Un dèficit en infraestructures que s'acumula any rere any

Avui el diari ARA parlava d'obra pública a Catalunya i comentava que gairebé patim un dèficit públic en infraestructures de 35.000 milions d'euros. Això són els diners promesos i que no s'han acabat, de moment, invertint, algunes obres de les quals encara no se sap quan començaran. 

He parlat moltes vegades en aquest blog de la importància de tenir en compte els resultats, també els pressupostaris, els reals, els que s'han acabat executant. Ens queixem sovint de la poca inversió que fa l'administració pública espanyola a Catalunya, sense tenir en compte el pes que té en el global de l'economia espanyola. Parlem de la inversió prevista, en els pressupostos inicials que s'aproven, quan s'aproven, però molt pitjor és fixar-se en la seva execució.

D'alguna manera sembla que hi estem tan acostumats, que ja no ens ve de nou. Foment del Treball s'ha queixat, i són ells qui han fet el càlcul que explicita la informació del diari. Com molt bé diuen, aquesta informació hauria de ser pública perquè sinó, es distorsiona els pressupostos generals, perquè les obres no executades van apareixent any rere any als comptes, però no es fa cap tipus de valoració de l'estat de les obres, o el que ja s'hi ha invertit.

Quan es demana transparència, també vol dir això. Es tracta de donar les xifres d'una manera clara i gens confusa, perquè puguem tenir coneixement exacte de quina és la realitat. Quan el govern espanyol declara que tirarà endavant una inversió a Catalunya, sembla com si ens fessin un regal, i la resta de comunitats autònomes ens ho tiren en cara, com si fóssim uns mimats, uns privilegiats.

Segons l'estudi de Foment del Treball, i que es parla en aquesta informació del diari, durant el període de 2013-2020, l'execució de les inversions programades a Catalunya per part de l'Estat només arriba al 67% del previst, i com diu Josep Sánchez Llibre, hi ha un 33% que es perd pel camí. Sánchez Llibre afegeix que la Generalitat és més complidora, però també hi ha una part d'inversió prevista que no s'executa.

Aquest és el panorama que tenim a casa, i després no s'entén que hi hagi tanta gent que desconfiï dels polítics, i tants que voldrien sortir d'Espanya per poder fer una millor gestió de l'obra pública. 

Que la crisi econòmica no es converteixi en crisi social

S'insisteix en la despesa. Quan vàrem caure en la crisi de 2008 varen ser moltes les veus que eren contràries a les retallades. La pressió europea va fer que l'economia s'estanqués i les conseqüències varen ser prou greus, trigant força anys a recuperar-nos. Ara, hem tornat a ensopegar, amb una pedra diferent, però que té conseqüències econòmiques greus. En aquesta ocasió, però, i a diferència d'ara fa deu anys s'aconsella no preocupar-se excessivament pel dèficit i fer despesa, no aturar l'economia del país, fer circular el diner i mirar d'evitar fer créixer l'atur.

Es fa difícil de preveure les conseqüències finals, sobretot ara que encara no sabem el temps que l'epidèmia ens tindrà semi confinats, però els càlculs que es fan no són molt esperançadors, però molt millors que en la darrera crisi. Si aconseguim que es perdin pocs llocs de treball, i que per tant els ingressos familiars no resultin molt afectats en el temps, serà possible que la maquinària econòmica es reprengui i en un temps més o menys llarg torni certa normalitat. Què haurem après?

Confio que alguna lliçó o altra n'aprenguem. Crec que l'anterior crisi ens ha servit per afrontar aquesta, que és diferent, d'una altra manera i que siguem capaços de sortir-nos-en més fàcilment i sense tanta gravetat.

Cal que les famílies que de moment han perdut la feina, tinguin suport públic per afrontar-ho i que a mesura que es recuperi l'economia puguin també recuperar els llocs de treball. S'ha parlat molt d'assegurar uns ingressos per a tothom, però sembla ser que costa que es materialitzi. Cal evitar com sigui que perdem més persones, situant-les fora dels mínims de la subsistència. La nostra societat no es pot permetre el luxe de perdre més famílies i eixamplar les diferències socials.

Comencen a arrancar motors per a les eleccions d'aquí a 13 mesos

Mentre l'equip de govern està estudiant com acaba aquests 13 mesos de mandat que queden, si amb el PSC o bé amb la CUP, el partit gran de l'oposició JxA ja prepara la campanya que l'ha de portar a recuperar l'alcaldia, amb l'objectiu, m'imagino, de fer més gran la diferència de vots amb la resta de partits polítics i posar més difícil la presentació de mocions de censura.

Seria bo, en aquests moments, poder conèixer quina és l'opinió actual dels arenyencs sobre tot el que ha passat en aquests tres anys de mandat, amb un canvi d'equip de govern, cap d'ells amb prou majoria per governar amb tranquil·litat. 

Arenys va passar de 5 anys amb el govern de l'equip d'Estanis Fors als dos anys que portem de govern d'Annabel Moreno. Es fa difícil demanar als vilatans què n'opinen de la gestió d'ambdós governs i que es respongui de manera objectiva, al marge de les seves simpaties personals. De fet la política ja és això, sobretot la municipal, es vota més per les persones que no pas pel programa polític. I això per què passa?

