La feblesa d'Europa

Davant les amenaces i actitud prepotent de Trump, Europa hauria de respondre amb fermesa. En serà capaç? Hem escoltat algunes declaracions de dirigents europeus, però temo molt que es quedi només en paraules i no amb fets i accions que demostrin que Europa té una resposta efectiva i que la posarà en pràctica.

La dita que de l'arbre caigut tothom en fa estelles és molt aplicable en el nostre cas. L'evolució de la Unió Europeu ens ha portat a un estancament que no millorem ni en política fiscal, que era un dels objectius que potser ja hem oblidat, però tampoc en competitivitat econòmica, i veurem què passa amb els drets socials. Només som capaços de donar les culpes a l'extrema dreta sense adonar-nos que si aquesta puja és perquè els governs de sempre han estat incapaços de trobar solucions als problemes de la societat europea, ni han fet res per arribar a nous acords entre els estats membres.

La cimera de Múnic ha demostrat que Europa és feble i que els nous mandataris nord-americans ens ho retreuen i volen imposar la seva política ultra, perquè s'adonen que som incapaços de rebel·lar-nos i sortir d'aquest atzucac crònic.

Quan les coses van malament tots són plors i queixes, però abans, quan hi érem a temps per preparar-nos per al futur, no hem fet res i hem caigut en la trampa de la comoditat i no moure fitxa. Sempre arribem tard. Les polítiques d'anar posant pedaços no són bones i tard o d'hora en veiem les conseqüències.

Ens fan falten bons líders europeus per avançar, però també tenir les idees clares i posar-nos d'acord què volem. Ens hem estat lamentant de la situació d'Ucraïna, però no hem fet res per solucionar el problema i aturar la guerra. Ara ens queixem que Trump vulgui liderar el procés de pau sense tenir-nos en compte. Què esperàvem? Europa és el primer interessat en la pau d'Ucraïna, i als EUA els cau molt lluny. No tindran cap problema a vetar la seva entrada a l'OTAN i que perdin territori a favor de Putin. Ells quedaran bé amb la vianda al plat.

Tot el que estem aconseguint és que se'ns vegin les vergonyes. Les nostres misèries i febleses queden en evidència, i el populisme, reforçat amb la victòria de Trump, va aconseguint guanyar terreny, fins que ens asfixiï. 

El "cas Dalmases"

El "cas Dalmases", com se l'ha denominat, ha deixat en evidència un problema que afecta una part dels polítics electes que tenen mal entès de què es tracta quan una persona decideix presentar-se a les eleccions, sigui per formar part del parlament d'un país, o del consistori del seu municipi. Sortosament aquest mal no afecta a tothom, i jo voldria pensar que ni tan sols a la majoria dels càrrecs electes, però el cas és que quan es detecta i surt a la llum pública produeix esquerdes.

Puc entendre que a una persona que ha estat elegida per formar part d'una cambra legislativa li puguin arribar ànims de grandesa. La vanitat és un mal al qual estem tots exposats, i no podem adormir-nos-hi si no volem caure en el parany i actuar de manera prepotent.

Semblaria que el senyor Dalmases va tenir un mal moment, tot i que algú diu que no ha estat pas la primera vegada que el seu comportament no era el més adequat per un servidor públic. Tots hem de tenir una segona oportunitat si manifestem la nostra voluntat d'esmena, però el cas que tractem sembla que sortiria del guió i és de difícil solució.

El fet que la presidenta suspesa del Parlament català hagi actuat d'una manera impulsiva a la defensa de qui sembla ser la seva mà dreta, intentat pressionar perquè els fets succeïts fossin emmascarats, ha agreujat la situació, i ha empastifat la transparència i netedat que hauria de predominar en la política.

