No s’hi val tirar pilotes fora

Les proves PISA porten cua i encara no s'ha acabat. Ja vaig comentar l'altre dia que els resultats tan negatius per a la nostra comunitat, comparant-la amb les altres, havien encès totes les alarmes i tots els mitjans de comunicació i les xarxes socials n'anaven plenes. Certament és preocupant, encara que molts desconeixem la repercussió o fins i tot l'abast d'aquestes proves, però tenim molt clar, ja sigui per contacte directe o per informacions que ens arriben, que el model educatiu, sempre canviant, no acaba de funcionar.

    També comentava l'altre dia, després de llegir l'entrevista al filòsof i pedagog Gregorio Luri, que el problema no l'havíem de centrar únicament en el sistema educatiu, sinó en la societat en general. Vivim uns moments molt convulsos. D'alguna manera tot trontolla i es fa difícil actuar de manera estable en tots els àmbits, i l'educatiu, que és tan important per als nostres fills i, per tant, per al futur del nostre país i del món, ens ha de preocupar.

    No m'agrada la resposta que ha donat la consellera d'Educació. Una consellera que va arribar per substituir i oblidar-nos del nefast conseller que la va precedir, però que tira pilotes fora i, al meu entendre, no va de dret a barraca. No es tracta de donar culpes a tot ca i quitxo, però tampoc és bo que els polítics no assumeixin la seva responsabilitat davant de situacions que no agraden a ningú, però que ells han estat cridats a solucionar-les.

    Arremanguem-nos tots i posem-ho com a una prioritat. Mestres, professors amb els pares i mares dels alumnes. És una responsabilitat de tots que els nostres fills aprenguin, i això no es fa si no és a base de treball i esforç. Ai què acabo de dir! esforç, que sembla que es vol estalviar per no amargar l'existència als nostres joves, oblidant-nos que demà ho trobaran a faltar.

    Però els pares també han d'educar. No ho poden deixar tot en mans dels mestres i professors. És molt fàcil criticar el model educatiu, la formació i reciclatge dels professors, o la manca de recursos que el govern destina a l'ensenyament, i deixar d'educar els nostres fills. Comencem per casa i després anem a exigir que les escoles i els instituts funcionin correctament. Que es modifiqui tot allò que faci falta perquè l'aprenentatge sigui fluid i eficient. Després ja mirarem si les proves PISA demostren una millora en la comprensió lectora, o en el coneixement de la llengua o les matemàtiques. Comencem a casa. 

    I els polítics que escoltin una mica més a tota la comunitat educativa. A totes aquelles persones que cada dia es posen al davant dels alumnes per intentar educar i millorar el seu coneixement de les matèries que imparteixen. Que no s'ho mirin des d'un despatx, i comencin a redactar normes i lleis, sense trepitjar el carrer. Potser entre tots podrem canviar la situació. No ens alarmem més del compte, però intentem posar-hi remei.

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

Un conseller provocador

L'actitud del conseller d'Educació, el senyor Josep Gonzàlez-Cambray, em fa pensar que hi ha polítics que confonen governar amb fermesa i convicció amb fer-ho de manera despòtica sense tenir en compte ningú. Sobretot els principals afectats per les decisions que prenen. 

Avui hem conegut que la conselleria d'Educació ha decidit de manera unilateral que el professorat interí no pugui escollir l'ordre de preferència de les escoles i instituts on treballar el curs vinent, més enllà de la comarca. M'agradaria conèixer en detall els motius d'aquesta decisió i els problemes que ocasiona el fet que un professor pugui demanar l'ordre de preferència d'on vol anar a treballar l'any vinent. Se'm fa difícil entendre-ho, però potser té la seva raó.

Segons diu la notícia, el sindicat USTEC, que és el majoritari del sector educatiu, aquesta decisió no ha agradat perquè entre altres coses vulnera el dret de triar el lloc en funció de la proximitat al lloc de residència. 

Desconec quina serà la reacció del professorat i si tornarem a veure com es convoquen manifestacions i vagues en contra de la manera d'obrar dels responsables d'Educació, però tot fa pensar que els hi agrada revolucionar aquest món educatiu i que hi troben un cert plaer.

Si les coses funcionessin amb una certa lògica semblaria que ERC ho té magre per revalidar els bons resultats en totes les eleccions que es convoquin a partir d'ara, doncs l'empatia vers la ciutadania i els administrats no és una qualitat que destaqui en la seva manera de fer. Esclar que no sempre tot funciona d'acord amb la lògica i potser les persones som prou masoquistes com per permetre que aquests governants continuïn actuant al marge de la gent i decidint allò que els plau, des dels despatxos, sense cap mica d'interès per escoltar l'opinió i raons dels altres.

