Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!

Un trist favor a l'Església catòlica

Aquesta setmana ens assabentàvem que un alcalde d'una població de la província d'Àvila, que anava a les llistes del PP, havia protagonitzat un trist espectacle, cantant en públic una cançó que incitava la violència de gènere i la pederàstia. Tot plegat molt trist i fastigós, que no hauria de passar mai, sobretot venint d'una persona que ostenta un càrrec públic de representativitat i servei a la població. Sembla que el partit l'ha fet fora, com no podia ser d'una altra manera. 

Puc entendre que els partits polítics ho tenen molt difícil a l'hora d'escollir els seus candidats per al govern d'una administració pública, ja que són moltes les persones que han de figurar a les llistes. Això no impedeix que es tingui més cura i, si cal, renunciïn a presentar-hi algú si no es té el convenciment que s'ha fet una bona tria. Sigui com sigui, però, és bo que davant del mal, s'actuï ràpidament, com sembla que ha fet el PP en aquesta ocasió.

Però la cosa no acaba aquí. Si això que va passar és llastimós, desagradable i denunciable, la reacció del màxim representant de la cúpula de l'Església catòlica a Espanya, ha estat encara pitjor. Hi ha gent que valdria més estar callada.

El president de la Conferència Episcopal Espanyola ha dit que el fet no tenia tanta importància i que calia emmarcar-ho en una activitat festiva. Aquestes declaracions són abominables, i seria bo que el màxim responsable de l'Església, el Papa de Roma, l'expulsés, perquè no fa cap favor a l'església, i ofèn a moltes persones.

He intentat entendre el posicionament del bisbe i no ho he aconseguit. No hi ha res que m'expliqui la seva reacció, fins i tot tenint present la seva ideologia amb tics feixistes i totalment conservadora. Estic convençut que si l'alcalde hagués estat un representant d'un partit d'esquerres, la reacció hauria estat totalment contrària, denunciant els fets. Però fins i tot tenint clar aquest posicionament, no ho puc entendre.

Per al bé de l'Església catòlica i de tots els seus creients, aquest bisbe, nefast, hauria de dimitir i callar per sempre.

Un altre que no ha estat a l'altura

Puc entendre que estigués molest i emprenyat. Tampoc no em va agradar la jugada del president, que probablement li comportarà més inconvenients que beneficis i deixa tocada la seva honorabilitat, encara que alguns ho considerin una jugada mestra. Dit això, però, considero que la reacció del cap dels Mossos d’Esquadra, que no va ser en calent, sinó en una compareixença programada i, se suposa, meditada, no va ser l’apropiada pel càrrec que ostenta i penso que hauria de dimitir o fer-lo plegar, si no li surt d’ell.

La vida no és fàcil, i quan tens responsabilitats has d’assumir molts entrebancs i situacions no volgudes, però sempre amb honor i bon fer. La persona que volien detenir és un president de la Generalitat i, com a tal, mereix un tracte formal, sobretot venint d’un funcionari públic, encara que no estiguem d’acord amb el que ha fet ni ens hagi agradat.

No discutiré si l’estratègia per detenir el president va ser l’encertada o un fracàs mal planejat. Ells són els que hi entenen. Segur que es varen creure que el president intentaria entrar al Parlament, com havia promès, i que llavors seria el moment idoni per detenir-lo, però també puc pensar que sempre hi ha d’haver un pla B, i potser en aquesta ocasió no el varen preveure. Però això ho han de dir ells i no dedicar-se tant a llençar improperis a qui se’ls va escapar.

Torno a dir que no em va agradar l’actuació del president i no considero que fos el que li tocava fer. La seva situació és injusta amb uns jutges que incompleixen la llei i que caldria fer fora de la manera que sigui, però venir a jugar a fer-se fonedís no és el que podíem esperar d’un president, sigui quina sigui la seva manera de pensar. No cal fer màrtirs, però és recomanable ser seriós.

Tenim nou president de la Generalitat i aviat un nou govern. Esperem i confiem que ens treguin del clot on ens trobem, ens agradin més o menys. Tots hi hem de col·laborar, però sobretot hem de lluitar perquè al nostre país es defensin els principis democràtics i desbanquem els que tenen idees feixistes, homòfobes o racistes, siguin polítics o jutges. Ni Catalunya ni Espanya s’ho mereixen.

