Prou trucades!

Estic fart de rebre trucades falses, oferint-me feina, o millores en la facturació de la llum o del telèfon. Trucades que només despenjar ja et comencen a voler estafar. M'he tornat maleducat! Jo sempre em disculpava abans de penjar el telèfon i deixar a alguna persona amb la paraula a la boca. Ara he canviat i no m'ho penso dues vegades.

I de la mateixa manera que rebo trucades diàries, tot i que em vaig inscriure a la llista Robinson, també m'omplen la bústia del correu electrònic amb correus falsos sobre paquets no lliurats, o premis sensacionals que tinc l'ocasió de rebre. Sense obrir-los, procedeixo a bloquejar-los, però no en trec res, perquè les adreces des d'on s'envien aquests correus es van creant i sempre són diferents.

Tot plegat és molt feixuc i emprenyador, i sempre he pensat que des del govern s'hauria de buscar la manera d'evitar que aquesta plaga es vagi estenent i sigui cada vegada més asfixiant. Tot això sense parlar de les persones que, innocentment, són estafades. Els que hem après a malfiar-nos de tot, ens en sortim prou bé, encara que preferiria pensar que tothom és bo.

Avui he llegit la notícia que el govern prohibirà que les empreses truquin des de mòbils, per intentar controlar qui fa la trucada i, si aquesta no és correcta, poder-les denunciar. Se m'escapa si la mesura serà suficient per alliberar-nos de la pluja de trucades. Espero i desitjo que sigui així, i que no hi hagi cap més companyia elèctrica, telefònica o del gas, que em truqui per enredar-me. Si vull canviar de companyia, ja els trucaré jo!

Tampoc necessito trobar feina. Soc pensionista i intento gaudir de la vida, recordant els meus anys treballats, sense que ningú em compliqui la vida, que jo sol ja me l'acostumo a complicar.

És cert que des de les institucions i entitats bancàries ens bombardegen amb avisos que no caiguem en la trampa, però cada vegada les estafes són més sofisticades i no tothom té les antenes en alerta les vint-i-quatre hores del dia. Encara que només sigui per evitar haver de penjar el telèfon, val la pena trobar-hi solucions. Esperem que sigui efectiu!

Més del mateix en el món judicial

El discurs del president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, ahir en la inauguració del nou any judicial no havia de sorprendre a ningú. Segueix la mateixa tònica de sempre deixant ben palesa la seva simpatia cap al bàndol dretà i la seva enemistat amb el govern socialista actual, però per sobre de tot, la seva antipatia vers els independentistes, que posen en dubte la sagrada unitat d'Espanya.

Els nomenaments estan bloquejats des de fa anys i ningú no mou fitxa. Tan senzill que seria que els jutges que tenen el càrrec caducat dimitissin i forcessin d'alguna manera l'elecció dels seus substituts. Però aquests jutges ja els va bé on són i segueixen cobrant i vivint de la situació. Ha quedat demostrat que a Espanya qui governa sempre és la dreta, i normalment de la mà de la ultradreta, estiguin o no al capdavant del govern. Els socialistes han fracassat sempre i han quedat en un segon terme, supeditats a la voluntat de la dreta espanyola.

Ahir, doncs, en l'acte d'apertura de l'any judicial, vàrem poder assistir a una mostra més de quina és la realitat d'Espanya, i les dificultats que tenim els catalans, que ens estimem el país i el volem defensar, per poder sobreviure davant la repressió continuada de totes les institucions espanyoles. És davant d'aquesta situació tan clarivident, que em resulta xocant i de manera molt desagradable, l'actitud del PSC actual, amb un Salvador Illa que ja vèiem venir, perquè sempre ha deixat clara quina és la seva posició respecte Catalunya.

Aquest final d'estiu resulta molt decebedor, amb totes les mesures que es prenen tant a nivell polític com judicial. I el més trist de tot és que tenim un govern, el català, que sembla que no hi sigui. Un president que està adormit i que pràcticament no actua. Cal ser previsor i caut, però no estèril i inoperant. El futur del nostre país encara és molt fosc, i no es veu llum al final del túnel.

