L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.

Estiguem alerta!

No podem badar ni deixar-nos enredar. Els estafadors fan hores extres i ens els podem trobar arreu. Movent-nos per Internet, utilitzant mòbils i tauletes digitals naveguem per una selva plena de perills que ens obliguen a desconfiar de tothom.

No hi ha dia que no t'avisin d'alguna nova estafa, cada vegada més sofisticada i més lligada amb la realitat del dia a dia. Avui llegia que estan arribant avisos sobre un nou temporal de pluges i adjunten un enllaç, que és on hi ha la trampa que no hi pots caure.

És ben clar que no ens podem cansar de repetir a tothom que mai accedeixin a un enllaç que els pugui arribar a través de l'ordinador o el mòbil. Els bancs, les empreses i l'administració pública estan farts de dir-nos que no és aquesta la seva pràctica i que, per tant, hem de desconfiar de tot aquell que ens convidi a accedir en un lloc que, aparentment, és inofensiu i bo per a nosaltres.

Vivim en un món ple d'estafadors que viuen a costa dels altres. Acostumen a enredar a les persones més confiades, a aquelles que sempre han anat amb la veritat per davant i que no s'imaginen que algú els vulgui enredar. La desconfiança no és bona per a ningú, però avui has de desconfiar per seguretat i per evitar caure en el parany del desconegut que només busca els teus diners, i aprofita qualsevol ocasió per fer-t'hi caure.

Això obliga a les empreses privades i a l'administració pública a evitar qualsevol campanya que pugui confondre a la gent. I ho dic perquè la setmana passada vaig rebre una notificació, que ha resultat ser correcta, però utilitzava l'enviament d'un enllaç, que no hi vaig accedir, sinó que vaig demanar que deixessin d'enviar aquests comunicats. No poden col·laborar amb els estafadors. Hi ha prou maneres de comunicar-se amb les persones sense haver d'usar mètodes que generen desconfiança.

Fer fàcils els tràmits administratius

Tot i que en vaig parlar aquí mateix, el dia 7 d'octubre, referint-me a la cita prèvia obligatòria, ara que se n'està parlant pels mitjans de comunicació, i que el conseller de la presidència, el senyor Albert Dalmau, ho ha explicat més detalladament, crec que és important insistir-hi. La paperassa, a l'administració pública, se'ns menja i ens sobrepassa. Cal posar-hi un aturador, i no tothom hi està disposat.

Els polítics passen i la paperassa es queda i, darrerament, augmenta i complica la vida de l'administrat. Diuen que molt es deu a la necessitat d'evitar la corrupció i els greuges comparatius, però això és una excusa de mal pagador. Som prou espavilats, o hauríem de ser-ho, per trobar sistemes de control perquè allò no passi, sense necessitat de complicar-nos la vida i fer tan difícil la tramitació administrativa.

El govern socialista de la Generalitat s'ha proposat millorar la tramitació, fent-la més fàcil, i una de les coses que ha promès, tal com us comentava l'altre dia, és l'eliminació de l'obligatorietat de la cita prèvia. Els avantatges del sistema no poden condicionar-ho tot de manera dràstica. Hi ha d'haver la possibilitat de presentar-te físicament a la finestreta i ser atès.

Deixo de banda, avui, el tema de la finestreta única, perquè això és un altre problema: haver de saber cada cosa qui te l'ha de tractar i on has d'anar a parar. 

Acostumo a parlar molt de sensibilitat quan em refereixo al tracte entre persones. I això s'accentua quan ens referim a serveis públics, multinacionals que no pots escollir, entitats bancàries, i un llarg etcètera. I en les nostres relacions amb l'administració pública, sigui local, autonòmica o estatal, l'empatia, la simplificació dels tràmits, l'amabilitat, el suport i informació, tot això, hauria d'estar a l'ordre del dia, i en el manual del funcionari de torn. No passa sempre, sobretot pel que fa a la simplificació dels tràmits, que molts d'ells es fan per internet, però que no són prou entenedors, sobretot pensant en gent gran, o persones poc avesades a l'ordinador.

M'agradaria que els nostres governants s'apuntessin, com a cosa a resoldre de manera urgent, facilitar els tràmits dels administrats. Que entenguin que hi són per facilitar-nos les coses, i no pas per complicar-nos-les. No és tan difícil, si hi ha bona voluntat i predisposició. Crec que no és demanar-los tant!

El comerç

Comparant el comerç de quan nosaltres érem joves amb l’actualitat t’adones que ha canviat moltíssim. Tret d’alguns elements i excepcions diríem que no tenen res a veure. No es tracta només de la venda en línia, que ho compres per Internet tot navegant i analitzant els productes i que abans no existia, sinó també amb la compra presencial, pel tipus de botigues i grans superfícies.