Salvador Illa no ho tindrà fàcil. Haurà de demostrar que creu en Catalunya, la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres drets, la singularitat que ens caracteritza. El seu passat recent està ple d’insults i menyspreu cap a les mostres més radicals de defensa del país, i ara ha de ser el president de tots. També de qui reivindica el dret a l’autodeterminació, ell que ha defensat en més d’una ocasió la implantació de l’article 155 de la Constitució.

Tampoc no ho tindrà fàcil ERC, que davant del fracàs electoral, fruit d’un mal govern, ha cedit la presidència del govern a un unionista. Ni tampoc li resultarà senzill a Junts, que encara no s’ha recuperat de la sortida del govern de coalició amb ERC i ha encadenat un reguitzell de marrades que l’han desviat del camí, i que l’única persona capaç d’unir-los acaba de fer una jugada que probablement l’allunyarà de qualsevol possibilitat de seguir sargint pedaços.

El panorama no està gens clar, però hem de tenir algun tipus de confiança. Potser el millor que ens pot passar és deslliurar-nos dels actuals governants, amb el cap dels Mossos inclòs, i esperar que durant aquesta legislatura que acaba de començar puguem reconstruir alguna cosa de profit perquè ens ajudi a somiar en un futur millor per a tots els catalans.

Fàstic

Moltes persones hem coincidit a dir que sentíem fàstic tot escoltant les actuacions de la senadora del PP, la senyora Alicia Sánchez-Camacho, en relació a l'espionatge contra catalans, segons ella independentistes detestables. Una cosa és la ideologia política que pot tenir una persona i que et pot agradar més o menys, i l'altra és la utilització de la política per agredir l'adversari o aquell que pensa diferent a tu.

No hi ha paraules que puguin justificar actituds com la de la senyora Camacho, sabent que no és l'única que actua o ho ha fet d'aquesta manera, i és per això que tenim l'obligació de denunciar-ho i escopir-li a la cara (simbòlicament) pel que representa. Si tingués un mínim de consciència i moral, dimitiria de senadora, s'avergonyiria del què ha fet i demanaria perdó pel seu comportament. És clar que si tingués dignitat tampoc hauria actuat de la manera que ho ha fet.

Quina confiança pot merèixer una persona com l'esmentada senadora, després de conèixer tot el que ha fet mentre ha exercit el poder el seu partit polític? No soc innocent i sé que no és l'única ni la pitjor de tots els polítics que hem tingut i tenim al nostre país, però quan se saben les coses cal dir-ho ben alt i deixar en evidència la poca categoria i la immoralitat de la persona que s'ha aprofitat d'un càrrec polític, d'un sou amb diners públics, per denigrar la democràcia que tant ens està costant de consolidar al nostre país.

Mai m'ha agradat la senyora Camacho i sempre he desconfiat d'ella, però podies creure que eren prejudicis i el fet de no combregar amb les seves idees. No em sento representat ni simpatitzo amb totes les persones a qui ha traït i fet mal, però en la línia del respecte a la discrepància, em solidaritzo amb els afectats per denunciar una pràctica immoral i corrupte que no hauria de quedar impune.

La senyora Camacho és una vergonya més del món polític del nostre país, i no hauria de tenir l'atreviment de passejar pel carrer sense que tothom la mal mirés i la rebutgés com a membre de la nostra societat. La llàstima de tot plegat és que malgrat l'evidència del seu mal obrar, no deixarà de tenir qui li donarà suport i permetrà que una persona tan fastigosa com ella pugui continuar vivint de la política i cobrant el sou que tots plegats li paguem. Fàstic i ràbia perquè situacions com aquesta siguin tan usuals i que no en paguin les conseqüències. Aquest país no té futur, i anem cada vegada a pitjor!

Viure per sobre del bé i del mal

Boris Johnson i Novak Djokovic són dos exemples de persones que es creuen per sobre del bé i del mal, i que tothom s'ha d'agenollar davant d'ells. No són els únics, ni molt menys, però aquests dies són notícia a la premsa i em serveixen per fer la reflexió del dia.

Massa sovint veiem persones que es creuen diferents a les altres i que se'ls ha de tenir en compte aquesta singularitat, per sobre de les lleis. Un pot estar d'acord o no amb les lleis, i manifestar-ho, però el que no pot pretendre és ser tractat diferent d'un altre, només perquè té nom internacional, ja sigui per ser el primer ministre d'un país, o el tennista número 1 del món.