M'agradaria pensar que tots plegats som més llestos del que pugui semblar i que quan sigui l'hora ho tindrem present, per tal d'arraconar qui no et té en compte, i escollir aquell que governarà pensant en tu, en fer les coses fàcils i complaure el més gran nombre de persones possible. A veure si serà així!

Contra les desigualtats

Tot i que avui ens hauríem de centrar en l'evolució de la jornada electoral al Brasil, per la importància que tenen els resultats presidencials, hi ha un tema que m'ha cridat l'atenció per la seva incidència en l'anar bé de la nostra realitat més pròxima, i que ja n'he parlat alguna altra vegada. Segur que el que pugui passar al Brasil avui ens afectarà, si més no en les nostres preocupacions per l'evolució del món del segle XXI, amb una clara incidència dels postulats de la ultradreta i el futur de l'estabilitat democràtica al planeta.

L'article de l'Elena Costas al diari ARA d'aquest diumenge, "Extraescolars contra la desigualtat" és important tenir-lo en compte i reflexionar-hi al respecte. Si un cosa posa en perill la nostra convivència és l'augment de les desigualtats que fa créixer el nombre de famílies que viuen en la pobresa i incrementa les diferències entre la població. 

A casa nostra tenim assegurada l'educació gratuïtat per a tota la població, per això no és suficient si volem que tots els nostres fills tinguin els mateixos drets i el mateix tracte en la formació per esdevenir adults en igualtat de condicions. La complementarietat de les hores d'educació obligatòria que es fa amb les hores extraescolars no arriba a tothom i això és un greuge que caldria esmenar.

És cert que molts ajuntaments, els darrers anys, han realitzat un esforç per complementar l'educació dels nois i noies en edat escolar, organitzant activitats extraescolars en espais municipals o als mateixos centres escolars. Entenc que la competència és de la Generalitat i m'imagino que aquest esforç municipal forma part dels serveis o competències impròpies, on tants recursos municipals s'hi esmercen.

No tots els ajuntaments estan en condicions de poder assumir aquest cos afegit i no per això les famílies haurien de veure's deixades de la mà de Déu per aquesta manca de liquiditat, o potser en alguns casos, de manca de sensibilitat o prioritat per part dels equips de govern municipal. 

Soc conscient que hi ha moltes necessitats bàsiques que encara no estan satisfetes i que això provoca problemes a l'hora de prioritzar-les, però en tot cas crec que caldria més esforços per aconseguir que un col·lectiu sensible, com són els nostres nois i noies en formació, tingués el suport públic necessari per aconseguir aquesta igualtat de drets tan necessària per a una societat justa. Si de petits no tenen la possibilitat de formar-se com els altres, els serà molt difícil, de grans, aconseguir els mateixos beneficis i drets que els més afavorits. 

Ni aturen les sentències ni aconsegueixen inversió

Se'm fa difícil parlar bé de la gestió del govern català davant de qualsevol conflicte. Reconec les dificultats per governar, fer-ho de manera eficaç tenint tanta pressió i menyspreu des de Madrid, però no es pot esperar que governar sigui fàcil i això s'ha de saber d'entrada, abans de prendre la decisió de presentar-se en unes llistes amb la voluntat d'aconseguir la victòria.

Al govern del president Aragonès se li acumulen els nyaps, i els seus consellers i conselleres no són prou àgils ni eficients com per deixar-lo descansar. Avui llegíem les notícies referents a les instruccions del Departament d'Educació als centres escolars, sobre la interlocutòria del TSJC i el 25% del castellà, i també les declaracions del president català queixant-se a la ministra espanyola pel greuge de les inversions realitzades l'any 2021 a Catalunya.

Com molt bé deia un usuari de les xarxes socials, el govern català volem que treballi per evitar aquests greuges que patim any rere any, i no tant per sentir-los com es queixen sense que aconsegueixen millorar la situació. Ho sabem de fa molts anys que Catalunya no rep les inversions que necessita, i que les promeses anuals d'inversió no s'acaben complint. Avui llegíem que la inversió ha estat del 35% del previst. I continuarà igual, perquè no hi ha voluntat política per canviar-ho.

Tampoc queda gens clar la instrucció que han rebut els directors dels centres educatius. D'alguna manera sembla que la Generalitat es treu les puces de sobre i dona tota la responsabilitat a les escoles. Als ciutadans ens fan creure que s'oposen a la sentència del TSJC, però la veritat és que la llengua queda molt malparada.

