Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

Els vells socialistes estan que trinen

No em demaneu com acabaran les negociacions per formar govern perquè no ho sé. Suposo que no ho sap ningú. El que tinc molt clar és que el desgast dels socialistes espanyols és i serà important. La pressió que reben amb les exigències de Junts és molt gran i acabi com acabi, de ben segur que en patiran les conseqüències.

En diuen barons, però jo els titllo de nostàlgics del passat amb una dosi de transformació de la ideologia i pensament d'esquerra molt important. Els socialistes que es varen fer amb el poder a l'Espanya postfranquista han canviat molt i no tenen res a veure amb el passat. O potser és que llavors era molt fàcil declarar-se d'esquerres i intentar assumir quotes de poder mai imaginades.

L'evolució ideològica de personatges com Alfonso Guerra o Felipe González, per posar només dos exemples, és espatarrant. De la jaqueta de vellut a embutxacar-se diners als despatxos de les multinacionals. De predicar el socialisme a defensar la classe poderosa. De parlar dels drets humans i els pobles ibèrics a defensar la autoritarisme contra qualsevol intent de sortir al carrer a defensar la diversitat de l'Estat espanyol.

L'actual president del govern en funcions ha destacat per la seva facilitat amb tota mena d'equilibris per tal de continuar al capdavant. Primer dins del mateix partit socialista i després a la presidència del govern, malgrat els entrebancs que els mateixos companys socialistes, alguns d'ells, els famosos barons, li varen posar pel davant.

Pedro Sánchez vol mantenir la presidència i farà tots els possibles per aconseguir-ho, per més dificultats que li posi l'expresident Puigdemont. Però els seus companys de viatge. Les patums dins del PSOE estan que trinen. M'imagino que no els fa cap gràcia perdre la Moncloa, però només de pensar que han de claudicar davant del dimoni, els fa molta por i ràbia. 

Veurem fins on arriba la capacitat de Puigdemont per plantar cara al PSOE i aconseguir els objectius fixats, però també caldrà veure fins quan els socialistes seran capaços de fer front als enemics interns. Estic convençut que a Pedro Sánchez li fa més por Felipe González i els seus col·legues, que no pas el guanyador de les eleccions, que només pot anar de la mà de l'extrema dreta. Ho anirem seguint.

Veus que ens transporten al passat, a les arrels

Aquesta tarda he tingut l'ocasió d'escoltar un reportatge d'uns vint minuts sobre Tavertet, amb la veu de diferents persones que han viscut o viuen a la població, explicant anècdotes que ens acosten la seva història, la seva gent i la seva evolució, que per a les persones que l'hem conegut des de fa molts anys, ens aporta bells records.

Escoltant els diferents relats a Veus de Tavertet, t'adones que sovint, quan descobrim un poble, un territori, una gent, només et fixes en el moment present i se't fa difícil d'imaginar el seu passat i com s'ho han fet per arribar fins aquí. En el cas de Tavertet, si ens remuntem a seixanta anys enrere, que són els meus records, la diferència a com és ara és total. 

En alguna ocasió ja he escrit en aquest blog algunes de les vivències sobre Tavertet, i alguna cosa explico en aquest reportatge. Com us podeu imaginar, passar d'una població sense llum, ni aigua, ni carretera transitable, a com està ara, transforma radicalment la manera de viure d'uns habitants, en uns anys on no hi havia Internet, però tampoc televisió i amb prou feines disposaven d'algun aparell de ràdio.

L'evolució de Tavertet és una mostra de l'evolució del nostre país, focalitzada en un punt, un cul de sac, en un medi rural i sense gaires recursos. Gent treballadora, dedicant totes les hores del dia al camp i al bestiar, o al bosc, i ajudant-se mútuament per afrontar les dificultats i adversitats.

Des d'aquí vull felicitar la iniciativa d'aquest projecte, que ajuda a recordar un passat no molt llunyà, però completament diferent a la realitat actual, quan encara hi ha persones que en poden donar testimoni, i fer-nos veure que som aquí gràcies al treball de moltes persones amb nom i cognom, però que tenien un àmbit d'actuació molt reduït, amb moltes dificultats per desplaçar-se i comunicar-se amb la resta del món.

