El turisme es recupera després de dos anys de pandèmia

Al marge de les notícies habituals d'aquests dies, entre les quals dissortadament hi ha Ucraïna a primera pàgina, ens trobem amb dades sobre turisme i la recuperació després de la pandèmia. Han estat dos anys que han afectat molt el turisme, tant a nivell de viatges com de despesa hotelera, i ara sembla ser que de mica en mica es va tornant a la normalitat.

Avui ens deien que a Barcelona, sense oblidar que hi ha un 17% dels hotels tancats, l'ocupació es calculava de l'ordre del 85%, unes dades força optimistes després d'aquests dos anys de pandèmia, que ha obligat a molta gent a quedar-se a casa. També ens diuen que a altres poblacions de Catalunya l'ocupació fregaria el 100%.

Sense entrar a valorar, de manera exhaustiva, la indústria del turisme a casa nostra, amb totes les mancances i, sobretot, l'especulació i la contractació precària, és bo veure que es recupera una de les fonts d'ingressos de bona part dels nostres empresaris, ja sigui hotelers o residències rurals, càmpings...

Seria bo no defugir la necessitat de reconsiderar com es treballa en el món del turisme, i intentar guanyar en qualitat i tracte, tant al client com al treballador. La poca qualitat de molts dels serveis turístics, fa que el concepte que es té del nostre turisme sigui tan baix. 

Hi ha molt camí a recórrer, i seria bo que ara que torna a haver-hi demanda, els professionals del turisme no es descuidessin d'estudiar la manera de millorar els serveis que ofereixen, aportant més creativitat i qualitat a les seves empreses.

Aquesta Setmana Santa serà probablement reconeguda que la tornada a la normalitat, i permetrà els desplaçaments a molts que no s'han pogut moure de casa durant molts mesos. D'alguna manera és important que la gent recuperi la llibertat de moviments, i que ho pugui fer de la millor manera possible. Seria bo que la situació pandèmica, amb les conseqüències que ha comportat de tot tipus, sigui, en el cas del turisme, motiu de reflexió per millorar l'oferta i afavorir una millora de la qualitat també dels clients que s'acosten al nostre país per gaudir de les seves vacances.

La dependència del preu de l'electricitat

Arran de les baixes temperatures al nostre país ha sorgit la discussió sobre l'encariment de l'electricitat. És molt clar que en un mercat d'oferta i demanda lliure la major demanda significa un increment dels preus, i això no ha de sorprendre a ningú. Una altra cosa és pensar que l'electricitat s'hagi de moure segons la llei de l'oferta i la demanda, o bé creure que en tractar-se d'un bé essencial, necessita una regulació diferent. No hi ha competència en l'oferta d'electricitat, i això fa que no hi hagi manera de controlar-ho, a no ser que estigui prevista una regulació del poder públic. 

Aquesta setmana també llegia un article sobre la pobresa energètica, en què l'articulista Xavier Roig defensava que no havíem de parlar de pobresa energètica, sinó simplement de pobresa. Arran de l'escrit hi havia certa discussió, més aviat tècnica.

El que m'interessa remarcar, però, és que davant els problemes econòmics d'una bona part de la població del nostre país, i de la impossibilitat de prescindir de l'energia elèctrica, no és molt humà que els preus puguin augmentar fruit de la llei de mercat, sinó que es fa necessari un control directe de l'administració pública, per evitar que una gran majoria de la població tingui problemes econòmics per fer front al seu cost.

La diferència entre un sistema d'organització política d'esquerres i de dretes hauria de ser precisament l'enfortiment de l'administració pública, per part dels primers, per tal de fer front la despesa que en podríem dir social, i contrarestar els efectes de la llei de mercat. A la dreta ja li està bé que l'Estat sigui pobre, i per tant defensa la supressió o reducció dels impostos, que beneficien els que més tenen, i l'esquerra s'hauria d'esforçar més per recaptar-ne més i aconseguir un Estat fort capaç de regular el mercat dels productes bàsics i imprescindibles. A la meva manera d'entendre, l'esquerra actua de manera molt feble i no aprofita la seva majoria per revertir la situació, i no hi sé veure signes de canvi a curt termini.

L'empàtica que es tancava al diàleg

Avui he dedicat una bona estona a Economia, a la Teoria de la Demana i l'Oferta, al preu d'equilibri, a la regulació del mercat... i poc temps a la política. Que bé, no? M'estalvio de parlar del mateix, encara que de rebot...

Abans de començar a escriure el post he llegit de passada les notícies del dia i m'ha cridat l'atenció la referència a una entrevista al fins fa poc ministre d'Exteriors. Un ministre que xerrava pels descosits i que era qui més s'implicava opinant sobre el procés i la independència de Catalunya.

És curiós com les coses, quan les coneixes, et canvien l'opinió. Ara resulta que l'ex-ministre Margallo era del grup dels bons, no pas perquè estiguessin amb nosaltres per concedir-nos la independència, però sí dels que veien que el govern espanyol no estava fent bé les coses. Ara el president Rajoy ha col·locat l'empàtica vicepresidenta al davant del diàleg amb Catalunya, però Margallo diu que precisament ella formava part del grup poc disposat a mantenir els ponts de diàleg. I ara... ara serà l'encarregada de dialogar? Quines curiositats té la vida!

El TC suspèn els acords del procés constituent i manté tensa la corda

Com era d'esperar el TC ha actuat en format de mínims i ha deixat per a més endavant entrar a fons en possibles suspensions i condemnes. De moment respon a la demanda del govern espanyol amb una mesura que pretén aturar el procés independentista, encara que estic convençut que són conscients que la cosa no acaba aquí, ni per un costat ni per l'altre.

Com en el joc d'estirar la corda entre dos equips, la força no està del tot equilibrada, però sí suficientment com perquè encara ningú cedeixi la corda. En un costat hi ha uns nois molt ben cepats amb les mans gruixudes i preparades per engrapar la corda. Disposen de molta claca que no només els anima, sinó que escridassa l'equip contrari. A l'altre costat hi veiem uns nois aparentment més febles, que amb prou feines poden sostenir la corda, però sembla que hi posen ganes. Sí que és cert que alguns, a vegades, sembla més que facin nosa que no pas hi ajudin, però al final és la suma de tots la que compta.

Expectants com en una partida de tennis, movent el cap d'una banda a l'altra, esperem el desenllaç que cada vegada s'ajorna més i més. El xou que la política espanyola ha estat incapaç d'evitar i ha judicialitzat no fa l'efecte de resoldre's ni a curt ni a llarg termini, i ambdós contrincants tenen l'esperança d'acabar guanyant. A costa de què?

Només amb el convenciment que hi ha prou gent al darrere per donar suport al Govern i al Parlament català, es pot continuar insistint amb el procés constituent. Aquesta força no pot decaure si no es vol acabar deixant anar la corda, i és per això que la CUP ha de deixar de jugar i posar-se seriosament a treballar per als objectius que diu defensar.