Voldria creure que el govern actua de bona fe, però arriba un punt que ja no et fies de ningú. No són només les disputes entre els dos partits que conformen el govern, sinó que les declaracions que ambdós partits fan, els seus alts representants, són prou desencisadores i no engresquen com per pensar que podrem superar aquesta crisi de govern que arrosseguem des de fa cinc anys. 

Ahir escoltava les declaracions del president d'ERC i només ho puc entendre després de tot el que ha viscut, perquè si miréssim enrere ens adonaríem de com ens l'han canviat, girat com un mitjó. 

Espanya no ens invertirà més ni ens deixarà marxar. Ens vol perquè ens necessita, però ni ens estima ni ens respecta. És per això que necessitaríem un govern fort i decidit, i no el tenim. El nostre president es mostra molt feble i el seu equip de govern no és el més competent que podríem aspirar.

Arriba l'ultimàtum de la sentència contra el català

Sembla ser que s'ha fet efectiu l'ultimàtum del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè el govern de la Generalitat obligui les escoles a emprar el 25% de les classes en castellà. La notícia no pot sorprendre ningú, perquè ja fa temps que s'esperava, i en tot cas la sorpresa és que hagi trigat tant a arribar. La pressió que les entitats i partits espanyolistes han fet contra el català i la immersió lingüística ha triomfat, i els partits polítics catalans, una vegada més han fet el ridícul.

Ara caldrà veure quin és el següent pas. Avui, l'article de Salvador Cardús al diari ARA era molt clar. Els catalans no n'aprenem i la història es va repetint al llarg dels anys. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el PP i Vox no sumen per aconseguir res, però no els hi cal. La força que tenen a nivell espanyol i el gran ajut dels tribunals de justícia fan la feina. El vot de la ciutadania no aconsegueix frenar l'escalada contrària als nostres drets lingüístics i culturals, i només la independència ho podria resoldre, però el camí està barrat.

La CUP demana desobeir la sentència judicial i el govern té l'oportunitat d'enfrontar-s'hi, amb les conseqüències que això els pot ocasionar, o bé abaixar una vegada més el cap i fer marxa enrere. La transició política ha estat un fracàs, però darrerament és un tirar enrere exagerat. El poc que havíem avançat se n'ha anat en orris.

I tot això passa quan a Espanya hi ha un govern, el més progressista de la història. Imagineu-vos què passarà quan canviïn les truites, i això passarà com a molt tard a finals de l'any vinent. Hem estat incapaços de caminar junts sense tirar-nos els plats pel cap, i ara en paguem les culpes. Veurem quina serà la reacció del govern català, i la resposta que els partits polítics hi donen, no només els independentistes, sinó també el PSC i els Comuns. Hi ha qui s'omple la boca de bones intencions, però tot queda en paraules i no fets. Aquesta és la nostra trista història, cada vegada més dissortada i infeliç.

Els nacionalistes espanyols no s'aturaran

Tal com ja es comentava a les xarxes socials, i jo mateix he manifestat en aquest blog, la proposta de modificació de la Llei de Política Lingüística, acordada entre quatre dels partits parlamentaris catalans, no serveix per aturar els contraris al català, perquè ells no volen bilingüisme, sinó que tot es faci en castellà, i aprofiten qualsevol escletxa o dubte per posar traves a la defensa del català com a llengua pròpia de Catalunya, i llengua vehicular a l'escola.

Si l'acord va provocar tantes protestes és perquè no només s'abaixa el llistó del català com a llengua vehicular, sinó que a més no serveix per aturar els detractors, que mouran tots els fils perquè la Justícia espanyola faci complir una sentència que molts considerem injusta, i només justificada pel procés de venjança contra tot allò que es promou des de Catalunya en defensa de la llengua i del país.

Ciudadanos, que estan a les últimes, faran tot el possible per demostrar que el seu partit polític té un sentit, i és el que va motivar la seva creació. Els diferents dirigents polítics d'aquest partit han coincidit sempre en les proclames contra la llengua i la cultura catalanes, i han ajudat a mobilitzar associacions ciutadanes que no tenen cap altra voluntat que arraconar la nostra llengua, acusant-nos de botxins en lloc de víctimes.

Semblaria que observant la història del nostre país, res ha de fer possible que la nostra llengua desaparegui, després de les moltes vicissituds que ha patit, amb una dictadura de quaranta anys. Tot i així, les dificultats per defensar el català obliguen a mobilitzar-nos cada dia, perquè la força dels contraris és potent, i es troba emparada per les institucions espanyoles, amb un Poder Judicial molt combatiu i venjatiu.