Avui no sabem encara en què acabarà tot plegat. Uns voldrien que el primer ministre britànic dimitís, i d'altres que el tennista serbi sortís d'Austràlia sense poder competir. Probablement aquesta seria la solució més lògica per a un i altre, atès quines han estat les circumstàncies que els han portat a sortir a la primera pàgina dels diaris. El fet, però, que ho consideri com el més lògic no té res a veure amb el que pugui acabar passant.

Si ambdós casos el país protagonista fos Espanya, sabríem sobradament quina seria la seva resolució. A Espanya no dimiteix ningú, faci el que faci, i les exempcions són a l'ordre del dia. Ahir mateix sentíem el president de la Federació de Futbol, el senyor Luís Manuel Rubiales, justificant un tracte diferenciat als futbolistes espanyols, pel sol fet de formar part de la selecció espanyola.

Boris Johnson ha demostrat sobradament la seva capacitat de fer el que li rota, i sortir-se'n amb la seva. Els conservadors britànics difícilment deixaran dimitir el seu primer ministre, a no ser que tinguin clara la seva substitució. Quant a Austràlia, segur que el seu govern és molt més coherent amb tot el que determina per a la seva població. Només una intervenció judicial pot aconseguir derrotar el govern, i permetre que el jugador serbi participi a la competició.

Moció de censura a l'alcalde

Avui és notícia la moció de censura a l'alcalde de Badalona, en què s'ha fet fora a Xavier García Albiol, que havia guanyat les eleccions. Em recorda el que va passar a la nostra vila, en el mandat anterior. D'alguna manera s'ha produït el mateix moviment, on una força política dona suport a la moció però es queda a l'oposició.

Hi ha molta gent en contra d'aquests moviments, defensant la força guanyadora a les eleccions, oblidant-se que el sistema que funciona a casa té en compte els pactes posteriors per fer alcalde qui més suports rep del seu partit i de la resta.

En aquesta ocasió l'excusa per a la moció de censura ha estat descobrir que a l'alcalde del PP, amb  l'aparició dels papers de Pandora, el vinculaven a una societat al paradís fiscal de Belize. Diuen que un alcalde ha de donar exemple i per això calia que dimitís. En no fer-ho s'ha recorregut a la moció de censura.

A la nostra vila no va ser aquest el cas, sinó la voluntat de fer fora l'alcalde per portar a terme una política diferent al capdavant de l'Ajuntament. La veritat és que des de fora se'ns fa molt difícil valorar les diferències que hi ha entre un alcalde i l'alcaldessa. Arenys fa molt temps que hi ha coses que no funcionen i no s'acaben de resoldre.

Tant en el cas de Badalona com en el d'Arenys, si ambdós alcaldes es tornen a presentar, han de procurar obtenir majoria absoluta, perquè del contrari els altres partits polítics es posaran d'acord per impedir l'alcaldia. És un joc democràtic totalment legal, i que cal acceptar. Els vilatans no voten l'alcalde, sinó que aquest és escollit pel ple municipal amb la representativitat aconseguida el dia de les eleccions.

La regidora tampoc dimitirà... molt probablement

Si dimecres parlava de la fotografia del grup de paellada de la Pilar Rahola, amb més de vint persones juntes i sense mascareta, amb el vicepresident del govern de protagonista, avui podem parlar d'una mala praxis d'una regidora de l'equip de govern municipal d'Arenys de Mar.

Segons reconeix la mateixa regidora, va treure la brossa i la va deixar en un dels punts negres de la vila, una hora abans de l'hora permesa. De seguida ha corregut a donar explicacions, davant la petició de dimissió, per part d'un grup municipal de l'oposició.

Ja comentava dimecres que en el nostre país és molt rar veure algun polític dimitir per una actuació incorrecta. No acostuma a passar i sempre hi ha excuses. Jo penso que per salut democràtica els nostres polítics haurien d'assumir els errors i presentar la dimissió.

Arenys de Mar pateix un problema que ha esdevingut endèmic, de brutícia als carrers. No només per una mala gestió de la recollida selectiva de la brossa. Per exemple podem posar el Camí de la Pietat, un recorregut que a vegades fan alguns turistes que segueixen la ruta Espriu. Allà, des de fa mesos hi ha un parell de sacs de runa, amb brossa incorporada, que ningú ha retirat i el govern municipal ha estat incapaç de posar-hi solució. Potser és que la regidora responsable de la via pública no s'hi passeja, o bé ho troba tan normal que això estigui d'aquesta manera.