Les petites botigues, de tracte més familiar i proper cada vegada són més escasses i el volum global de vendes arriba a ser insignificant en el conjunt del comerç total. Això fa que els petits comerciants, si pretenen existir, hagin d’inventar-se nous sistemes i actituds que els diferenciïn dels grans establiments i mantinguin fidels els compradors.

La varietat de productes i accessibilitat dels clients són dos elements importants que acostumen a jugar fort contra els petits. No és fàcil tenir un gran estoc de productes per satisfer tothom, i l’accés a les botigues, també per les dificultats de moviment i aparcament, condicionen els tipus de clients que s’hi dirigeixen.

Tot i que l’amabilitat dels dependents de les grans superfícies no l’hem de qüestionar, el coneixement entre botiguer i client també ho fa diferent. Recordo per exemple les petites llibreries, on el llibreter, que et coneixia, et podia aconsellar un llibre que sabia que et podia interessar. Avui això ho has de trobar en un altre lloc, si la compra la realitzes en línia. Sí que és cert que també ara rebem més informació per totes bandes i que molts petits venedors poden tenir dificultats per disposar de tota la informació per assessorar-te particularment. Aquí també els ha canviat la manera de dirigir el negoci.

Segur que, si us hi pareu a pensar, trobareu més diferències i no necessàriament totes negatives. No cal posar-se nostàlgics ni pensar que tot era millor abans que ara. Les coses canvien i cal aprofitar les millores que podem incorporar amb l’evolució de la nostra societat. Tots, clients i botiguers, hem de superar el repte dels canvis i adaptar-nos a la situació del moment.

Tràmits impossibles amb l'Administració

Reconec que no tinc experiència en el funcionament d'altres administracions autonòmiques, però en tot cas la que a mi m'interessa, perquè és amb qui m'haig de relacionar, funciona cada vegada pitjor. Com més va, més difícil ho tenim per poder parlar amb una persona i es van creant xatbots que no et solucionen res. De fet, només serveixen per aclarir allò que acostumes a saber, però per al cas concret que t'interessa una solució, no tenen resposta i acostumes a entrar en un bucle de mai acabar.

    El principi que hauria de presidir tota administració pública és que el ciutadà no està obligat a saber a quina finestreta ha d'acudir. És per això que es varen crear les finestretes úniques, però sembla ser que la Generalitat de Catalunya no en fa ús, i el fet de dir-ho en plural, vol dir que d'úniques en tenen poc. Quan insisteixes en tenir una resposta, el més probable és que se't treguin de sobre i et dirigeixin a un número de telèfon de pagament. Això és una bona atenció al ciutadà?

    No em considero una persona incapaç de bellugar-me per Internet i fer consultes i tràmits online. Tampoc en soc un expert, i per això sempre començo dubtant de si soc jo qui no està al cas i que per això no aconsegueixo resoldre els problemes que em sorgeixen. A la llarga t'adones que la qualitat del servei i eficàcia de les respostes té molt que desitjar.

    Vaig formar part d'un projecte de millora de les gestions online i vaig participar en una consulta per millorar els tràmits de l'Agència Tributària Catalana. No sé si les meves aportacions hauran servit de res, però en tot cas vaig insistir en millorar les explicacions i, sobretot, deixar molt clar on s'iniciava un tràmit, evitar els bucles i utilitzar un llenguatge entenedor, sense pressuposar que tothom entén de tot.

    Resulta curiós que els avenços tecnològics no es tradueixin en la millora de la resposta de l'administració pública a les sol·licituds de la ciutadania. Al començament de la implantació de tràmits online es parlava de la bretxa digital pensant en la gent gran, però ara ens adonem que no només les persones d'una certa edat tenen dificultats per relacionar-se amb l'administració, sinó que està molt més generalitzat, perquè les instruccions no són clares, hi ha un excés d'informació que confon, i et veus obligat d'anar d'Herodes a Pilat sense treure'n l'entrellat. Als ciutadans només ens queda el recurs de la queixa. Malauradament no deixa de ser una crida al desert. 

De preguntes freqüents i xatbots

Parlar de la bretxa digital en l'espai d'un post resulta poc pràctic perquè el tema dona per a molt ja que és prou complex i inclou molts aspectes a tenir en compte, però és que em preocupa, sobretot quan es tracta de les persones que es veuen o ens veiem obligades a interactuar a través de pàgines web per aconseguir uns serveis bàsics, que no sempre són volguts. No em refereixo tant en la compra de productes a botigues online, sinó les relacions amb el teu banc, la teva companyia elèctrica, la que et subministra l'aigua, o també el teu ajuntament o l'agència tributària. Uns serveis que no en pots prescindir i que no sempre són fàcils de gestionar.

