El feixisme és massa present a la nostra societat

Per als patriotes espanyols, aquella gent de VOX i PP que governen una part important del país, i que pretenen governar a l'Estat, el que ha passat a una pista de tennis dels EUA resulta insòlit i incomprensible. Un espectador d'un partit de tennis entre un jugador alemany, Alexander Zverev, i un d'italià, Jannik Sinner, ha expressat públicament una famosa frase de l'himne hitlerià: "Alemanya per sobre de tot".

El jugador alemany ha aturat el joc i s'ha dirigit al jutge de pista i li ha manifestat que el crit no podia impune i ha aconseguit que fessin fora de les grades l'aficionat en qüestió. I és que a Alemanya està prohibit i penalitzat utilitzar, en públic, símbols, escuts i frases de l'època nazi. Quina diferència amb Espanya, oi?

A l'Estat espanyol hi ha polítics amb càrrecs públics que es fotografien amb la bandera franquista i d'altres que es manifesten cantant el Cara al sol, i no passa res! Com podem anar bé?

Els meus contemporanis recordaran la famosa frase franquista: "Espanya és diferent". Res no ha canviat i continuem situats en un clima predemocràtic malgrat les aparences. Vàrem sortir d'una dictadura, i hem caminat per una transició a la democràcia que no ha donat els resultats esperats i volguts.

Al rerefons de tota la política d'aquest país, de la Justícia, dels mitjans de comunicació, i d'una bona part de la dreta i l'extrema dreta, es respiren uns aires preconstitucionals i antidemocràtics que fa por. També hi podríem col·locar molts socialistes que van de progressistes, però que la seva ànima es manté molt tranquil·la en l'ambient feixista que no s'ha mort.

L'actitud del tennista alemany no és cap acte d'heroïcitat, és simplement un acte de responsabilitat democràtica i rebuig al pensament nazi que molts tenen a dins del cor. Per als votants, simpatitzants i militants de Vox, i d'una bona part de la dreta espanyola, el record del franquisme no els provoca cap fàstic, més aviat l'enyoren, i voldrien recuperar els tics de l'autoritarisme, l'anul·lació de molts drets democràtics i l'eliminació de totes les aspiracions del poble català. No ho aconseguiran, perquè som tossuts i valents, però ens ho faran gruar. Exemples com el cas de l'US Open, ens fan pensar que tenim encara molta feina a fer per intentar eliminar del país aquesta xacra que ens empobreix democràticament, i ens avergonyeix davant dels pobles del món.

El feixisme continua ben viu a casa nostra

A Polònia fer la salutació nazi està prohibit i et poden multar. A Espanya ho veiem diàriament i no passa res. Aquesta seria una petita gran diferència, i deixa molt clar quin tipus de transició hem viscut per arribar a una democràcia que fa pena.

És trist que avui puguem veure partits polítics d'arrel feixista ocupar llocs als parlaments espanyols, i saber què passa en segons quines casernes militars, o de l'afiliació de policies a partits d'extrema dreta. Tot això sense que se'n derivin conseqüències. Aquesta realitat passa més de quaranta anys després de la mort del dictador, amb un rei emèrit corrupte a l'estranger, i un rei en exercici que ataca els seus súbdits catalans.

Tot plegat fa que quan analitzem la situació espanyola, i en concret la catalana, estiguem tan desanimats. Quan observem el caldo de cultiu del Poder Judicial, a les forces armades i a la policia nacional, no et venen ganes de somiar en res. I al costat de tot això, uns partits polítics catalans que es tiren els plats trencats pel cap, intentant demostrar que ells són els millors.

Quan escolto Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya, només criticant i sense aportar solucions a la situació actual, només puc desitjar que plegui i que deixi pas a altres persones que siguin capaces de construir en lloc de destruir.

Avui hem conegut una notícia que estem molt poc acostumats a llegir. Un policia nacional ha reconegut que va agredir un periodista per qüestió ideològica. Això passa mentre es continua defensant l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre de 2017. Encara és hora que algú reconegui que a la policia espanyola se'ls va descontrolar la seva actuació, i que no varen actuar com a policia d'un país democràtic. Val la pena, doncs, rellegir la notícia d'avui, per ajudar-te a aixecar l'autoestima que la tenim molt baixa. 

Tenim un govern, el més progressista de la història, que és incapaç de defensar els principis democràtics de qualsevol societat. És incapaç de trobar la manera d'impedir que hi hagi qui continuï exaltant el feixisme, fins i tot des de les més altes institucions de l'Estat.

Sobre el canvi d'horari i fus

A casa, de petit, recordo que es parlava de l'hora vella i mai en vaig fer gaire cas. Pensava que era cosa dels grans, de la seva joventut. Més tard vaig tenir coneixement del canvi horari del dictador, que ho va unificar amb l'Alemanya nazi.