Doncs si Arenys és brut ja he dit moltes vegades que també és culpa nostra que no som polits i no ens comportem prou adequadament. Demanem a l'equip de govern millorar la seva gestió i també fer pedagogia. El que no esperàvem és un mal comportament d'un membre del govern. Cal predicar amb l'exemple.

És una llàstima tot plegat, perquè encara queden dos anys més de govern i no creiem que es millori la seva gestió municipal, però el problema més greu és que no hi ha esperances que surtin persones capacitades per gestionar bé el nostre Ajuntament. 

Quant a l'exemple que comento avui de la regidora incomplint la normativa per treure la brossa de casa al carrer, crec que seria una bona acció presentar la dimissió i donar exemple a la resta dels vilatans.

La ciutadania amenaça amb l'abstenció

A les xarxes socials han aparegut molts comentaris sobre unes possibles eleccions el mes de juliol i com deixarien d'anar a votar, per primera vegada. Eren alguns com amenaçadors amb la intenció de provocar els dirigents dels dos partits independentistes que fins ara han estat capaços de consensuar la formació del nou govern, tres mesos després de les eleccions.

Ja sé que una cosa és el que es diu i l'altra el que s'arriba a fer. Es tracta de declaracions d'uns pocs, i en canvi són molts els que van a votar, però tot i així si els dirigents d'ERC i JxCat tinguessin una mica de sentit comú i m'atreviria a dir també de vergonya, correrien a pactar el govern per evitar forçar la població a tornar a les urnes i mantenir més temps la situació aturada.

Com ja he vingut comentant darrerament, també estic indignat i crec que els actuals dirigents polítics no són mereixedors d'ocupar un seient al Parlament de Catalunya. Penso que el millor que podrien fer seria dimitir i deixar que noves persones ocupin els seus llocs per intentar que ells sí que siguin capaços de posar ordre. Soc dels que creuen que unes noves eleccions no solucionarien el problema. Són les persones que han agafat el timó de la política catalana les que estan intoxicades i no es mereixen seguir més temps.

Avui s'han reunit, amb la mediació de la CUP, cosa insòlita! i encara no tenim cap garantia que hagin arribat a cap acord, i sobretot que siguin capaços de consensuar com ha d'estar configurat el nou govern. JxCat, en boca de Jordi Sánchez, va oferir la possibilitat de nomenar Aragonès sense entrar a formar part del govern, i quan ha vist que ERC ho veia bé, ha fet marxa enrere. Qui es va equivocar?

Portem massa temps sense govern, però no tenim cap garantia que el govern que en surti de tot plegat sigui capaç de liderar amb cara i ulls aquest país, que viu des de fa uns anys, el pitjor temps de la seva història.

Vergonya de polítics!

Aquests dies bona part de les notícies giren al voltant de la formació de govern a Catalunya, i les negociacions que es mig trenquen entre ERC i JxCat, posant accent en alguna o altra qüestió. Ahir parlava del fred a l'exili i avui em referiré a la vergonya que ens fan passar molts dels dirigents independentistes i en concret la diputada Elsa Artadi i el pres polític Jordi Sánchez.

No cal dir que si em demanessin l'opinió jo els aconsellaria que dimitissin i se n'anessin a casa. En el cas d'en Jordi Sánchez, malauradament, és la presó qui el té injustament empresonat. Ara el col·loquem a la pila dels polítics independentistes, però la seva causa va ser liderar una manifestació que en cap cas es pot considerar violenta. Realment el cas dels dos jordis és un cas de vergonya democràtica i la història se'n farà ressò durant molts anys.

Avui, però ens trobem en un atzucac que dura des de fa molts mesos i que no s'hi veu solució, ja que sigui amb pacte o sense, no s'acaba de veure un futur positiu per al nostre país. A casa diríem que el que està passant és que quan un lliga l'altre afluixa. Un dia uns diuen que formin govern en minoria, i quan els altres s'ho prenen al peu de la lletra, llavors els primers els amenacen en no donar-los suport per al nomenament del president.

A mi, personalment, m'han decaigut molt, sobretot els dos personatges que he nomenat. D'Artadi s'ha de dir que no n'he esperat mai gairebé res, però d'en Jordi Sánchez sí que en tenia un millor concepte. M'imagino que el seu paper no és fàcil, però hi ha una cosa que sempre s'ha de tenir en compte i és la possibilitat de dimitir, quan no te'n surts.

