Vivim dels records

Fa ràbia adonar-te que el nostre país viu massa del passat, dels records, de la història, i molt poc del present, i encara menys del futur. Cada dia trobem un motiu o altre per recordar el passat i en fem molta ostentació, però després t'adones que estem aturats, sense saber com avançar ni solucionar els problemes actuals.

Ahir commemoràvem la proclamació de la República, i ho fèiem amb tota la solemnitat. Sembla que ens motiva i ens fa feliços, però deixem de banda que fa quatre anys que només rebem patacades i som incapaços d'asseure'ns tots junts per intentar resoldre l'impàs. Ens ajuntem per recordar allò que va passar fa uns anys, però no ho sabem ni ho volem fer per avançar i sortir d'aquest atzucac.

Admiro i reconec el valor dels nostres polítics empresonats o exiliats, però això no treu que no m'agradi com estan actuant en aquests moments. He perdut la confiança d'aquells que al seu dia varen portar-nos a somiar un futur esplendorós per al nostre país, i que després hem sabut que tot havia estat improvisat i ara són incapaços de reconèixer l'error, ni assumir les conseqüències dels seus actes.

És cert que tots som responsables, cadascú de la seva part, però això no treu que ara els demanem que es treguin de sobre el protagonisme i s'arremanguin per intentar treure'ns del clot, i sinó ho saben fer, que s'apartin i deixin el lloc a qui en sigui capaç.

Ahir llegia proclames del president d'ERC, engrescadores si no et pares a valorar-les i ets una mica crític davant la lleugeresa amb què són predicades. No podem continuar somiant coloms, sinó que hem de tocar de peus a terra. Està molt bé que tots sapiguem qui fou Macià o Companys, però no podem oblidar que estem al segle XXI, encara sota els efectes dels fets del 2017, sense que siguem capaços de veure la llum.

Hem d'exigir als nostres polítics més serietat i responsabilitat per tot el que diuen i fan, demanant-los que siguin conscients de la repercussió de la seva actuació i el mal que provoquen a una societat que encara no sap on és ni què vol ser de gran. Que no ens enredin més, que s'asseguin a parlar i discutir, i es posin d'acord, sempre amb l'interès de país per davant de qualsevol particularisme.

Via oberta al Tribunal Europeu de Drets Humans

Una notícia que no passa desapercebuda avui és el fet que dos magistrats del Tribunal Constitucional avalin la reforma del delicte de sedició. Normalment els magistrats, tant del Suprem com del Constitucional, tenen molt interès en sentenciar per unanimitat, sobretot els temes relacionats amb el Procés i els independentistes, però de tant en tant hi ha algú que se'n surt.

No sé si és una gran notícia, però com a mínim avança en la línia de destrossar aquell mur ideològic que impregna el Poder Judicial a Espanya. Amb la resolució hi ha per una banda la via oberta per anar a Europa, que bàsicament era el gran objectiu, sabent que no hi hauria sentència favorable al recurs, i per l'altra el fet que es trenqui la unanimitat.

Si el govern del PSOE fos més valent, ho hauria d'aprofitar per modificar la llei. Tindria majoria políticament parlant, i a més una escletxa oberta per aquests dos magistrats. El problema és que el PSOE no és valent, i que Pedro Sánchez incompleix sistemàticament les seves promeses. És un fet molt habitual entre els polítics, però en el cas de Pedro Sánchez és una constant.

Desconec si aquest trencament de la unanimitat afavorirà una sentència propera als interessos dels polítics catalans condemnats, però en tot cas no ho ha de perjudicar. La llàstima és el temps que el Tribunal europeu trigarà a dictar sentència i, per tant, els anys que hauran de continuar empresonats.

Ens fan falta bons polítics

Llegint diferents articulistes sobre temes diversos, t'adones que hi ha un tema de fons que es repeteix en la majoria dels casos. Es tracta de la qualitat o nivell dels nostres polítics actuals, i la necessitat de trobar-ne d'altres, que els substitueixin i millorin en la seva capacitat per liderar les nostres institucions.

