La política de l'esforç també a la Lliga espanyola de Futbol

L'Atlético de Madrid ha guanyat la lliga de futbol espanyola, i ho ha fet al camp del Barça, avui el seu rival directe, però que ha estat a l'alçada dels darrers mesos, és a dir, patètic i decebedor. El Barça havia llençat la tovallola des de fa dies, però ha seguit viu gràcies a les ensopegades dels dos clubs madridistes, no pas per mèrits propis.

Partint de la base que no hi entenc gens, al meu humil punt de vista l'entrenador barcelonista no es mereix continuar al capdavant d'una plantilla que no ha donat tot el que se li suposava i calia esperar. Després d'unes temporades immillorables, un ensopegada podria veure's molt malament, però el que ha passat no ha estat fruit de la dissort, sinó per un manifest desinterès dels jugadors des de fa uns quants mesos.

Un Barça que depenia exageradament del joc de Messi, ha posat de manifest que sense ell, no han sabut fer res. En Messi hi ha estat presencialment, però no se l'ha vist. Apàtic, sense participar i amb molts errors. Una defensa horrorosa i un joc lent, avorrit i decebedor.

L'èxit s'aconsegueix amb esforç. Cal un bon nivell, però també s'hi ha de ser. Les coses no surten bé de manera espontània. La sort, que també hi juga la seva part, s'ha de merèixer i no refiar-se de que vindrà sola. Aquest discurs és el mateix que dispenso als meus fills, parlant dels seus estudis. Qui treballa i s'esforça, pot ser que la sort l'acompanyi, però l'èxit l'obté ell i no li regala ningú.

Políticament el nostre país és mediocre, i la força del conservadorisme ha destrossat qualsevol escletxa de progrés i d'avançar en la defensa dels nostres drets. La mediocritat de la classe política s'ha imposat en el dia a dia de la gestió pública en tots els nivells. No és que no hi hagi bons polítics, sinó que aquests han quedat amagats sota les flames de la corrupció i els polítics mediocres. No és bo que el líder del partit polític que presumiblement guanyarà les eleccions europees, sigui un home de la categoria d'Arias Cañete. A Espanya hi ha millors polítics que ens poden representar al marge de les ideologies.

Cal felicitar els jugadors de l'Atlético de Madrid, la seva junta directiva i aficionats, per haver aconseguit aquesta lliga que no és fruit d'un dia, sinó de tota una temporada. I als perdedors, que aprenguin dels errors i del treball dels altres. Que prenguin exemple. Sort.

Avui els sindicats necessiten reciclar-se

L'1 de maig ja no és el que era. Sembla estrany que el PP que ens retorna al passat en tants aspectes, no se li hagi acudit celebrar l'1 de maig com en temps del dictador. Allò sí que valia la pena. Només ho podies veure a Espanya i a les dictadures comunistes. Ara tot queda en unes manifestacions, com si no n'hi haguessin durant l'any, amb un final on es requereix la presència de la policia. Aquelles esplanades atapeïdes d'atletes... Res no és igual!

Amb aquest to burlesc no pretenc treure importància a la reivindicació social. El que passa és que tampoc els sindicats estan massa al dia, i no hi ha manera que adquireixin prestigi ni credibilitat. Sens dubte que avui era un dia per exigir i reclamar més atenció a la classe social menys afavorida, però encara ens costa sortir al carrer, sobretot en diades com la d'avui.

Al marge de donar suport a les reivindicacions salarials i reclamar al govern català més sensibilitat cap a la gent que pateix, voldria demanar als sindicats que reflexionin sobre el seu paper i la manera com actuen dins les empreses. Encara hi ha massa alliberats sindicals que veuen en l'empresari el seu enemic, i amb aquest discurs no es pot anar enlloc.

Asseure's a la taula a dialogar i discutir no és sinònim d'enfrontament de classes. Ja fa molt temps que va caure el mur de Berlín i que, al menys el nostre entorn, tot ha canviat de manera substancial. Això no treu que no hi hagi molts treballadors que no cobren suficientment, i no hi hagi moltes persones a l'atur. D'aquí a pensar que hem de lluitar contra el nostre enemic, l'empresari, n'hi ha un bon tros.

Tenim uns personatges que són molt més culpables de la nostra dissort. Tenim unes celebritats que enreden l'Estat per no haver de pagar impostos, i cobren un munt de diners. Tenim també uns polítics i uns banquers que han delinquit i s'han aprofitat dels seus càrrecs per enriquir-se il·legalment. També hi ha empresaris, però hem de començar a deslligar els mots empresari i explotador, i mirar de quina manera organitzem el país perquè hi hagi cabuda per a tothom i més justícia social. La resta és pura comèdia. Potser amb menys alliberats sindicals aniríem més bé, sense menystenir la tasca que els pertoca realitzar.