Queden encara uns dies per saber el final del relat, si anem a unes noves eleccions o no. El problema és que fins i tot en el cas d'unes noves eleccions no hi ha cap garantia que els resultats aconsegueixin treure'ns del forat on estem immersos. Què hauria de passar perquè les coses canviessin? Mentre l'independentisme sumi majoria absoluta i no hi hagi un relleu important en els protagonistes dels tres partits, no hi veig solució, i molt em temo que hi ha poca gent disposada a substituir-los. Qualsevol s'hi embolica!

Una sentència favorable

Cal aprofitar les bones ocasions per celebrar-ho. Avui hem sabut que la jutge del cas ha absolt els membres de la Sindicatura de l'1 d'octubre dels càrrecs de desobediència i usurpació de funcions de què se'ls havia acusat.

Tot i que no hi entenc gaire, semblava evident que no hi havia motius per declarar-los desobedients, perquè tant bon punt els ho varen comunicar varen dimitir, no van tenir temps d'exercir les funcions per a les quals els havien nomenat.

Malgrat tot, ja sabem com funciona la Justícia al nostre país, i altres evidències no s'han tingut en compte i s'han culpat amb exageració persones que no s'ho mereixien. També persones a qui se'ls acusava de terrorisme ha quedat en no-res.

D'aquesta manera sembla com si la Justícia sigui una loteria, que no saps si et pot tocar o no, encara que els independentistes han rebut més del que les estadístiques podrien preveure. És allò del pa sota el braç.

I aquests volen que els tornem a votar...

Si així ho volen, que no dimiteixin, però que no es tornin a presentar! Això seria el que demanaria a l'actual govern de la Generalitat. No es pot fer més el ridícul, i el problema és que nosaltres en paguem les conseqüències.

Avui els consellers i conselleres d'ERC s'han aixecat de la taula de la comissió de crisi del govern. Quina manera de treballar per a nosaltres! Així ho solucionen tot, amagant-se, retirant-se enlloc de donar la cara. Em fa vergonya tenir aquests governants. Durant molts anys m'he avergonyit de ser espanyol, però ara m'està passant el mateix amb Catalunya. No ho poden fer pitjor!

El més trist de tot, i això ja ho he comentat més d'un dia, és que ens trobarem en unes eleccions on s'hi presentaran els mateixos personatges. Pere Aragonés es pot presentar amb la cara ben alta després de tot el que està protagonitzant? Voldria pensar que els actuals consellers i conselleres no tindran la gosadia de presentar-ser per a un nou mandat. Segur que estic equivocat, i que veurem les seves cares als diaris. No hi ha ningú més?

No tenim ningú més que es pugui presentar a les eleccions amb un mínim de garanties que ho pot fer mitjanament bé? Diuen que s'han aixecat de la taula perquè els altres han filtrat la informació. Els altres diuen que no és cert, i així estem com sempre, carregant-se mútuament les culpes.

El problema no és tant qui ha filtrat la informació, com la seva incapacitat per prendre mesures raonables i que tinguin en compte la gent. És molt fàcil prohibir, i molt difícil compensar les prohibicions. Si no hi ha diners per compensar les pèrdues, que siguin més cauts a l'hora de prendre les mesures.

Es fa molt llarga l'espera a les noves eleccions, amb la por que no aprenguem res i els tornem a votar. Diuen que ERC són els més ben valorats... com deuen ser els altres!

Un govern que fa aigües per totes bandes

Cada vegada hi ha més persones molestes, per dir-ho suaument, davant les decisions preses per aquest nostre govern a l'hora de fer front al contagi del coronavirus. Bars i restaurants tancats com si això fos l'única solució, perquè ells són els únics culpables...

És molt senzill privar l'activitat econòmica d'aquest col·lectiu i no ajudar-los, o fer-ho d'una manera insultant. No anem bé! Si es prenen mesures tan dràstiques s'ha de disposar de solucions per contrarestar les pèrdues econòmiques. És molt fàcil ordenar tancar quan no t'hi va el teu futur, la teva estabilitat econòmica. No hi ha dret!

M'uneixo amb tots els professionals que es veuen obligats a tenir els seus negocis tancats, o treballar sota mínims, amb el 'take away', i exigeixo solucions racionals. No pot ser que es passi el mort a l'altre, quan no se sap com resoldre situacions, que certament són complexes, però que no tenen excusa.

Amb mesures apropiades es podria permetre l'obertura de bars i restaurants, si voleu, controlant horaris, prioritzant moments del dia que siguin controlables i beneficiosos pels restauradors, com també els teatres, auditoris i sales d'actes. 