És per això que no es pot permetre deixar les direccions de les escoles i instituts i els seus mestres, desemparats, amb el perill de rebre les conseqüències de la guerra sense treva dels nacionalistes espanyols. És per això que molts catalans han reaccionat contra ERC i JxCat, de l'única manera que era possible, a través de les xarxes socials. Hi ha algun periodista que ho critica, però també el seu currículum deixa veure com pensa i actua normalment. 

Volem uns polítics convençuts del que diuen defensar, i arguments sòlids per defensar-ho. Ja ens han escarmentat més d'una vegada, quan hem descobert que no tenien un pla B davant les contrarietats, i per això ara no es vol caure en la mateixa trampa. Prou afeccionats a la política! Volem uns líders aptes i resolutius.

La importància de les activitats extraescolars

Fathia Benhammou Lachiri escriu a l'ARA un breu article sobre les activitats extraescolars que m'ha semblat interessant esmentar avui al meu blog. Estic molt d'acord en la seva idea que és en aquestes activitats on es troben les grans diferències socials que afecten la nostra societat. Hem aconseguit l'ensenyament universal i gratuït i, tot i que hi hauria molts detalls a comentar, d'alguna manera tothom té l'oportunitat de donar estudis als seus fills, si més no en l'etapa d'ensenyament obligatori. Una altra cosa molt diferent és el conjunt d'activitats extraescolars que no tothom hi té accés.

Precisament són aquestes activitats extraescolars les que d'alguna manera marquen les diferències. El coneixement d'idiomes o música, per posar dos exemples de matèries que s'imparteixen a les escoles normals, però que el seu nivell no té res a veure amb el que es pot assolir en la formació extraescolar.

La capacitat econòmica de les famílies és un obstacle perquè molts nens i nenes no puguin accedir a aquesta formació extra, i això els pot condicionar la resta de la vida. El nivell cultural de moltes famílies, molt lligat amb la seva capacitat econòmica, porta que no es cuidi aquesta formació extra, i provoca que els fills quedin marginats d'una majoria que pot incorporar nous coneixements i formació, que si més no ajudarà en la seva formació global.

És per això que tots els esforços que l'administració pública, penso especialment en l'administració local, pugui fer per animar i fer possible que tots els nens i nenes tinguin accés a les activitats extraescolars seran pocs. Moltes vegades he escrit que les biblioteques són una porta a la cultura que convé potenciar. El seu ús no comporta una despesa per a les famílies, i el que cal, només, és informar-les d'aquesta possibilitat i animar-les a portar-hi els seus fills.

A vegades hi ha coses que donem per suposades, que són prou importants i condicionen el futur dels nostres fills. Els pares tenim l'obligació d'obrir portes i posar totes les facilitats perquè els nostres fills tinguin la millor formació possible, i aquesta no passa només per la xarxa d'escoles i instituts, de formació reglada i obligatòria, sinó que té uns circuits paral·lels que hauríem de procurar que tothom, al marge dels recursos econòmics, culturals i socials, hi tingui accés.

El caos de la pandèmia a les escoles i instituts

Recomano la lectura de l'article d'Anna Jolonch, avui a l'ARA, Fins quan resistirà l'escola?, perquè amb poques paraules realitza una fotografia del que està passant a les escoles de casa nostra, des de l'inici de la pandèmia, i que lluny d'haver millorat, sembla com si cada vegada la cosa anés a pitjor.

A casa ho vivim de prop, i no és cap exageració el que podem llegir a l'article. La tasca predominant en aquests moments no és tan la pedagògica com l'organitzativa, per seguir uns protocols que canvien contínuament, a vegades amb moltes contradiccions, i que produeixen una fatiga important als docents.

No es tracta de donar la culpa a ningú, però sí fer adonar que no s'està ajudant gaire les escoles i els seus docents, en aquesta tasca tan esgotadora per controlar el grau de contagi entre l'alumnat, i procurar seguir els protocols que des del govern arriben dia rere dia.

Podem equivocar-nos, però les conseqüències de la pandèmia, en l'àmbit escolar, no seran tan perjudicials per a la salut com per a la formació dels infants i adolescents. L'energia i esforços que el professorat ha d'esmerçar per coordinar tota la casuística pandèmica, deixen de concentrar-se en l'ensenyament, i això no és bo per als alumnes.