Vivim uns temps difícils, agreujats per la situació sanitària, però sobretot pels efectes del Procés català i la judicialització de la política. Ens trobem amb molts entrebancs que dificulten la bona marxa de l'economia, però sobretot de la política. La capacitat de liderar un projecte viable que desencalli la situació actual.

Cal tocar de peus a terra i saber valorar quines són les prioritats de la població, de tots els catalans i també dels espanyols. Una cosa són les legítimes aspiracions dels catalans a decidir el seu futur i una altra les possibilitats que això pugui ser una realitat immediata. Necessitem trobar la manera de resoldre els principals problemes actuals, amb una economia molt tocada per la pandèmia, amb una pèrdua d'empreses i de llocs de treball, amb una taxa d'atur juvenil escandalosa i un abandonament formatiu preocupant.

Sembla com si els polítics empresonats i a l'exili, siguin el millor que tenim i que no siguem capaços de trobar-hi relleu. No em crec que no hi pugui haver altres persones disposades a liderar un projecte polític engrescador, viable i triomfant. Ens cal analitzar què és el que condiciona aquesta manca de lideratge per tractar de solucionar-ho. Entretant, convindria demanar als actuals polítics, que siguin curosos amb les seves decisions, que no siguin extremistes en les seves decisions, i siguin capaços de dialogar i cedir en allò que sigui necessari, per poder caminar tots junts cap a la consecució dels nostres objectius.

El PSC busca aliats al centre-dreta

Aquests dies, a uns tres mesos de les eleccions, estem seguint els preparatius dels diferents partits polítics que procuren estar a punt per obtenir uns bons resultats, en una època estranya que ens toca viure, socialment, però també políticament. Fa tres anys dels fets d'octubre i de l'inici dels maldecaps per als nostres polítics, alguns d'ells empresonats i altres a l'exili, i encara amb repercussions per a alts càrrecs i persones significades políticament, com ha estat l'operació Volhov d'aquesta setmana.

Crida l'atenció les negociacions del PSC per presentar-se a les eleccions amb l'aixopluc a uns partits de centre-dreta, com són Units, Lliures i la Lliga Democràtica. Amb els primers ja ho varen fer a les darreres eleccions i va servir per cedir la butaca a l'exconseller Ramon Espadaler, que en certa manera era el que buscava i que ara vol repetir.

Donar entrada a més polítics de l'òrbita de l'antiga Convergència es fa estrany, i sembla ser que també hi ha algun sector dels propis socialistes a qui no acaba d'agradar. No sé si es tracta de la por a perdre representants socialistes al Parlament, o per principis ideològics, que seria més lògic i coherent.

Em resulta rara aquesta estratègia de Miquel Iceta i no l'acabo d'entendre. M'imagino que és simplement això, una estratègica electoral, pensant que poden prendre vots a votants de JxCat que ara es troben indecisos, sobretot arran de la fractura amb el PDECat.

No em semblaria tan estranya la col·laboració amb federalistes d'esquerra, amb qui es pot compartir més la ideologia, però probablement tampoc són els que els poden aportar més votants. És cert que hi ha els descontents de l'antiga Convergència que poden veure, en el pacte electoral amb el PSC, la possibilitat d'entrar al Parlament, cosa que tindrien difícil anant per lliure. M'imagino que com és el cas d'Espadaler, el també exconseller Antoni Fernández Teixidó deu tenir moltes ganes d'obtenir un escó en el nou Parlament.

Caldrà veure si es materialitzen aquests pactes i, si és així, el resultat que en puguin obtenir. És clar, i així ho diuen les estadístiques, que el PSC va a guanyar escons en aquestes eleccions. Veurem si aquests pactes li donen prou impuls per posar en perill la majoria d'ERC al Parlament, i la majoria absoluta dels partits independentistes.

