Ja sé que avui tocaria parlar de la manifestació en suport al president del govern català en el moment de declarar com a imputat pel procés participatiu del 9N, i de la reacció de la Fiscalia General de l'Estat defensant la independència de la Justícia. Em fa tanta vergonya i al mateix temps fàstic, que prefereixo deixar-ho per a un altre dia.
No menys vergonya sento, com a catòlic, quan escolto del cardenal de València les seves declaracions contràries a l'Evangeli. Em refereixo quan parla de l'acollida de refugiats. Només se m'acut pensar que Déu ens ho posa difícil perquè realment creguem amb fe i convenciment. Les mateixes dificultats que procura al Papa davant d'una resistència retrògrada a la seva voluntat d'obrir al món la institució caduca que s'arrossega des de fa tants segles.
Que ningú menystingui les dificultats ni els problemes que suposa rebre els refugiats sirians i d'altres països en guerra. No és un conte de fades, ni les solucions vénen rodades. Això, però, no té res a veure amb el discurs de la màxima autoritat de l'Església a València, que actua com un Rouco Varela qualsevol.
No puc dir que el debat del sínode d'aquests dies no em deixi dormir, però sí que m'agradaria que servís per normalitzar una situació que molts vivim en total naturalitat, bàsicament perquè mirem més enllà d'unes normes fetes pels homes, encara que portin birret i solideu. Res del que ens puguin dir ens podrà distanciar del veritable camí, però sí que s'agrairia més estimació i no tant rancor.
