Una opció entre dotze!

Avui m'he interessat per conèixer quines opcions tenim els votants de la circumscripció de Barcelona a l'hora de donar el nostre vot. Era pura curiositat perquè tinc molt clar quin ha de ser el meu vot, però sempre és interessant saber què hi ha més enllà dels partits polítics que surten a la tele. Als vuit partits més anomenats i que han format part dels debats electorals que s'han programat, he vist que n'hi havia quatre més, és a dir un total de 12, i que inicialment hi havia 17 candidatures presentades, però cinc d'elles no varen superar els requeriments per ser proclamades.

Els quatre partits que no en parlen les televisions són: Frente Obrero, PACMA, PCTC i Recortes Cero. La majoria d'ells, per no dir tots, són candidats habituals en les generals, i es queden sempre amb les ganes, perquè no aconsegueixen el mínim de vots per entrar a repartir-se els escons. Són uns partits polítics que tenen el seu programa i els seus dirigents i seguidors, però que no engresquen a prou gent, i el resultat és el mateix que amb els vots en blanc, i una mica semblant als vots nuls. Ho dic per allò d'aquells que defensen l'opció de protesta. No són només ells que no estan d'acord amb el sistema, però alguns creiem que és més útil votar a partits polítics, i sobretot que tinguin opció d'entrar, sense arribar a l'extrem de defensar el vot útil a un sol partit polític. A aquests se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

Sigui com sigui, sempre hi haurà aquella persona que defensarà el testimoniatge, i aquest és més important, al meu entendre, que quedar-se a casa o votar en blanc o nul. Quedar-se a casa es pot confondre amb una actitud de mandra i desinterès per tot allò que és públic. Arribar a distingir els que s'abstenen per convicció, que segur que n'hi ha, dels que prefereixen passar el dia a la platja resulta complicat.

Però en aquesta ocasió hi ha l'elecció dels senadors, i aquí es complica una mica més. I sap greu, perquè d'alguna manera és un símil de llistes obertes, on poses la creueta a qui més bé et cau, encara que la majoria de candidats són desconeguts, i no tindràs mai l'oportunitat d'exigir-li compromís, ni ell o ella passar comptes amb tu.

El meu gran dilema, aquesta vegada, és trobar tres candidats al Senat que m'entusiasmin, i m'animi a votar-los. El dret a votar, que històricament no sempre ha estat possible, no deixa de ser també un deure de bon ciutadà, que es compromet amb el funcionament del país, encara que faci mandra, o no tinguis gens clar que les persones a qui pots votar, et representin i et mereixin un mínim de confiança.

La política de l'esforç també a la Lliga espanyola de Futbol

L'Atlético de Madrid ha guanyat la lliga de futbol espanyola, i ho ha fet al camp del Barça, avui el seu rival directe, però que ha estat a l'alçada dels darrers mesos, és a dir, patètic i decebedor. El Barça havia llençat la tovallola des de fa dies, però ha seguit viu gràcies a les ensopegades dels dos clubs madridistes, no pas per mèrits propis.

Partint de la base que no hi entenc gens, al meu humil punt de vista l'entrenador barcelonista no es mereix continuar al capdavant d'una plantilla que no ha donat tot el que se li suposava i calia esperar. Després d'unes temporades immillorables, un ensopegada podria veure's molt malament, però el que ha passat no ha estat fruit de la dissort, sinó per un manifest desinterès dels jugadors des de fa uns quants mesos.

Un Barça que depenia exageradament del joc de Messi, ha posat de manifest que sense ell, no han sabut fer res. En Messi hi ha estat presencialment, però no se l'ha vist. Apàtic, sense participar i amb molts errors. Una defensa horrorosa i un joc lent, avorrit i decebedor.

L'èxit s'aconsegueix amb esforç. Cal un bon nivell, però també s'hi ha de ser. Les coses no surten bé de manera espontània. La sort, que també hi juga la seva part, s'ha de merèixer i no refiar-se de que vindrà sola. Aquest discurs és el mateix que dispenso als meus fills, parlant dels seus estudis. Qui treballa i s'esforça, pot ser que la sort l'acompanyi, però l'èxit l'obté ell i no li regala ningú.

Políticament el nostre país és mediocre, i la força del conservadorisme ha destrossat qualsevol escletxa de progrés i d'avançar en la defensa dels nostres drets. La mediocritat de la classe política s'ha imposat en el dia a dia de la gestió pública en tots els nivells. No és que no hi hagi bons polítics, sinó que aquests han quedat amagats sota les flames de la corrupció i els polítics mediocres. No és bo que el líder del partit polític que presumiblement guanyarà les eleccions europees, sigui un home de la categoria d'Arias Cañete. A Espanya hi ha millors polítics que ens poden representar al marge de les ideologies.

Cal felicitar els jugadors de l'Atlético de Madrid, la seva junta directiva i aficionats, per haver aconseguit aquesta lliga que no és fruit d'un dia, sinó de tota una temporada. I als perdedors, que aprenguin dels errors i del treball dels altres. Que prenguin exemple. Sort.