Si desgranem els diferents programes electorals, dels que en fan, es fa difícil observar-hi diferències, a part que per a molts allò sembla una llista de promeses que no s'acaben realitzant. Hi ha una part important que és la gestió de l'administració local, que aparentment no es veu, però que té conseqüències. Arenys té exemples històrics que han suposat pèrdues econòmiques per una mala gestió, política o tècnica.

Seríem capaços de diferenciar la gestió administrativa dels darrers mandats municipals? Diferenciar i avaluar? Sortosament el nostre ajuntament no té problemes econòmics. Té un dèficit suportable, resultats positius cada exercici, però... La gestió que es fa és eficient i eficaç? Se'n treu prou rèdit de les despeses de capítol I i II?

En campanya electoral es parla molt d'inversions perquè és més resultona, però què passa quan reconeixem que els carrers i places d'Arenys són brutes? Per què no hem estat capaços de trobar una sortida al Mercat Municipal? Per què hi ha equipaments públics abandonats, o habitatge social pendent de construir?

Governar no és fàcil i fer-ho de cara a la galeria engresca més i és més agraït, però l'interessant és treballar bé en allò que no es nota, però que si no hi fos, sí que es trobaria a faltar. Hi ha molt a fer en temes de Serveis Socials, però permeteu-me que els feliciti per la feina que fan. Són imprescindibles!

La vida amb música passa més bé

Coneixeu la Missa Solemnis de Beethoveen? "Mass in D Opus 123". Doncs començo l'escrit d'avui escoltant una versió d'aquesta missa que emociona. Quin treball tan genial! Per què, podent fer coses tan perfectes, dediquem tant temps amb foteses?

I he continuat amb la Missa de la Coronació, de W. A. Mozart, una altra meravella. Després d'un dia feixuc a la feina, esperant que arribin les vacances per recuperar-nos d'un curs excessivament tens, el més confortant és parar-te a escoltar bona música. Música al gust de cadascú!

Les notícies que m'arriben d'Espanya, Catalunya o Arenys no són res de l'altre món. Confusió en com estan les coses, promeses de canvis, voluntat de fer bé les coses, però poques garanties d'èxit. Per una banda l'Autoritat independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) preveu un dèficit molt més elevat del que diu el govern i no considera efectiva la reforma de l'impost de societats proposada per Rajoy. Per l'altra banda el Parlament català juga al gat i la rata amb el Tribunal Constitucional, sense que es tingui clar el desllorigador necessari. I a Arenys, la joia de la corona, el viver d'empreses, no té clar el seu inici, tot i les moltes converses que es tenen, recentment també amb el TecnoCampus.

Passi el que passi, es reuneixin o no Sáez de Santamaría i Junqueres, Catalunya continua discriminada financerament i culturalment... Avui parlant amb una persona força implicada en l'ANC em deia que se sentia optimista. Crec que és bo que a les persones no es manqui l'optimisme, però sovint caiem en el parany de l'il·lusionisme, i deixem de tocar de peus a terra.
Ah! i ho remato amb Un Rèquiem alemany, de J. Brahms. Les tres peces dirigides pel mestre Herbert Von Karajan

La revolució de les autonomies

S'ha dit d'anada i de tornada que el sistema instaurat de les comunitats autònomes va servir per aigualir les aspiracions de Catalunya. D'alguna manera ens varen prendre el pèl, que potser en aquells moments no estàvem per gaires coses més. Han passat molts anys, massa anys, i l'invent ha servit perquè si des de Catalunya protestàvem i aconseguíem alguna cosa, les altres també se'n beneficiessin, encara que no els interessés. 

Les autonomies han servit de coixí als successius governs espanyols, en funció del color polític, és a dir, de la coincidència de color. Qui desentonava era bàsicament Catalunya que, als ulls de tothom, no estàvem mai contents.

En cap moment les comunitats autònomes ens han donat suport, ni el País Basc, amb qui podíem tenir trets en comú, i encara menys les comunitats que configuren els Països catalans, on el PP s'ha encarregat de maltractar la seva llengua i cultura fins a límits inimaginables en ple segle XXI.

Darrerament, però, amb un govern espanyol en funcions, sembla que algunes autonomies treuen pit amb la pressió del ministre Montoro, en temes fiscals, i ens podríem trobar que aquest divendres, quan els diferents consellers d'economia han estat convocats a Madrid, unes quantes de les autonomies clavessin un cop de puny a la taula i es neguessin a seguir les instruccions de l'Estat. El cinisme del ministre Montoro ha arribat a un grau que facilita que pugui rebre cops de porta successius. 

Caldrà veure quina és la reacció final de les autonomies que han aixecat la veu, si només ha estat això, o bé van més enllà, i sobretot què dirà Catalunya. Després vindrà la reacció del govern de l'Estat que no les té totes després que Europa li hagi enviat algun avís i que l'Autoritat Fiscal Independent hagi declarat que l'excés de dèficit no és culpa de les autonomies, que pateixen un mal finançament, sinó del mateix govern de l'Estat, sobretot de la Seguretat Social.