Hi ha una pregunta que l'articulista esmenta de l'Antoni Bassas, i és si no seria hora de relaxar els protocols a les escoles, ara que ja s'aixequen les restriccions a la restauració, cultura, gimnasos, comerç... Seria una bona manera d'alliberar la sobrecàrrega dels mestres i professors, i que poguessin tornar a concentrar-se en l'ensenyament i educació dels seus alumnes. Probablement des de l'administració no es té prou coneixement del dia a dia als instituts i escoles, i caldria treure-hi el cap i procurar resoldre el caos que s'hi està vivint, abans no sigui massa tard.

Denúncia inútil davant del Tribunal Suprem

El govern català es querella contra Casado i ha presentat una denúncia davant del Tribunal Suprem, per les declaracions que va fer contra els mestres catalans, dient que no deixaven anar al lavabo els nens i nenes que parlaven en castellà, i els posaven pedres a les motxilles.

No sé si la iniciativa és bona, perquè no cal esperar res de bo del Tribunal Suprem, que de ben segur arxivarà la denúncia. Tal com van les coses, i tenint en compte qui forma part del Tribunal Suprem, no hi ha res a fer contra la dreta espanyola. Si fos al revés, segur que hi hauria sentència condemnatòria. Aquesta és la realitat d'aquest país.

Allargar el tema no sempre és beneficiós, perquè dones relleu als altres, i si acaba, com és de suposar, amb l'arxivament de la denúncia, es considerarà una victòria i suport al líder del PP, i per tant, una nova derrota del govern català. 

Considero que s'ha de ser positiu i marcar el ritme des de Catalunya, tenint clares les directrius i donant suport als mestres catalans. És prioritari conèixer quina és la realitat de les escoles catalanes sobre la llengua, que sembla ser que el govern no en té ni idea. Saber si realment s'aplica la immersió lingüística i com es pot potenciar més el català, quan se sap que cada vegada hi ha menys joves que el parlin.

Seguir la dinàmica de presentar denúncies als tribunals de justícia espanyols no és bo per a ningú, i encara menys per a nosaltres, que ja coneixem com ens tracten. Toquem de peus a terra i lluitem pels nostres drets sent pragmàtics. Apliquem les normes i vetllem perquè es compleixin, i afavorim tot allò que sigui beneficiós per al català, que és la llengua que té totes les de perdre.

La gestió de l'aigua

Crec que és important comentar els problemes que estan tenint molts ajuntaments que han optat per la remunicipalització de la gestió de l'aigua, una competència municipal que es va cedir a l'empresa privada i que ara posa molts entrebancs per perdre aquesta concessió.

Hi ha hagut sempre molta discussió sobre l'oportunitat de les concessions administratives de l'entitat local, basant-se normalment en l'especialització de l'empresa privada i les dificultats que l'empresa pública té per dur a terme segons quines activitats. En això hi podem posar l'exemple dels serveis funeraris, la gestió de l'aigua, residències d'avis, escoles, tallers i la mateixa brigada municipal.

La gestió del personal en ajuntaments petits no és fàcil i això ha fet que molts d'aquests serveis es cedissin a l'empresa privada. D'entrada la concessió no és una mala opció, sempre i quan hi hagi un seguiment i control de la gestió privada, i que no perdi el caràcter de servei públic, la qual cosa no acostuma a passar, i fa que alguns ajuntaments es replantegin recuperar la seva gestió pública.

El fet que la gestió de l'aigua es concentri en poques empreses, els dona molt de poder i en aquest cas sembla ser que s'han dedicat a provocar moltes dificultats perquè els petits ajuntaments poguessin recuperar la seva gestió. És per això que ha sorgit una plataforma formada per diferents ajuntaments, per reivindicar el seu dret a restituir la gestió de l'aigua i enfrontar-se de manera conjunta al poder d'una companyia que ha esdevingut clau en la gestió de l'aigua del nostre país.

Prendre la decisió de fer-se càrrec del subministrament de l'aigua d'una població no és fàcil i s'han de tenir en compte molts aspectes i la responsabilitat que s'assumeix. S'ha de tenir molt que es vol fer i que es té la capacitat per gestionar-ho correctament. Una vegada presa la decisió, però, no pot ser que hi hagi obstacles jurídics que ho dificultin, essent com és un servei públic i imprescindible.

Ensenyament no ha fet la feina

Érem molts els que a finals de juny posàvem en qüestió els preparatius d'Ensenyament per a l'inici del curs escolar del mes de setembre. Finalment s'ha pogut comprovar que el Departament no ha fet la feina i qui sí ha treballat de valent ha estat els claustres de professors, la direcció dels instituts i escoles, que han vist com tornant de vacances, els que n'han fet, es trobaven amb l'aigua al coll i sense resoldre's res del que se'ls havia promès.

