La creu de Canet

Avui hem anat una mica més al nord, al poble veí, per admirar el Maresme des d'un altre mirador: la creu de Canet. Hi hem anat des d'Arenys de Munt, on hi ha el pavelló nou i hem trigat una hora i mitja, a pas lent, sense atabalar-nos, aprofitant que el sol ja no escalfava gaire, però sabent que ens donaria temps a arribar-hi i tornar al punt de sortida.

El dia avui acompanyava més, i per això hem trobat més caminadors, i també vehicles motors. S'ha de dir que resulta agradable saludar-te pel camí, com si fos tot un ritual, la qual cosa és d'agrair. Quan vius en un poble petit és més usual saludar els veïns i les persones que acostumes a trobar-te pel carrer, però a la muntanya això ja està més arrelat, com si els consideressis dels teus, dels qui agrada sortir a caminar.

A dalt, a la creu, no hi ha res més que la mateixa creu, però la vista també és bonica. T'alces per sobre de la vila de Canet, on la muntanya hi penetra fins al mateix centre. En altres ocasions hi hem pujat des de baix, passant pel costat del castell de Santa Florentina, però la passejada des d'Arenys de Munt et permet fer un recorregut que et separa les vistes del mar i del Montseny.

La passejada d'avui també ens ha permès oblidar-nos una mica de la situació política que estem vivint, i del mal de cap que fa dies que em turmenta. És un agafar forces per encarar una nova setmana de setembre, i planificar un curs que volem que sigui de més pràctica saludable aprofitant la natura que tenim tan a prop.

El castell de Burriac

Avui necessitava escampar la boira i havent dinat, amb la Clara, hem anat fins a Cabrera de Mar, per enfilar el camí cap al castell de Burriac. Era la primera vegada que hi pujava i gairebé em feia vergonya. El castell és un bell mirador del Maresme, i és imperdonable no haver-hi pujat mai.

El dia no acompanyava gaire, i fins i tot queien algunes gotes, amb l'amenaça que es convertís en un petit temporal. L'avantatge era que en no fer sol, no es feia tan cansat. T'estalviaves una bona solellada, que el camí, molt obert i costerut, ho permet.

Hi havia poca gent a dalt, alguna família amb quitxalla, la qual cosa sempre és bo. Una manera d'acostumar els més petits a caminar per la muntanya, una afició saludable que de ben segur no es perd mai, o si més no serveix per guardar-ne un bon record.

Veritablement, tot i que el dia no acompanyava, la visibilitat no era la millor, es tracta d'un gran mirador, per veure el mar i una part extensa del Maresme. L'esforç de superar el desnivell en pocs metres, és compensat pel goig d'arribar al cim i contemplar la natura.

Pel camí ens hem trobat unes quantes famílies que encenien el foc per fer la graellada, un costum força arrelat a casa nostra, i que al Maresme, a la serralada litoral, hi pots trobar diferents indrets preparats per aquelles persones que els agrada sortir de la rutina setmanal, i parar la taula al mig del parc.

Ha estat un dissabte diferent, i encara que la boira no ha acabat d'escampar, ha servit per passar un parell d'hores distrets, fent exercici i salut, i reparar el deute de no haver pujat, encara, al castell de Burriac.

Iniciem la visita de Budapest

A 3/4 de 8h del matí sortíem, en tren, des de Viena en direcció a Budapest. Ens hem hagut de llevar una mica d'hora per no perdre'ns l'esmorzar. L'estació era a quatre passes i això hi ha ajudat. Hem arribat, doncs, a mig matí i a les onze ja començàvem la visita a la nova capital. Hem tornat a l'hotel a les vuit del vespre, morts i rebentats. Molta calor i fins i tot quatre gotes que ens han permès seure a menjar un pastís de xocolata.

Venint de Praga i Viena la primera impressió que reps quan arribes a Budapest és una mica preocupant, però de mica en mica hi vas entrant, se li ha de donar temps. Sí que és cert que la bona impressió de Viena i Praga, per la netedat i l'ambient, a Budapest decau una mica. Tot i això estic convençut que quan marxarem haurem vist coses interessants. Fora prejudicis!