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

Pablo Iglesias acorralat

No tinc ni idea de si Pablo Iglesias és culpable o no d'allò que se l'acusa, i estarà bé poder-ho esbrinar i que en pagui les conseqüències, si és el cas. El que vull comentar és la manera com la justícia el persegueix, amb una pressió només comparable amb els independentistes. No té res a veure amb el que fa la justícia quan es tracta del PP o dels ultres que varen atacar la seu de la Generalitat a Madrid.

Ara Podemos experimenta la sensació que viuen fa temps els independentistes perseguits per la justícia. Una de les quals ahir va ser absolta després d'haver estat empresonada i retinguda molts mesos a la seva població de residència. Podemos podrà conèixer què passa si ets independentista en aquest país, i ho podrà conèixer perquè el PP, que és qui en el fons remena les cireres, vol fer-li mal i el vol fora del govern.

Avui llegia que Casado amenaça en portar al Tribunal Constitucional i a Europa, el recurs a una possible llei que canviï el nomenament dels membres del Consell General del Poder Judicial. Fa riure, per no dir pena, que tingui la barra de bloquejar el canvi, i després es revolti si es vol desbloquejar, aprovant, democràticament, una nova llei.

El PP sap que els jutges els té al seu favor, i per això està tan tranquil. El PSOE ja fa temps que es troba entre espasa i paret, jugant en camp contrari, tot i tenir majoria al Congrés, i quan ha calgut, sumar la majoria absoluta. Espanya no millorarà mentre el poder real estigui en mans de la dreta més retrògrada, ja sigui via judicial o policial. L'Estat es troba segrestat des del franquisme, i potser ens hem de creure que tenia raó quan el dictador ho deixava lligat i ben lligat.

C's i la creuada amb els barons socialistes

Com a últim intent, i veient que ERC estarà disposada a abstenir-se en la votació, la dirigent de C's empaita els barons socialistes perquè evitin la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol format per PSOE i Podemos.

C's va patir una reculada espectacular que obligà Rivera a dimitir, però el partit no ha llançat la tovallola, i Arrimadas, a qui tothom considera la substituta de Rivera, es baralla per no quedar definitivament desplaçada i sense cap paper al Congrés de Diputats.

C's, que s'excusa amb el pacte amb ERC, podria jugar un paper si donés el govern a Pedro Sánchez sense la necessitat de l'acord amb els temibles destructors de l'Espanya única! Per què no ho fa? Quina és la seva estratègia? Si realment fos un partit a tenir en compte, lluitaria per afrontar la realitat actual, però el seu nivell és molt proper a VOX i és per això que no s'hi pot confiar.

Tot fa pensar que C's es manté en el mateix biaix que en el moment de perdre tres quartes parts dels seus escons al Congrés, i que a l'espera del seu congrés no pensa canviar de rumb. No s'entén que podent ser clau, simplement es dediqui a bloquejar el govern, un fet que ja hi ha algun baró socialista que li ha retret. Veurem la consistència dels socialistes i l'actitud que prenen els seus barons. Pedro Sánchez ja va perdre una batalla, però ara sembla que la guerra caurà del seu cantó.

Amb aquest Sánchez no es pot parlar

Ho diu Rufián, el candidat d'ERC, per Barcelona, al Congrés de Diputats. Les eleccions les va convocar el candidat del PSOE i president en funcions perquè considerava que Podemos li bloquejava la presidència. Pedro Sánchez no volia quedar lligat als capricis de Pablo Iglesias i va trobar bona l'opció d'anar a eleccions i sortir més ben parat.

Les estadístiques que han anat sortint aquests dies no li atorguen millors resultats, si fa o no fa li assignen els mateixos escons, mentre el PP i Vox pugen gràcies a la pèrdua de vots de C's. Caldrà veure si aquests resultats es confirmen i quina és la reacció de l'agosarat president en funcions.