Ja sabem que els polítics d'una mateixa corda acostumen a defensar-se entre ells, i això podria haver estat la causa de la reacció de Francesc de Dalmases als estudis de TV3, i de Laura Borràs davant l'informe de l'advocada Magda Oranich, però quan això passa i es fa tan evident, la gent reacciona rebutjant la classe política. Si a més et trobes en un període ja massa llarg d'estancament i picabaralles continuades, sense que tinguem uns líders amb prou solera per fer-nos sortir de l'atzucac, la situació arriba a un punt que es fa insostenible.

Com que jo crec que ningú no és indispensable per fer rotllar un país, allò del pas al costat i deixar que siguin uns altres els que agafin el relleu, hauria de posar-se més en pràctica, i en situacions com aquesta seria bo veure com els polítics implicats accepten marxar cap a casa i no estirar més la corda.

No podem posar en perill tot un país per la defensa d'un prestigi que ha anat a la deriva. Potser no cal sancions, però sí el camí cap als vestidors. JuntsXCat està passant per uns moments molt difícils, i no crec que actuacions com la de Laura Borràs o Francesc de Dalmases els ajudin gaire per sobreviure a la crisi.

Trump no acceptarà la derrota

Avui se celebren les eleccions als EUA, però la diferència horària farà que no coneguem els primers resultats fins demà dimecres. Dic els primers resultats, perquè no sé quan sabrem els definitius, ja que la cosa es presenta conflictiva. És increïble l'actitud del president Donald Trump, que amenaça en no reconèixer una possible derrota. No és estar convençut de guanyar, sinó de no acceptar la possibilitat de poder perdre.

Ja fa temps que coneixem el president i el seu tarannà tan possessiu i poc democràtic. La situació actual, però supera tots els límits, i el pitjor de tot és que sabem que és capaç de tot. El president Trump es refia del seu poder i dels seus incondicionals, i és capaç de provocar una catàstrofe només per mantenir el poder. 

De fet Trump avança les amenaces quatre anys. Són conegudes les seves intencions d'allargar més de dos mandats la seva presidència, la qual cosa preparava el conflicte per aquí a quatre anys. Ara, però, amb la possibilitat de perdre les eleccions, si es compleixen les prediccions de les enquestes, avança el problema quatre anys i està disposat a fer el que calgui perquè no es pugui produir la seva derrota.

Demà, potser podrem parlar de reaccions inimaginables als resultats electorals. Avui només són especulacions, sobretot havent-lo sentit parlar. No sé si l'augment de la venda d'armes d'aquests darrers mesos pot tenir res a veure amb les expectatives electorals i la reacció de Trump, però seria molt trist que una actitud prepotent i antidemocràtica pogués arribar a provocar víctimes innocents. Ho seguirem de prop!

Avui en política es paga més l'odi que l'empatia

Una cosa és discrepar de l'altre i una de molt diferent és odiar l'adversari, aquell que no pensa com tu. En política l'odi cada vegada és mes present i això ve acompanyat per uns perfils molt baixos en humanisme, ètica i saber fer. L'empatia no és una virtut que es busqui en el món de la política, sinó tot el contrari. Cada vegada hi ha més polítics que sembla que busquin ser odiats o si més no aconseguir el rebuig i insult de l'adversari.

Personatges com Casado, Rivera, Borrell, per posar només tres exemples ens recorden un passat que crèiem que havia canviat. Guerra, Aznar o el no tant llunyà Wert varen destacar per la seva actitud prepotent, fixant qui eren els dolents i pretenent ser els salvadors del món. Aquesta grisor imperant a la política porta que moltes persones, amb prou capacitat de lideratge i gestió pública, renunciïn a formar-ne part, la qual cosa fa que el nivell dels que s'hi enganxen sigui cada vegada més baix, en capacitat i en virtuts.

És evident que no podem generalitzar, però per desgràcia els que són a dalt de tot no donen bon exemple i són la cara visible dels polítics. Com a tot arreu paguen justos per pecadors, i per extensió els ciutadans i el país.

