Un festival obsolet

Ahir es va celebrar el festival d'Eurovisió. Un festival que vaig deixar de mirar fa molts anys. Els meus records són d'aquells anys d'un sol canal de televisió, en blanc i negre, i època franquista. Varen ser els anys de la Sandie Shaw, amb la cançó Puppet on a String (1967), la Massiel, amb La, la, la (1968), o la Salomé, amb Vivo cantando (1969).

Segur que el nivell dels cantants i de les cançons no ha variat gaire, però abans teníem poques ocasions d'escoltar música d'altres països i estils, i amb poca cosa t'acontentaves. Tampoc no teníem alternativa televisiva, i poc més.

Si avui en parlo, no és perquè n'hagi fet un seguiment, sinó perquè ahir mateix em vaig assabentar que era el dia del festival, i que els responsables del mateix havien amenaçat a la televisió espanyola amb una sanció si els comentaristes parlaven de Gaza. Ja sabeu que Israel, tot i no ser un estat europeu, fa anys que hi participa. Potser perquè el principal promotor és una empresa israeliana, o perquè els europeus ens ho hauríem de fer mirar.

Fa temps que no llegeixo articles en defensa d'Israel. A Catalunya teníem i tenim alguns articulistes que sempre els han defensat. Potser ara prefereixen tancar la boca i esperar millors temps, després de veure tot el que està fent el govern israelià. No podem culpar els seus ciutadans, més enllà de la seva responsabilitat a l'hora d'escollir els seus governants. El que està fent Netanyahu i el seu govern no té cap mena de justificació, i el paper que juguen els nostres dirigents, tampoc.

He vist que la representant espanyola, que desconec totalment, va quedar classificada en els darrers llocs. Crec que és la tònica dominant. Desconec els criteris i els responsables d'elegir el representant de l'estat, però en tot cas no deuen tenir gaire bon gust. No he escoltat la cançó, ni en tinc cap mena de ganes. Només veient les imatges, sense so, per les xarxes socials, ja n'he tingut prou. A més, un festival que es posiciona d'aquesta manera amb relació a Israel, ja està tot dit. Crec que Rússia està exclosa per qüestió política. Si és així, per què en aquest cas s'ha exclòs i en el cas d'Israel, no? Algú m'ho pot explicar?

El Divendres Sant, avui

Avui és dia de processons, funcions litúrgiques a les esglésies i música a tot drap als bars i a la televisió. I em fa recordar quan era jove que un dia com avui la música lleugera estava prohibida. Predominava el silenci perquè és el dia que es recorda la mort en creu de Jesucrist. Un fet que avui moltes persones no et sabrien respondre, encara que estiguessin contemplant els passos de la processó de la seva població.

El cas és que ens serveixen les festes i actes de tota mena sense gaire esforç, per la nostra part, i és per això que acabem sense saber què caram estem celebrant. I a la nostra cultura la majoria de les festes tenen un fons religiós, que la tradició i la laïcitat s’ha encarregat de transformar. No és estrany que per Nadal ens dediquem a anar de compres i per Setmana Santa a contemplar processons, sense que ens preguntem per què s’organitzen.

No és que abans fóssim millors que ara, simplement que ens havien ensenyat per què treien el Crist o la Dolorosa a passejar, ja que abans o després havíem entrat a l’església a pregar. Ara, mentre passa per davant nostre la processó, estem observant el nostre mòbil, xatejant amb el nostre amic, o penjant una fotografia a l’Instagram.

Potser hem de continuar així, i és això el que toca ara, però no passaria res si al mateix temps procuréssim entendre cada cosa perquè es fa, i ser una mica coherents. Això ja costa més.

Encara ens podem emocionar

I em direu, a què treu cap aquest títol? Doncs, sí. Malgrat tot el que està passant podem trobar moments emocionants. Si tenim aquesta sort, ho hem d'aprofitar. Probablement, no tothom en té l'oportunitat, sigui perquè està en mig d'una guerra, perquè li manca la salut, perquè té qui l'oprimeix i maltracta, perquè viu en la pobresa. Si no tenim cap raó que ens ho impedeixi, hem de saber buscar el millor moment per gaudir de la bellesa, de l'excel·lència. Aquesta existeix, encara que a vegades ens resulti complicat trobar-la.

