Tota transició comporta riscos i pors

Les transicions sempre resulten complicades perquè estem massa acostumats a la comoditat i els canvis ens fan por. És per això que no sempre les transicions resulten operatives ja que a vegades es perpetuen en el temps i això no és l'objectiu que un es planteja inicialment.

Avui llegint el diari ARA, quan parla dels pagaments en metàl·lic i el procés d'introducció dels pagaments en targeta o mòbil, he recordat anècdotes que et fan veure que no tots estem igualment preparats per adaptar-nos a l'era digital. No són només les persones de certa edat, sinó que hem de pensar també en aquells que viuen marginats i els que es resisteixen a qualsevol canvi, perquè els fan por.

D'aquesta reflexió he anat a parar a la transició democràtica espanyola i els molts problemes que s'han amagat i que ara hem descobert. Per a moltes persones la transició ha representat un esforç per mantenir la situació de l'època franquista, per interès propi i rebuig a perdre posició i poder, però també hi ha qui s'hi ha resistit per por a arribar a un món desconegut amb nous problemes, qui sap si encara pitjors.

La gran majoria ha estat convençuda que el canvi polític era necessari, però s'han quedat en l'anècdota i en el fons no han avançat tant com es poden imaginar. El resultat de tot plegat ha estat que les forces que regeixen la nostra societat són les mateixes, amb indumentàries més acolorides, però amb els mateixos principis d'ara fa quaranta anys. Els que hem criticat la involució dels darrers anys, hem estat criticats i acusats de fracturar la societat. Qui l'interessa no canviar el model de societat, se n'encarrega prou d'acusar els altres de provocadors i desestabilitzadors del sistema. La transició tenia bones intencions, però no ha servit per arribar a una societat suficientment justa i lliure.

Què volem dir quan parlem de participació ciutadana?

En els darrers anys s'ha popularitzat la participació ciutadana aplicada en una eina: el pressupost municipal. Cada vegada són més els ajuntaments que organitzen els pressupostos participatius, sobretot ara que hi ha una plataforma que s'ha estès amb el suport de la Diputació de Barcelona i de Localret, la Plataforma Decidim, que possibilita que els ciutadans decideixin en què voldrien que s'invertís una part del pressupost, fixada per cada ajuntament, seguint uns criteris determinats.

Malgrat l'eufòria de molts equips de govern i tècnics municipals, la meva opinió és que, per una banda el desenvolupament de la plataforma arriba tard, a Arenys de Mar, que no vàrem ser pioners ni molt menys, el 2008 ja teníem pressupostos participatius, i per l'altra, si es concentra tot l'esforç de la participació en aquesta sola acció, com passa en molts municipis, és un oasi en un desert gens participatiu.

Si un ajuntament creu que posant en marxa els pressupostos participatius ja ha pujat al tren de la participació, no va bé. La participació ciutadana en un municipi o comunitat va més enllà de decidir què fer amb una part del pressupost. La participació en la vida pública no s'acaba tota en això, i aquí rau el problema de la majoria de ciutats i pobles: cada dia hi ha més crítica per la manca de participació, i el propi procés genera desconfiança, sinó rebuig.

En un post no es pot argumentar tots els beneficis i riscos de la participació ciutadana en un municipi, però sí que es pot apuntar l'error que molts ajuntaments, no tots, cometen o cometran si queden satisfets amb l'aplicació dels pressupostos participatius i no fan res més. Hi ha exemples interessants, però tot fa pensar que no hi ha gaire interès en anar més enllà. 

Reflexioneu un moment: si al vostre municipi hi ha pressupostos participatius... Noteu que participeu molt en la vida pública de la vostra vila? Hi ha exemples que potser us faran obrir els ulls. Imagineu que, de comú acord dels partits polítics del vostre ajuntament, us han demanat on ubicar un servei municipal, i un cop decidit us anuncien que si guanyen les properes eleccions en faran cas omís. Això és participar, o viure enganyat?

Cal arriscar sense radicalismes

Els radicalismes són perillosos i al mateix temps absurds. A la llarga no porten enlloc, i obliguen a rectificar a no ser que l'orgull sigui massa crescut. No estic parlant d'assumir riscos, també perillós, però necessari si no volem estancar-nos i no avançar, massa freqüent avui.

Valdria la pena diferenciar una cosa de l'altra. A vegades creiem que s'ha de cremar tot per solucionar els problemes i ho contraposem a la immobilitat. Hem de ser agosarats, però no suïcides. Per què ho dic? Doncs per responsabilitzar aquells que fan farts de llop creient que la societat avança, però desapareixen tot seguit i al final no s'ha mogut res.

En què penso? Ara mateix recordava la reacció de la nova alcaldessa de Barcelona en relació al Mobile World Congress. Per poc no s'engegava tot a rodar, per una manera errònia d'entendre el funcionament d'una societat, de col·locar elements a la dreta o a l'esquerra, sense analitzar els beneficis o perjudicis d'una decisió mal presa.

Barcelona és una gran capital, que fa gran el nostre país, però aquesta grandesa té les seves servituds, no podem negar-les, però cal fer balanç i apreciar què suma més, els perjudicis o els beneficis de celebrar un esdeveniment com aquest a casa nostra. Si no es fa a Barcelona es farà en una altra gran ciutat, i els ingressos econòmics no vindran.

L'altre dia em queixava de la inactivitat del govern municipal de la vila, avui hi pensava i em dolia veure que estem estancats i que no tenim ni idea de què volem ser en un futur proper. No hi ha risc ni ganes d'actuar. Estem fent bullir l'olla, quan hauríem d'estar planificant i posant les primeres pedres d'allò que ha de ser Arenys de Mar. No demanem que es llancin a la piscina sense aigua, sinó que arrisquin projectant l'Arenys del futur.