    Feta la presentació, i per acotar el tema, em voldria referir a la secció de preguntes freqüents, o bé una cosa que està més de moda com són els xatbots. Resulta que davant de qualsevol dubte a l'hora de fer qualsevol tràmit, pràcticament l'única ajuda que tens, atès que ni et posen adreces electròniques, ni telèfons on adreçar-t'hi, són les preguntes freqüents o els xatbots. Puc entendre que tots necessitem temps per anar millorant el seu funcionament, també les empreses, però és preocupant que entretant no es trobi la millor manera de gestionar-ho, no hi hagi una alternativa clara. Fins i tot, segons en quins tràmits no tens la possibilitat d'anar presencialment a les oficines, sinó que necessites una cita prèvia. Un altre tema a tractar un altre dia.

    Analitzant moltes webs t'adones que les preguntes freqüents són molt limitades i no sempre trobes allò que necessites aclarir. Més aviat acostuma a passar el contrari, que no trobes la pregunta adequada i entres en un bucle que només desitges sortir-ne. En el cas dels xatbots, també hi ha moltes dificultats perquè et responguin la teva pregunta, que no forma part del conjunt de qüestions que estan prèviament programades.

    I tot això tenint en compte que tens una certa agilitat a l'hora de bellugar-te per Internet. Un fet que no sempre es compleix, atès que hi ha moltes persones que ni per edat, ni per preparació o formació tenen la facilitat de moure-s'hi virtualment, per la qual cosa es fa molt difícil complimentar els tràmits requerits.

    És per això que demanaria que les empreses de serveis i les institucions públiques que tenen programats tràmits online, s'esforcin per millorar les eines d'ajuda i resposta als dubtes dels usuaris, incorporin uns canals de consulta no robotitzats, i que l'administració pública ofereixi un servei de proximitat i presencial, per a totes aquelles persones que tenen dificultats per accedir a Internet. Ho hem de fer fàcil. És molt còmode poder resoldre les coses des de casa, però hem d'evitar augmentar la bretxa digital.

L'enciclopèdia

De petit tenia molt present el moble de la sala d'estar on hi havia tots els volums de l'enciclopèdia, que ens servia per entendre conceptes que anaves assimilant a mesura que anaves creixent i que fins i tot t'hi adreçaven els professors de l'escola. A la majoria de les cases no hi podia faltar un diccionari i una enciclopèdia, encara que la família no tingués l'hàbit de llegir.  

En aquells temps no teníem Internet, i per tant no hi havia el senyor Google, que tot ho sap, ni les xarxes socials, que tot ho expliquen, sinó que t'havies d'espavilar a buscar, ja fos a la biblioteca del poble o, si els teus pares ho havien previst, a l'enciclopèdia de casa que parlava de tot.

Han passat els anys i tot ha canviat molt. Les enciclopèdies continuen existint, les de paper vull dir, encara que són més testimonials que res més, i seria bo analitzar les consultes que reben a les cases que encara les han mantingut. L'Internet, que en uns segons et troba gairebé tot allò que busques, és la gran alternativa a passar pàgines i més pàgines, amb unes definicions que sovint han quedat desfasades, que difícilment solucionen les revisions i ampliacions periòdiques. 

No tinc ni idea com s'ho han fet les empreses editorials que han basat el seu negoci en la publicació d'aquestes enciclopèdies, però no se'm fa estrany llegir, com avui ha passat, que estiguin a punt de fer fallida, preparant regulacions d'ocupacions, i especulant amb la venda d'actius, a vegades a mans de benefactors, que intenten salvar la història, agraint una tasca que el temps ha deixat gairebé obsoleta.

Quan mires el present, fent memòria del passat, i intentes endevinar el futur, t'adones que la gran qualitat d'una empresa és la seva capacitat d'adaptar-se al moment. No sempre és fàcil, ni tampoc tots els negocis tenen la flexibilitat necessària per aquesta adaptació. Podem entendre, doncs, que molta gent s'esglaï quan sent a parlar de la Intel·ligència Artificial, que de ben segur ens canviarà molts paradigmes, però és llavors quan creus que és important aquesta capacitat d'adaptació a l'evolució i al ritme dels canvis, aprofitant les noves tecnologies, els nous descobriments per crear noves tasques, noves especialitats i noves empreses. 

Avui, la majoria d'enciclopèdies que encara trobem a les prestatgeries de moltes cases, no ens serveixen ni per treure'n un profit a preu del paper. Els drapaires també escassegen, limiten molt les seves compres, i tens prou sort si lliurant les andròmines no hi has d'afegir diners.

