Som menys solidaris?

Una de les preguntes que es fa tothom davant de la xifra obtinguda per la Marató de TV3 d'aquest diumenge és si som menys solidaris que abans, o potser és que som selectius a l'hora de fer les nostres donacions. També hi ha qui diu que no sigui que mirem menys TV3. Haig de reconèixer que jo, en to cas, formaria part d'aquest tercer grup, ja que durant el dia em va passar per alt tota la programació, i vaig optar per fer l'aportació via transferència bancària. No sé si els meus diners s'hauran comptabilitzat el mateix diumenge, o bé seran d'aquests que es van sumant fins a finals de març. 

    La davallada ha estat important, i no tinc prou elements per poder opinar quines n'han estat les causes. Probablement les que presentava al començament de l'escrit en podrien ser algunes, encara que em sabria molt de greu arribar a la conclusió que som menys solidaris que abans. Estàvem molt orgullosos de veure com any rere any marcàvem rècords de recaptació, i ens presentàvem davant dels altres països i, sobretot, comunitats autònomes, com l'exemple a seguir. No sé si el format de la Marató ja està molt gastat i s'hauria de renovar. Penso en els pressupostos participatius de la nostra vila, que es varen iniciar ara fa 15 anys, i que també han anat a la baixa. Som menys participatius, o bé cal un canvi de model per continuar engrescant a la gent a participar?

    Tot en aquesta vida neix, es manté amb més o menys alegria fins que arriba a la fi. Iniciar projectes nous és relativament fàcil, sobretot si hi ha un suport al darrere que t'engresqui. Mantenir-te en el temps ja és tota una altra cosa. Sempre he dit que s'ha de felicitar les persones que es mantenen al capdavant dels projectes durant anys, perquè deixen de rebre el suport inicial, el de la novetat, i han de fer front a la normalització i pèrdua d'interès, a no ser que tinguin la capacitat de recrear-se constantment. 

    Voldria pensar, doncs, que els responsables de la Marató analitzaran els motius que han portat a la davallada en la recaptació, i trobaran la manera de donar-li una altra embranzida. No voldria creure que el tema d'aquest any hagi condicionat tant el resultat final. Seria injust per la nostra part, perquè hi ha moltes persones que ho estant passant malament, i tots hi hem de col·laborar. I tot això perquè no vull entrar en el paper que ha de fer l'Administració. No podem estar vivint del voluntariat i les aportacions desinteressades, però això no treu que, si podem, fem un esforç i contribuïm a fer més fàcil la vida dels altres.

Una llei electoral catalana que no arriba

Llegia avui una notícia que podria semblar que és una innocentada, si no fos que ja ha passat el dia 28. Em refereixo a l'intent de confeccionar una llei electoral catalana, un fet que no s'ha aconseguit durant els quaranta anys llargs de transició.

El problema és per l'interès partidista dels diputats que han d'aprovar la llei, un mínim de 90. Això vol dir que amb la composició actual, caldria que els tres partits majoritaris es posessin d'acord. Però la dificultat està en mirar què m'afavoreix més i perjudica a l'altre, i d'aquesta manera es fa gairebé impossible posar-se d'acord.

Recordo que fa anys es va mobilitzar la ciutadania a través d'una iniciativa legislativa popular, però que va quedar encallada al Parlament, i ja no se n'ha sabut res més. És tot plegat una llàstima perquè ens trobem amb una llei antiquada que caldria renovar, però que som incapaços d'aconseguir el consens. Ningú no vol afluixar, i així no anem enlloc.

Aquest egoisme dels partits polítics catalans fa que tot s'encalli i que s'avanci molt a poc a poc, si és que avancem en res. No és només la llei electoral, sinó que en tots els temes sempre hi ha entrebancs que no ens deixen ser optimistes. És precisament això que fa que la ciutadania es desentengui de la realitat política i tingui tan poca confiança en els polítics. Si no som capaços de canviar aquesta dinàmica, ens trobarem que no només no avançarem, sinó que caminarem enrere, amb perjudici per a tothom. 

El darrer dia de l'any serveix per desitjar el millor per al nou any que demà comença. En el cas de la política catalana, són moltes les coses que haurien de canviar aquest 2022, perquè poguéssim estar orgullosos dels nostres dirigents. Molt em temo que això no passarà i que l'any vinent seguirà la mateixa tònica que aquest. Sigui com sigui, però, us desitjo una bona entrada any i que sigueu molt feliços.

Potser ara, sense Messi, es farà un equip

Ja em dispensareu el meu atreviment de parlar de futbol quan no en tinc ni idea, però hi ha coses que crec que són força evidents i no crec que m'equivoqui a l'hora de defensar-ho. Al meu entendre, doncs, el Barça fa molts anys que viu a mercè del joc de Leo Messi. Tot ha girat al seu voltant, perquè ha estat un grandíssim jugador, probablement un dels millors de la història del futbol. 