Us haig de confessar que avui m'he emocionat escoltant i observant un enregistrament musical de CaixaForum+, al Liceu de Barcelona, titulat «Bach i Händel. Mirades creuades». Si en teniu l'oportunitat, us animo a escoltar-lo. 

Hem d'aprofitar tot allò que està ben fet, fruit del treball i dedicació dels seus artífexs. Sovint acceptem fàcilment la mediocritat. La nostra i la dels altres. Ens acontentem en anar tirant sense excel·lir. El resultat de tot plegat és un món mediocre i fins i tot infeliç. Hauríem d'exigir-nos més i també exigir els altres, per un bé per a ells i nosaltres, i en definitiva per a tots.

Escoltant fragments de Händel i Bach t'adones que no són els poderosos i vulgars els que la història ens recorda i ens fa posar la pell de gallina, sinó aquelles persones que han excel·lit en la seva disciplina. La majoria d'ells, com per exemple Bach, no varen triomfar en vida i, en canvi, el seu important llegat, reconegut per tothom, ens ha arribat i perdurarà sempre. 

I això et fa reflexionar i llevar importància al que puguin estar fent personatges com Musk o Trump, per posar dos exemples de moda, malgrat que les seves decisions ens afecten i poden canviar el curs de la vida. La seva, però, serà efímera, i en tot cas seran recordats com uns nyaps. Uns protagonistes d'un període obscur de la vida d'aquest planeta.

Us animo a emocionar-vos amb la bellesa i l'excel·lència. Busqueu-la, allà on més us plagui, i segur que la trobareu i en gaudireu.

Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

Gaudint del cant i els records

Aquesta tarda escoltava el Magnificat de J.S. Bach, i recordava la vegada que el vaig cantar en una trobada d'Europa Cantat a Autun (França), sota la batuta de Michel Corboz. Ja no recordava els anys que han passat, i ho he buscat a Internet. Va ser l'estiu de 1973. Més de cinquanta anys! Són molts anys, però no ho he oblidat mai més. Va ser la meva primera sortida a Europa per cantar tot el dia durant una setmana. Després en vindrien d'altres. Una gran experiència.

Sempre que escolto aquesta peça, i ho faig sovint, em venen a la memòria aquelles imatges, aquelles trobades matinals, al cant comú, sota la batuta de grans directors. Més tard les hores d'assaig, per preparar la interpretació del Magnificat. I els vespres els grans concerts. Tots ells molt interessants. 

Probablement s'ha d'haver cantat en una coral per poder-ho entendre. Poder copsar què representa la força del cant. La importància del conjunt. El paper de cadascun dels seus integrants, per aconseguir un treball d'equip, i fer gaudir de la bona música els aficionats que assisteixen als concerts.

Han estat molts anys cantant en una coral, a Vic, Barcelona, Palma, i a Arenys. Corals ben diverses, d'edats i inquietuds diferents, però amb el component comú de gaudir de la bona música. I les sortides a fora per cantar i escoltar la música coral arreu. També per viure plenament uns dies de vacances i conèixer altres contrades. Tot enriqueix i al llarg de la vida és el que t'omple i et fa feliç.

Enguany el Nadal que vivim no és com els altres. Obres els ulls a una realitat que t'entristeix. És quan diem que és llei de vida, però que quan t'hi trobes et colpeix, i et fa veure que hi ha moltes famílies, moltes persones que passen dificultats, també Nadal, i que no desapareixen fàcilment. Persones que es troben enmig d'un conflicte bèl·lic. Persones que no tenen feina, o que han hagut d'emigrar a terres llunyanes i que no els ho posen fàcil. El dolor dels altres te'l fas teu i t'ajuda a afrontar les dificultats quan et venen de cara. 

Desitges que no hi hagi sofriment per a ningú, que surtin les forces d'allà on sigui, pensant que sempre hi ha coses pitjors, i que la mort no la podrem evitar. 

Les entitats d'Arenys es donen a conèixer

El teixit associatiu és una riquesa que no sempre sabem valorar prou bé. Qualsevol cosa que serveixi per donar-la a conèixer i engrescar la gent a participar-hi és lloable. Avui Arenys de Mar ha tingut una mostra d'entitats al punt neuràlgic de la vila, a la Riera, i aquestes han pogut ensenyar tot el que fan durant l'any, moltes vegades imperceptibles per a la majoria de la població.