Facilitar els tràmits

No és un tema nou, però em preocupa i m'agradaria que les administracions públiques, i a poder ser també les empreses privades que donen serveis, facilitessin tota la tramitació que s'origina i que no sempre és prou clara, sobretot per a les persones que es troben més lluny de la informàtica i l'internet.

Fa uns deu dies vaig mantenir una conversa online amb una empresa contractada per la Generalitat de Catalunya per estudiar el web de l'Agència Tributària Catalana, analitzant les dificultats que es troben a l'hora de portar a terme qualsevol gestió, ja sigui de consulta o de tramitació de pagaments. Quan em varen proposar formar part d'un grup de persones, sense cap tipus de formació específica, però amb ganes de millorar els tràmits administratius, em vaig apuntar de seguida. Si la meva col·laboració i opinió podia servir per fer més entenedors els passos a seguir en qualsevol gestió no presencial, em semblava positiu.

L'experiència va ser bona i crec que vaig aportar tot allò que creia millorable per facilitar els tràmits. Acostar el llenguatge administratiu al llenguatge normal de carrer, per fer-ho més entenedor, evitar haver de memoritzar les instruccions i permetre que la seva lectura s'acompanyi dels enllaços pertinents per fer la gestió, o canviar segons quins conceptes, massa genèrics, per altres més comprensius, serien algunes de les meves aportacions.

Em va quedar per treballar els xatbot, que cada vegada és més freqüent a les pàgines web de les administracions i empreses, i que al meu entendre han de millorar. No sempre contemplen totes les respostes als dubtes que se'ns presenten i acabes en un bucle que no porta a cap solució pràctica. Desconeixent el seu xatbot, em vaig comprometre a entrar-hi i analitzar i opinar sobre el mateix, per si considero que és millorable.

Les preguntes freqüents solucionen molts problemes, però sovint penso que serveixen més per facilitar la feina de les empreses que no pas dels seus usuaris i clients. En això s'hi haurà de pensar i intentar ser més resolutius. 

Tot el que puguem millorar serà benvingut, però no ens podem oblidar del tracte presencial que per a moltes persones és l'únic que acaba servint. És per això que m'agradaria que el meu Ajuntament obrís un punt de suport per a les gestions administratives, tant de l'àmbit públic com el privat, on hi pogués anar la gent que té més problemes a l'hora de gestionar els seus tràmits, la majoria dels quals no poden evitar.

Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.

Molt a millorar, encara

Avui llegia la notícia del reconeixement a la qualitat i la transparència de la comunicació pública local a través dels canals digitals municipals de l'Ajuntament de la nostra vila, i he pensat que és bo que l'administració pública treballi perquè la informació sigui transparent i arribi a tota la ciutadania, o si més no a les persones que saben moure's per Internet. 

Si mirem uns quants anys enrere ens adonarem que ara tenim moltes més facilitats per poder conèixer el dia a dia del nostre Ajuntament, i d'alguna manera poder fiscalitzar la feina dels nostres representants polítics, que per la seva banda han de procurar no quedar enrere i tenir la informació al corrent. Les dades a mitges o endarrerides no ajuden gaire, i això obliga a actualitzar-les constantment, la qual cosa no sempre és fàcil ni automàtic.

Tot i que celebro el reconeixement al nostre Ajuntament, també haig de dir que hi ha moltes coses a millorar i que m'agradaria que el nostre govern municipal s'hi esmercés una mica més i no s'arrepengés amb aquest premi, pensant que tot funciona correctament.

Les persones que acostumen a consultar el web municipal s'hauran adonat que no hi ha tota la informació, ni aquesta arriba a temps. No hi consten totes les actes de les reunions dels consells de participació, hi ha enllaços que no funcionen des de fa temps, els convenis amb entitats i institucions no estan actualitzats, i hi ha ordenances vigents que no hi figuren o que no contemplen modificacions que s'han fet des de la seva aprovació inicial.

Sempre tot és millorable, i d'això se n'ha de ser conscient. M'agradaria que hi hagués més transparència en les actuacions que justifiquen els assoliments d'objectius referenciats en el Programa d'Actuació Municipal (PAM). I això és important per guanyar credibilitat en la informació que es fa constar al web municipal. Hi ha objectius que fàcilment es pot comprovar si s'han complert o no, però d'altres resulta més difícil, i és aquí on cal entrar més a fons per saber què s'ha fet i què no.

