Reflexions d'un brillant ministre

El ministre d'Interior actua com un disc ratllat i és la simplificació de la ment humana, amb moltes mancances i recursos. Ja sé que jo també semblo un disc ratllat parlant d'ell, però per més que intento veure-hi aptituds no les sé trobar.

Els fets d'ahir a Vilanova i la Geltrú varen venir com l'anell al dit per al Partit Popular. Actes com aquests els van molt bé perquè els presenten com a víctimes a qui cal compensar amb els vots. Segur que desitjarien que això passés més sovint, i en tenim prou exemples d'utilització de desgràcies com a excusa per aconseguir la bondat del vot. No sempre els surten bé, com va ser molt evident en les eleccions generals en què es presentava per primera vegada el senyor Rajoy. Allà els va sortir el tret per la culata.

Ahir, per més que els manifestants portessin pancartes contra els desnonaments, per al senyor ministre tot va ser motivat per la dèria sobiranista, que provoca aquesta crispació constant arreu. El senyor ministre no sap dir res més, però per més que ho repeteixi una vegada i una altra, no aconseguirà que sigui un fet. A mi, senyor ministre, qui em crispa és vostè i totes les mesures que pren el seu govern per fer-nos, als catalans, la vida impossible. Això és el que m'ha fet canviar l'opinió sobre la millor solució per als nostres mals.

El senyor ministre sap que sense la participació de CIU en el bloc sobiranista, els anhels de la majoria dels catalans no seria la independència ni tan sols el dret a decidir. Si el govern espanyol, amb PP ara i PSOE abans, hagués estat més llest i no s'hagués deixat portar per l'orgull desmesurat, hauria deixat sola ERC en aquesta iniciativa, i el resultat hauria estat un èxit per als interessos espanyols. 

ERC també sap que si s'ha pogut avançar tant, ha estat per l'empenta de CDC i el president al capdavant. Ho sap i per això té tants problemes existencials davant dels resultats electorals d'aquest diumenge. Per una banda vol guanyar CIU, però per l'altra no vol que el president pateixi una greu derrota, que posaria en perill tot el camí que s'ha recorregut fins aquí. 

El senyor ministre ho sap, o ho hauria de saber si tingués dos dits de front, però ja se sap que si ocupa el lloc que ocupa, és per obra i gràcia d'un president que premia els fidels al marge de les seves capacitats.

Les misèries del PP, ara contra la PAH

Diuen que la millor defensa és un bon atac. No sé si això és el que ha pensat avui la delegada del govern de Madrid, la senyora Cristina Cifuentes, però el cas és que s'ha de ser molt miserable per fer les declaracions que ha fet. En lloc d'amagar-se per la vergonya que hauria de tenir per tot el que el seu partit està fent, cobert de merda fins al coll, es dedica a insultar i calumniar a qui, amb més o menys encert, reclama justícia per a unes víctimes del sistema.

La democràcia del Partit Popular no s'aguanta per enlloc. Obtenir la majoria absoluta no li dóna dret a fer el que li roti. La legitimitat no garanteix la justícia, i en el cas del PP hi ha una gran divergència. La prepotència no és bona per a ningú, i el PP més que ningú hauria d'haver après la lliçó. Encara recordem el prepotent Aznar que, ara fa deu anys, va justificar la guerra contra l'Iraq amb una mentida, i que una altra mentida va fer que el PP perdés les eleccions.

Em sap greu per persones, militants i simpatitzants del PP, que conec i que m'estimo i respecto, però estic segur que entendran la meva indignació per una estratègia que considero mesquina. No hi ha dret que per defensar-se dels atacs argumentats d'unes persones que es troben en una situació molt crítica i sense empara, es recorri a la difamació i l'insult, en l'ànim de desacreditar qui critica la postura del partit en el govern.

Des del primer dia he manifestat que tota persona és responsable dels seus actes i que la culpa no és només dels bancs. El problema és que el govern ha sortit a defensar els bancs, tant en el cas de les hipoteques i desnonaments com en el cas de les preferents, i ha deixat a l'estacada a la ciutadania. Ja només falta que, com a Xipre, ens robin els nostres estalvis, per més ben protegits que ens pugui semblar.

