en adonar-nos que no hi ha manera de solucionar-ho perquè tot està massa manipulat i amb molts interessos en joc.

Llegim sobre el procés sobiranista, la corrupció del partit del govern, de la història de la família Pujol enfangada fins al coll, també de la tàctica de protegir-se entre ells que exerceixen la Fiscalia i el Poder Executiu que els ha escollit, i al final t'adones que ens trobem en un bucle molt difícil de sortir-ne, i que, per acabar-ho d'adobar, l'alternativa és anar a parar a la vulgaritat de notícies com pot ser el candidat espanyol a l'Eurovisió o, el que és pitjor, a notícies que haurien ocupat les primeres pàgines del setmanari El Caso, i que et mostren el tipus de societat que entre tots hem anat construint.

Resulta complicat trobar notícies positives que ens aixequin una mica els ànims. Et cal anar a buscar fets excepcionals de persones anònimes que treballen dia rere dia per satisfer les necessitats bàsiques d'una bona part de la població.

Hem d'aconseguir entre tots sortir d'aquesta tendència a convertir la nostra societat en un món individualista on cadascú va a la seva, ignorant els altres, i aconseguir un món solidari, tenint en compte tot allò que tenim al voltant, totes les persones amb qui ens creuem i que ni tan sols en coneixem el nom. No cal fer grans excentricitats ni mogudes, sinó simplement actuant de la mà dels més propers, amb sentit crític, però il·lusionats per invertir aquest moviment que ens porta a l'autodestrucció com a societat.