M'imagino que el reconeixement a la transparència no entra a valorar el grau de resposta a les instàncies i escrits que els vilatans adrecen al govern municipal, perquè en aquest cas suspendria. No puc entendre la desídia del nostre govern a l'hora de respondre. És tan difícil? No estem parlant que es trigui molt a respondre, sinó simplement que no es fa. Aquesta és una de les altres coses que caldrà canviar amb el nou govern.

Ajudar en els tràmits digitals

Cada vegada són més les gestions que les persones han de realitzar a través de l'ordinador o el mòbil, ja siguin gestions amb l'Administració Pública o també amb empreses privades de serveis essencials, com poden ser empreses de llum, aigua o gas, telefòniques, banca...

No sempre es tracta de gestions fàcils de fer, però sobretot, no tothom està preparat per poder-ho fer. Hi ha un col·lectiu de persones, no només gent gran, que no està familiaritzat amb la maquinària digital, la connexió a Internet, o l'accés a les noves tecnologies, i d'altres que no tenen els mitjans necessaris per poder-ho utilitzar.

Alguns ajuntaments han optat per donar un servei destinat a persones sense prou coneixements per fer aquest tipus de gestions, i això facilita molt les coses i, d'alguna manera, resol o minora la diversitat existent a l'hora de sortir del pas d'uns tràmits que no fem perquè volem, sinó que han esdevingut necessaris. Però encara hi ha molts municipis que això no passa.

Sempre hi ha la possibilitat de fer servir el voluntariat per aquestes accions, però sense menystenir-lo, entenc que els governs locals o autonòmics haurien de donar aquest suport tan necessari, per evitar que es mantingui una part important de la població al marge dels serveis i beneficis públics que uns pocs sí que poden utilitzar.

Des d'aquí animaria els equips de govern locals que busquessin la manera per oferir aquest suport als seus vilatans, no només en la gestió administrativa de la pròpia entitat, sinó també estenent-ho a altres administracions i entitats privades. Si realment volem servir els nostres ciutadans, hem de facilitar les coses perquè uns tràmits necessaris per al funcionament dels serveis, no suposin una barrera d'accés a persones que no han tingut la sort de formar-se en les noves tecnologies, o que per raons diverses els resulta molt difícil seguir el ritme que marca la nostra societat.

Sempre he pensat que és molt interessant que la tramitació digital arribi a quants més llocs millor, però no podem oblidar que comporta unes dificultats a una part de la població que hem d'evitar que els impossibiliti estar al mateix nivell de condicions i possibilitats que la resta de la gent.

Reinventar TV3

Vaig llegir l'entrevista al director de TV3, el senyor Sigfrid Gras, al diari ARA, i la veritat que em va decebre una mica. Avui la Mònica Planas, també al diari ARA, no el deixa gaire bé. M'imagino que no és fàcil dirigir en aquests moments una televisió pública, amb els nous reptes, bàsicament per sortir de la televisió tradicional, que ja no convenç. I ha de ser difícil per la pressió política que reben, a part del que puguin dir i expressar els teleespectadors.

Haig de dir que miro molt poc la televisió, però sí que he passat èpoques que era més fidel a la cadena. Suposo que la poca qualitat dels programes que s'emeten també hi ha influït, però no vull donar-los tota la culpa. M'ha deixat d'interessar la televisió i em dedico més a la lectura. Les notícies del dia les pots trobar a qualsevol racó d'Internet i no quedar despenjat.

Pel que es desprèn de l'entrevista esmentada no es genera gaire entusiasme ni es preveu cap gran millora del panorama televisiu català. Estic segur que hi ha bons professionals que hi estan treballant, i que buscaran la manera de mantenir un nivell adequat perquè la televisió no acabi desapareixent de les nostres vides, però segur que ho tenen difícil.

Em fa gràcia quan parlen de limitar la política als espais televisius, quan la política està a tot arreu. Una altra cosa és evitar propaganda gratuïta dels partits polítics, sobretot quan aquests són els que dirigeixen el país. La política en sentit ampli és present en totes les relacions humanes, i és bo reflexionar-hi i poder saber què hi ha de cert en totes les decisions que es prenen i que ens afecten directament.

També és cert que hem viscut uns anys amb un excés de tertúlies que han tingut en el Procés la base de tota la xerrameca. Estem una mica cansats, i s'ha de trobar l'equilibri per deixar de mirar-nos el melic, sense oblidar que no podem viure al marge del que passa al món, el més immediat, però també el més llunyà.

La tria dels tertulians també ha estat una llosa que ha afectat la credibilitat de la televisió. Segurament no s'ha escollit els millors, prioritzant els amics i els més accessibles. Entenc que no és fàcil trobar el posicionament idoni per no ser rebutjat pels més fidels seguidors, obrint les portes a aquelles veus que són més crítiques, però que poden aportar una visió des de fora que ens ha d'enriquir a tots plegats.