Les preferents i els desnonaments

Dins del conjunt de problemes que estan sorgint per la crisi econòmica que patim des de fa uns cinc anys, hi ha l'estafa a petits estalviadors amb "les preferents" i els desnonaments de famílies que no han pogut fer front a la hipoteca del seu habitatge o dels seus familiars. Dues problemàtiques diferents, però injustes.

Cal diferenciar, però, les dues situacions. En un cas estem parlant de famílies, moltes d'elles matrimonis grans, que el seu dia varen seguir els consells del seu banquer per dipositar els seus petits estalvis en un fons que mai es podien imaginar que no podrien cancel·lar alegrament. En situació de bonança trobarien possibles compradors, però actualment ningú està disposat a comprar-les i per tant el seu valor és zero.

En el cas dels desnonaments estem parlant d'unes persones que es varen arriscar massa i ningú els ho va fer veure. Els bancs estaven interessats en oferir crèdits i gens disposats a posar-hi traves, encara que el seu retorn perillés. Els clients estaven obsessionats amb comprar un pis, i fer l'esforç que calgués per retornar el préstec. Molts tenien feina, encara que alguns arriscaven massa. Quan s'ha acabat la feina, el banc els ha reclamat el pis i el deute pendent.

Al marge de consideracions particulars, el primer cas és una estafa en tota regla, perquè es va enganyar l'estalviador. En el segon cas podríem estar parlant de culpa compartida, encara que la majoria dels casos viuen situacions dramàtiques.

La societat ha de donar solucions a ambdós casos. No pot ser que estiguem perdonant els bancs i castigant les persones. On és l'ètica? El PP, amb majoria absoluta al Congrés de diputats i al Senat, no està gens sensibilitat. Va acceptar que entrés a tràmit la ILP sobre les hipoteques i desnonaments, per la pressió que varen suportar, però això no vol dir que les famílies que estan en perill de ser desnonades puguin estar tranquil·les. Amb el govern que tenim, els bancs en sortiran beneficiats, i amb aquests tots els seus accionistes.

La casa reial implicada en el cas Nóos

Diego Torres implica la casa reial en el cas Nóos. Fins ara el gendre del rei espanyol havia declarat que ell només hi posava la cara, però qui decidia era el seu soci Torres. Segons aquest, no només hi posava la cara, que sembla que en té molta, sinó sabia què feia i decidia, i no ho feia sol, sinó que la seva dona i l'assessor també hi ficaven cullerada. Si més no estaven al cas del que feia l'empresa.

Què pot passar? No poden jutjar el rei, però si hi té responsabilitats, no hauria de dimitir? Ja sé que aquest verb el PP l'ha fet treure del Diccionario de la Real Académica. M'ha fet gràcia una vinyeta que he vist al facebook, on es veu el papa Benet XVI amb un cartell que diu: "tu també pots Mariano".

Sembla doncs que estem vivint uns moments que passaran a la història per la seva singularitat. Una concentració d'esdeveniments que ens han sorprès i han marcat el futur més incert que ens podíem imaginar. Un papa que renuncia, uns polítics corruptes que no dimiteixen, un govern català que està pel dret a decidir, i un rei que no té cap intenció d'abdicar, però es troba amb l'aigua al coll.

Corrupció, espionatge, monarquia, dimissions, retallades, desnonaments, sobiranisme... cada dia rebem notícies d'aquestes característiques i cada vegada està tot més embolicat. Un govern espanyol que ha incomplert totes les seves promeses electorals i que es troba envoltat de casos de corrupció, però amb una oposició que no queda curta. Un moment important en què cal prendre decisions perquè no podem continuar massa temps més com ara.

Desnonaments aturats i pisos socials

Aquesta setmana estem entretinguts. En plena campanya electoral, una vaga general en 48 hores i la paralització dels desnonaments, ocupen les pàgines dels diaris i les redaccions de tots els mitjans de comunicació. D'alguna manera es diversifiquen les notícies encara que hi puguem trobar un comú denominador. El malestar per la situació econòmica i social que estem patint.