El problema de tot plegat és que tenim uns governants inútils, que no ens mereixem i que haurien de dimitir dels seus càrrecs perquè no en són ni dignes ni amb prou capacitat per exercir-los. El futur del nostre poble és molt gris, perquè amb els governants actuals i els que ens esperen no es veu la solució als nostres mals. Només podem animar els nostres joves, que encara no tenen feina, que surtin del país en busca de llocs millors, on hi hagi més control de la situació, més justícia i seny.

El govern català va a la deriva, sense ordre ni concert, prenent decisions incoherents i tallant les ales de la població de manera dràstica sense aportar solucions ni compensar les pèrdues ocasionades. Amb l'excusa de no tenir diners, però no fer res per obtenir-los, van passant els dies i cada vegada som més pobres, amb menys imaginació i il·lusió per encarar el futur. Per dignitat, dimitiu!

Un govern farcit d'ineptes

Cada vegada funcionem pitjor. Tenim un govern que no n'encerta ni una i, amb el temps, en sorprèn més la ineptitud dels seus consellers i conselleres. Avui es carregaven les culpes entre ells, m'imagino que en veure que fan tan malament les coses, i voldria entendre que avergonyits. O no se n'han adonat? No han vist que pitjor no ho podien fer?

I no em refereixo a problemes informàtics que ningú no desitja i a vegades no es poden preveure, però sí que hi ha plantejaments que són ridículs i una mostra clara de la incapacitat de dirigir ni un govern ni una empresa, per modesta que sigui.

A qui se li acut oferir deu mil ajudes quan hi ha cinc-cents mil candidats? I a més oferir-les als primers que hi arribin! Què esperaven que passaria? Tan talossos són els nostres consellers? Aquest conseller de treball ja fa temps que hauria d'haver dimitit, però al nostre país aquest verb no es conjuga!

No li fa vergonya presentar aquestes propostes? Es veu que no té sentit de la vergonya. Però és que això és un insult! És riure's dels autònoms, burlar-se d'ells. Si tinguessin aquest mínim de decència que se'ls hauria de suposar, correrien a dimitir. Però no ho faran, i aquesta no serà la darrera pífia que muntaran. 

L'administració pública en mans d'aquests polítics no pot funcionar pitjor, o potser sí! I això ho fan a costa de la supervivència de molts professionals, que es poden veure obligats a tancar els seus negocis i sortir a pidolar!

Estic indignat, i això que a mi no m'afecta personalment, però intento posar-me al lloc dels autònoms, i no puc aguantar tanta inutilitat i desvergonyiment dels nostres polítics. Sisplau que plegui algú, que algú demostri tenir un mínim de dignitat. No n'hi ha prou en demanar disculpes, s'ha de dimitir!

Els presoners polítics assisteixen al Parlament

Amb 27 mesos de presó a l'esquena i el que queda per endavant, què es pot pensar de les discussions entre ERC i JxCat? Jo penso que els deu fer molta ràbia veure que ells estan presoners i els altres es dediquen a barallar-se per veure qui es queda amb la poltrona. És immoral, oi?

Avui els consellers presos han aparegut al Parlament català per intervenir en la comissió del 155. No els he volgut escoltar, perquè sento pena, no només per la situació injusta en què viuen, sinó també després d'haver contemplat el panorama parlamentari d'ahir a la tarda. No hi ha dret. Crec que l'actual govern i diputats d'ERC i JxCat haurien de dimitir en bloc, si més no per decència. On s'és vist actuar d'aquesta manera tan descarada! No salvo a ningú, ni a uns ni als altres.

Els consellers empresonats han aprofitat la paraula per demanar unitat i que deixin de barallar-se. Potser ells haurien fet el mateix, però ara, amb la càrrega de l'empresonament, sens dubte que no ho poden entendre. On anem? Què pretenem? Ens trobem en un carreró sense sortida i amb uns dirigents que, a la meva manera de veure-ho, no ens mereixem. Si a tot això hi sumes el paper de l'oposició, sobretot C's, t'adones que estem en mans d'uns impresentables. El país no s'ho mereix, i hem d'anar a eleccions i desitjar que pugi gent nova, millor gent, millors representants de la societat catalana, de tota la diversitat. Ningú no se salva!

C's i la creuada amb els barons socialistes

Com a últim intent, i veient que ERC estarà disposada a abstenir-se en la votació, la dirigent de C's empaita els barons socialistes perquè evitin la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol format per PSOE i Podemos.