Un poble traït

M’he començat a llegir el llibre de Paul Preston “Un poble traït” i m’acaba de venir al cap arran de la notícia sobre els 100 milions que es va embutxacar el rei emèrit. Comença el seu llibre remarcant la incompetència i la corrupció com les grans característiques dels governants espanyols, i en dona referències. No és un dir per dir.

Nosaltres ho hem vist amb els propis ulls, els dos grans partits que s’han alternat en la governabilitat d’Espanya han donat mostra d’ambdues característiques. Els dos partits polítics, PP i PSOE, han tingut dirigents empresonats, i no n’hi ha hagut més perquè el sistema judicial espanyol, a més de lent els hi és favorable. Si les investigacions i les resolucions haguessin estat tan primmirades com en el cas dels partits independentistes, hauríem vist caure algun president del govern espanyol.

Però no tot s’acaba amb el govern i els partits polítics escollits per la ciutadania, sinó que també hi participa el rei, que ens és imposat i que gaudeix de total impunitat. Això no fa res més que permetre que pugui delinquir i no sigui jutjat ni condemnat. Ho és moralment, però en aquest país la moral està molt desprestigiada.

Un país que al llarg de la història ha demostrat que la picaresca, l’engany i la corrupció no només ha estat present entre la població, sinó que ha arribat al poder i ho han utilitzat per dirigir de manera autoritària la nació. Uns han succeït als altres, però sempre han mantingut el frau i l’engany com a denominador comú. Estic impacient per continuar la lectura del llibre de Preston, i anar observant les diferents maneres que tots els seus protagonistes han utilitzat per enganyar-nos, per trair la nostra innocència i bona fe.

Reforma penal perquè toca o per necessitat?

La reforma penal que estudia el govern del PSOE i Podemos és per afavorir els presos polítics i rebaixar-ne les penes o bé estan convençuts que està antiquada i li cal una reforma? La dreta, que ja li està bé com està, ho veu clarament com una amnistia encoberta. Una manera de deixar lliures els polítics condemnats i empresonats.

Amb tot el que hem après aquests mesos, s'ha vist que el delicte de sedició no s'adequa a la realitat actual, sinó que és un delicte caduc, diuen medieval, i que s'ha fet servir quan no s'ha pogut parlar més de rebel·lió. L'han utilitzat amb les penes més severes possibles. Aquesta utilització de la justícia per fer allò que volen, i venjar-se de qui va ser capaç d'amagar les urnes, és el que desautoritza el Poder judicial i posa en dubte la seva imparcialitat.

La majoria absoluta de què pot disposar el PSOE amb el concurs de Podemos i ERC, pot quedar en no-res davant la força del Tribunal Constitucional, que és majoritàriament conservador i que no permetrà que ningú posi en dubte la seva força i li colin una amnistia de trascantó.

És per tot això que tinc molt poca confiança en les rebaixes d'aquesta anunciada reforma penal, i dels beneficis que en puguin treure els nostres presos polítics. Caldrà molta valentia per part del PSOE, que té contraris a dins mateix, i haver de necessitar els vots d'ERC per continuar al capdavant del govern espanyol. És per això que ERC hi té un paper clau que ha de treballar amb intel·ligència, i per altra banda ens convé que JxCat no ho esgarriï, que no seria la primera vegada.

Coneixem la sentència 72 hores abans

No sé perquè cal esperar fins a dilluns per conèixer la sentència si avui els diaris ja comenten quina serà. Això del secret de sumari i de la data de les resolucions judicials ha passat a la història. Avui ho saps tot gràcies a filtracions directes que no saben ni volen guardar un secret. 

Els encarregats de planificar la resposta a la sentència han guanyat 72 hores per ultimar els detalls. Ja no els cal esperar que els acusats rebin la sentència, que aquesta es lliuri als seus advocats i se'n faci una presentació pública, la premsa ja se n'ha encarregat de proclamar-ho i, segons diuen, de fonts judicials directes.