Quan hem passat pel davant del Parlament m'han vingut flaixos de la primera vegada que el vaig veure. Recordo moments i llocs vagament. Sens dubte la ciutat s'ha renovat, només faltaria! Els edificis principals i històrics es mantenen i probablement han millorat, i aquesta vegada volem visitar-los per dins. No tots!

Avui hem visitat el museu Aquincum, un assentament romà, el més important de centre Europa. I hem viatjat en el tramvia número dos, que ressegueix el Danubi i et permet veure edificis com el Parlament, el Castell o el Bastió dels pescadors, que visitarem els propers dies. Ens ho passarem molt bé!

Cap de setmana amb Camus i la creu de Canet

Ahir divendres vàrem assistir a l’estrena de l’obra “El malentès”, d’Albert Camus, a càrrec de Fènix Teatre sota la direcció d’en Jordi Pons. Com que hi haurà més representacions durant el cap de setmana, i probablement més enllà, us recomano que l’aneu a veure.

Diuen que el text d’una obra ho aguanta tot, però segons com i quan es diu pot semblar que estàs criticant els actors i la seva interpretació o la mateixa direcció, i no és això. Simplement penso que una obra ben escrita té moltes possibilitats d’agradar a l’auditori, després la direcció i interpretació que se’n faci acabaran d’arrodonir-ho.

L’obra d’ahir el vespre no té res a veure amb la darrera producció que ens va preparar Fènix Teatre. En aquella ocasió, l’obra “Un barret de palla d’Itàlia”, d’Eugène Labiche no s’aguantava i per més que s’hi esforcessin els actors, en vàrem sortir molt decebuts. Ahir vam recuperar el Jordi Pons de sempre, gràcies al text de Camus, el seu bon art i una bona interpretació dels dos personatges clau de l’obra: la Martha i la seva mare. Felicitats Jordi!

I aquest matí ens hem ajuntat al grup que, passant arran del castell de Santa Florentina, pujava a la creu de Canet. Ha estat una bona estirada de cames, per acabar presenciant una bona imatge del Maresme. L’AMPA de La Presentació ha organitzat la matinal que afavoreix el compartir el lleure entre escolars i els seus pares, un dissabte de finals de maig.

Algú exclamava “som uns privilegiats”, i he pensat que tenia molta raó. Ens trobem en una bella comarca del país on és possible viure-hi confortablement. Només caldria que totes les famílies tinguessin la mateixa sort, els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Si construïm una república catalana ha de poder ser amb aquests objectius principals, si no és així, no val la pena tants esforços.

Desconnectat 4

Continuo la mateixa tònica i avui més que cap altre dia. Ens hem passat el dia caminant, per dins dels museus i el castell que hem visitat, i pels carrers i parcs de la ciutat, que en té molts. Ahir havia de ploure i no ho va fer, però aquesta nit ha refrescat i durant el dia érem pocs els que continuàvem amb màniga curta. S'agraeix.

Suposo que el procés tira endavant i que els polítics encara no han marxat de vacances. Em fa il·lusió pensar que tot deu continuar si fa o no fa de la mateixa manera i jo vivint al marge. Són per això les vacances, oi?

El darrer que hem visitat, o millor dit, hem contemplat, ha estat la columna erigida amb motiu de les victòries dels anys 1864, 1866 i 1871. Coneguda per "la columna de la Victòria", amb l'Elsa daurada al damunt. Poc es pensaven què passaria pocs anys més tard. Uns fets que varen capgirar la història i que durant molts anys tindran molt present els que ho varen viure, però també els seus descendents. 

Quan mires un carrer o un entorn qualsevol de la ciutat et pares a imaginar què hi estava passant allà mateix ara fa menys de trenta anys. Encara que m'ho havien explicat i imaginat, ara sobre el terreny resulta molt més impactant. El següent pas és pensar i intentar imaginar què ens depararà el futur. De moment moltes incògnites.

He rebut més notícies dels fills i tot va bé. Això és bo.