Aquest país funciona d'aquesta manera i hem pogut constatar que ni la consellera de Salut ni el conseller d'Ensenyament han donat la talla. S'improvisa després de prometre moltes coses i no acaba de solucionar-se res.

Ha estat molta la feina que han hagut de fer les escoles per preparar l'inici de curs d'aquest matí, i no es veu per enlloc la quantitat de professors ni les ràtios promeses. Estem com abans, però amb el problema dels contagis que pengen d'un fil. Hem de confiar que tot anirà bé, però no haurà estat mèrit d'Ensenyament, sinó en tot cas de la voluntat i professionalitat de la direcció de les escoles i instituts.

Avui molts pares han patit en veure com els seus fills entraven a l'escola, sense tenir cap garantia que s'haguessin pres suficientment les mesures necessàries per evitar un confinament, que cada vegada fa més por. Jo soc optimista, en aquest cas, i penso que ens en sortirem, però no està per demés deixar constància que el govern català fa massa promeses, es pensa que ho fa millor que els altres, però al capdavall ho deixa tot a la sort, i a la feina dels altres.

Si els mesos de març i abril havíem d'aplaudir el personal sanitari, que amb un esclop i una espardenya varen afrontar l'epidèmia, posant en risc la seva salut, ara hauríem de fer el mateix amb els mestres i professors que s'han esforçat per deixar-ho tot a punt abans de començar el curs. Confiem que tot surti bé, però sisplau exigim al nostre govern que planifiqui millor, i no es posi tantes floretes.

Alliberant tortugues de les nostres platges

Diuen si és degut al canvi climàtic i la puja de les temperatures, però el cert és que darrerament les tortugues babaues són notícia a casa nostra. Aquesta setmana hem pogut veure com s'alliberaven tortugues de diferents nius de la nostra costa. Premià, Castelldefels, Barcelona, Mataró han estat notícia en aquests dos darrers anys per haver estat escollides per alguna tortuga a nidificar a les seves platges. El CRAM s'ha encarregat d'ajudar a que arribessin a bon port, amb la col·laboració de molts voluntaris d'aquestes poblacions.

Aquesta seria la part positiva del canvi climàtic. Tenir l'oportunitat de veure néixer tortugues a les nostres platges, però hi ha la part negativa que, sense entendre-hi gaire, per no dir gens, potser la més alarmant és el desgel i la pujada del nivell del mar, que pot afectar illes que tenen molt poca altitud.

És una llàstima que mentre tot això passa, els països estiguin més preocupats per altres aspectes menys rellevants i, el pitjor de tot, és que els grans països, que hi podrien fer més per evitar aquest canvi climàtic, s'ho prenen a la lleugera, o bé dient que no és cert, o simplement no adoptant cap mesura per remeiar-ho.

Aquesta sensibilitat, si voleu interessada, brilla per la seva absència, i actuem com si el futur no ens hagués de preocupar. Falta molta educació al respecte, i aquesta s'ha de donar a les escoles, als mitjans de comunicació públics, però també a casa, i aquí és on acostuma a fallar més.

Ja ho he dit en més d'una ocasió, que a la família hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i ho hem deixat a mans dels altres, però no és això. Tenim una responsabilitat directa sobre les nostres accions, però també les dels nostres fills. No podem viure tranquils sense tenir en compte la seva educació, i en temes de sensibilitat i civisme, hi tenim molt a dir. Donant exemple i instruint-los. No castiguem els nostres fills en la ignorància.

Desconfiança a les escoles

El conseller Bargalló no acaba de convèncer i els responsables de les escoles del nostre país mostren certa desconfiança a l'hora de reobrir els equipaments. El conseller ha manifestat que el curs s'acabarà el dia 19 de juny, telemàticament, però que entre demà i dimarts s'obriran les escoles als alumnes de les famílies que ho han demanat. 

Per què aquesta desconfiança? Al marge de la incertesa sobre la situació en què ens trobem, tampoc queden prou clares les mesures de seguretat per evitar possibles rebrots a les aules. Des del primer dia ens hem trobat en situacions estranyes, desconegudes i sense tenir clar com havia d'acabar tot plegat. Ara que la desescalada ha portat a que moltes regions sanitàries arribessin a la fase 2, i després de constatar que el tancament de les escoles provocava desigualtats perilloses entre l'alumnat, se'ns demana que s'obrin les escoles. Hi ha prou evidència que no hi ha perill amb aquesta obertura?