Els arenyencs ens mereixem una explicació

Com no podia ser d'una altra manera, els grups municipals de l'oposició a l'ajuntament d'Arenys de Mar s'han manifestat davant la notícia de la dimissió com a membre del govern de la regidora del PP, Belen Quintero, però sobretot per les acusacions de gestió estranya per part del govern municipal, culpant directament el tinent d'alcalde Xavier Masgrau.

Ahir, en el meu post, demanava als grups de l'oposició si en el cas de confirmar-se les acusacions de la regidora del PP no havien de dir res al respecte, sobretot aquelles formacions que amb la seva abstenció permetien l'aprovació del Pressupost de 2016.

Per a bé de la nostra vila cal esperar que tot tingui una explicació, però en el cas que siguin certes les acusacions, s'haurà d'exigir responsabilitats i fins i tot la dimissió del regidor que ha actuat il·legalment.

La situació és desagradable, perquè en res ens beneficia, ens agradi més o menys l'equip de govern actual. En una població de les dimensions de la nostra vila caldria esperar més harmonia i treball conjunt. La nostra vila fa anys que viu un retrocés econòmic i social que no es compensa amb les pinzellades culturals que ens poden satisfer. Els nostres representants polítics han de treballar plegats per aconseguir frenar aquesta tendència i trobar la manera de recuperar la capitalitat que Arenys tenia entre les poblacions del voltant.

L'ajuntament d'Arenys, a diferència de la majoria de poblacions, no té un dèficit perillós, i disposa de recursos suficients per invertir, però ho ha de fer amb encert. És per això que em preocupa tant quan veig que els temes que centren l'atenció són el cobriment d'una pista esportiva o el trasllat de la biblioteca municipal, sense que això vulgui dir que no ho consideri important, però probablement avui no és prioritari. 

Ara toca resoldre el nyap que ens ha mostrat la regidora Quintero, i després, des de l'oposició o el govern, treballat plegats per reconduir la gestió pública, deixant de banda els brindis al sol, les actuacions populistes i l'engany a la població, atacant directament els problemes reals que tenim avui a la vila.

Susana Díaz vigila que Rajoy no ens regali res

La gran preocupació de Susana Díaz, la presidenta andalusa, és que Rajoy no pacti cap finançament nou amb Catalunya. Aquesta senyora és la presidenta socialista de la comunitat amb més presència del PSOE, un partit que segons Iceta ens ha de portar el federalisme, la gran solució per a Catalunya.

Intento creure que tot allò que em diuen els diferents partits polítics és sincer, però no és fàcil, sobretot quan t'adones que una vegada rere l'altra te la fan. A la que et despistes ja t'han fotut. He procurat entendre aquells que em diuen que no es pot ser extremista, que les coses no s'arreglen anant a màximes i que sempre es pot dialogar i pactar sortides que no excloguin ningú. Ho procuro, però l'evidència no m'ho permet.

I ara tenim a Pablo Iglesias que també ha vingut a engrescar-nos perquè confiem en ell. Ens diu que el que cal ara és canviar Espanya i deixar-nos de banderes. El que no tinc tan clar és l'Espanya que vol arreglar, o millor dit, quina Espanya vol. L'Espanya que ha de posar ordre en el finançament territorial, o bé hem de continuar amb dèficit fiscal?

Gat escaldat d'aigua tèbia fuig, i nosaltres som gats escaldats i ja no ens fiem de ningú. La llàstima és que entre nosaltres no ens entenem i així no arribarem enlloc.

Un govern d'inútils que ens porta al segle XIX

No és pas el primer dia que ho dic, però avui tornava a ser notícia i he intentat entendre-ho, però no ho he aconseguit. No entenc com el govern de Madrid legisla en contra de les energies renovables. Vull pensar que té uns arguments de pes per fer-ho, però no els sé veure.

Aquests dies estem veient de quina manera no s'ha de governar, amb totes les decisions que pren el govern, i el que és pitjor, amb les lleis que està preparant per a qualsevol tema. La Justícia ja no és igual per a tothom, després d'implantar unes taxes que a vegades són prohibitives. L'educació camina com els crancs, amb errors de consideració que solucionen a darrera hora (les matemàtiques optatives). Ara surt el ministre d'Indústria i li fot bufetada a les energies renovables, quan el món sencer opta per aquestes. Tornarem al carbó? 

Recordo que farà un parell de mesos ja parlàvem de la garrotada a les renovables. Tota la indústria creada al seu voltant, i les persones i empreses que havien començat a optar per l'energia renovable, poden patir unes pèrdues considerables, sense opció a amortitzar la inversió realitzada. I per què?

Sembla ser que l'excusa és el fort dèficit de l'energia elèctrica, però no acabo de veure que sigui massa intel·ligent que per combatre el dèficit elèctric es perjudiqui la política energètica del futur. Costa molt d'entendre-ho, o és que no sé per on van els trets? A mi que m'ho expliquin millor, però no veig cap política de futur, d'aquest govern ultra conservador, que tingui el més petit indicador d'intel·ligència i progrés. Estic convençut, i tant de bo m'equivoqués, que d'aquí uns anys ens lamentarem del període de govern del senyor Rajoy. 