Els governs municipals acostumen a reconèixer la seva feina, però mai és suficient. Disposar d'un local per a les seves activitats, facilitar-los espais públics per actes puntuals i un suport econòmic per sufragar les despeses mínimes de funcionament, són una aportació necessària per aconseguir que les entitats dinamitzin la vila, ofereixen recursos i possibilitats d'esplai, formació i lleure, que en tenim molta necessitat.

Feia goig veure totes les entitats juntes, parlant amb els visitants, i algunes d'elles actuant per mostrar el treball que desenvolupen durant l'any. La dansa, la música, l'esport o el contingut de xerrades que ens aporten coneixement, són alguns dels exemples que ens ofereixen les entitats, sense ànim de lucre, on al darrere sempre hi ha persones disposades a donar-ho tot pels altres. Gaudint de les activitats, però sacrificant moltes hores i esforços per reeixir.

Les entitats substitueixen, moltes vegades, la mateixa administració pública. Hi ha activitats que són molt necessàries i que, sense la presència d'aquestes entitats, els ajuntaments les haurien de liderar, i no sempre tenen ni la preparació ni les persones per poder-ho fer.

Des d'aquí, doncs, el meu agraïment, que estic segur que molts de vosaltres us hi sumareu, a totes les persones altruistes que fan possible l'èxit d'aquest teixit associatiu que és l'ànima viva de la nostra vila. Gràcies!

Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

El Quartet Gerhard al Principal

Ahir diumenge vàrem assistir al concert, programat pel Teatre Principal, a càrrec del Quartet Gerhard. El programa constava de dues peces, a la primera part el Quartet en sol menor, Op. 10, de Claude Debussy, i a la segona part el Quartet número 14, en re menor, La mort i la donzella. La propina va ser el lied El rei dels elfs, del mateix Franz Schubert, amb arranjament per a quartet de corda.

    No sempre tenim l'oportunitat d'escoltar, al costat de casa, un concert a càrrec de bons professionals i unes peces gens fàcils per al públic menys avesat a la música de cambra, sobretot el quartet de Debussy, i això s'ha d'agrair als responsables de la programació del nostre teatre municipal. De ben segur que no és fàcil confeccionar una programació amb cara i ulls, prou extensa per ocupar tota la temporada, i que no esdevinguin bolets difícils de pair, tenint en compte el pressupost que s'hi destina.

    La sala feia goig de veure i la impressió que en vaig treure és que el públic assistent s'ho va passar bé, aplaudint pels descosits. Ambdues peces constaven de quatre moviments, la qual cosa no es va acabar d'entendre per una part dels assistents. Potser amb un programa de mà i una mica de pedagogia per part dels organitzadors o els mateixos intèrprets ajudaria a respectar els silencis, que són molt importants en el desenvolupament d'una peça musical.

    Avui tenim l'oportunitat d'escoltar bona música amb els aparells de casa, però assistir de públic, com ahir mateix, té un component afegit que val la pena cuidar i potenciar. No és el mateix sentir en directe i veure els músics com interpreten el seu programa, que escoltar-lo en un enregistrament, sol a casa. Segur que t'estalvies interferències, aplaudiments a fora d'hora, estossecs i xiuxiueigs, però el directe té molta força i compartir-ho amb amics i estranys el fa més real i viu.

    Dels músics no em surten més que lloances. Els coneixia i sabia que en sortiria satisfet. Bona sonoritat a la sala, potser més per a nosaltres, el públic, que per als propis intèrprets. No totes les sales de concert, sobretot les que ofereixen diferents tipus d'espectacles, són agraïdes per als intèrprets, encara que la projecció arribi bé als espectadors. 

    A l'administració local, i el seu govern, els demanaria que siguin generosos en la seva aportació econòmica, perquè la cultura l'hem de potenciar i divulgar. Potser amb més recursos es podria fer aquesta tasca de divulgació i arribar a nous públics que, al meu entendre, és la feina que tenim pendent. Ànims!

Abandonar tot un poble

Davant l'anunci del director del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el senyor Josep Maria Dutrèn, de no continuar fent concerts a Ripoll, en no considerar compatibles algunes polítiques de l'actual govern municipal de la ciutat amb la justícia social, la integració i els drets humans, que segons el director promou el Festival, m'agradaria puntualitzar algunes coses.