No és estrany, doncs, com comentava l'altre dia, que hi hagi persones que els vingui de nou el nivell dels polítics que estan asseguts al banc dels acusats pel procés català. No estan jutjant unes persones que s'hagin lucrat il·legalment, ni són corruptes, sinó que jutgen unes persones per les seves idees. Probablement no ho varen fer prou bé, i les circumstàncies els varen superar, però tenim molt clar, i crec que els jutges també, que es troben davant d'unes persones honestes, sinceres i injustament empresonades.

Per cert, el nostre president, l'actual, d'empatia... res de res.

Espanya es radicalitza

La resposta dels partits polítics de la dreta espanyola s'està radicalitzant de manera preocupant. Caldrà veure la seva capacitat de motivar la ciutadania, en utilitzar l'eina del populisme i la demagògia, culpant els catalans o els immigrants de tots els mals que passen al país, sense pensar ni en un moment en allò que potser estan fent malament.

Resulta grotesc llegir les declaracions de C's i el nou PP, o bé decisions judicials defensant el manteniment de noms de carrers franquistes, o celebracions militars defensant el dictador Franco. Amb tot això hi trobem les agressions dels feixistes que han engrescat els partits de la dreta espanyola i que els jutges no castiguen.

El resultat de tot això és una radicalització de la postura prepotent i prevaricadora de la dreta espanyola amb la incapacitat dels partits d'esquerra de fer-hi front. Imaginant que el PSOE de Pedro Sánchez en sigui conscient, no li serà fàcil mantenir la coherència i la defensa dels drets humans davant del discurs xenòfob de bona part de la dreta espanyola.

Si mai hem tingut ganes de sortir d'Espanya ara és el moment àlcid, perquè el futur proper del país no augura facilitats per a mantenir una societat democràtica i justa, sinó una lluita per al poder, per exercir-lo de manera autoritària, imposant els seus criteris a tota la població. Avui ho veig més negre que mai!

El virrei destronat

S'havia anat fent fort. Cada vegada se sentia més valent i esperonat. S'havia arribat a creure el poder que tenia i això se li reflectia a la cara. Havia canviat la manera de ser, la seva actitud ratllava la supèrbia i començava a mirar-se els altres per sobre les espatlles.

Ell no era així. En un principi havia assumit el seu càrrec amb il·lusió i amb ganes de fer-ho bé. La seva antecessora havia mal utilitzat les seves responsabilitats i ell ho volia fer millor. Parlava del diàleg i no es volia ficar en tonteries en contra dels ajuntaments. Pensava que ho podia fer molt millor.

Les circumstàncies en què l'ha tocat viure, l'han transformat. El to pervers i prepotent dels seus superiors de Madrid, l'ha canviat. Potser fins i tot en contra de la seva voluntat, però l'ha fet impopular, no només per pertànyer al partit en el govern d'Espanya, sinó perquè li ha canviat el caràcter.

La imposició del 155 l'ha assumit com la gran victòria personal. Ara era ell qui tallava el bacallà. Un somni erroni que l'ha acabat de malmetre i de fer-se odiar per aquells que com a molt l'ignoraven. 

El seu regne s'ha acabat. S'haurà de veure on el portarà aquest reset de la seva trajectòria. No ho tindrà fàcil, malgrat que en política hi ha regals, alguns d'ells enverinats, però d'altres que immerescudament es reben. Ha desenvolupat el paper de dolent davant del sobiranisme, davant dels catalans que han lluitat contra les prevaricacions del PP i la injustícia dels tribunals judicials que no han actuat amb parcialitat, sinó en ànim de venjança contra els catalans independentistes.

Millo deixa el seu despatx a les ordres del govern del PP, i haurà de buscar un lloc on poder continuar lluitant per no quedar a la cuneta de la història. La mateixa cuneta que la guerra civil va deixar-hi molts republicans, i que feren plorar Pablo Iglesias, donant lloc a la imatge real d'un fanàtic del feixisme que aspira un dia governar Espanya.