Per què prorrogar el pressupost?

La decisió, ahir, del govern català de no presentar pressupost per a l'exercici 2013 i, per tant, continuar amb el pressupost prorrogat de 2012, ha tingut diferents lectures i crítiques que caldria matisar. Hauríem de diferenciar entre crítiques polítiques i econòmiques, i en casos com aquest, valdria la pena que primessin les segones. 

Els dos partits polítics que donen suport al govern, ERC i CIU, han optat per prorrogar el pressupost 2012, atès el dèficit permès de l'1,58%, quan aspiraven aconseguir un mínim de l'1,8% La resta de partits catalans, i també els espanyols, han criticat la decisió del govern català, acusant-lo de tot.

És cert que la discussió del pressupost anual és un bon exercici democràtic i el seu lloc és el Parlament català on hi són representades totes les forces polítiques escollides pel poble, que és sobirà. Privar d'aquesta discussió als partits de l'oposició es pot interpretar com un menysteniment i un lleig a l'esperit democràtic de la nostra política.

Penso que els arguments dels partits de l'oposició i dels que donen suport al govern són defensables. Tots menys un, el que ha defensat ICV, prometent suport al govern a canvi d'aprovar un pressupost amb un percentatge de dèficit superior a l'assignat pel govern espanyol.

Econòmicament, que és com voldria jutjar la decisió, se'm fa difícil defensar una opció. La pròrroga d'un pressupost impedeix portar a terme les polítiques que no existien abans. En alguns casos això és problemàtic. En el cas del gover de la Generalitat, caldria analitzar què quedarà per fer, prorrogant el  pressupost de 2012, i quina diferència hi ha en les retallades.

Cal ser molt seriós, sobretot quan camines al límit per aconseguir els drets que creus que et corresponen, en contra d'un govern i una Constitució interpretada de manera contrària. Si optes per jugar, ho has de fer respectant les regles del joc, o sinó ja tan se val, planta't i atén-te a les conseqüències.

La diferència entre un partit de govern i un altre a l'oposició acostuma trobar-se en la manera d'actuar, però també de planificar les estratègies, estiguis al govern o a l'oposició. Les responsabilitats de qui governa no permeten prendre la política massa a la lleugera. 

No ens poden fer més la punyeta!

A Alícia Sánchez-Camacho i als seus boys els hauria de caure la cara de vergonya. Com pot dir que és tan catalana com qualsevol altra si no fa res per aconseguir un tracte més just de qui governa a Madrid, que són dels seus. El Partit Popular català, com ja deia l'altre dia, no és ni català ni és res. És una sucursal dolenta d'un PP que només vol enfonsar Catalunya. Com volen que no ens vulguem independitzar?

Només cal ajuntar dues notícies d'avui: "l'objectiu de dèficit que ordena Madrid per a Catalunya (1,58%)" i que "l'Estat ha incomplert les inversions en els últims 11 anys, i que segons la Cambra de Comerç de Barcelona, només s'ha realitzat el 77%, del pressupostat, 9 punts menys que la mitjana de les comunitats". Cal dir res més?

Hi ha algú que vagi fent llista? a mi se m'han escapat moltes coses, però m'imagino que algú ho té tot llistat per poder argumentar després l'anhel dels catalans. No pot ser que ens vagin torturant d'aquesta manera i després no entenguin que no podem més. 

Tot i així, no ens oblidem que hem de fer bé les coses, i també cal netejar tota la porqueria que hi pugui haver entre els polítics i partits catalans, i fer una política social progressista, que vetlli pels més febles. No sigui ara que, amb l'excusa de Madrid, aquí perjudiquem els aturats i dependents. Per cert, què passa amb els ajuts a la dependència? És culpa de Madrid, sí, però,

no hi ha manera de resoldre-ho millor?

Com a notes positives del dia: avui és Sant Ignasi, la Clara està a punt d'enlairar-se per tornar a casa i vint anys de casats. Que no tot siguin notícies pèssimes. No badem!!!

El Mundo apadrina el retorn d'Aznar

Si les armes de l'estat espanyol per enfrontar-se a Catalunya són Wert, Montoro, Llanos de Luna i El Mundo (que apadrina Aznar), potser no ho tenim tot perdut. Jo sempre he pensat que guanyen els intel·ligents, encara que en un principi pugui semblar el revés. Una altra cosa és que ens estiguéssim equivocant i que aquests personatges tinguessin com a única missió despistar-nos, perquè no ens adonem on hi ha realment el perill.

La delegada del govern continua entretinguda amb els ajuntaments. Ara toca el de Vic. Sens dubte que mai cap delegat/da a Catalunya no havia desenvolupat tanta activitat com Llanos de Luna. Segurament s'està guanyant el sou, encara que tot plegat no serveixi per a res.