És molt fàcil deixar-nos portar pels sentiments sense valorar a fons les conseqüències, ni tenir en compte tots els elements. En el cas d'uns resultats electorals, no hem de fixar-nos només en el color del govern sortint, sinó tenir en compte com s'hi ha arribat.

Som moltes les persones que rebutgem polítiques i maneres fe fer sectàries, homòfobes, racistes i tot allò que no respecta el dret a la diversitat de les persones, però no podem pensar que les coses surten soles, ni oblidar que quan una força política guanya per sobre de les altres és fruit d'una voluntat majoritària d'uns vilatans que l'han preferit a les altres. 

Podem discutir si els altres partits polítics varen fer bé o no de permetre que el partit majoritari, el partit d'extrema dreta, sigui qui governi a Ripoll, però no podem posar en dubte ni oblidar que va ser la força política preferida per una bona part de la població.

Abandonar els concerts del Festival és un càstig a tota la població, no només als polítics que hi governen, o els ripollesos que els varen votar, sinó a tots els habitants de Ripoll i amants de la música antiga. No sé si aquesta decisió és la més encertada, enlloc de continuar i aprofitar el reclam del Festival per exposar la preocupació per la deriva feixista de molts polítics i la bona acollida que té en llocs on mai ho hauríem imaginat.

No em cansaré de dir que el mal fer de molts provoca situacions desagradables. La manca de resposta als problemes de la ciutadania, la poca efectivitat de les mesures aplicades, provoca la desafecció i el desengany i facilita que forces populistes enredin el públic fent promeses que no s'arribaran complint, però que aparentment semblen interessants i trencadores.

Puc entendre la decisió dels responsables del Festival de Música, però no la comparteixo, i m'agradaria que no deixessin Ripoll per uns motius que poden ser molt ètics, però que no ajuden a millorar la situació, ni proporcionen cap ajuda a la integració i al respecte dels drets humans.

Més sobre cultura

Ahir ja ho apuntava, però voldria insistir en el tema. Parlava del concert que tindria lloc a la tarda i que tenia previst assistir-hi. Sens dubte va satisfer les meves expectatives i crec que tots els assistents en vàrem sortir molt contents i amb ganes de repetir ben aviat. El Nexus Piano Duo sempre és garantia de bona música i també de bon gust musical. No sempre coincideixen les dues coses. Hi ha bons intèrprets, amb qui t'ho pots passar molt bé, però no sempre tots tenen bon gust musical, la qual cosa encara ho acaba de rematar. 

Parlava de la Cultura, en majúscula i en sentit ampli, i la necessitat que hi ha de no deixar-la de banda. És cert que hi ha unes prioritats que no podem oblidar i que cal resoldre el més aviat possible. Unes necessitats que són constants i que, malauradament, no s'acaben, però això no vol dir que no tinguem també la necessitat de conrear la cultura. I ho hem de fer tot potenciant-la en dos vessants importants: els creadors i difusors de la cultura, i els receptors.

Comentava que no tothom ha tingut les mateixes possibilitats d'entrar a consumir cultura, de poder gaudir d'ella, i que per això l'administració pública havia de fer un esforç per acostar la cultura a tothom, amb especial dedicació a aquells que l'ha tingut més llunyana. Ens equivocaríem, però si ens oblidéssim dels creadors, dels intèrprets, dels artistes, de les entitats difusores de cultura. A aquests també se'ls ha d'ajudar. No sempre reben el suport públic que caldria ni es valora suficientment el seu treball i esforç per aconseguir un bon nivell. 

Quan reclamem una participació més gran de la cultura en el pressupost de la Generalitat, o de l'Estat, o fins i tot d'un ajuntament, hem de pensar en la manera de difondre la música, de fer-la accessible a tothom, però també en com potenciar l'aprenentatge, la formació, la subsistència de grups i persones dedicades a presentar-nos les diferents especificitats culturals. 

Créixer culturalment també ens ajuda a créixer com a societat. No és un caprici ni la podem posar en un segon terme. Hem d'avançar paral·lelament. Sens dubte que l'educació i la sanitat són dos pilars que cal assegurar perquè arribin a tothom, que tothom tingui un habitatge digne, uns mitjans econòmics que els permeti viure en unes condicions humanes dignes i acceptables, però no podem oblidar que tots i totes necessitem poder gaudir de la cultura, anar al teatre, a les sales de concerts, als espectacles de tot tipus, i perquè això sigui possible cal que hi hagi persones que s'hi puguin dedicar amb condicions també dignes.