Espanya no sap pactar i ha viscut molts anys gràcies a les majories absolutes de PP i PSOE, alternativament, o el suport de Minoria catalana, quan encara no era independentista. En aquests moments la possibilitat de governar passa pel pacte que fins ara no ha reeixit. El dia 11 de novembre ens trobarem en la mateixa situació que ara? Quan trigarem a tenir nou govern?

Si es confirmen les previsions publicades, Pedro Sánchez només tindrà l'opció del gran pacte PP-PSOE, o bé dirigir-se a Podemos amb un altre estil, amb unes altres maneres, amb menys orgull i més capacitat estratègica per aconseguir el pacte que forçosament s'ha de produir.

La Constitució, un perill per a la democràcia

El títol del meu escrit pot semblar un disbarat, però us haig de dir que se m'ha acudit quan he llegit l'article de l'ARA referit a Egipte: Al-Sissi modifica la Constitució per conservar el seu tron fins al 2030. No pensava precisament en la Constitució espanyola, però també en parlaré.

Vist el panorama dels veïns, anem a bloquejar el meu lideratge i així fora problemes. Es tracta d'utilitzar la Constitució a mercè de qui ostenta el poder i canviar allò que ens perjudica, ja que tenim la majoria.

Em direu que això no passa en democràcies consolidades. Que estic parlant d'Egipte amb tot el que això representa. Tenim encara memòria de com aquest senyor va arribar al poder, i de com l'utilitza per controlar i sotmetre l'oposició. És cert, però podem no anar tan lluny i quedar-nos a casa. Que ha passat amb la Constitució espanyola? Parlem d'un estat amb la democràcia consolidada, oi? O potser no!

La Constitució espanyola que qui la va votar gairebé no se'n recorda, i que la majoria de la ciutadania se la va trobar feta, no s'ha modificat mai en referèndum. Tots els canvis han estat amb nocturnitat i traïdoria. Ara qui defensa amb les ungles la Constitució és qui no la va votar, sinó que són hereus dels que hi varen votar en contra! Però ara els va bé.

El problema de la Constitució espanyola no és tan el seu text, que hagi pogut quedar obsolet, sinó la seva interpretació. La judicialització de la política espanyola, i l'opressió de l'aparell estatal a tots els que en discrepen. Aquest és el mal, i no sembla que hi hagi guarició possible. La Constitució pot acabar sent un perill per a la democràcia.

Un Tribunal Constitucional que prevarica

Potser el verb no és l'apropiat, però que algú m'expliqui què està fent el Tribunal Constitucional quan aparca les demandes que arriben dels presos polítics per evitar que una sentència negativa arribi al Tribunal d'Estrasburg?

No hi ha més injustícia que un tribunal de justícia jugui amb el seu poder per mantenir indefensa una part de la població. No és tracta de si dotze jutges estan d'acord o en contra d'uns fets, sinó de bloquejar el procediment legal per arribar a Europa. Si això no és prevaricar que algú em digui com se l'anomena.

Avui Turull i Sànchez han comunicat que iniciaven una vaga de fam. La decisió és molt greu i no m'agrada que s'hagi arribat fins a aquest punt. Preferiria altres alternatives que la de posar en perill la seva salut i la seva vida. Dubto de la repercussió que això tindrà sobre les persones que tenen a les seves mans deixar-los lliures. Fins ara ens han demostrat que no tenen escrúpols i que actuen simplement amb esperit de venjança i no de justícia. No els va agradar el que els catalans vàrem aconseguir fer el dia 1 d'octubre de 2017, i ara ho fan pagar, sense cap criteri objectiu. Només volen el càstig abans del judici.

Tot el meu suport als meus polítics empresonats i a l'exili, tant si acceptem que varen obrar bé com no. Per davant de tot hem d'exigir justícia, i el que està passant a Espanya és una mala praxis de l'aplicació de la justícia, sempre a favor dels mateixos i en contra dels adversaris.

Hi ha uns quants personatges de la vida política i judicial espanyola que tenen tota la responsabilitat de la situació en què ens trobem. Espero i desitjo que tot plegat se'ls vingui a sobre, no pas de manera venjativa, sinó aplicant de veritat la justícia que en aquests moments no s'exerceix a Espanya.