El PSOE presenta una moció de censura a Rajoy

La sentència condemnatòria al PP i a un bon grapat de polítics del seu partit, no ens ha sorprès. Tothom tenia clara la seva evidència, i ho era tant, que fins i tot els seus tribunals de justícia no han pogut fer res per salvar-li el cul. A partir d'aquí què passa? En un país demòcrata i de funcionament normal, el president dimitiria, però Espanya no actua d'aquesta manera.

El senyor Rajoy, no tan sols no demana perdó, sinó que encara es manifesta prepotent i arrogant com si la seva responsabilitat estigués neta de culpa. Per a ell, ara és més important els vots que té al darrere que no pas el pes de la justícia! Es tracta de canviar de discurs segons li convé. Aquesta ha estat sempre la seva manera d'actuar. Quan les sentències li són favorables, els altres són uns corruptes, però quan li són contràries, es tracta d'un complot contra el PP. El pitjor de tot és que ell s'ho creu, i la majoria dels seus simpatitzants i votants també.

Avui el PSOE ha presentat una moció de censura per fer fora Rajoy de la presidència del govern. Aquesta moció necessita el vot favorable de gairebé tota l'oposició, exceptuant C's que ja busca l'excusa per no donar-hi suport, però sense deixar de culpar Rajoy per la sentència rebuda. Tot plegat funciona de cara a la galeria.

Als catalans què ens interessa més? A aquesta pregunta només podem buscar com a resposta qui ens farà menys mal, ja que, sigui qui sigui qui governi Espanya, sabem per experiència que els catalans mai hi sortirem guanyant. Deixeu-me creure que les opcions PP i C's són les pitjors, i que ara convé fer fora de la presidència un corrupte.

En lloc de seduir ens humilien, error imperdonable

En Xavier Bosch escrivia avui, "...en comptes de seduir, han decidit trepitjar, humiliar i voler mig país agenollat. Han triat l'opció equivocada." Ho hem comentat des de fa temps, si Espanya ens hagués afalagat i reconèixer la manca d'inversió, i no hagués estat atacant la llengua i la immersió lingüística, no hauríem arribat al punt on ens trobem ara. La seva actitud prepotent i autoritària ens ha  fet rebel·lar i deixar de considerar-nos espanyols. 

El govern català i els catalans en general ens hem equivocat. No ho hem fet tot bé, però tampoc ens ho han posat fàcil. No podem justificar moltes de les coses que hem acabat fent, però en cap moment l'adversari, que és com se'ns ha presentat, no ha reconegut cap error ni en el tracte ni en les decisions preses. Des d'Espanya s'ha fet una gran propaganda en contra dels catalans i, el pitjor de tot, s'ha fet sacrificant la salut de la democràcia que es troba en aquests moments en plena crisi. La conxorxa entre els tres poders per tal d'esclafar qualsevol revolta catalana, ha deixat l'Estat en una situació predemocràtica i autoritària, amb greus perjudicis a la llibertat d'expressió i els drets humans.

Estem en un cul de sac que a no tardar haurem de resoldre cap on anem, però una cosa ha de quedar clara i és que amb actituds com la del govern espanyol i partits polítics com C's, no aconseguiran mai fer-nos canviar d'opinió. Davant la disjuntiva que em presenten, tinc molt clar que sóc català, i no sento res per Espanya més enllà del que pugui sentir per França o Alemanya.

Les CUP ensorren allò que varen aixecar fa quatre dies

La confiança que la política catalana i l'espanyola podien sortir de l'atzucac de corrupció, apatia i mediocritat on ens han fet arribat els partits polítics clàssics, gràcies al ressorgir  de nous polítics i les noves formacions, cada vegada és més qüestionada. Ho hem vist amb C's i força també en les agrupacions al voltant de la marca Podemos, però també en les CUP.