Veurem de què són capaços els dos principals partits espanyols a l'hora d'aturar l'execució dels desnonaments i què fan amb les famílies que ja han passat pel tràngol. Tampoc seria just que la mesura no tingués efectes retroactius, malgrat les dificultats que això pugui suposar. Hi ha moltes famílies que viuen una situació extrema, i si ara es diu que ningú no pot quedar sense casa, aquest ningú també fa referència a les famílies desnonades.

En paral·lel ha sortit la notícia de la construcció de nous habitatges socials a Arenys de Mar. En aquest cas pisos municipals, de lloguer amb dret a compra. Em preocupa la seva gestió, que no voldria que fos tan desastrosa com la realitzada per la Generalitat amb els pisos dels frares. Sempre he pensat que hi ha coses que l'administració pública pot fer molt bé i d'altres que no li escauen tant. En el cas dels habitatges potser tenim la mala experiència de la gestió dels consellers d'ICV durant el govern català del tripartit.

La sensibilitat no és el principal valor que demostren tenir els nostres governants. Les retallades socials han sacsejat la societat i han servit per alguns de trampolí a una societat menys justa, amb un estat més pobre i menys interventor, i per altres com a eina demagògica per atacar la dreta, quan en temps en què tenien el poder tampoc varen fer res per als més febles. Qui digui que vam deixar un govern d'esquerres per agafar-ne un de dretes, s'equivoca. L'esquerra a Espanya i també a Catalunya, fa molt temps que no la veiem per enlloc.

Víctima d'un mal professional que juga a detectius

El PP i el PSOE volen canviar la legislació per evitar tants desnonaments. Sempre s'ha vist que cal que molta gent hi pateixi perquè es resolguin els problemes. Arribem sempre tard i no hi ha manera de canviar. Són moltes les famílies que s'ho han estat passant malament amb els desnonaments, fins al punt de llevar-se la vida. Hi ha hagut mogudes ciutadanes que en alguns casos han evitat el desnonament, però sobretot han ajudat a conscienciar la societat de que teníem un problema que calia resoldre.

Llegint aquestes notícies t'adones del grau d'impotència en què moltes persones es troben, sense tenir on agafar-se. És una sensació que, amb més o menys força, tots hem arribat a experimentar. A mi m'ha passat i en aquests moments diríem que..

Legislem molt, reglamentem molt la nostra vida, i se'ns escapa de les mans. Les conseqüències són que paguen justos per pecadors, i encara pitjor: els descarats se'n surten i els nobles reben les bufetades.

Per un moment repasseu tots els reglaments i lleis que ens condicionen l'existència, i analitzeu fins a quin punt ens defensen o ens marquen i en certa manera oprimeixen. El pitjor de tot és reconèixer que vivim sotmesos a la interpretació de les lleis. Aquest subjectivisme no em serveix. Més aviat em preocupa i és la causa de desoris. Va ser encertada la interpretació del Tribunal Constitucional de l'Estatut d'Autonomia? No creieu que és la base de tot el rebombori en què vivim aquests dies?

Fa uns mesos que vaig escriure que un dia ho explicaria. Encara no toca, perquè el tema continua, però... Hi ha ajuntaments que juguen a detectius i les víctimes són els pobres ciutadans a qui se'ls imputa actuacions il·legals sense raó. Sortirà.

Senyors polítics, n'estem farts

I això ho diem persones que tenim la sort de conservar una feina, sense problemes amb l'habitatge ni amb la hipoteca. Imagineu-vos què poden dir aquelles persones que han quedat sense feina, que no cobren cap sou ni retribució social, que tenen l'habitatge hipotecat i els amenacen amb el desnonament... no és cap exageració, sinó un fet ben real. 

¿Què poden pensar quan escolten el president del govern de l'Estat que els diu que la manca de credibilitat, que situa la prima de risc per sobre dels 500 punts no té res a veure amb Bankia? ¿Què pensen quan llegeixen al diari que un executiu de Bankia es retira amb una indemnització de 14 milions? I... ¿De què tenen ganes de fer quan el PP i el PSOE es neguen a crear una comissió investigadora per aclarir en què s'han malgastat els diners de Bankia? Per què passa això? 

Senyors, on és la transparència? El que se m'acut de seguida, sense pensar, és que Bankia compromet els dos partits majoritaris. Que estem vivint i patint la dictadura dels partits majoritaris. Que ens enganyen i ens fan pagar la mala fe, el lladronici i la incompetència d'uns quants que s'han ficat a la política per interessos personals. Que només busquen el seu bé. 