Tarda de concert

Aquesta tarda assistirem al concert de piano a quatre mans a càrrec de Joan Miquel Hernàndez i Mireia Fornells, dos músics arenyencs, amb el permís de la Mireia, que una vegada més ens delectaran amb la seva capacitat interpretativa musical.

És una sort tenir l'oportunitat d'assistir a un concert tan a prop de casa, i això és gràcies a la feina que fa el Teatre Principal, amb unes persones al darrere que no acostuma a valorar-se suficientment. I quan els intèrprets són tan propers alhora, encara il·lusiona més.

Si bé és cert que el Teatre Principal ens acosta la cultura d'una manera fàcil, no tothom se'n beneficia i és per això que caldria treballar perquè tothom tingui l'oportunitat de gaudir de la cultura, ja sigui musical, teatral o de dansa. La formació que reps de petit, amb el suport de la família que en té cura, fa més fàcil que de gran tinguis ocasions per gaudir-ne. No tothom neix en un entorn favorable.

Parlar de Cultura, en majúscula i en sentit ampli, no és fàcil. Davant les adversitats, bàsicament econòmiques, a què moltes famílies han de fer front, segons a qui li pot semblar que entretenir-se a parlar i potenciar la cultura és un despropòsit, però no. I és per això que crec en la necessitat que els nostres governs, local, autonòmic i estatal, treballin de valent perquè tots els ciutadans tinguin l'oportunitat de viure de la cultura, en l'especialitat que més els agradi. És cert que cal lluitar perquè totes les famílies puguin rebre els recursos necessaris per viure dignament, perquè tinguin un habitatge decent, una feina... però no ens podem oblidar de la cultura.

Arenys de Mar ha tingut la sort de comptar amb prou elements musicals que l'han fet vibrar. Corals, músics, compositors i intèrprets, i una escola de música amb gairebé quaranta anys d'història. Tot això segur que s'ha de fer notar, i que ens col·loca en una situació diferent a altres entorns amb menys tradició musical. I no va d'entesos, sinó d'amants de la música.

L'experiència viscuda en altres concerts interpretats per Nexus Piano Duo, em fan pensar que avui serà un altre regal per a les orelles de totes aquelles persones que haurem decidit assistir al concert d'aquesta tarda.

Nexus Piano Duo al taller del lutier

Aquest matí, mentre feia exercici amb la meva el·líptica, he escoltat el programa de Catalunya Música El taller del lutier, que aquest estiu, de 9h a 10h del matí, ha reemès aprofitant el període de vacances. Sempre resulta interessant perquè hi aprenc alguna cosa, sobre instruments o instrumentistes. Aquesta setmana passada visitaven un taller de Barcelona, la Casa Parramon, que m'agradaria conèixer, doncs tal com ho presentaven resultava d'allò més interessant.

Avui els protagonistes eren dos arenyencs que tenim la sort de poder escoltar interpretar bona música, encara que no sigui tan sovint com voldríem. Em refereixo al Nexus Piano Duo, amb la Mireia Fornells i en Joan Miquel Hernández. Ens han parlat del piano a quatre mans i concerts de dos pianos, les seves característiques i diferències. Tot un art, i com ells han aconseguit donar a conèixer molts compositors de casa nostra que probablement hauríem ignorat, si més no amb composicions per aquest tipus de formació.

Sé que aquesta tardor tindrem la sort de tornar-los a sentir a casa nostra i ja des d'ara animo a totes les persones amants de la música clàssica a tenir-ho present per no deixar perdre aquesta ocasió.

El programa s'ha complementat amb una petita història relacionada amb la catedral de Girona i la Fundació Maurí de la Garriga, i que jo desconeixia totalment i m'ha semblat interessant. Casualitats de la vida, aquest migdia dinàvem a casa amb dues joves d'aquesta localitat i també desconeixien la seva existència.

La Fundació Maurí col·lecciona, entre altres obres i documents, els respatllers del cadirat gòtic de la catedral de Girona que Josep Maurí i Serra va adquirir, evitant que es deixessin perdre quan es varen fer obres de remodelació de la catedral gironina. Segons s'ha dit en el programa de radio, el cadirat es troba a l'església parroquial de Canet de Mar.