C's va patir una reculada espectacular que obligà Rivera a dimitir, però el partit no ha llançat la tovallola, i Arrimadas, a qui tothom considera la substituta de Rivera, es baralla per no quedar definitivament desplaçada i sense cap paper al Congrés de Diputats.

C's, que s'excusa amb el pacte amb ERC, podria jugar un paper si donés el govern a Pedro Sánchez sense la necessitat de l'acord amb els temibles destructors de l'Espanya única! Per què no ho fa? Quina és la seva estratègia? Si realment fos un partit a tenir en compte, lluitaria per afrontar la realitat actual, però el seu nivell és molt proper a VOX i és per això que no s'hi pot confiar.

Tot fa pensar que C's es manté en el mateix biaix que en el moment de perdre tres quartes parts dels seus escons al Congrés, i que a l'espera del seu congrés no pensa canviar de rumb. No s'entén que podent ser clau, simplement es dediqui a bloquejar el govern, un fet que ja hi ha algun baró socialista que li ha retret. Veurem la consistència dels socialistes i l'actitud que prenen els seus barons. Pedro Sánchez ja va perdre una batalla, però ara sembla que la guerra caurà del seu cantó.

President Torra, dimitiu

Se us veu bona voluntat, però amb això no n'hi ha prou. El càrrec se us fa feixuc i no sabeu què fer ni què dir, per no ficar la pota. Cada vegada que obriu la boca, som bastants els que comencem a tremolar. No formem part dels grups de l'oposició. Us tenim com el nostre president, però no ens agrada el que veiem. A Catalunya falta lideratge polític, i aquest, vos no l'exerciu.

Estem vivint uns mesos molt difícils, que requereixen aptituds per gestionar i governar Catalunya, unes aptituds que no disposeu. Hi ha d'haver més persones capaces d'assumir les regnes del poder polític a Catalunya i no podem estar més temps aturats, perdent drets i oportunitats.

Sou incapaç de presidir un govern sense provocar escletxes i enrabiades. Ja no parlem d'Espanya, sinó de casa nostra. Parleu quan no caldria i no ho feu quan seria necessari. No sou oportú, ni teniu tacte, ni tampoc estratègia. Actueu com si estiguéssiu improvisant en cada moment, i aquest tarannà no és el més idoni ens uns moments com aquests, que estem pendents de si ens prenen el control del govern, que està descontrolat.

Pel bé de Catalunya, de la Catalunya que més de dos milions de catalans la volem forta i lliure, el millor que podríeu fer és dimitir. Us agrairem tota la feina feta, us exculparem dels errors comesos, i us alliberarem d'unes responsabilitats que us van grans. Penseu en el futur del nostre poble, i doneu l'oportunitat a d'altres per liderar el govern del nostre país.

La manca d'ètica entre els polítics

Un dels greus problemes que envolten el món de la política al nostre país és la manca d'ètica en molts polítics amb responsabilitat de govern, ja sigui municipal, autonòmic o estatal. Parlem de corrupció i trobem prou casos indecents que corroboren la seva existència en el nostre sistema polític, però tampoc no hi ha ètica.

L'actuació del ministre d'exteriors espanyol, el senyor Borrell, a qui l'han condemnat a pagar una multa de 30.000 euros, és un exemple del que no hauria de passar i que, si tingués un mínim d'ètica, el faria dimitir. Al nostre país això no succeeix. Hi ha massa casos de corrupció que ni tan sols han estat jutjats, ni els culpables han dimitit. 

I això passa perquè els corruptes i els mancats d'ètica es troben arreu, entre els diferents partits polítics, i aquests es protegeixen entre ells. Això passa perquè el poder judicial no és independent, sinó que fa conxorxa amb el poder executiu, però al mateix temps, perquè també està corromput. En tenim prou exemples.

El nostre país no anirà bé mentre la classe política actuï més per interessos personals i de partit que no pas per al bé de la població a qui diuen servir. Si no som capaços de trobar uns polítics nets i amb ganes de trencar amb aquesta corrupció permanent, encara que aconseguíssim la independència, no aconseguiríem un món just, un país on es respectin els drets dels més febles.

Commemorem l'aniversari de, no sabem ben bé què

Avui és l'aniversari de..., de fet no sabem ben bé què va passar el 27 d'octubre de l'any passat. Es va fer una cosa tan estranya que tothom ho interpreta a la seva manera, però el problema és que hi ha nou polítics empresonats que seran jutjats, i uns quants més a l'exili.