L'altre dia, al curs de filosofia, parlàvem del passat, present i futur, i encara que coincidíem força en la necessitat de viure el present, no ens acabàvem de posar d'acord amb la importància que havíem de donar al passat i el futur. Sempre he defensat que necessitem viure més el present, sense oblidar, però, d'on venim, ni que la nostra actuació d'ara condicionarà el nostre futur. El passat és important per entendre el present, i en alguns casos evitar errors del passat, pensant en el futur. 

Estic segur que si escolteu el reportatge us interessarà, tot i que reconec que per a les persones que hem seguit de més o menys a prop els canvis de Tavertet, tenim un afegit emocional incomparable.

En defensa del territori arenyenc

És important que les entitats arenyenques organitzin debats amb la participació de representants dels partits polítics locals per poder escoltar quina és la seva opinió i posicionament davant de temes tan importants com és el cas del respecte al territori. Aquest divendres hi ha convocada una taula rodona per part de la Plataforma en Defensa del Territori Arenyenc, i tindrem l'ocasió d'escoltar diferents candidats a l'alcaldia i conèixer la seva opinió sobre què està passant al nostre municipi, i què pensen fer per evitar més destrosses del territori.

Es pot considerar un acte electoral tenint en compte la proximitat de les eleccions municipals, i pot comportar un discurs més propagandístic del que caldria. Seria bo que aquests debats es programessin al llarg del mandat i potser ajudarien a prendre decisions en el moment oportú.

També és cert que coneixem força el posicionament de cada opció política, i les excuses que alguns prenen a l'hora de votar una cosa o una altra. Probablement ens hauríem de remetre a uns quants anys enrere quan els que podien haver pres altres decisions ens haurien estalviat algun disgust.

Parlar i escoltar, però, sempre és interessant i donar la veu a la gent també, i per això és tan important potenciar i animar la societat civil que s'organitzi per mantenir viu el municipi i enriquir-nos en coneixements, però al mateix temps comprometre'ns de cara el futur.

No sé si la resposta dels partits polítics a la convocatòria de la Plataforma hauria estat la mateixa en un altre moment, no pas en vistes a les eleccions municipals i amb la necessitat dels diferents partits de no autoexcloure's perquè ningú no pugui dir que aquests no tenen opinió al respecte.

Cal esperar que divendres la sala d'actes de la biblioteca s'omplirà de vilatans per escoltar les diferents opinions, no sé si en clau electoral, per decidir el vot, o simplement per les ganes que tenim tots plegats de saber què opinen aquelles persones que han decidit representar-nos al govern municipal.

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

L'incivisme, un tema recurrent

Un dels temes que s'ha tractat més a les xarxes socials i a les edicions de vacances dels diaris ha estat el civisme, o més aviat la manca de civisme en el comportament de moltes persones. Un tema que jo mateix he comentat en més d'un post, ja sigui en clau local o més general.

A mesura que et vas fent gran, a les tertúlies que més o menys improvisades es van creant, sorgeix el tema de la comparativa amb altres temps, quan nosaltres érem joves. Acostuma a passar que enyorem el passat en qüestions com el civisme i la convivència. Normalment diem que abans respectàvem millor les persones i també les coses, i que això ajudava a que la convivència fos més fàcil i agradable. Hi ha vegades que augures un futur desastrós i arribes a plànyer els teus fills per com s'ho trobaran tot, amb la consciència que això tu no ho arribaràs a veure.

A la nostra vila el tema de la neteja ha estat molt present a les xarxes socials i als comentaris entre veïns. La veritat és que Arenys no havia estat mai tan brut com ara i d'això ens n'hem de fer tots una mica culpables. Probablement el govern municipal no ho ha gestionat prou bé, però els vilatans tampoc no ho hem posat fàcil. És ben cert que si no s'embruta la neteja no es fa tan necessària. Hi ha el vici d'embrutar el carrer pensant que l'Ajuntament ja no ho netejarà. Abans els veïns s'escombraven la part del carrer de la seva façana. Això ara gairebé és una excepció, una raresa.