Se'm fa difícil preveure què passarà la propera setmana. Si bé és cert que hi ha molta gent esperant instruccions per sortir al carrer i actuar, també n'hi ha que, tot i estar a favor de la independència, no tenen clar si convé sortir o pensar quina és la millor solució. Perquè la possibilitat de perdre el poc poder de l'autonomia també, vista l'experiència, ha tocat l'os de molta gent, i no estan disposats a improvisar.

No moure fitxa, segons els anys que els caigui als polítics empresonats, tampoc no és just. Ells varen donar la cara per molts que des del darrere de la barrera cridàvem independència. És lògic que ens necessiten i no podem acceptar tranquil·lament un càstig per haver posat les urnes que vàrem demanar i ens havien promès. 

Em decanto per protegir les institucions, però manifestar la repulsa a l'acció judicial en un tema que hauria de ser estrictament polític. Esperarem dilluns per conèixer el desenllaç, no final, perquè la cosa no acabarà aquí.

El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar. 

Dos anys perduts pel nostre mal cap

Junqueres es lamenta que tot el que s'ha dit durant el judici acabi sense servir per a res. El pitjor és, penso jo, que tot el sacrifici dels exiliats i els empresonats no hagi servit per a res. Aquesta és la impressió que tenim molts des de fa dies. Els culpables som tots plegats, per no parlar d'uns quants noms. Ni es va planejar bé, ni es va saber respondre adequadament l'embat de l'Estat, ni el govern català sorgit de les eleccions convocades per M. Rajoy ha estat a l'alçada que se n'esperava.

Tot plegat ha estat un cúmul de disbarats, dubtes i trets al peu que ens ha deixat gairebé fora de combat. Estem a l'espera de la sentència del judici, convençuts que serà dura per als nostres presos polítics, i que nosaltres, els que ens ho mirem des de fora serem incapaços de moure cap fitxa. La història parlarà d'una temptativa fallida al voltant dels tres-cents anys de l'efemèride i de la reculada en drets i benestar per un mal fer d'uns quants polítics de pega, animats per uns insensats i il·lusionats que sortírem al carrer.

Posem-nos en la pell de Junqueras i els altres presos polítics i mirem cap a fora, cap al govern català. Què en poden pensar? El teatre que representa Torra és tot el que pot fer? No en sap més? No hi ha ningú que doni la cara amb els peus ferms a terra i el cap ben aclarit?

Passat l'estiu, haurem perdut dos anys de mal govern i de lenta recuperació dels drets aconseguits fins llavors, i encara no tenim clar què volem ser de grans. Trist, molt trist el paper que li ha tocat jugar a Catalunya des del 2017

Presidents massa bocamolls

No sé si som pocs o molts els que estem cansats de tantes declaracions innecessàries i a vegades fins i tot imprudents. ¿No n'hi ha prou en viure una situació d'impàs, de desaprofitament de tot el que es podria tenir, a més de tot el procés judicial, com perquè a més haguem d'aguantar declaracions i rèpliques que no tenen cap valor i que més aviat esgoten la paciència?

Tenim dos presidents paral·lels, l'exiliat i l'interí, que més valdria que mesuressin les paraules i dir just les necessàries i no donar peu als adversaris a rèpliques sovint assenyades, ni atabalar més els que han estat fidels als seus ideals i als seus líders, alguns dels quals ja els ha pujat la mosca al nas.

No sé com acabarà el judici, ni a qui interessa la seva continuïtat, més enllà dels partits del 155, però valdria la pena ajudar una mica a suportar-ho tot millor, i no anar aixecant la llebre per fer més insuportable aquests mesos de tensió i dolor, per part dels empresonats.

Avui era el molt honorable Carles Puigdemont qui avançava què faria en el cas de ser escollit eurodiputat, per escoltar immediatament les reaccions dels partits polítics de l'oposició parlamentària. No cal president, no cal xerrar per xerrar, o això és el que a mi em sembla. Ja en tenim prou amb el president interí que ho ha fet més del necessari. No cal anar tensant la corda sense tenir clar quin és l'objectiu immediat i de quina manera s'hi pensa arribar. 