Ahir Wert amenaçava que la Generalitat pagarà fins al darrer euro de l'escolarització en castellà. La seva obsessió és malatissa. Montoro per la seva banda sembla que, algun dia, vulgui suavitzar les seves amenaces, però quan millor es troba és quan, amb to sorneguer, parla del límit del dèficit català. Llavors és quan se sent gran.

El Mundo, que ha estat el diari que ha castigat Rajoy durant tots aquests anys, treballa a fons per motivar Aznar perquè retorni a la política activa espanyola. Aznar necessita motius que l'empenyin a lluitar per la presidènc

ia espanyola. La seva ignorància és tan forta com la prepotència, i l'excés d'orgull el fa vulnerable, encara que no se n'adoni.

Davant de tanta mobilització, l'actitud del president Mas és probablement la més encertada. Avui en la presentació del Pla de Govern ha volgut recuperar el lideratge que fa temps va perdre, per la batzegada que li va suposar els resultats electorals. El seu gran problema no ha estat la força rebuda per ERC, sinó la pressió d'UDC que s'ha vist reforçat davant CDC. L'escletxa Duran i Lleida pot fer naufragar el vaixell i impedir que arribi a Itaca.

Dimonis i fantasmes per totes bandes

La situació que estem vivint ratlla l'esquizofrènia. Vivim tensos i d'alguna manera veiem dimonis a tot arreu, i com a gat escaldat, no ens fiem de ningú.

El dimoni gros és el govern espanyol i ens sembla que tot el que decideix és per fer-nos la punyeta. Sí que és cert que algunes de les darreres decisions són un xic sospitoses. Limitar les fonts d'ingressos i exigir reduir el dèficit fins a escanyar l'administració catalana, obliga a realitzar unes retallades que perjudiquen el benestar i creen problemes de fractura social.

Avui em parlaven d'inspeccions a les entitats esportives, que podien posar en perill la supervivència del futbol amateur. Ens podran dir que veiem fantasmes arreu, però és una curiosa coincidència. I l'obsessió de la delegada del govern per les banderes, fins al punt d'exigir col·locar l'espanyola a les biblioteques, escoles i pavellons esportius...

Amb la declaració de sobirania del poble català per decidir el seu futur comportarà més pressió per al govern català, una pressió que no només ve de fora, sinó que el PPC i C's plantegen guerra des de dins, amb un discurs populista, però eficaç. Caldrà doncs ser molt astuts i tenir molta paciència. Haurem de veure què passa amb les picabaralles entre CDC i UDC, que potser en algun moment de la seva història no hauria estranyat un possible trencament, però que ara no seria precisament el moment més oportú. I el PSC... estarem a l'expectativa de com solucionen, si és que hi ha solució, les divergències internes, que no són insignificants, sinó que tenen força. Per afrontar aquests entrebancs no és el mateix quan tot et surt bé que quan vius els pitjors moments de la teva història. Seguirem observant i opinant.

El PP converteix la majoria absoluta en dictadura

El sistema de democràcia parlamentària cau en perill quan hi ha majoria absoluta d'un partit polític. Els nostres dirigents han arribat a la conclusió que amb majoria absoluta poden fer el que volen sense que ningú els pugui aturar. Si a tot això hi sumem la interdependència dels tres poders, legislatiu, judicial i executiu, queda clar que el sistema democràtic no difereix d'una dictadura.

Tot això no és cap anècdota i posa en perill el respecte dels drets humans d'una societat cada vegada més malaltissa. És necessari que hi reflexionem i intentem trobar solucions a una crisi que no només és econòmica, sinó també política i del sistema.

Si l'executiu en un Parlament amb majoria absoluta es dedica a aprovar lleis a tort i dret que limiten la capacitat de gestió de les altres institucions, siguin comunitats autònomes o ajuntaments, ens trobem sense poder de reacció ni defensa dels interessos de la població que no combrega amb el partit en el govern. A més, com que no hi ha cap obligació a complir amb les promeses i programa polític defensat en campanya, ens trobem, com ara, que s'està fent tot al revés del que s'havia dit, amb l'excusa de la realitat.

No pot ser que el govern central bloquegi, per exemple, la capacitat d'ingressos de les autonomies i els obligui a complir amb la limitació del dèficit. No es tracta d'una estratègia econòmica, sinó política d'escanyar els govern autonòmics per augmentar la seva dependència respecte al govern central.

No es pot permetre que l'accés a la Justícia sigui prohibitiu per a les classes populars. impedint que les persones puguin acudir a la Justícia no és la manera de solucionar els problemes que s'arrosseguen des de fa tants anys al món judicial. Aquesta segregació és injusta i immoral, i el ministre hauria de ser jutjat pel Tribunal de Justícia Europeu.

No es poden eliminar drets adquirits amb l'esforç de molts, durant molts anys, com és el cas de l'avortament, per més majoria absoluta que s'hagi aconseguit en unes eleccions. No podem anar enrere perquè uns senyors retrògrads tinguin la paella pel mànec.

Vivim uns moments difícils que no voldria posar en el mateix pla de la dictadura que vam patir, i que la meva generació va viure els seus darrers dies, però sí que cal que ens adonem que són els pitjors moments de l'època democràtica.

