Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

La dependència en temps de guerra

L'article de Paul Krugman que publica avui l'ARA és dur contra Alemanya, a qui responsabilitza del comportament de Putin. El que diu l'autor fa pensar, sobretot quan parla de l'actitud del govern alemany ara fa una dècada respecte als països del sud d'Europa. Ve a dir que llavors va exigir grans sacrificis davant la crisi, forçant-los a incrementar perillosament el deute, i en canvi ara no vol acceptar sacrificar-se, tancant l'aixeta al gas rus.

És evident que la dependència europea del gas rus és un fre massa important a qualsevol mesura de bloqueig econòmic per castigar la invasió russa d'Ucraïna. Certament Putin es serveix d'això per fer-se fort en la seva invasió i tot el mal que està ocasionant als seus veïns ucraïnesos, a qui considera germans, però no té cap tipus d'escrúpol de torturar i matar.

Llegia igualment, al mateix diari, un article de Lurdes Vidal, de l'IEMED, parlant de la dependència dels països del nord d'Àfrica dels cereals de Rússia i Ucraïna, i dels problemes de subministrament que podrien patir, recordant les revoltes populars de no fa tants anys, pel malestar creat per aquesta dependència, que comportava problemes d'escassetat d'aliments.

La globalització entenc que comporta aquesta dependència, que pot provocar problemes greus als països dependents, ja sigui per una guerra, com és el cas actual, o qualsevol altre tipus de gir polític. Avui, amb la guerra d'Ucraïna molt present, sentim a parlar molt de la localització industrial i la dependència que comporta el fet d'haver d'importar productes essencials per al funcionament del propi país. Els equilibris polítics que s'han de fer estan a l'ordre del dia, i Espanya n'és un clar exemple, també en el cas de les relacions amb el Marroc, i la girada d'esquena als interessos del poble sahrauí. 

Cada vegada és més complicat poder decidir el teu futur sense tenir en compte la realitat del món que t'envolta. És per això que és tan important tot el que fas o deixes de fer, per la dependència que pots provocar d'altres països, que no sempre estaran disposats en col·laborar amb tu. Però el pitjor de tot és la pèrdua de valors i principis morals, i vendre't al millor postor. Davant de l'atac rus a la sobirania del poble ucraïnès no hi pot haver excuses que hi valguin, i ens cal una actitud solidària i honesta per defensar els drets d'una població sobirana.

La beatificació de Joan Roig al punt de mira

La celebració avui de la beatificació de Joan Roig, assassinat pels anarquistes durant la guerra civil, ha estat al punt de mira de molta gent que no acaba d'entendre perquè aquest acte és permès i l'assistència a una obra teatral o a un concert, no. La raó que els nostres polítics donen és que la celebració eucarística és un dret fonamental i que no es pot privar, però en canvi assistir a un concert, sí.

Des del punt de vista sanitari no s'acaba d'entendre. Si a l'hora de programar una i altra trobada es prenen totes les mesures de seguretat per evitar la propagació del coronavirus, per què en un cas es pot organitzar i en l'altre no? No estem fem tots aquests sacrificis només per evitar contaminar-nos? Si arran de la celebració de la beatificació es produeixen contagis, qui en serà el responsable?

La impressió que molts tenen és que el govern no s'atreveix prohibir un acte a l'Església, però en canvi no li fa cap por enfrontar-se al sector cultural, per posar un exemple. I davant d'aquesta creença, ni s'entén ni s'accepta.

Quan es prenen decisions radicals una de les qüestions a tenir en compte és la coherència. Actuar de manera incoherent comporta conflictes i manca de credibilitat. Una beatificació no és una urgència que no es pugui ajornar i per tant, no s'acaba d'entendre aquesta permissivitat, quan els teatres estan tancats i moltes persones en surten perjudicades econòmicament. Només el dret a la salut pot justificar la prohibició d'obrir un teatre, i quan es fan diferències és quan no s'entén el criteri, per més que es vulgui explicar.

Entenc que també és fonamental el dret de moviment i d'assistència als actes culturals i socials, i que s'accepta que aquest dret se supediti al dret a la salut i a la vida, però posem tothom al mateix sac, sinó el que fem és perjudicar encara més la imatge de l'Església i confonem la ciutadania.

El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar. 

El que ens poden arribar a donar no ens interessa!

Es veu que les persones que estan sent jutjades pel cas Gürtel, tots ells vells coneguts del PP, estan passant molta vergonya i no voldrien haver d'anar al Jutjat. De cop i volta s'han tornat escrupolosos, mira! Mentre suposadament s'han estat enriquint no els feia vergonya, però això que els assenyalin amb el dit no ho poden aguantar.

Personalment crec que és el mínim que els poden fer, ja que tornar els diners no ho faran pas, i si els arriben a condemnar serà una cosa insignificant, doncs que almenys s'ho passin una mica malament i s'hagin d'empassar, per una vegada, l'orgull.

Que trist veure que un partit polític ple de corruptes sigui qui guanyi les eleccions democràticament. Tan malament estem? Encara que convinguem que no hi una alternativa clara, cal donar-los la confiança? Esclar que escoltant les declaracions del president de la gestora del PSOE, tampoc poden tocar campanes els socialistes!

No s'ho perdin senyors, que això de donar la veu al poble és populisme i molt arriscat! És molt millor imposar-ho des de dalt, oi senyor Javier Fernández? Llavors no sé què hi veuen de dolent a la dictadura, ni perquè han calgut tants esforços i sacrificis per sortir-ne. Què hem fet malament? I llavors tants escarafalls pels independentistes. Per què no ens ofereixen alguna proposta interessant? De moment el que ens poden arribar no ens interessa!

L'activitat frenètica del darrer any del mandat polític

De la lectura que he fet avui de la premsa destacaria els articles i comentaris al diari ARA sobre els partits socialistes, i un article de La Vanguardia, de José Antonio Zarzalejoa "Catalunya, emprenyada". 

De l'ARA haig de dir que hi ha opinions interessants sobre el moment que viu el socialisme a Europa, Espanya i Catalunya, i també de les causes que els han dut a la situació actual. No estem parlant d'un partit polític qualsevol, sinó que han liderat durant anys la política econòmica i social de molts països i en aquests moments no han trobat l'encaix en la societat que ha evolucionat.

Estic convençut que els dirigents dels partits socialistes tenen molt present tot el que ha passat i succeeix en aquests moments, i intenten trobar la sortida perquè no continuïn baixant posicions respecte el conjunt de partits polítics. L'altra cosa que ja no tinc tan clara és si seran capaços de fer sacrificis per aconseguir remuntar. Quan dic sacrificis em refereixo a treure protagonisme al partit en sí, i dedicar-se a escoltar i apropar-se realment a la gent.

I acostar-se a la gent no vol dir visitar el Mercat del dissabte d'una població com Arenys, sinó trepitjar el carrer dia rere dia, com no fan la majoria dels partits, tret de quan s'acosten les eleccions.

I ho dic també per aquelles forces polítiques que inicien processos participatius el darrer any del mandat municipal, i d'aquelles que ni tan sols fan això. Quan els critiques la seva poca voluntat participativa, et venten a la cara un simulacre molt vistós que mai té continuïtat, més enllà del dia de les votacions.

De l'article de Zarzalejos voldria ressaltar el fet que només pots entendre el que diu després de seguir-li els darrers articles. Ho desitja amb tanta força que ho retrata com una realitat viscuda i patida. No dic que no hi hagi signes que ho puguin fer pensar, però en el seu cas és més el seu anhel de que es confirmi, que no pas el que està passant en realitat.