L'experiència de no tenir un pla B ja l'hem viscut. Sisplau canviem de model d'actuació, i siguem una mica més pragmàtics. Valorem les forces de cadascú i l'estratègia a seguir o, sinó, tornem a començar per aconseguir eixamplar la base d'aquells que creuen en el dret d'autodeterminació, estiguin o no estiguin a favor de la independència de Catalunya.

Preparant la defensa a un judici a la democràcia

Aquests dies s'estan fent tots els preparatius per al judici de la vergonya, el judici contra la democràcia, el judici de la venjança on es manipulen proves i s'acusa de delictes inexistents a uns dirigents polítics i socials que varen conduir el nostre país al referèndum i se'n varen sortir. Aquest fet va emprenyar molt a l'Estat espanyol i, de manera conxorxada, polítics, jutges i tribunals varen jurar venjar-se.

Les defenses es prenen el judici com a judici polític, perquè no té una base jurídica correcta. Serà un judici transparent si no es manipula res o bé sorgeixen problemes d'última hora per voluntat de qui tindria les de perdre. Els nostres polítics necessiten el nostre suport perquè varen obrar correctament, al marge de la raó o no sobre la independència. No hi va haver violència, i és per això que l'argument de la fiscalia i l'acusació particular no se sostenen.

El procés serà llarg, però sobretot vergonyós. Només hi pot haver una sentència, encara que molts ens temem que no anirà per on hauria. Caldrà esperar uns anys a conèixer la sentència del Tribunal europeu per constatar que els nostres polítics empresonats no són culpables del que se'ls imputa.

És una llàstima que entretant el nostre govern faci el paper de la trista figura. No tenim millors polítics en aquest país? Ara ja no només és el president Torra qui es fica de peus a la galleda a cada moment, sense fer res en positiu, sinó que també hi ha atzagaiades de consellers, com el senyor Calvet, que té revolucionats tots els taxistes. Calia?

Sap greu tenir uns polítics empresonats i un govern tan mediocre.

Un judici de paper maixé

Aquests dies escoltem quina serà la posició i en què basaran la defensa dels nostres polítics empresonats, de com els traslladaran a Madrid per tenir-los a prop del Tribunal que els haurà de jutjar, i jo només penso en tot el sideral, aquest muntatge tan complex per acabar ser un circ, una atracció amb final conegut.

Potser hi ha persones que, malgrat tot el que ha passat i hem conegut del Poder Judicial, encara creu que el judici serà seriós. Com pot ser seriós un judici que parteix d'uns delictes inexistents? Com potser just un judici amb un tribunal que no actua de manera imparcial? Com podem imaginar que la sentència serà justa si es tracta d'un judici venjatiu?

Jo sí crec que la sentència final serà absolutòria, però aquesta no vindrà de Madrid, sinó que ho farà des d'Europa, però d'aquí a uns quants anys. Massa tard per la pena que hauran de complir entretant uns polítics que no van fer res més que seguir el mandat de les urnes i d'acord amb la majoria parlamentària. Ser fidels a les urnes és democràcia. Imposar la conducta a través de tribunals corromputs és autoritarisme.

Encara hi ha qui dubta de la sentència condemnatòria

Cada vegada són més les veus que qüestionen l'actuació de l'actual govern de la Generalitat, entre la gent que defensa o ha defensat el procés català. No es tracta només de converses entre amics, sinó que ja es poden llegir en la majoria de mitjans de difusió catalans, amb noms i cognoms de persones que han defensat des del principi la trajectòria inicial del procés.

Ara també pots llegir l'acceptació dels errors comesos per part dels independentistes, i queda palesa la provisionalitat i fins i tot temeritat amb què va actuar el govern català després del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Des de llavors, s'ha improvisat molt i ens ha faltat uns líders que tinguessin clar quina era la trajectòria a seguir. Ni el president que tenim ara ni el seu govern estan capacitats per resoldre la situació on ens han portat.