Estic convençut que difícilment tornaré a mirar la televisió amb la freqüència que ho havia fet anys enrere, però sí que m'agradaria poder descobrir una televisió que m'aportés més coneixements, més opinions diverses, sense oblidar la gran tasca que la televisió catalana ha fet per fomentar la nostra llengua i la nostra cultura. Ha estat el contrapès a la repressió que ens ha vingut de fora, i d'un sector intern de pensament anticatalà.

Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 

Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.

És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.

No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.

Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

Com canalitzar les nostres queixes?

Tot faria pensar que amb l'arribada de les xarxes socials tindríem molt més fàcil fer arribar les nostres queixes als nostres governants, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. És molt fàcil utilitzar qualsevol de les eines que trobem per Internet per escriure allò que no ens agrada, que ens preocupa o molesta, i d'aquesta manera aconseguir que qui en tingui responsabilitat hi pugui actuar. Això és el que ens crèiem, però al final arribem a la conclusió que no funciona d'aquesta manera.

Potser sí que els nostres polítics se n'assabenten de moltes coses, però de la mateixa manera que ens és fàcil d'escriure-ho, també els és senzill girar pàgina i fer com si allò no existís o no anés amb ells. La realitat diària crec que em dona la raó, i per això veiem tantes vegades com es repeteixen les mateixes crítiques sense que ningú hi posi remei, no ja responent a les mateixes xarxes, sinó solucionant aquells problemes que ens preocupen.

Penso que el més important de tot és trobar la manera de canalitzar les nostres crítiques, suggeriments i aportacions per resoldre els problemes que es presenten pel sol fet de viure en societat. Cal que el circuit sigui d'anada i de tornada i que en quedi constància més enllà del que veiem per internet, que és efímer, encara que ens pugui semblar que perdura per sempre.

L'administració pública té el Registre de Documents que s'encarrega de rebre els escrits que la ciutadania els hi dirigeix i, en principi, té l'obligació i el compromís de donar-hi resposta. No sempre és una resposta satisfactòria ni necessàriament del nostre gust, però sí una resposta argumentada als nostres suggeriments o peticions. Quan l'administració pública no respon, tenim els síndics que ens defensen davant d'aquesta omissió administrativa, perquè ens ajudin a insistir en la nostra demanda. Són uns síndics també d'abast local, autonòmic o estatal, i que podem utilitzar quan considerem que l'administració pública no ha respost o no ho ha fet com caldria.

Aprendre a utilitzar els mecanismes que hi ha creats i exigir de les institucions el compliment de les seves obligacions i responsabilitats és una manera d'ajudar a que tothom faci la seva feina. No vol dir que no puguem servir-nos de la comunicació via internet per fer més difusió d'allò que ens preocupa, però no podem oblidar-nos de les eines que estan a les nostres mans i que els nostres governants tenen l'obligació de respondre. 

És bo que ho tinguem present i ajudem a fer-ne difusió. Diuen que parlant la gent s'entén, i a vegades més que parlar el que fem és escridassar i insultar. És comprensible que davant la no-resposta adoptem el criteri de sortir a esbombar-ho tot, però no ens oblidem del primer pas, molt necessari, per no dir imprescindible, perquè els nostres polítics aprenguin a escoltar-nos i donar-nos resposta a les nostres inquietuds.

Cues de gent gran als bancs

Avui llegint a les xarxes socials he vist un tuit que m'ha semblat interessant de destacar i que feia referència al tracte que rep la gent gran per part dels bancs, amb les dificultats que suposa la tancada d'oficines i passar-ho gairebé tot a través dels caixers automàtics.

El fet que es tanquin oficines, obliga a fer moltes cues per ser atesos presencialment, i això no és fàcil de suportar per part de gent gran que té dificultats de desplaçament, i que a sobre ha d'estar fent cua dret esperant el seu torn. 

Puc entendre que el banc no és un servei públic i que busca rendibilitat econòmica. Tancant oficines estalvia costos i millora beneficis. La sensibilitat cap a les persones, i d'una manera concreta les persones grans, és nul·la, i això és una cosa que com a societat ens ho hauríem de fer mirar.

Els que no som tan grans i que tenim certa facilitat per operar per Internet, agraïm les millores dels darrers temps, que des de casa podem fer moltes operacions, per no dir totes, i ens estalviem de cues, cites i pèrdua de temps. La gent gran, o molta gent gran, no té aquestes facilitats i considero que s'hauria de tenir en compte.