Aquest dia el magistrat Dívar el salven d'haver d'explicar que amb diner públic s'ha estat pagant uns caps de setmana d'hotel i platja amb un o una acompanyant. Avui són Rubalcaba i Rajoy que s'uneixen per no haver d'explicar que s'han apoderat d'uns diners de Bankia, per als seus respectius partits i simpatitzants. Perquè si no és cert, quina por tenen que s'investigui? 

Per tot això, però per molts més motius, podem dir que n'estem farts, que ja no ens creiem ningú. Que el president Mas ens havia venut que volia convèncer els altres partits catalans de que el Pacte fiscal era tant necessari, i ara resulta que l'altre partit de la seva Federació, per boca de la vicepresidenta, el delegat del govern català a Madrid i l'etern màxim dirigent d'UDC, hi estan en contra. Que no és prioritari? Qui ens està enganyant? 

Els pagesos de Lleida han recuperat el sometent, què hem de fer nosaltres? Ens hem de revoltar? Potser sí que ens creurem que hi ha coses més urgents que el Pacte fiscal, jo hi posaria un relleu en el conjunt de dirigents ineptes, mentiders i covards. Volem veure rodolar caps. Que no ens quedem només amb el governador del Banc d'Espanya. Però volem que assumeixin responsabilitats i no que es jubilin amb la vida assegurada.

Habitatges buits per als desnonats

Arran de la notícia de l'ocupació d'un edifici de Sabadell, que està buit, per part de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i la Crisi, i que ha reunit unes dues-centes persones, seria bo que reflexionéssim sobre la incoherència i absurditat de la nostra societat, que sovint pensem que en sabem tant i en definitiva es demostra que ens falta molt per aprendre i, sobretot, molt a corregir.

La bombolla immobiliària que ens ha dut a la ruïna, fa que haguem sembrat el país d'habitatges desocupats, i lluitant per evitar el desnonament. No dic que l'acció d'avui dels sabadellencs sigui la solució ni que s'hagi de donar suport, però es pot entendre per l'enuig davant la situació crítica en què es troben moltes famílies.

No caiguem en la simplificació ni acusem a la lleugera els altres, pensant que nosaltres ho hem fet tot bé. El grau d'incidència dels nostres actes està en relació amb la nostra capacitat d'actuació, però entre tots ho hem acabant espatllant.

Què volem dir quan parlem d'haver estirat més el braç que la màniga? ¿som culpables d'haver-nos endeutat amb el nostre afany de comprar habitatges, probablement per sobre de les nostres possibilitats? ¿són culpables els bancs, que ens ho varen posar tan fàcil? ¿és culpable el govern de torn que va fer possible que tots plegats visquéssim en un núvol, en una bombolla de sabó que tard o d'hora es reventaria?

Com es pot solucionar?

Si la Constitució diu que l'habitatge és un dret. Els garants de la Constitució han de fer el possible perquè es respecti aquest dret. Sense oblidar-nos del dret a la propietat privada, cal trobar la manera perquè tothom pugui accedir a un habitatge digne, i això no passa necessàriament per l'ocupació dels habitatges buits, però sí de resoldre la contradicció en què ens trobem. 

Fomentar el lloguer dels habitatges, reduint el risc per als seus propietaris que moltes vegades prefereixen mantenir-los buits que no arriscar-se a perdre'ls o que es malmetin. Assegurar uns preus de lloguer assequibles i d'acord a l'abast de les persones amb menys recursos. Crear i difondre una bossa d'habitatge de lloguer...

Perquè el més preocupant de tot és que molts dels pisos buits són de protecció oficial. Hi ha pisos que són propietat d'empreses públiques i que no estan ocupats. I això passa per problemes burocràtics i de la mala gestió pública. 

Cal que tots plegats ens posem les piles. La iniciativa ciutadana és benvinguda, però els nostres polítics, les nostres institucions han de vetllar perquè no es produeixin situacions com l'actual, i han de ser capaços d'avançar-se a la ciutadania, i si no en són capaços, com a mínim prendre el relleu i avançar.