Avui llegia que caldrà grans mobilitzacions en el cas que declarin culpables els presos polítics. Fa la impressió que encara creiem que la sentència serà absolutòria, com si encara ens maméssim el dit. Si realment es vol mobilitzar la població en funció de la sentència judicial, no cal que esperin més i que comencin a treballar-hi. Espanya mai perdonarà el gest de Catalunya i ho farà pagar a qui sigui, en aquests moments els que tenen tots els números són els empresonats.

És important no donar motius de provocació a qui no ens vol cap bé

Curiosament demanem puntualitat als puntuals, sensibilitzem els sensibles, motivem els motivats i convoquem els mateixos de sempre. Vull dir que hi ha una sèrie d'accions que plantegem a les persones a qui no caldria plantejar, perquè ja les compleixen.

Molt em temo que la vaga de fam commou i preocupa a qui no li cal, perquè ja ho viu intensament i amb preocupació, i no serveix per sensibilitzar els insensibles que no han tingut cap mania en empresonar injustament els nostres polítics, sense estar jutjats.

Em sap greu que la decisió i efectes d'una vaga de fam passi tan desapercebuda per una gran majoria de persones, i per altres fins i tot sigui motiu d'escarni. Sap greu perquè és un esforç i un risc per a la salut dels quatre polítics empresonats, i no té l'efecte que voldríem que tingués, en part per les relliscades del nostre president, que ocupa massa primeres pàgines dels diaris.

Aznar diu que tota la culpa és dels independentistes. També l'entrada amb força de Vox. De passada culpa Rajoy, que no va saber estar a l'altura, i exigeix a Pedro Sánchez que apliqui l'article 155, però aquesta vegada ben fet. No sé com s'atreveix a exigir. Només es pot entendre si, com ell creu, considerem que el món gira al seu voltant i que té la raó en tot.

Hem d'estar molt vigilants en què diu i fa Pedro Sánchez, pressionat per totes bandes, però cal que per la nostra part no donem tants motius per provocar-los. Em preocupa el 21-D, si sabrem estar a l'alçada que es mereix el país, i especialment els nostres polítics empresonats i a l'exili.

On és l'Església catalana avui?

Podem llegir a l'ARA l'escrit d'Isabel Turull, germana del conseller Jordi Turull, i a l'anàlisi d'Antoni Bassas, sobre l'actitud dels bisbes catalans. On sou?

És cert que l'Església catalana va jugar un paper important durant la dictadura franquista a Catalunya. A vegades s'ha jutjat malament, per culpa d'una Església espanyola molt diferent i responsable de la protecció i veneració al dictador.

Han estat uns quants els bisbes i abats dignes de recordar per la seva valentia contra el franquisme, i la manera com varen aixoplugar moviments catalanistes, culturals i del lleure que no haurien pogut resistir al marge de l'Església.

Com bastant tot, també el perfil de l'Església catalana, i els seus bisbes, ha variat molt. No tenen res a veure els bisbes actuals amb els que recorda la meva generació. El seu silenci davant de la situació actual a Catalunya és sinònim de renúncia al catalanisme que els seus predecessors varen professar, però també silenci davant del maltractament a unes persones, injustament empresonats, sense judici previ, per pura venjança dels jutges i polítics prevaricadors.

No se'ls demana que vagin a favor de la independència, com haurien fet alguns dels seus predecessors, sinó que siguin valents per defensar la justícia i enfrontar-se amb el poder que els subvenciona, però que actua injustament.

El perfil baix dels nostres bisbes fa que no ens estranyi que, davant de l'empresonament dels nostres polítics i la recent iniciada vaga de fam, no hi trobem la seva veu. Els representants de l'Església catalana actual no es volen embolicar en res, juguen a lo segur i la seva actitud té molt poc a veure amb l'esperit de l'Evangeli.

Els cristians catalans tenim una doble feina, creure en l'Evangeli malgrat l'actual jerarquia eclesiàstica, i en el nostre poble, malgrat els actuals dirigents polítics.