També és cert que l'administració pública no sempre ho té en compte, i això ja és més greu. Penso, per exemple, que en una vila com Arenys de Mar, potser caldria col·locar més bancs a l'espai públic, perquè les persones grans tinguin la possibilitat de fer una parada, quan surten de casa. Ja sé que amb el poc respecte que corre, no sempre aquests bancs són ben utilitzats, sinó que ocasionalment es converteixen en punts de trobada sorollosa, a altes hores de la nit, però això no treu que es pogués intentar millorar.

Des d'aquí, doncs, el meu suport a les persones que consideren que s'ha de tenir més en compte les persones grans, i en tot cas anar restringint el tracte presencial d'una manera més pausada, perquè cada vegada siguin menys les persones que es vegin obligades a sortir al carrer i fer cua per ser atesos, tant a l'administració pública com a la privada.

Targeta censal, pista falsa!

A la complicada situació actual i els dubtes generats pel TSJC sobre la data de les eleccions, només li faltava que, almenys a Arenys de Mar, les targetes censals que arriben a les cases no informin correctament d'on és el lloc de votació.

Segons informa l'Ajuntament a través de les xarxes socials i portals d'Internet, els canvis en les seus electorals, motivats per les mesures restrictives anti COVID-19 no s'han recollit a les targetes censals, i aquestes donen com a seus electorals les que havien funcionat fins ara i no les que hi haurà el proper 14 de febrer, la qual cosa generarà molta confusió.

No tothom té accés a Internet i és presumible que moltes persones es dirigeixin al lloc per votar incorrecte, seguint la informació de la targeta censal. Haig de suposar que l'Ajuntament tindrà previst destinar personal per informar dels canvis i redirigir els votants al lloc on trobaran la seva mesa electoral.

És important, per evitar passejades inútils, que ho fem córrer entre els nostres veïns, i per això m'ha semblat oportú incloure la notícia en el meu blog, per si això ajuda a alguna persona més, encara que... si han accedit al blog, ja hauran tingut l'oportunitat de veure la notícia.

Si més no, però que serveixi per animar la gent a comentar-ho entre els veïns que no n'estiguin al cas. Si l'administració pública no fa bé les coses, sigui qui sigui que s'hagi equivocat, almenys que nosaltres hi puguem col·laborar per disminuir passejades innecessàries. Els que sempre havíem votat al Casal Parroquial (sala d'actes de la Biblioteca), ara haurem d'anar al Calisay.

Nusos de fils a les façanes

He aprofitat una fotografia de Facebook que ensenya com es troben moltes façanes de les nostres cases de pobles i ciutats del país. Aquesta és un representació gràfica de la manera de posar en ordre les nostres cases i la manera de treballar del nostre país en temes tan moderns com és la telecomunicació.

Us haig de ser franc si us dic que em fa una mica de mandra parlar d'aquest tema perquè la batalla està perduda. Va haver-hi un moment que semblava que les coses es podien fer millor i que es trobarien maneres perquè els nostres carrers estiguessin més decents. Ens demanen que tinguem cura de les nostres cases, però ens les empastifen amb fils i més fils.

He vist exemples de propietaris d'habitatges que han lluitat contra les empreses instal·ladores del cablejat d'internet i alguns se n'han sortit, però és trist que hi hagi d'haver aquesta lluita, i sobretot quan això comporta un perjudici per a veïns que volen instal·lar wifi a casa seva.

Havia defensat que quan s'obrissin carrers de la vila s'aprofités per canalitzar-ho tot per sota la vorera i d'aquesta manera anar-ho regularitzant, sense necessitat de fer grans inversions. Més que obligar a canviar el pas superior a l'inferior a tots aquells que ja ho tenen instal·lat, es tractava de fer passar per sota les noves conduccions, i animar els propietaris que rehabiliten les cases a preveure la instal·lació per sota.

A casa ho hem fet, però no ha servit per res. L'Ajuntament no ha fet cap pas per forçar les companyies a fer les noves instal·lacions per sota terra, la qual cosa fa que cada dia hi hagi més fils a les façanes de les cases. Com deia al començament, fa mandra parlar del tema perquè una cosa que podria ser força senzilla en bé de l'estètica dels nostres pobles es converteix en la cançó de l'enfadós.

Sense cobertura telefònica a una part de la vila

Ahir el cotxe ens va deixar tirats al Rial de les Canalies, a Arenys de Mar. Tot i formar part del nucli de la vila, en un extrem, no hi acostumo a anar i és per això que em va sorprendre tant el fet que em quedés incomunicat. No podia utilitzar el telèfon mòbil perquè no tenia cobertura. Ho vaig provar amb més d'un mòbil, de companyies diferents, i gairebé no rebia senyal.

M'ho varen ratificar persones que hi viuen, que tenen la casa allà i que han de sortir al carrer i buscar on els arriba el senyal per poder parlar per telèfon. Insòlit!