Si és cert que hi va haver una tupinada en les votacions del dia 29 de desembre, perquè no sortís el Sí, junt amb el vídeo de campanya que ha corregut per les xarxes socials, del discurs de la senyora Anna Gabriel, afirmant que votarien el president que fos, amb l'única condició que declarés la independència, només podem demanar als actuals dirigents de les CUP que es retirin i demanin disculpes pel trist espectacle que han ofert i la ridícula situació que han posat el nostre país.
Des del primer dia vaig desconfiar de la senyora Anna Gabriel, perquè la vaig veure poc coherent i massa prepotent, i aprofito per dir que els insults masclistes que han rebut les diputades només podem titllar-los d'indignes i deplorables. Una cosa no té res a veure amb l'altra. Tampoc era sant de la meva devoció el seu candidat el senyor Baños.

Amb el vídeo recuperat, però, la senyora Gabriel hauria de dimitir. Tots som esclaus de les nostres paraules, i quan actuem de manera contrària al que hem promès, només podem assumir-ho i deixar pas a altres persones que actuïn decentment i amb coherència.

Continuo pensant, però, que el president en funcions ha de convocar unes noves eleccions, i que els partits polítics catalans ens han d'explicar molt bé com s'hi presentaran i què ens aportaran. Després els exigirem que compleixin amb les seves promeses. En aquesta ocasió tot fa suposar que les CUP han incomplert el seu rol pactat i promès, i aquests dirigents hauran enfonsat tot allò que varen aixecar Isabel Vallet, David Fernàndez i Quim Arrufat. 

El PSOE dóna ales al PP

Darrerament anem carregats de notícies per comentar. Hem sortit d'aquella època en què gairebé només podies parlar del procés sobiranista, per entrar en una altra amb més material, encara que al voltant d'uns mateixos temes, com són la corrupció o la prepotència d'un govern amb majoria absoluta.

D'avui crec que podem destacar dues notícies prou significatives. Per una banda tenim les queixes de tècnics d'Hisenda per l'ús polític que fa el ministre Montoro de les dades fiscals, i per l'altra la destitució del secretari general del partit socialista de Madrid per part de Pedro Sánchez, amb totes les seves conseqüències.

A vegades els tocs d'autoritat comporten febleses i provoquen els efectes contraris als que es voldria. No sé, ni tinc cap dret a opinar sobre l'encert o no de Pedro Sánchez a l'hora de destituir Tomás Gómez i de dissoldre la formació madrilenya, però en tot cas sí que puc dir que la decisió portarà cua i no és el que més li convenia a Pedro Sánchez, amb l'enfrontament que té amb Susana Díaz.

Ho vaig dir fa pocs dies i continuo pensant que el PSOE d'avui encara no és el partit socialista que ha de superar la crisi del seu partit, i encara menys del país. És una llàstima, però Espanya encara està en mans del PP, amb l'única incògnita de si Podemos arribarà prou reforçada a les eleccions, per poder ser una alternativa a tenir en compte.

L'actitud de Montoro continua en la mateixa línia del prepotent que tot ho argumenta en el fet de disposar de majoria absoluta. És la concepció errònia del PP de pensar que el fet de disposar d'aquesta gran majoria li dóna dret a fer qualsevol cosa i dictar les lleis que satisfacin els seus interessos. I a més té la sort de comptar amb la gran ajuda d'un PSOE que, lluny de representar una alternativa progressista a la seva política, es limita a beneir tot el que el PP decideix. Dissortadament, ens costarà molt sortir de l'atzucac. 

Una majoria absoluta que ens ofega

El ministre d'Interior, el català Jorge Fernández Díaz, va acumulant mèrits perquè la seva terra d'acollida el declari persona non grata. Al marge de la seva ineptitud i incapacitat per estar al davant d'un ministeri, la seva obsessió per anar en contra de Catalunya el desacredita i demostra que el PP, sigui català o espanyol, no fa res per a Catalunya. No ens ha defensat mai, i sempre ha estat una pedra a la nostra sabata.

