Caiguda del castell de cartes

Si no ho recordo malament (ho hauria de buscar), en alguna altra ocasió he parlat de la caiguda del castell de cartes. Probablement em referia a tot el Procés que ens ha portat on som en aquests moments. Paral·lelament, ho podríem aplicar al que està passant amb el Consell per la República, o fins i tot a la mateixa ANC. Què els passa?

És cert que quan el vent bufa de cara tot és més fàcil i engrescador, però quan van mal dades la cosa es complica i comença tot a tremolar, fins al punt, com sembla que passa ara, que les estructures fan fallida i van per terra.

Aquests dies hi haurà eleccions al Consell per la República en una situació gens favorable perquè es puguin sentir contents. Les acusacions a Toni Comín, uns dels candidats amb més possibilitats per erigir-se en president, no proporcionen la confiança en la institució com caldria, sobretot perquè ja, des de l'inici, ha tingut molts detractors i persones que no han acabat d'entendre ni els objectius ni la necessitat de la seva creació.

Avui llegia que a l'ANC s'han tirat els plats pel cap. De fet, des del moment que l'actual president, en Lluís Llach, es va presentar a la votació portava a sobre el dubte de la legitimitat per poder-s'hi presentar, atès que incomplia un dels requisits més típics de tota organització, com és la d'estar al corrent del pagament de la quota de soci. A més, s'ha dit sempre que en un galliner no hi poden haver dos o més galls. 

És trist que, amb tots els problemes que tenim, la prioritat sigui l'alimentació de l'ego dels protagonistes. Entenc que cadascú ha de defensar les seves idees, però això no pot comportar baralles i discussions que no porten enlloc, més enllà de perpetuar-se en els càrrecs, deixant en segon terme els objectius a assolir.

Tot i que no tinc cap lligam amb aquestes dues entitats, em sap greu que s'estiguin barallant, perquè en el fons hi ha persones a qui s'ha de reconèixer la dedicació i empenta per defensar els interessos dels catalans. Potser no es fa de la millor manera, però des de casa, asseguts al sofà, segur que no aconseguirem res.

Més irregularitats del rei emèrit

La sèrie Joan Carles I "el corrupte" continua avançant i van apareixent capítols nous. Avui llegíem a la premsa el pagament de més de quatre milions d'euros per regularitzar una situació il·legal no declarada, i la pregunta que ens fèiem tots era: d'on haurà tret els diners? D'alguna altra estafa?

Sembla ser que el rei emèrit té molts bons amics i li han deixat els diners perquè d'aquesta manera no hagués d'anar a judici, perquè... esclar, encara no li han requerit res, i per tant ho pot anar regularitzant, cosa que una persona normal, de carrer, no ho podria fer. Llavors diu, ell mateix, que la Justícia és igual per a tothom. Ja s'ha vist!

Se m'escapa una cosa. Si a mi em regalen quatre milions per pagar a Hisenda, no hauré de declarar aquest ingrés? I les ànimes caritatives com justificaran aquesta generositat? Suposo que no ho acabo d'entendre perquè ni he tingut ni tindré l'oportunitat d'experimentar-ho, però estaria bé que algú ens ho expliqués.

Ha sorprès el to del president espanyol queixant-se de la manera d'actuar del rei emèrit. No sé si ha exagerat la nota per reforçar el seu suport i confiança en el rei actual, però si més no ha estat un canvi de posicionament, que de totes maneres no ens portarà enlloc. Seria bo que ara donés suport a algun tipus d'investigació, però això ja seria demanar massa. Potser ha estat una picada a l'ullet al seu soci de govern.

Sigui com sigui, és de lamentar la situació que estem vivint i tot el que es de domini públic sobre la manera de fer del monarca espanyol. Fa dos dies que se li feia un reconeixement públic per la seva actuació arran del 23 de febrer de 1981, però alguns creiem que no se sap tota la veritat, sinó que hi ha alguna cosa que se'ns amaga. No tenim tan clar que el rei no jugués un paper més que de salvador de la democràcia, i que no hagués tramat alguna operació política que finalment no va acabar de funcionar. A hores d'ara t'ho pots imaginar tot. No hi ha aigua clara en el rei emèrit.

Som Energia i Som Mobilitat al Calisay

Una xerrada interessant sobre mobilitat i energia a la sala noble del Calisay organitzada per la CUP. Quan hi he arribat, uns quinze minuts tard, el regidor d’Arenys de Mar, per la CUP, justificava perquè no defensen la variant que fa tants anys s’ha vingut reclamant, des del primer consistori democràtic.

No és una variant necessària si d’aquí a dos anys l’autopista serà gratuïta. No hem de trinxar més el territori! serien els motius bàsics de la seva oposició. Jo em pregunto: s'acabarà construint? L'alcaldessa l'altre dia va dir que sí, però jo no em fio gaire de ningú, i menys de la Generalitat.

Sabem que no tots els grups municipals ho veuen de la mateixa manera, més aviat hi estan a favor, encara que en campanya electoral l'alcaldable Estanis Fors ho bescanviava pel passeig de mar entre Arenys i Caldetes (fins al túnel, només, oi?). 

A l'inici de la xerrada sembla ser que s’ha parlat del pla de mobilitat d'Arenys. Finalment el tindrem! Aquest matí, en una sessió formativa ha sortit el tema de la mobilitat a les ciutats, quan el conferenciant ha afirmat que la gestió de la mobilitat és una assignatura pendent dels municipis, que no acaben de sortir-se'n. A Arenys no és fàcil.