Felicito a Catalunya Música i de manera especial al conductor del programa, Pere Andreu Jariod, per l'encert i interès que desperta cadascuna de les emissions i que, en no escoltar-les en directe els dissabtes al matí, durant l'hivern, tinc la sort de poder fer-ho el mes d'estiu, de dilluns a divendres.

Quan els polítics estan de festa

Aquest cap de setmana la primera ministra finlandesa tenia la seva agenda lliure i va decidir d'anar de festa amb les seves amigues. Sembla ser que s'ho varen passar molt bé i que es varen animar amb música i ballarugues. Com és habitual, algú ho va enregistrar i posteriorment ho va penjar a les xarxes perquè tothom que ho volgués en veiés les imatges. La reacció no es va fer esperar, i tot seguit algú va acusar la primera ministra de disbauxa i d'haver consumit drogues i alcohol.

La primera ministra ha admès que durant la festa varen ingerir alcohol, però que en cap cas va consumir drogues, i va acceptar ser sotmesa a unes proves de control perquè quedés constància de la seva afirmació i innocència. La primera ministra no va passar desapercebuda com hauria estat en algun altre cas. El seu càrrec públic, encara que no l'estigués exercint, l'ha fet sotmetre a judici de la gent. No pot fer el que vol!

És cert que en funció de les nostres responsabilitats, no sempre tenim la llibertat d'actuar de la manera que voldríem, o si més no hem de saber que a algú no els hi agradarà que ens comportem com un mortal més. Considero que un polític ha de donar exemple les vint-i-quatre hores del dia, i no pot actuar al marge de la llei, però enlloc està escrit que un polític no pugui sortir de festa i gaudir-ne amb les seves amistats.

No sé si en el rerefons hi ha una motivació política que vol desgastar la primera ministra, però en tot cas la publicitat que se n'ha fet em sembla desproporcionada. Es tracta d'una persona desconeguda arreu. No hi ha tanta gent que conegui qui és la primera ministra de Finlàndia, com passaria amb molts altres càrrecs públics de països europeus. És per això que no es pot entendre que hi hagi gent que s'esquinci les vestidures en veure les imatges de la primera ministra ballant.

El cas ens ha de fer reflexionar i saber distingir quan estem parlant d'una càrrec públic en exercici de les seves responsabilitats, o bé quan dedica el seu temps lliure amb els seus amics i familiars. Aquest cas no té res a veure amb el que va protagonitzar el primer ministre britànic amb les festes clandestines en època d'epidèmia. Allà hi havia un trencament amb les ordres dictades pel propi govern. En aquest cas de Finlàndia ningú ha prohibit sortir de festa. Siguem més curosos a l'hora d'analitzar les notícies, i estalviem problemes allà on no n'hi ha. A mi em sembla molt bé que la primera ministra surti de festa i en gaudeixi mentre pugui fer-ho. Ja tindrà prou problemes a resoldre quan es posi al davant del seu gabinet.

A la mort de la Núria Feliu

Ahir ens vàrem assabentar de la mort de la Núria Feliu, i sempre que es mor una persona coneguda la repercussió i les mostres de dol són importants, perquè d’alguna manera el personatge te l’has fet com si fos de la teva família.

No puc escriure res més del que s'hagi pogut dir a les xarxes socials i a la premsa, i com que estic una mica desconnectat, segur que em repetiria i amb molt menys coneixement que qualsevol altre.

La gent de la meva generació segur que ha sentit a parlar moltes vegades de la Núria Feliu, i en té grans referències. Va marcar un estil i una època, que a vegades enyorem, i que sovint se’ns ha anat recordant, pel que va significar per a la música catalana, però també com a patriota convençuda.

En la distància voldria tenir un record per la Núria Feliu, i agrair-li tot el que ha fet per al nostre país, amb el que ella ha estimat i ha exercit durant tants anys.

La importància de les activitats extraescolars

Fathia Benhammou Lachiri escriu a l'ARA un breu article sobre les activitats extraescolars que m'ha semblat interessant esmentar avui al meu blog. Estic molt d'acord en la seva idea que és en aquestes activitats on es troben les grans diferències socials que afecten la nostra societat. Hem aconseguit l'ensenyament universal i gratuït i, tot i que hi hauria molts detalls a comentar, d'alguna manera tothom té l'oportunitat de donar estudis als seus fills, si més no en l'etapa d'ensenyament obligatori. Una altra cosa molt diferent és el conjunt d'activitats extraescolars que no tothom hi té accés.