Els dubtes que han manifestat tenir els polítics del nostre país durant tota aquesta pandèmia fa que s'hagi perdut la confiança en ells. No es té clar que dominin la situació, ni que tinguin la certesa que ja és hora de tornar a la normalitat, encara que sigui nova, amb moltes mesures de protecció. En serem capaços?

Quan has de decidir un canvi no és fàcil, sobretot si no tens la certesa de les conseqüències que se'n poden derivar. Hi ha escoles que es neguen a obrir, però la decisió del Departament d'Ensenyament és que ho han de fer. Què passarà aquest dilluns i dimarts a Catalunya?

Múrcia i el pin parental

He llegit la notícia sobre el pacte a tres per als pressupostos de la Comunitat de Múrcia. El PP i C's necessiten un vot de Vox per poder tirar endavant els pressupostos, i per això han acceptat l'obligatorietat d'instaurar el pin parental.

Què és el pin parental? És el sistema que volen implantar a les escoles de Múrcia perquè els pares puguin vetar segons quines activitats complementàries a l'ensenyament. Està pensat, bàsicament per evitar xerrades sobre vida sexual que no agraden al partit ultraconservador i feixista, Vox.

És bo tenir l'exemple d'una comunitat autònoma on Vox és necessari al govern de dretes, per veure què ens podria passar a tots plegats si això passés a la nostra comunitat, que és complicat, però sobretot si passés a nivell espanyol, que no és tan rar. A Catalunya no serien els temes de sexe, només, sinó que s'hi afegiria tot allò relacionat amb la llengua i la cultura catalana.

Crec que és prou evident que no és el mateix suportar un govern socialista que un govern format per les tres dretes, com passa a Múrcia, Andalusia i a Madrid, per posar tres exemples significatius. El primer perquè són els més radicals, segons hem pogut observar fins ara. Les aspiracions dels independentistes són una utopia governi qui governi a Madrid, però com a mínim, amb els socialistes la política social no està en perill, encara que voldríem avançar més.

L'atac als mestres

Per què col·loquem C's i el PP de Casado a l'extrema dreta? Llegiu l'article d'Anna Jolonch a l'ARA i ho podreu entendre. "L'atac als mestres és global" és un article interessant perquè en poques línies presenta una realitat que existeix al nostre país, i és preocupant. La crítica a l'adoctrinament a les escoles amb què acusen als mestres, els ideòlegs i militants de C's no és res més que una manera molt clara de voler imposar la seva ideologia a la societat. No és estrany que les escoles i els mitjans de comunicació, en aquest cas a Catalunya, siguin els objectius de tota la crítica dels partits de dreta espanyols.

Precisament són la llibertat de premsa i d'educació dos aspectes que cal vetllar en tota societat democràtica per evitar tornar a l'autoritarisme on ens vol conduir el tripartit de dretes espanyol. La feina de PSOE i, si sobreviu, Podemos, s'ha de focalitzar en la defensa d'aquestes llibertats per aconseguir que la societat sigui justa i autènticament democràtica.

S'ha dit que el procés sobiranista ha despertat l'extrema dreta a Espanya. No és només a Espanya on l'extrema dreta està escalant posicions i és per això que és injust culpabilitzar el procés de tots els mals. Més aviat penso que la no-resposta del progressisme espanyol ha donat ales a l'extrema dreta a avançar posicions, i el primer lloc on això ha passat ha estat Andalusia, lluny de casa nostra, però molt crítics amb nosaltres. Potser algú s'ho hauria de mirar, i rectificar abans no sigui massa tard.

Tret de sortida al Consell d'Infants d'Arenys de Mar

L'acte d'aquesta tarda a l'ajuntament de la vila podrà semblar per alguns una petita escenificació sense importància, però permeteu-me que us digui que la formació i l'educació es comença de petits. Si hem d'esperar a ser grans per entendre com ens hem de comportar socialment, ho tenim clar! Potser per això el país va com va.

Aquesta tarda es constitueix el Consell d'Infants d'Arenys de Mar, amb alumnes de cinquè i sisè curs de les tres escoles de la vila, del Centre Obert Tallaferro i del cau Flos i Calcat. Es tracta de posar en pràctica un exercici que de grans sembla ser que ens costa prou: dialogar i consensuar actuacions per al bé de la nostra vila.

Sense entrar en el detall del seu funcionament, el que s'ha de valorar és la intencionalitat de la seva creació, com a plataforma de participació en la vida pública de la vila. És d'agrair la iniciativa del govern municipal i la col·laboració i participació de les escoles, perquè contribueix en la formació dels nois i noies en el debat públic en temes que ens afecten a tots.