La notícia que publicava l'ARA en la seva portada ho diu tot. Els que no som tan joves recordem perfectament la campanya "volem bisbes catalans". El senyor ministre ha treballat a fons per aconseguir col·locar un bisbe que no fos català i políticament proper al PP. Les majories absolutes comporten aquestes anomalies, que jo anomenaria immoralitats. En aquest cas una immoralitat d'un ministre catòlic. El ministre Fernández Díaz ens recorda temps passats.

El govern de Rajoy ens ha donat suficients proves de com es pot prostituir la democràcia amb majoria absoluta. Recordem diferents accions que no tindrien lloc en una democràcia real. La recentralització, la modificació de les lleis per restringir drets, l'asfíxia econòmica per afavorir els seus, són polítiques que acompanyen la corrupció, els indults dels amics, com ha passat darrerament amb el guàrdia civil fill d'un regidor del PP, o l'encobriment del fill gran del ministre Gallardón, fugint del lloc de l'accident...

La Justícia a Espanya està al servei de la dreta, del PP. Es fa tot el que vol el partit, aprofitant la seva majoria absoluta ara, i abans la incapacitat del PSOE de governar el país. La impotència que sentim la gran majoria, s'agreuja quan no saps veure-hi un final, una alternativa. No és estrany que molts demanem la consulta, i la majoria sigui per poder marxar d'un estat que només ens té per agredir-nos culturalment, econòmicament i socialment.

Trobo a faltar un PSC que em defensi dels atacs diaris del PP. Que denunciï les injustícies que es produeixen dia rere dia. Mai uns corruptes, uns prepotents, uns prevaricadors han pogut anar amb el cap tan alt, segurs que res els passarà. Ens queixem de la transició que no ha fet net. Més ens hem de queixar dels polítics que tenim a Espanya, que aprofiten la majoria absoluta per sotmetre'ns a la seva conveniència. Una mala interpretació del sistema democràtic.

Al PP se li veu la cua

Recordo la representació dels pastorets i l'escena en què el dimoni, disfressat de pastor, s'apareix a en Lluquet i en Rovelló perquè l'informin de què està passant. El dimoni amagant les banyes i la cua perquè no el descobreixin, però és no difícil.

Tot això em ve a la memòria llegint les declaracions que es van succeint per part de polítics del PP, encara que no només d'aquest partit. El Partit Popular ha participat del joc democràtic per no quedar a fora, però a vegades demostra que li ve gros, que no ho viu fàcilment, i se li descobreix el seu passat i la bena dictatorial i gens democràtica.

Amb això no vull dir ni penso que tots els seus polítics i militants actuïn de la mateixa manera, però sí que és cert que el PP fa de recer de molts polítics impresentables. L'absència a Espanya d'una extrema dreta explica que aquest interval el cobreixi el mateix Partit Popular.

Avui el rebuig unànime és per les declaracions del portaveu del PP al Congrés de diputats, el senyor Alfonso Alonso, que no és la primera vegada que evacua frases impròpies d'un dirigent polític. Potser per això il·lustra aquesta franja poc dialogant i força prepotent del partit.

L'experiència que vivim en aquests moments dóna peu a moltes excentricitats i és quan es demostra qui és dialogant i té esperit democràtic i es creu de veritat la importància de l'opinió dels altres i col·loca en el lloc que li correspon la consulta democràtica per validar el que pensa la majoria de la ciutadania.

Podem pensar d'una manera o altra, però el que no podem fer és acusar qui pensa diferent de nosaltres que no té dret a expressar la seva opinió, si ho fa de manera pacífica, ni posar en el mateix sac la violència de les armes i la convocatòria d'una consulta democràtica. Les lleis hi són per acatar-les, però també per reformar-les. L'immobilisme no és bo per a ningú.