L'adversari del PSC no pot ser el PP ni C's

Contra qui pensa lluitar Pere Navarro? Qui és l'adversari a batre? Al meu entendre, Navarro diu que vol fer front a CIU, però actua per agafar vots al PP i a C's. Si això es confirma, penso que s'estarà equivocant.

El PSC és un partit gran, que passa per un mal moment, però és gran. S'equivocaria, doncs, si es dediqués a lluitar per la cadira de partits menors com són el PP català i C's. Entenc que l'anticipació de les eleccions autonòmiques l'ha perjudicat, i en aquests moments no està liderat per la millor opció. El PSC, malgrat les baixes sofertes, té ferms candidats a dirigir el partit. No hi ha hagut temps per endreçar-ho, i això ho patirà.

És una llàstima que Montserrat Tura s'afegeixi a la llista de baixes del partit, però Tura ja no tenia lloc dins de l'actual PSC. Això no vol dir que no pugui jugar un paper en la política del país. Desconec què pensa, però segur que té més d'una opció per continuar en política.

Estem vivint un temps històric, sigui quin sigui el resultat final. Això fa que cada dia hi hagi novetats, i que qualsevol moviment tingui les seves conseqüències. El president català ha sabut jugar les seves cartes i de ben segur que serà qui en traurà més benefici. Ho dèiem avui, un president que ens ha atipat de retallades obtindrà un augment de vots i escons al Parlament. ICV diu que ho dirà en campanya, però, agradi més o menys, la tonada de la cançó serà l'autodeterminació, i les retallades es veuran com a mal congènit, com si no es pogués fer res. Encara clamen grans economistes que l'obsessió per combatre el dèficit ens porta a la depressió.

Un govern orgullós, prepotent i ignorant

"La caiguda del govern holandès i el bon resultat d'Hollande indiquen que Europa s'adona que l'austeritat no funciona. Però sembla que els seus líders no pensen fer-hi gran cosa". Amb aquestes paraules es manifestava el premi Nobel d'Economia Paul Krugman. Una altra personalitat que es desespera quan els governs no s'adonen que l'austeritat fiscal és contraproduent en una economia deprimida. Quant fa que ho estic dient en aquest bloc? Quants economistes no ho han dit des del començament?

Els dirigents europeus són cecs i ens estan portant pel mal camí. Ningú nega la necessitat de racionalitzar la despesa i buscar l'eficiència, però això no vol dir escanyar l'economia i tota la ciutadania. Si no ingressem no podrem consumir i sense consum no caldrà produir. On arribarem?

L'economista Sala-Martín comentava fa unes setmanes que calia augmentar l'IVA i reduir el cost de la Seguretat Social, per facilitar l'ocupació i millorar la competitivitat de la producció nacional. Ara el PP, en contra del que havia defensat sempre, anuncia que apujarà l'IVA i reduirà el cost de la SS. Són mesures que no agraden, però no agraden si vénen soles. 

Hi ha prou motius per carregar-se el PSOE, que en el darrer temps varen portar el país a la ruïna, però el que no pot fer el PP és amagar, amb aquesta excusa, la seva incapacitat de presentar un pla seriós i efectiu per treure'ns de la misèria. Si no genera confiança, el país no se'n sortirà.

A Catalunya, a tot això s'hi afegeix l'arbitrarietat de les mesures preses pel govern de l'Estat, castigant-nos de manera descarada, com afirmava avui, el conseller Recoder, a una entrevista del diari ARA. No es pot dir que no hi ha diners per invertir en infraestructures tan necessàries per millorar la competitivitat de l'economia, quan es dediquen diners per a trens d'alta velocitat en culs de sac, com afirma el conseller. Potser és cert que a Catalunya ens convindria que s'intervingués Espanya, perquè es redreçarien les inversions previstes, amb unes altres de més sentit comú i intel·ligència política.

Rajoy i el seu govern continuen demostrant que no saben què fer per resoldre la situació, però el seu orgull i la prepotència que els dóna la majoria absoluta, no els permetrà rebaixar-se a escoltar qui més els pot assessorar. És la realitat espanyola, que una vegada més demostra la seva ignorància política, i en aquest cas també econòmica.

Posar ordre als municipis, però amb finançament

Dóna la impressió que els nostres polítics estan a punt de descobrir la sopa d'all. Hi dediquen esforços i ens ho expliquen pas a pas perquè ho entenguem. No s'adonen que la sopa d'all ja l'hem tastat i ens agrada. Malgrat tot no els hi direm res i així quedaran contents i enganyats.

El problema dels ajuntaments no és que vulguin acaparar competències, sinó que són el cul de sac on les altres administracions hi aboquen obligacions, però no els traspassen diners. És evident que cal endreçar tot el mapa municipal i afavorir mancomunar serveis entre municipis petits. De fet els consells comarcals, al meu entendre, havien de vetllar perquè això passés, si no ser protagonistes d'aquest mancomunament. 

És bo que es posi ordre, però no solucionarem el problema si no acompanyen diners a les competències. Si volen, per exemple, que la responsabilitat de prevenir qualsevol incidència contra la salut, caigui sobre els ajuntaments, els hauran de transferir els recursos necessaris perquè ho puguin fer. No n'hi ha prou d'exigir, els ajuntaments s'han de plantar.