Ens hem adonat, i Clara Ponsatí ho ha dit explícitament, que el govern català no tenia resposta davant de la reacció de Madrid. Només havien treballat una hipòtesi: que Madrid s'acollonís i volgués dialogar. Quan el govern de M. Rajoy va contraatacar, els nostres polítics no varen saber què dir ni què fer, i a partir d'aquí tots sabem què ha passat. El més trist de tot, però, és que encara ara no sabem què fer ni com continuar, tot i el suport de la ciutadania que va tornar a confiar en els partits independentistes, castigant els que ho tenien més clar, la CUP. Què passaria ara en unes noves eleccions?

Hem perdut la majoria absoluta al Parlament, no pas perquè els partits constitucionalistes l'hagin guanyat, sinó pel desordre i no saber fer dels independentistes. Ens demanen que sortim al carrer i són incapaços de governar i explicar-se. Van creant organismes teòrics i no han estat capaços de crear les estructures d'Estat que ens varen prometre. Ponsatí parla d'un brindis al sol, i haurem d'acceptar que té tota la raó.

Ens fa falta bons polítics i que dimiteixin els que no tenen resposta més enllà d'anar fent bullir l'olla. És molt trist tot el que passa i cada dia hi ha més persones desencisades. Massa orgull personal i poca autocrítica fa que el govern que tenim ara no sàpiga què ha de fer. Potser sí que hem d'exigir noves eleccions i canviar cromos que no serveixen.

Què vol que li digui el senyor Lesmes?

Em demana perdó per la manera com el Tribunal Suprem ha portat el cas de les hipoteques. Només per aquest cas? És evident que la reputació d'aquest tribunal ja fa temps que va per terra. No només aquest tribunal, sinó també el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i tots els seus jutges i magistrats.

Ha reconegut l'error!, algú dirà. I què? De què servirà? Sincerament jo li demanaria que dimitís. Seria el millor que podria fer, i no li ha de costar gaire perquè, si no estic equivocat, el càrrec està a punt de caducar. El xollo no! Aquests s'ho han muntat molt bé per morir rics, malgrat la seva actuació.

Tot el sistema judicial està podrit! S'ha perdut la confiança perquè la justícia que s'administra en aquest país ha perdut tota credibilitat. Ja ningú es creu que la justícia és la mateixa per a tothom, i que els jutges no actuen pressionats ni per convenciment polític. Més evident no podia ser, i ara resultarà que els haurem de perdonar per haver obrat d'una manera tan grollera, judicialment parlant.

No sé què espera de la ciutadania el senyor Lesmes. Segur que dels independentistes no n'espera res més que menyspreu i rebuig. Ha quedat demostrat que la incapacitat política de M. Rajoy per gestionar el tema català, va aprofitar el poder judicial, amb arrels profundes del franquisme, i sense haver transitat, per imposar la seva llei al marge de qualsevol principi democràtic. La llei per sobre de tot, també dels drets humans.

No seríem els primers en abolir una monarquia, oi?

On és el problema en demanar l'abolició de la monarquia? Estic convençut que una gran majoria de catalans estem en contra de continuar vivint en un sistema monàrquic i preferim la república. Si la majoria de diputats escollits pel poble demanen la seva abolició, què passa? Per demanar que no quedi, oi? Una altra cosa és el cas que se'n farà i les conseqüències que se'n poden derivar.

Ahir també em va molestar llegir unes declaracions de Lluís Pasqual recent dimitit com a director del Teatre Lliure, on afirmava que els sobiranistes ens segrestaven i ens feien sortir al carrer. Per què parla en nom meu si no sap com penso? A mi no m'agrada el que està fent el govern català, ni el que està passant al Parlament, però jo he sortit l'onze de setembre, lliurement, sense que ningú m'hagi obligat.

Que cadascú opini per ell mateix i deixi de parlar de què pensen els altres. Si ens deixen votar el referèndum sabrem si som molts o pocs els que volem la independència i llavors es podrà parlar clar, però de moment, que no es fiquin amb mi.

Quant al rei, ja sé que fa mal veure com la majoria parlamentària el rebutja, però la vida és així. No pot ser viure tota la vida amb imposicions. Avui ho deia molt clar l'articulista Xavier Roig a l'ARA. Els jutges passen unes oposicions i serveix per tota la vida, però això no ha de voler dir que tot el que diguin i decideixin durant tot el temps que estan en actiu sigui cert i s'hagi de venerar. Atacar la sentència d'un jutge no és delicte. Tots ens podem equivocar, també els jutges.