Aquesta dependència del jugador ha fet que l'equip s'anés degradant i els resultats obtinguts sempre anaven en relació a l'estat d'ànim o inspiració del dia del jugador. Quan Messi no anava rodó, el Barça feia un mal resultat. S'entén un mal resultat tenint en compte la plantilla de què disposa.

Sembla ser que la política de l'anterior directiva ha estat un desastre, i això ha portat a la impossibilitat de renovar el jugador. Ara el Barça se les haurà de veure sense Messi. Haurà de ser el gran equip de futbol que se l'espera, sense la gran estrella. En serà capaç?

M'imagino que el repte de l'actual directiva i l'entrenador, és com formar un equip, amb les limitacions pressupostàries, per fer front a una lliga que cada vegada ha resultat més competitiva, amb els dos grans equips de Madrid com a adversaris perillosos. Potser ara serà el moment de tocar de peus a terra i formar un equip, sense que el conjunt depengui d'un únic jugador, sinó que entre tots configurin un equip capaç de jugar les grans lligues.

Ara, doncs, serà el moment de demostrar que se sap gestionar un equip de futbol d'alt nivell, i ser competitiu tant a nivell espanyol com europeu. No serà fàcil, i probablement aquest primer any serà més aviat de transició cap a la formació de l'equip que haurà de fer somiar els actuals i nous seguidors blaugranes. La resta de mortals anirem seguint la seva evolució des de la rereguarda, veient els resums dels partits, o dels gols si en fan, als telenotícies, i escoltant o llegint les crítiques dels experts i fans del club.

Què entenem per jutge?

M'ho pregunto moltes vegades, sobretot quan parlem de manera genèrica de la Justícia. Què entenem per justícia i els que la dictaminen? La imatge que tenim present és la d'una dama amb els ulls embenats. Una persona que no es troba influenciada i que decideix el cas i sentencia sense tenir en compte les seves opinions subjectives. És això?

I ho dic arran de la decisió de Trump de substituir la vacant al Tribunal Suprem, amb una persona que s'ha definit com a ultracatòlica. Per què se'n fa aquesta referència? Per què l'interès de nomenar-la a poques setmanes de les eleccions als EUA? Simplement perquè es vol un perfil ultraconservador a l'hora de prendre decisions. És això justícia?

No vaig amb el lliri a la mà. Reconec la influència de les persones que jutgen, els seus anhels, els seus pensaments, les seves ideologies, però voldria pensar que no s'actua d'aquesta manera. Voldria creure que a l'hora de jutjar es deixa tot això en un calaix i s'intenta ser objectiu. Queda demostrat que no és així.

És per això que defensava, en una discussió recent amb una bona amiga, que dotze jutges no poden tenir més raó que tot un poble, posant com exemple el Tribunal Constitucional i l'Estatut de Catalunya referendat pel poble català. Em comentava l'amiga que és bo que els jutges facin prevaldre els seus judicis a la voluntat popular, perquè aquesta pot estar contaminada, però que no ho pot estar la decisió dels jutges?

Jo considero que si posem en qüestió la raó i els criteris de la majoria de la ciutadania, tenim dret a dubtar dels jutges que la posen en entredit. No sóc jurista i no tinc prou coneixements en dret, per fer una dissertació tècnica, però em resulta estrany no posar per davant de tot la voluntat popular, degudament referendada. Si Trump col·loca una jutgessa d'un tarannà concret, és perquè espera que actuï d'una determinada manera. El mateix passa amb els entrebancs polítics a Espanya a l'hora de renovar els membres del Tribunal Suprem. Mentre tot això passi, jo no mantindré un respecte absolut a la Justícia que es pugui dictar.

Una gestió pública caòtica amb menyspreu als ciutadans

No vull ser demagog i aprofitar un altre exemple de mala gestió pública per justificar la sortida de Catalunya del regne d'Espanya, simplement ho esmento per reclamar més voluntat política de fer bé les coses. Les deduccions que cadascú en vulgui treure, allà ell.

Fa uns dies ens queixàvem de la gestió de la Policia Nacional a l'aeroport del Prat de Llobregat, que provocava unes cues d'hores i feia perdre vols. Ara fa un any, més o menys, parlàvem de les llargues cues a l'única oficina de Catalunya per treure's el certificat per poder treballar amb menors. Avui veiem les cues de Barcelona, però també a Madrid, de les persones que volen renovar el seu DNI. 

Els defensors de l'actual govern espanyol ho veuen bé? Consideren que tenim uns bons gestors públics? Aquesta és la imatge que enviem a Europa?

No sé si amb un govern d'un altre color polític les coses anirien millor, però en tot cas no hi ha dret que la ciutadania espanyola rebi aquest mal tracte per part de les autoritats. Em consta que a Catalunya estem pitjor (penso ara amb la gestió de Rodalies...), però en tot cas no entrem en detalls i generalitzem-ho. És vergonyós i produeix ràbia i impotència sentir a dir a tot un ministre, parlant de l'aeroport, que pitjor anirien les coses si ho gestionéssim des de Catalunya! N'està convençut? Quins arguments té per defensar aquesta tesi? No sé si ho faríem igual o més bé, però difícilment ho podríem fer pitjor.