Aquests dies ha explotat la notícia sobre el canvi horari que venim fent des de fa uns anys, impulsat per l'estalvi energètic que sempre ens han posat d'excusa. Una enquesta europea, que al nostre país ha passat gairebé desapercebuda, ha manifestat la voluntat majoritària de no canviar dues vegades l'any l'horari i mantenir-lo fixe. No ha quedat tan clar quin horari es vol mantenir.

En el cas d'Espanya el moviment horari té dos elements. Per una banda el canvi d'horari d'hivern i d'estiu, que coordina la Comunitat Europea, i per l'altra el fus on estem que, des del canvi realitzat pel dictador, estem enquadrats amb els països de l'Europa central.

A Catalunya a més, hi ha un moviment sobre el canvi d'hàbits horaris, en el sentit d'evitar d'anar tan tard i avançar el tancament de les botigues i l'inici dels espectacles nocturns. Tot plegat no es tracta d'unes modificacions senzilles, sinó que comporten canvis sensibles en el dia a dia de la nostra cultura.

L'opinió és dispar, però si em deixeu opinar jo canviaria de fus, i a partir d'aquí plantejaria dues propostes: mantenir tot l'any horari d'estiu, o bé continuar amb els canvis d'estiu i hivern. El més important per al nostre país seria, però, aconseguir avançar l'horari de totes les activitats per no acabar la jornada tan tard. Què passarà? Ho haurem de demanar als nostres polítics, però no que ho decideixin ells, sinó que ens deixin opinar al respecte. No parlen tant de participació? Doncs que la practiquin!

L'extrema dreta s'envalenteix

Ja ho he comentat altres vegades i per tant no és novetat, i aquests dies ho podem observar més que mai. Els extremismes es retoalimenten i no neixen mai sols. Pensar que l'extrema dreta ha sorgit ara del no-res seria un error. L'extrema dreta s'ha mantingut durant tota la transició, apareixent en dates senyalades, però ha anat treballant per sota.

L'hem notat a la premsa amb uns diaris que cada vegada han dissimulat menys la seva posició, i en partits com Vox, C's i el propi PP. Arran del procés d'independència l'extrema dreta s'ha col·locat en situació d'alerta i ha aprofitat qualsevol excusa per sortir al carrer, no pas a manifestar-se verbalment i amb simbologia franquista o fins i tot nazi, sinó atacant les persones que han considerat rivals.

L'article d'avui de David Fernàndez a l'ARA, a part de ser molt interessant, treu una frase de Xavier Vinader que és molt aclaridora: "L'Estat mai ha vist l'extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora. Arriba allà on la gent d'uniforme no pot arribar". Podríem afegir que molts es treuen l'uniforme, però ensenyen la placa impunement.

Demanar l'actuació contra la violència d'aquests grups feixistes és picar ferro fred. Políticament també resulta difícil perquè els partits polítics espanyolistes han titllat de feixisme el procés, i sota aquest prisma es justifica qualsevol actuació de l'extrema dreta.

És per això que resulta tan trist veure perdre el temps i discutir-se entre partits independentistes quan el que caldria és anar junts per fer front els atacs extremistes amb arguments i pas fer. Demanar això ja sé que també és demanar massa, i així som on som.

Per a què serveix l'organisme de les Nacions Unides?

Avui m'ha tocat llegir tots els diaris de la darrera setmana, encara me'n falten un parell. De fet s'ha de dir que la majoria de pàgines estan dedicades a Jordi Pujol, la seva família i la seva confessió. Molts detalls d'aquests darrers dies, però encara pocs de l'origen de tota aquesta història.

Dolorosa la història d'aquests dies a Gaza. Dolorosa i criminal, que ens demostra la impotència dels que tenim set de justícia, incapaços de fer parar la injustícia, la barbàrie i els criminals. No hi ha res que pugui justificar la mort d'innocents. 

Han passat més coses, però els atacs d'Israel a Gaza, amb tanta sang, són inoblidables. Deia l'altre dia que passejant per Varsòvia vaig pensar molt en l'horror de la massacre nazi, però no és possible que un poble que ha patit cruelment la injustícia sigui capaç de fer el que està passant a Gaza aquests dies. Són molts anys d'atacs i morts, amb culpes compartides, però hi ha extrems que no es poden permetre. 

El pitjor de tot plegat és la incapacitat dels grans organismes i institucions per evitar aquestes guerres, i tot per culpa d'interessos econòmics i de poder. Ni la Unió Europea ni les Nacions Unides, amb totes les seves pompes serveixen per aturar la morts de centenars de vides innocents i milers de ferits i afectats terriblement per tanta crueltat. On és la justícia? on és l'honorabilitat dels governants mundials?