L'experiència de moltes poblacions que fa temps que compten amb aquest consell participatiu, haurà animat l'actual equip de govern a tirar-ho endavant. És una proposta, de lluny més agraïda que mantenir actius el conjunt de consells de participació que tenen reglament aprovat en aquest ajuntament, la majoria dels quals fa mesos o possiblement anys que no es convoquen.

No es tracta d'aigualir la festa, però sí de recordar que la participació no és un aparador bonic que muntem i desfem segons ens convingui, sinó que s'hi ha de creure i posar-ho en pràctica de manera constant i viva.

Desitjo un bon futur al nou Consell d'Infants d'Arenys de Mar.

El bisbe de Barcelona es tanca en banda

Aquests dies hem pogut llegir que en unes escoles del país els pares s'havien manifestat en contra d'uns mestres i com a força perquè no continuessin de docents a l'escola no hi portaven els seus fills. També avui llegia que uns parroquians del bisbat de Barcelona no estaven d'acord amb el nomenament del nou rector. En aquest cas perquè la ideologia del nou rector no s'avé gens amb el tarannà de la comunitat d'aquestes parròquies.

Ens trobem en una situació que no és nova, però que té més ressò que altres vegades. A la comarca d'Osona també hi ha algunes parròquies que no han vist de bon grat els nous nomenaments de rectors, però no ha sortit a la premsa. Quina lectura en fem de tot això?

És important ser positius i veure en aquestes actituds les ganes que es garanteixi un nivell acceptable de comportaments i un respecte als valors conreats en les diferents comunitats, ja sigui l'educativa o la religiosa. Seria molt greu que els responsables de garantir l'ensenyament i la pràctica religiosa no volguessin escoltar les demandes d'aquests pares i parroquians.

De moment sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya s'hi ha posat bé per mediar i trobar una solució per al bé de tots. En el cas del bisbat de Barcelona, segons he pogut llegir a Internet, l'actitud és autoritària i sembla ser que el bisbe es tanca en banda i no vol rectificar.

Els de la meva generació, si més no en l'entorn on m'he mogut durant la meva vida, l'actitud dels representants de l'Església ha estat sempre molt més de diàleg que no pas en l'àmbit polític, i ara ens ve de nou aquesta resposta del bisbe. Serà potser que el nou bisbe de Barcelona no té el perfil que la seva comunitat de catòlics necessita?

L'organització territorial és un tema pendent

L'edició d'avui del diari ARA presenta un dossier sobre els micropobles on aprofundeix en els problemes que aquests tenen per sobreviure i les dificultats per trobar l'ajuda necessària per continuar existint. Tracta de les dificultats d'alguns d'ells de poder estar connectats a Internet o fins i tot rebre el senyal de televisió, i també de la manca de nens i nenes que provoca el tancament de les escoles.

No és una novetat, sinó que el tema s'ha tractat des de fa molts anys sense que s'arribi a cap conclusió. La comoditat de la gran ciutat o les àrees més poblades és un atractiu massa fort perquè a les primeres dificultats, els residents en petits municipis, quan aquests són en llocs de difícil accés, s'animin a deixar-los abandonats.

El problema és complex i cal diferenciar realitats distintes. No és el mateix discutir sobre les petites dimensions de molts municipis, si aquests estan ben comunicats o es troben a la muntanya. En el primer cas estaríem parlant de problemes d'organització i rendibilitat dels serveis, i en els altres s'hi afegeixen els problemes de comunicació, d'accés a l'escola, als serveis mèdics...

Mentre estudiem com solucionem els problemes dels petits pobles aïllats, podríem estar organitzant el dia a dia dels petits municipis que podem entrellaçar. Si no és per iniciativa pròpia, que sempre és preferible, caldria exigir-los mancomunar serveis. Podem entendre la voluntat de mantenir la independència i l'essència de cada municipi, i per això el fracàs de l'estudi Roca, però no es pot entendre que cadascun dels municipis vulgui tenir els serveis públics per ells sols. 

El gran problema del nostre país és l'excés d'institucions sobreposades, sense que tinguem clar quines han de ser les funcions d'unes i altres. A vegades fa l'efecte que es creen perquè els polítics ocupin cadira, sense analitzar a fons la conveniència. Són moltes vegades institucions sense recursos i per tant poc operatives.

Potser és demanar massa, i ara encara pitjor, però seria hora que el govern català afrontés l'organització territorial com a objectiu del seu programa de govern, i entre tots ho consensuéssim sense mirar els interessos de partit, sinó els de país. És això demanar massa?