El retrocés de la glacera del Grossglockner em transporta quaranta anys

Tot i que la notícia no és bona, m'ha cridat l'atenció i m'ha recordat l'experiència viscuda ara fa quaranta anys quan una avaria del cotxe ens va deixar set dies atrapats a la petita població de Heiligenblut, molt a prop d'on s'acaba la llengua del glaciar del Grossglockner. Les fotografies comparatives del glaciar mostren la impressionant reducció en el temps. Tot això com a conseqüència d'allò en què no creu el president dels EUA, ni tampoc el cosí del president espanyol: el canvi climàtic.

Tornàvem d'una Setmana Cantant a St. Moritz (Suïssa) i fèiem una volta per Àustria amb la intenció de visitar Salzburg i gaudir del Tirol austríac, érem tres cotxes i al nostre, un Seat 127, se li va quedar el canvi de marxes bloquejat en la quarta (la directa, en dèiem). Els altres dos cotxes varen continuar el viatge amb la confiança que ja els atraparíem. No els vàrem veure fins a Vic.

Després d'una setmana anant a banyar-nos els peus al riu, va semblar que ja teníem el cotxe llest per continuar el viatge. Dos-cents quilòmetres més enllà el cotxe va repetir la jugada, però en aquest ocasió es va bloquejar en la segona marxa. Què fem? L'Enric, que n'era el conductor, va dir que es veia en cor d'arribar a Vic circulant sempre en segona, i la Pilar i jo hi vàrem accedir.

En segona des d'Àustria fins a Vic! I sense roda de recanvi, que havia quedat al taller de Heiligenblut, i amb pana travessant la ciutat de Berna, un diumenge! I aturats per la policia quan circulàvem per la ciutat d'Olot, perquè l'Enric es va oblidar de treure els llums llargs!

No oblido aquest viatge tot i que han passat quaranta anys; el camí cap al riu, el B&B; el patir perquè al cotxe no li passés res més; l'haver d'empènyer-lo per fer marxa enrere... I el Grossglockner!

Uns anys més tard vaig poder visitar Salzbourg, i el cotxe de l'Enric es va incendiar en un taller de pintura.

Les majories absolutes, un obstacle per a la transparència

L'experiència que tenim de les majories absolutes és força negativa. El mal ús dels partits polítics fa que no siguin desitjables. El PP, en aquesta legislatura, ha arribat a extrems inimaginables, convertint el nostre sistema polític en una aberració de la democràcia.

Ho hem estat patint durant tots aquests anys, no només els catalans, sinó tot l'Estat espanyol. El PP s'ha dedicat a promulgar lleis sense cap tipus de consens, la seva connivència amb el poder judicial ha arribat a límits impensables i, realment, contraris als principis més elementals de la democràcia.

Darrerament es parla molt de la transparència aplicada al sistema polític i les seves institucions, però a vegades ho confonem en xafarderia. No dic que no sigui important conèixer els noms dels defraudadors, però més important és tenir la confiança que els nostres polítics els tenen identificats i que hi posen ordre, fent pagar allò que els pertoca. El problema és que no hi confiem.

La transparència també s'ha d'aplicar donant la cara a instàncies, per exemple, del Parlament o el Congrés de Diputats. Valer-se de la majoria absoluta per no donar la cara i no haver de respondre les preguntes de l'oposició, no és precisament un bon exemple de transparència.

El govern del senyor Rajoy va aprovar una llei de transparència, però és el primer d'incomplir-la, a no ser que s'entengui que els transparents han de ser els altres, els que no poden bloquejar res perquè no disposen de majoria absoluta.

Només desitjo veure els resultats de les properes eleccions generals, per constatar que no hi ha cap partit polític que obtingui la majoria absoluta. És cert que a vegades hi ha pactes entre dos o més partits polítics que també els utilitzen per amagar-se mútuament les vergonyes. Contra això és molt difícil lluitar-hi, però sempre és més fàcil que es trenquin que no pas en situació de majoria absoluta.