Precisament són aquestes activitats extraescolars les que d'alguna manera marquen les diferències. El coneixement d'idiomes o música, per posar dos exemples de matèries que s'imparteixen a les escoles normals, però que el seu nivell no té res a veure amb el que es pot assolir en la formació extraescolar.

La capacitat econòmica de les famílies és un obstacle perquè molts nens i nenes no puguin accedir a aquesta formació extra, i això els pot condicionar la resta de la vida. El nivell cultural de moltes famílies, molt lligat amb la seva capacitat econòmica, porta que no es cuidi aquesta formació extra, i provoca que els fills quedin marginats d'una majoria que pot incorporar nous coneixements i formació, que si més no ajudarà en la seva formació global.

És per això que tots els esforços que l'administració pública, penso especialment en l'administració local, pugui fer per animar i fer possible que tots els nens i nenes tinguin accés a les activitats extraescolars seran pocs. Moltes vegades he escrit que les biblioteques són una porta a la cultura que convé potenciar. El seu ús no comporta una despesa per a les famílies, i el que cal, només, és informar-les d'aquesta possibilitat i animar-les a portar-hi els seus fills.

A vegades hi ha coses que donem per suposades, que són prou importants i condicionen el futur dels nostres fills. Els pares tenim l'obligació d'obrir portes i posar totes les facilitats perquè els nostres fills tinguin la millor formació possible, i aquesta no passa només per la xarxa d'escoles i instituts, de formació reglada i obligatòria, sinó que té uns circuits paral·lels que hauríem de procurar que tothom, al marge dels recursos econòmics, culturals i socials, hi tingui accés.

Hem de poder moure'ns amb més facilitats

Sembla ser que no hi ha hagut explosió de casos d'infecció de coronavirus per Setmana Santa, però tot i així es manté el confinament comarcal, una mesura que ha estat molt criticada i que semblava que volien corregir.

Ja vaig dir fa un temps que no entenia la crítica del govern català pel centralisme de Madrid a l'hora de decidir el confinament, i com practicava el mateix des de Barcelona. Si l'excusa o argument era que en la proximitat es coneix millor el territori i les seves característiques, és estrany que ara no ho tinguin en compte. 

A part d'aquesta incoherència hi ha el fet que l'aïllament total no permet, per exemple, assistir a actes que estan totalment controlats i segueixen totes les mesures dictades, com pot ser un teatre de Barcelona. A la gent de comarques ens castiguen sense gaudir de la Cultura, i a les persones d'aquest gremi a perdre diners i perillar la seva continuïtat.

Fa més d'un any que vivim sota la pandèmia i el govern ha tingut prou temps per valorar quines són les mesures més justes i adequades a cada moment. Crec que les generalitzacions són injustes. Molt fàcils de dictaminar, però perjudicant sectors de la població.

És per això que em sumo avui amb la gent del teatre i la música, reivindicant la necessitat de fer excepcions quan es tracta d'assistir a locals que compleixen amb totes les mesures de seguretat, i que el desplaçament es faci amb la bombolla familiar, sense posar en perill la pròpia seguretat ni la dels altres.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

Avui he tornat amb Mozart

Avui he deixat, després de força temps, a Grieg i he retornat a Mozart, i concretament a les seves simfonies, algunes de les quals potser feia anys que no les escoltava. Ho acostumo a fer sovint això de dedicar-me a un compositor i durant algunes setmanes, a vegades mesos, vaig escoltant unes mateixes melodies.

L'àlbum, amb l'obra completa de Grieg, el vaig adquirir a la seva casa de Noruega, quan la vàrem visitar ara deu feu tres o quatre anys. Va ser un viatge molt interessant i amè, i em va agradar la visita a la seva casa en plena natura. De tant en tant he anat col·locant els diferents cd, en què hi destaca el Peer Gynt, i m'ha semblat que m'ambientava en els paisatges que vàrem poder veure.