Als nostres polítics els manca empatia

Mireu l'àmbit que vulgueu i us adonareu que als nostres polítics els manca empatia per saber tractar les persones que els hi posen les coses difícils. És molt fàcil agradar a aquells que et donen la raó, però costa més saber dialogar amb qui no està d'acord amb tu.

Un polític ha de tenir la capacitat de convèncer els administrats que allò que fa és per al bé de tots. No pot ser que s'imposi la seva voluntat sense diàleg de veritat, sinó presentant arguments i arribant a acords. La manca de diàleg ens porta a situacions com les actuals.

Catalunya i Espanya es troben en el procés de negociació del seu pressupost, i és aquí on es pot veure la capacitat de dialogar i arribar a acords amb l'oposició. No és només responsabilitat dels que governen, sinó que els altres partits també han de ser generosos a l'hora de negociar un pressupost de mínims. 

Oblidar-nos de la necessitat d'avançar a través del pacte ens porta a situacions com l'actual del procés d'independència. El govern espanyol ha de saber que no li val només tenir la paella pel mànec, sinó que necessita fer un pas per dialogar i trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquí sí que hi ha molta responsabilitat del PP de Rajoy. Ha estat ell qui amb la seva actitud ha portat al límit la situació de Catalunya. S'hauran fet coses malament des de Catalunya, però la gestió que M. Rajoy va fer des de l'oposició, recollint signatures contra l'Estatut d'Autonomia, i des del govern tancant-se en banda i deixar de buscar solucions, ha estat la clau perquè ara tinguem nou polítics empresonats i uns altres a l'exili.

Als nostres polítics els manca empatia, però no per quedar bé amb la vianda al plat, sinó per dialogar amb qui pensa diferent i aconseguir l'acord per avançar junts.

Ens calen bons polítics per avançar com a país

Després del desencís de molts independentistes amb l'actuació final del govern català, ara fa un any, cada vegada són més les persones que reclamen un govern actiu que desencalli la situació, però que sobretot governi. Queda en suspens què passarà amb els nostres polítics injustament empresonats i a l'exili, però entretant cal que el govern català es tregui la son de les orelles i avanci en tot allò que ha de proporcionar una societat més justa i rica.

No pot ser aquest no fer res a l'espera de què passarà amb el judici per al procés. Està bé que es continuï treballant per engrandir el nombre de persones d'arreu que conegui quina és la situació de Catalunya, en un estat repressiu i amb la disminució de les garanties de llibertat d'expressió i respecte dels drets humans, però el govern ha de governar i això és el que es troba a faltar.

L'altre dubte que tenim molts és si els actuals dirigents, els membres del govern amb el president al capdavant, són els millors i els que necessita el país. Si el treball de la majoria del Parlament és l'esperat o es troben desorientats, sense ningú que els obri el pas i els encamini a legislar per al bé de Catalunya. Dóna la impressió que només estan preparats per defensar-se de la crítica grollera de bona part de l'oposició, però sense aportar solucions als problemes que viu el país, més enllà del procés i la independència.

Som cada vegada més les persones que reclamem que es deixi de mirar enrere, sense oblidar que tenim una responsabilitat pels nostres empresonats i exiliats, però també d'avançar i sortir d'aquest bucle que ens té paralitzats des de fa un any.

Multats amb 4,9 milions pel 9-N

Se'ns va dir fa temps que una vegada entrat a la via judicial no hi havia aturador. Que l'error era no haver tractat el tema a nivell polític i deixar-ho en mans dels tribunals de justícia. La veritat és que el recorregut, tant del 9-N com de l'1-O i successius fets, va lliscant i avui s'ha sabut la sentència del Tribunal de Comptes, pel cas del 9N, que afecta a Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau, condemnats a pagar, de manera solidària, 4,9 milions d'euros més interessos de demora i costes del judici.