I un dels principals problemes ha estat precisament que els ajuntaments no s'han sabut plantar. Han anat absorbint competències, no han dit mai prou, i no han rebut els diners per cobrir la despesa. Tot s'ha anat eixugant gràcies als ingressos municipals, centrats bàsicament en les llicències de la construcció. Quan aquestes s'han acabat, ha sorgit el problema.

És important que a l'hora d'elaborar aquesta llei de governs locals que ens anuncia la vicepresidenta, es tingui en compte l'experiència dels polítics que han passat per un ajuntament. Si pot ser els que han demostrat bon fer i no han provocat espectaculars endeutaments que costarà Déu i ajut eixugar-los.

Amnistia fiscal per als estafadors i pressió als legals

En aquest país de mediocres, també a la política, sempre se soluciona de la mateixa manera. Els estafadors en surten airosos i els complidors els toca pagar els plats trencats. Tots sabem que si tothom pagués els impostos que els correspon, el dèficit nacional no seria tan elevat. Com que hi ha qui no paga el que li correspondria, ens augmenten la pressió fiscal als que sí que paguem impostos, i als estafadors els rebaixen l'impost.

Potser estic equivocat, però entenc que la mesura és una estafa per a la gran majoria d'assalariats que tenen declarats tots els ingressos, i facilita que qui no compleix amb les seves obligacions fiscals, regularitzi la situació, amb una rebaixa ostensible de la quota, i sense cap càstig. Més aviat un premi.

No és la primera vegada que passa. Una cosa semblant va passar amb el govern de Zapatero, que precisament va ser criticada pel PP, i ara és aquest partit qui ho posa en pràctica. Una vegada més la memòria ciutadana és efímera, i la nostra reacció es redueix a abaixar el cap i esperar quina altra ens en fan.

M'agradarà saber quants diners ingressaran per aquesta mesura adoptada. Espero que hagi valgut la pena. De totes maneres crec que no és just i el que s'hauria de fer és impedir el frau fiscal. No ha de ser tan difícil. Quan es volen saber les coses, bé que se saben. Es tracta només de voler-ho descobrir. El problema potser rau en què hi ha interessos compartits que no ho fan possible.

Com que poca cosa més podem fer, permeteu-me que em queixi des d'aquest humil racó virtual, exigint, si se'm permet, que es lluiti d'una vegada per totes contra el frau i es castigui els estafadors. I sobretot, que quan s'enxampin, se'ls faci pagar el diner robat. No és normal que mai es torni el diner, per més culpables que se'ls consideri. Ja està bé d'anar fent el "primo"! Demano més serietat al govern, i més respecte per a qui està fent bé les coses i compleix amb les seves obligacions.

No hi ha dia que no m’indigni

Després que els indignats hagin desaparegut de les primeres pàgines dels diaris, m'he proposat fer una llista de les notícies que em provoquen indignació. Les decisions polítiques, les reaccions ciutadanes, les injustícies evidents... No sé si vosaltres heu fet aquest exercici, que en tot cas us hi convido. 

Avui la notícia que m'ha provocat indignació ha estat la que parlava de l'Imam de Terrassa, a qui els Mossos d'Esquadra van enregistrar un sermó, un adoctrinament d'acord amb la seva interpretació de l'Alcorà. "...sens dubte la dona ha nascut d'una costella torta, i el més tort d'una costella és la part davantera". "Si no acata (la dona) aquestes obligacions, el pas següent és que l'home deixi sola la seva esposa al llit, nomes al llit, i li negui les relacions sexuals. I si amb aquest mètode no se soluciona el conflicte, doncs has de recórrer als cops (...) han de ser discrets, que ningú no en sàpiga res fora de la vida conjugal..." N'hi ha prou, oi? 

A casa nostra hi ha fanatisme religiós, encara que és més dissimulat, i us haig de dir que també em treu de polleguera, m'indigna i m'avergonyeix. Tot i que respecto la diversitat i la defensaré arreu, no puc acceptar cap tipus de lesió als drets fonamentals, en aquest cas de la dona. No hi ha tradició ni doctrina que pugui justificar una salvatjada com la que predicava l'Imam de Terrassa, i s'ha de denunciar i castigar sense cap eximent. 

Per altra banda... ¿No us indignen les declaracions fatxendes de Francisco Camps, després que un jurat popular no el considerés culpable? O l'actitud del periodista Alemany, a qui el president autonòmic Jaume Matas li pagava un dineral, perquè li escrivís els discursos, i després el posés als núvols en articles a la premsa?

¿No us indigna veure que per més que declarin culpables de robatori o malversació de fons, ningú torni els diners? O la notícia d'avui en què la ministra espanyola ha vist com tot Europa li deia que foradar els Pirineus per acontentar els aragonesos i fotre els catalans no era prioritari ni viable, i encara no s'ha donat per vençuda?

I què us sembla quan els polítics que han perdut el govern exigeixen el que ells no han sabut fer?  I aquests alcaldes i càrrecs públics que han permès endeutaments per sobre del 200%?