Sembla ser que a Arenys de Mar no és l'únic indret que això passa. A casa tampoc és que tinguem gran cobertura, però no arribem a aquest extrem. I a Canet de Mar els passa una cosa semblant. Llavors és quan arribes a la conclusió que ens discutim a l'hora de decidir qui volem que ens governi, però al final, sigui qui sigui, aquests problemes els superen, perquè són problemes a l'abast de les grans companyies que són les que tallen el bacallà.

Creieu que és normal que a la segona dècada del segle XXI, quan tenim tant tecnologia que ens permet tantes coses, hi hagi nuclis de la població que no els arribi el senyal telefònic? No ho trobeu ridícul? O potser hauríem de dir que és injust que ens parlin de tantes possibilitats tecnològiques quan part de la població no arriba als mínims.

Em va quedar pendent de parlar de quines gestions han fet per aconseguir millorar les condicions. Suposo que s'han mogut, que l'Ajuntament n'està al cas i també s'ha bellugat, però de moment no han aconseguit la cobertura necessària per fer una trucada telefònica.

Millor sortir de Brussel·les que esperar assegut

Potser sí que al final s'acumularan tantes denúncies de diferents organismes nacionals i internacionals, que el PP haurà de canviar d'estratègia per seguir governant. No serà fàcil perquè la capacitat de Rajoy d'entomar-ho tot sense que li passi res és impressionant, i al mateix temps continua tenint el suport d'una bona colla d'espanyols i dels partits de l'oposició.

Fent una llegida en diagonal dels titulars del diari a Internet he vist diferents fronts oberts, encara en una fase incipient, que podrien representar una clatellada al govern del PP. Esclar que si fins ara, amb tots els càrrecs per corrupció, no han tingut efectes reals, no sé què podem esperar de totes les acusacions que van arribant.

Llegia que al ministre d'Exteriors no li acaba d'agradar la mobilitat de Puigdemont per Europa. Segurament per això el fiscal ha demanat al jutge Llarena que reculli tots els passaports dels exiliats. Està clar que l'ajut dels estats europeus no pot passar per Brussel·les, on tots ells s'autoprotegeixen, però no és tan clar que minant per institucions culturals, universitats i fòrums, no s'aconsegueixi un canvi de posició de molts europeus. Pensar que la cosa està guanyada seria una error, però sí que el camí no el veig desencaminat.

Caldrà veure què passa a casa nostra, però de moment seria important que els nostres exiliats continuessin treballant com formigues per fer obrir els ulls. No demanem pas res més. Simplement que mirin què ha passat, com ha pogut passar i quin pot ser el futur del país si ningú no hi posa remei.

Un cap d'Estat totalment desacreditat

Escric aquest post a mitja jornada electoral del referèndum d'autodeterminació. Una jornada on hi està havent de tot; amb ferits per la policia per la resistència de qui vol exercir el seu dret a vot; amb aglomeracions pels talls elèctrics i de connexió d'Internet, per impossibilitar el vot; amb urnes i paperetes requisades, perquè no es pugui comptabilitzar els vots fins ara exercits. Policia Nacional i Guàrdia Civil a les ordres d'un comissari que fou acusat de tortures, fent la feina bruta d'un president del govern espanyol clarament desautoritzat.

És evident que, passi el passi, el resultat del referèndum no serà tècnicament bo, perquè no haurà tingut les garanties mínimament necessàries, i molts ciutadans hauran quedat sense poder votar, o hauran vist com els seus vots han estat requisats per la policia.

Malgrat tot, avui és un dia de victòria de la ciutadania pacífica i democràticament civilitzada, i és la derrota de l'autoritarisme del PP, i de tots els que li han fet costat: PSOE, C's, jutges... i alguns Comuns. Alguns d'aquests veurem com d'aquí a un temps s'apunten al carro, i si mai s'arriba a constituir la República Catalana, correran a ocupar llocs importants, com han pogut fer feixistes declarats en aquesta etapa de transició. Penso, per exemple, en l'exministre Rodolfo Martín Villa.

La figura del cap d'Estat, el rei Felip VI, ha quedat totalment desautoritzada, incapaç de fer asseure els dos governs i imposar un pacte d'Estat. El seu posicionament descaradament a favor del govern de l'Estat, l'ha deixat sense cap mica de credibilitat, fins al punt de demostrar la seva inutilitat institucional. Espanya al llarg de la història ha passat per èpoques negres que s'han intentat oblidar i fins i tot negar. Aquesta actual etapa de vergonya nacional n'és una altra que trigarà a desaparèixer de la memòria dels ciutadans del món.