Les simfonies de Mozart també formen part d'un àlbum que vaig adquirir fa més anys, quan es va editar un recull de la seva obra en motiu dels 200 anys de la mort, si no ho recordo malament. El compositor és únic i en soc un gran admirador. La seva obra és molt extensa i m'agrada les peces on intervé la veu, com em passa amb la majoria de compositors. Ara toca, però les simfonies.

Durant unes setmanes, doncs, escoltaré Mozart, que m'acompanyarà en la meva lectura i també, com és ara, a l'hora d'escriure el post diari del meu blog. Però no és simplement música de fons, sinó que l'escolto i la gaudeixo, perquè a mi no em molesta el silenci. No es tracta de trencar el silenci, sinó de gaudir de la bellesa interpretativa d'un obra excel·lent. Us animo a escoltar música i a gaudir-la, a pensar-la i imaginar-la, i recrear moments singulars de la vostra vida.

Algunes incongruències en la protecció del coronavirus

En aquests moments és qüestió d'imaginació a l'hora d'organitzar actes que altra hora teníem molt ben apresos. Ara veus com s'està pensant en la manera de preparar unes colònies d'estiu tenint en compte les mesures de seguretat. La més complexa sempre és l'anomenada distància social. Ho pots aconseguir amb nens i nenes jugant al descampat?

Un altre cas són els concerts a l'aire lliure, mai asseguts i més aviat massificats. Com pots organitzar el Mercat de Música Viva de Vic, respectant les actuals mesures de seguretat per no contagiar-nos del coronavirus? Hi ha, però qui s'ho està estudiant i guanyarà el més enginyós i qui ho trobi primer.

Tots plegats haurem après noves maneres de comportar-nos en situacions que fins ara fèiem de manera natural. Avui, amb cita prèvia, he experimentat què és no encaixar la mà a una persona que t'ha atès per primera vegada. Només la paraula ho pot substituir. Hi ha accions, doncs, que fàcilment es poden substituir, però n'hi ha d'altres que no, o si més no són complicades i costoses.

Aquests dies es parla de començar el curs escolar amb la meitat d'alumnes per aula. Això vol dir més aules i més professors, o bé deixar alumnes a casa. Anul·lar els jocs a l'hora del patí i diferenciar les hores d'entrada a l'escola. Tots han de passar per una mateixa porta.

El que no puc entendre és reiniciar esports com la competició de la lliga de futbol. Com es pot defensar un córner sense trencar la distància social? O defensar un atac? És impossible, oi? Doncs, per què s'està dient que a mitjans de juny es podrà començar la competició? Els futbolistes no hauran de complir les mesures de seguretat? Calculen que per aquells dies ja no ho haurà de fer ningú? Si és així, per què estan preocupats per l'inici de les escoles el setembre?

El coronavirus ens presenta el nostre veí

Es fa difícil trobar una notícia que no estigui lligada directament o indirecta amb el coronavirus. Des de les que parlen del nombre d'afectats i l'evolució que això té a casa nostra fins aquelles que et comenten accions solidàries i iniciatives d'entreteniment per passar millor les hores del confinament. 

No estem acostumats a estar a casa tantes hores i dies seguits, fins i tot aquelles persones que ens agrada feinejar per casa, llegir o escoltar música. Sembla que el simple fet que t'imposen la reclusió, ja et venen ganes de sortir a donar el vol.

El coronavirus ens haurà canviat els hàbits, però no sé si suficientment com perquè una vegada hagi passat tot, no tornem als costums d'abans. Segur que hi ha més d'una família que amb el confinament ha descobert els seus veïns d'escala, o de l'edifici del costat. Això sobretot passa en ciutats grans, més que no pas en pobles petits. 

Ja sigui perquè resulta interessant treure el cap pel balcó, o bé aquells veïnatges on han tingut lloc actuacions musicals, haurem pogut veure el nostre veí amb qui potser no havíem coincidit mai. També haurem sentit la quitxalla del pis de sobre, corrent pel passadís, o fent botar la pilota.

Probablement haurem hagut de tenir més paciència amb els veïns o amb els propis familiars de la casa. Són moltes hores que propicien més d'una enganxada. Tot és més difícil, però hem d'estar orgullosos de poder conviure. Imagineu-vos per un moment aquelles persones que no tenen la sort de tenir familiars, o veïns, perquè no tenen un lloc fixe on viure. Gaudim de la companyia i, amb dos metres de distància, conversem amb els nostres veïns de balcó.