N'hi ha més, però ho deixaré per un altre dia.

La inconsciència dels líders europeus

Sembla com si la inconsciència de les autoritats europees vagi a la baixa i comencin a adonar-se que allò que els reclamàvem des de fa tants mesos, potser sí que és una bona solució. Jo ho he dit moltes vegades des del meu humil bloc, però el més important és que ho han anunciat, predicat i proclamat economistes de rellevància, i no se'ls va fer cas. Els polítics europeus, mal aconsellats per economistes desencertats, han centrat tot el seu interès i esforços en reduir el deute a base d'austeritat in extremis, que l'única cosa que ens ha portat és a la recessió econòmica. Qualsevol estudiant d'economia sap, abans de la primera lliçó que deixar sense recursos la ciutadania, redueix el consum, perjudicant directament la producció. Si no hi ha demanda, l'oferta sobra.

És cert que s'ha de continuar tirant de la política fiscal, normalitzant una situació que era una disbauxa i, sobretot, racionalitzar la despesa, la de la ciutadania, i també la pública, però el que no es pot fer és traslladar el problema d'un lloc a l'altre, sinó solucionar-lo. El que ha fet l'Estat amb la Generalitat, i aquesta amb els ajuntaments, no té nom. Deixar de pagar a una administració amb els pressupostos aprovats i pràcticament esgotats, com era el 2011, no és la millor manera, ni la més intel·ligent de resoldre els problemes financers. 

La Generalitat no ha cobrat els famosos 759 milions que li deu l'Estat. La Generalitat no ha pagat ni s'ha compromès a fixar una data per fer-ho, tot el que fa referència a la llei de barris. Els ajuntaments han realitzat la despesa i guardat la part que els pertocava. Al no rebre la part de la Generalitat, l'única possibilitat que tenen és traslladar el deute als proveïdors. Potser arribarà l'hora que, els pocs proveïdors en potència que quedin, no voldran saber res de l'administració pública.

Alegrem-nos! començarem a veure mesures que redueixin l'atur i incentivin el creixement econòmic. Vindran uns experts europeus per reduir l'atur juvenil, que gairebé arriba al 50% Ens ho podrem creure? malgrat tot, estiguem molt atents al 26 de març, l'endemà de les eleccions andaluses, i ara també asturianes. Hi ha unes mesures econòmiques que el govern espanyol té a punt de solfa, a l'espera de rematar el PSOE, a la comunitat andalusa.

Estem farts de Camps, Matas, Urdangarín...

Encara que sabem apreciar la bellesa en el futbol, arriba un moment que quedes saturat i et fa ràbia comprovar que esdeveniments paral·lels passen una mica desapercebuts. Esclar que també estem tips de parlar de corrupció i de política, i ja no saps què és millor.

Ahir esmentava la sentència del jurat popular a València i intentava entendre que legalitat no equival necessàriament a moralitat. El senyor Francisco Camps que ens ha escandalitzat amb el seu tarannà de personatge públic, mostra somrient la seva alegria per haver estat considerat com a no culpable. Però som molts que ens preocupa poc el tripijoc amb els vestits o amb les bosses de mà de l'alcaldessa valenciana, i en canvi sí que veiem malament l'actitud d'unes persones que es presenten per servir la ciutadania que els ha escollit i ens ho paguen com el senyor Camps.

Necessitem recuperar el seny i la calma. El nerviosisme produït per la crisi econòmica, convé no alimentar-lo amb picabaralles futbolístiques i encara menys acompanyar-lo amb corrupció política. No és estrany que es vegi tan malament com uns jugadors de futbol, que guanyen els diners que no veuràs en tota la teva vida, es dediquen a jugar brut i oblidar-se de l'esperit de l'esport, mentre més de cinc milions de persones estan a l'atur, i moltes d'elles ni tan sols cobren subsidi. Com tampoc no es pot acceptar que els nostres polítics visquin dels nostres diners, de manera fraudulent. No discuteixo el sou, però si la mala pràctica política a costa nostra. No són tots, ni molt menys! però amb pocs que n'hi hagi, en tenim prou per desestabilitzar la societat.

Podem discutir si la Generalitat havia d'haver pagat tans diners a Spanair, però és inacceptable la corrupció d'alguns polítics que només han buscat el seu lucre personal. Podem estar en desacord amb l'abús en les retallades, l'obsessió en la supressió del dèficit, i l'absència de mesures de foment del creixement econòmic, però no hi caben tripijocs per lucrar-se a costa dels contribuents.

Cal mantenir els ulls ben oberts, exigir transparència i honorabilitat als nostres representants polítics. I als jugadors de futbol i tot l'entorn, una pràctica sana de l'esport, amb tota la competitivitat possible, però de manera lleial i amb respecte a l'adversari.

I senyors polítics europeus... quantes vegades més haurem de reclamar mesures per fomentar el creixement econòmic que ens eviti caure a la recessió? Mentre s'ho pensen, permeti'm que els digui que estem farts de casos com els Camps, Matas, Urdangarín...