Quant a mobilitat s'ha parlat de Som Mobilitat, un projecte cooperatiu interessant, i d'energia s'han referit a l'experiència de Som Energia, una cooperativa de la qual en sóc soci, i que m'agradaria que es pogués elaborar un projecte a la nostra vila.

Una setmana de reflexió i moltes incògnites per als independentistes

Parlar diàriament de la situació en què es viu a Catalunya darrerament comporta el perill de repetir els arguments i les conclusions a què arribes després de llegir tot el que passa. Les novetats segueixen una mateixa línia i es basen en la manca de democràcia, la revenja política dels partits espanyols en conxorxa amb els jutges, el silenci de la comunitat d'estats europeus, i les baralles entre els partits indepdentistes.

No ens ve de nou que Europa doni suport a Espanya, perquè tothom tira per a casa, i en aquest cas el soci és l'Estat espanyol i no una regió d'aquest estat. De totes maneres no perdem l'esperança que a la llarga el món s'adoni de la restricció de drets que estem patint, per una causa que alguns podran pensar que és injusta, però al cap i a la fi el que importa és com s'està reprimint aquest atreviment del poble català, d'una bona part del poble català.

L'ajornament del Ple d'investidura i la intromissió en una conversa privada entre president i conseller han estat els dos elements claus d'aquesta setmana que han portat a molts a pensar que tot s'havia acabat. Desconec com continuarà tot plegat, però estic convençut que res no haurà acabat. Potser els més optimistes s'adonaran que allò que donaven per fet haurà d'esperar una pila d'anys, i molt probablement ni ho podran veure ni viure-ho. Qui s'imagini, però que el fet català s'ha acabat i que mai més es posarà en dubte la unitat espanyola, està molt equivocat. Aquesta sensibilitat i per a molts necessitat de sentir-nos alliberats de la pressió que Espanya ha fet sobre Catalunya al llarg del temps, no s'elimina fàcilment, sinó que més aviat s'amplia a cada nova generació, i no pot estranyar que tornin a sorgir enfrontaments. Una altra cosa és saber endevinar si mai per mai s'aconseguirà l'èxit anhelat. Això són figues d'un altre paner.

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

Els papers de Panamà

Avui tothom parla dels papers de Panamà. Bé, potser no tothom ho fa perquè estem tan farts de corruptes que ja res no ens sorprèn i a més no tenim cap tipus de confiança en que tot això porti enlloc. Anem col·locant personatges al llistat dels corruptes, però no els hi passa res.

A molts ens cauria la cara de vergonya, però ells no en tenen. Saben que passats uns dies o tirant llarg uns mesos, ningú ho recordarà perquè ja n'hauran sortit d'altres.

Us haig de confessar que no he parat ni un segon per mirar qui hi ha de conegut, perquè no m'interessa. Més aviat em fa agafar mal humor i prefereixo no saber-ho. Avui, que per qüestions familiars he hagut de canviar el programa de tarda, he celebrat no tenir temps per aprofundir en la notícia. Segur que ho sentirem a dir durant alguns dies, fins que ens arribi una altra notícia.

I a Espanya ja tenen clar qui governarà? M'ha semblat llegir que en unes noves eleccions C's i PP sumarien majoria absoluta. Potser sí que optaran per repetir-les i acabar amb aquesta situació d'estancament. No crec que el PSOE aconsegueixi convèncer Podemos perquè accepti ser soci de C's. 

Muriel Casals i Esperanza Aguirre són notícia

Dues dones són notícia avui a la premsa. Es tracta de l'expresidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i de la ja expresidenta del PP madrileny, Esperanza Aguirre. Muriel ens ha deixat després de l'accident que va patir a finals de gener, i que no ha pogut superar les ferides. El cas d'Esperanza Aguirre és diferent i té a veure, o no, amb la corrupció del PP.

Muriel es va pronunciar clarament a favor del procés constituent i la independència de Catalunya, essent presidenta d'Òmnium Cultural, una entitat amb socis favorables a la independència, però també d'altres que no pensaven el mateix. No sé què ha passat amb aquests darrers, però em consta que alguns han estripat el carnet de soci, contraris al posicionament de la seva presidenta.

Sempre he entès la posició de l'ANC, però no tant la d'Òmnium. Em passa una mica com en el cas del Barça. Aquest club també té socis que no estan a favor de la independència, i això ha de fer pensar els seus responsables de junta.

Ens hagi agradat més o menys, hem de ser capaços de reflexionar sobre el paper de les entitats i els límits dels seus pronunciaments. Com és obvi Òmnium Cultural no tindria raó de ser si no es posicionés clarament a favor del país, del dret a decidir, però de la independència també? Aquí jo hi tinc els meus dubtes.

Tot això, però, no voldria que servís per qüestionar el paper de Muriel Casals, ara que ens ha deixat víctima d'un desgraciat accident. Muriel va lluitar per tot allò que creia sincerament, i és un exemple per a moltes persones, que a vegades ens limitem a jutjar des de l'altra banda de la plaça. L'exemple de Muriel Casals ens ha de servir per treballar intensament per trobar una sortida positiva per a Catalunya. S'ho mereix, i a ella li hem de dedicar.

D'Esperanza Aguirre no sabria dir-ne gaires coses positives, tot i que segur que en té. Sempre l'he considerat una persona que actuava per interès personal, i que el servei a la població era una excusa per estar a dalt i viure de la política. I amb això no vull dir que Aguirre hagi actuat de manera corrupta, simplement sospito que ha viscut de la política sense importar-li gaire el servei als altres. Segur que la seva dimissió amaga uns objectius que no trigarem a conèixer.