Són molts els fronts oberts del procés d'independència que dificulten poder-los encarar amb prou força per no sortir-ne escaldats. La sentència d'avui es pot recórrer, i per tant no s'ha arribat al final. També s'ha de suposar que s'organitzaran manifestacions de protesta. Passarà el mateix quan els polítics i líders socials empresonats rebin la sentència condemnatòria? Aquesta serà la resposta que el president Torra té a la ment?

Aquesta és la preocupació de molts: tenen els nostres polítics un pla per afrontar una sentència condemnatòria dels polítics empresonats? No passarà el mateix que va passar ara fa un any? Hauran venut fum com ens anunciava el PSC?

Vivim un temps que et toca escriure allò que voldries que no passés. Vius una contradicció entre allò que tems que passarà amb allò que voldries que passés. T'agradaria pensar que el govern de la Generalitat sap què està fent i que avança segons uns objectius i d'acord amb una metodologia ben estudiada i contrastada. T'agradaria pensar-ho, però no ho penses. Algú és capaç de fer-nos canviar d'opinió.

L'obsessió malaltissa d'Albert Rivera

Segur que tots coneixeu alguna persona que porta tanta ràbia a dins que és impossible tractar-la amb la mínima consideració que es mereix tot ésser humà. Una cosa és defensar amb totes les teves energies els teus pensaments, ideologia i conviccions, i l'altra és comportar-te com un ser irracional i desitjar tots els mals possibles a l'adversari.

Hi ha personatges públics, un dels quals seria Rivera, que només viuen per fer mal i, si no poden, per desitjar-lo i animar els altres  que ho facin. Si has tingut la sort de créixer en una família amb principis i a la recerca dels valors més sublims, amb moralitat alta, se't fa gairebé impossible pensar que hi hagi persones que es comportin com el senyor Rivera, i alguns més.

Desconec l'origen familiar del senyor Rivera i desitjaria que hagués tingut una infància feliç, però la sensació que et donen les seves paraules i les seves reaccions, et fa pensar que es tracta d'una persona que ha patit molt, que no li han inculcat bons sentiments i que està posseït per l'odi. Només així podries arribar a entendre la seva obsessió malaltissa de fer mal a unes persones empresonades o a l'exili que es poden haver equivocat, però que no es mereixen ni la seva ràbia ni la injustícia que regne a l'Estat espanyol.

Commemorem l'aniversari de, no sabem ben bé què

Avui és l'aniversari de..., de fet no sabem ben bé què va passar el 27 d'octubre de l'any passat. Es va fer una cosa tan estranya que tothom ho interpreta a la seva manera, però el problema és que hi ha nou polítics empresonats que seran jutjats, i uns quants més a l'exili.

Ens hem adonat, i Clara Ponsatí ho ha dit explícitament, que el govern català no tenia resposta davant de la reacció de Madrid. Només havien treballat una hipòtesi: que Madrid s'acollonís i volgués dialogar. Quan el govern de M. Rajoy va contraatacar, els nostres polítics no varen saber què dir ni què fer, i a partir d'aquí tots sabem què ha passat. El més trist de tot, però, és que encara ara no sabem què fer ni com continuar, tot i el suport de la ciutadania que va tornar a confiar en els partits independentistes, castigant els que ho tenien més clar, la CUP. Què passaria ara en unes noves eleccions?

Hem perdut la majoria absoluta al Parlament, no pas perquè els partits constitucionalistes l'hagin guanyat, sinó pel desordre i no saber fer dels independentistes. Ens demanen que sortim al carrer i són incapaços de governar i explicar-se. Van creant organismes teòrics i no han estat capaços de crear les estructures d'Estat que ens varen prometre. Ponsatí parla d'un brindis al sol, i haurem d'acceptar que té tota la raó.

Ens fa falta bons polítics i que dimiteixin els que no tenen resposta més enllà d'anar fent bullir l'olla. És molt trist tot el que passa i cada dia hi ha més persones desencisades. Massa orgull personal i poca autocrítica fa que el govern que tenim ara no sàpiga què ha de fer. Potser sí que hem d'exigir noves eleccions i canviar cromos que no serveixen.