El problema, però no és només a la nostra vila. L'exemple de Barcelona és molt clar. Si seguim els escrits de l'Antoni Bassas ens adonarem que no hi ha setmana que no hi surti alguna referència sobre l'incivisme i la brutícia als carrers de la capital. Es tracta, doncs, d'un mal general que no sé com ho hauríem de fer per aconseguir solucionar-ho.

L'incivisme pot provocar deixadesa als carrers d'una població, però també deixa tocades les persones. Quan algú reacciona de manera incívica provoca un malestar que no hauríem d'haver-lo de suportar. Hi ha actuacions que no són defensables, perquè no comporten cap altre benefici que el plaer d'haver molestat els altres, i això és denigrant i sense sentit. Moltes vegades s'ha dit que es pot arribar a entendre un robatori, pel profit que poden obtenir-ne, però està fora de lloc qualsevol acte incívic que no beneficia a ningú. Amb això no vull justificar els robatoris, sinó anul·lar qualsevol instint incívic que no fa res més que empitjorar la convivència, de la qual depèn tant la nostra vida en societat. Tot i l'evidència del que pugui estar dient, malauradament haurem de continuar parlant d'incivisme durant molt temps.

Vivim dels records

Fa ràbia adonar-te que el nostre país viu massa del passat, dels records, de la història, i molt poc del present, i encara menys del futur. Cada dia trobem un motiu o altre per recordar el passat i en fem molta ostentació, però després t'adones que estem aturats, sense saber com avançar ni solucionar els problemes actuals.

Ahir commemoràvem la proclamació de la República, i ho fèiem amb tota la solemnitat. Sembla que ens motiva i ens fa feliços, però deixem de banda que fa quatre anys que només rebem patacades i som incapaços d'asseure'ns tots junts per intentar resoldre l'impàs. Ens ajuntem per recordar allò que va passar fa uns anys, però no ho sabem ni ho volem fer per avançar i sortir d'aquest atzucac.

Admiro i reconec el valor dels nostres polítics empresonats o exiliats, però això no treu que no m'agradi com estan actuant en aquests moments. He perdut la confiança d'aquells que al seu dia varen portar-nos a somiar un futur esplendorós per al nostre país, i que després hem sabut que tot havia estat improvisat i ara són incapaços de reconèixer l'error, ni assumir les conseqüències dels seus actes.

És cert que tots som responsables, cadascú de la seva part, però això no treu que ara els demanem que es treguin de sobre el protagonisme i s'arremanguin per intentar treure'ns del clot, i sinó ho saben fer, que s'apartin i deixin el lloc a qui en sigui capaç.

Ahir llegia proclames del president d'ERC, engrescadores si no et pares a valorar-les i ets una mica crític davant la lleugeresa amb què són predicades. No podem continuar somiant coloms, sinó que hem de tocar de peus a terra. Està molt bé que tots sapiguem qui fou Macià o Companys, però no podem oblidar que estem al segle XXI, encara sota els efectes dels fets del 2017, sense que siguem capaços de veure la llum.

Hem d'exigir als nostres polítics més serietat i responsabilitat per tot el que diuen i fan, demanant-los que siguin conscients de la repercussió de la seva actuació i el mal que provoquen a una societat que encara no sap on és ni què vol ser de gran. Que no ens enredin més, que s'asseguin a parlar i discutir, i es posin d'acord, sempre amb l'interès de país per davant de qualsevol particularisme.

Incivisme o delicte?

Arran de la crema intencionada d'un vaixell, aquest cap de setmana al port d'Arenys de Mar, s'ha parlat d'incivisme. Probablement aquest és un qualificatiu que podríem emprar, encara que jo ho titllaria de més greu. Incendiar un vaixell no és un simple acte incívic, sinó que cal pensar en delicte. No podem permetre que els incívics puguin arribar a aquests extrems. 

És cert que arreu hi ha incivisme, i a Arenys de Mar també ho podem constatar. Fruit d'aquest incivisme ens trobem amb una vila bruta i desmanegada que el nostre govern municipal es veu incapaç de resoldre. No els podem culpar dels actes, però en tot cas sí que és imputable la seva no-resposta a uns fets que es repeteixen des de fa massa temps.

Observar com joves esbotzen capses de cartró pel carrer sense to ni so, i són incapaços de deixar-ho endreçat, és molt trist. Algú podrà dir que això ha passat sempre. Permeteu-me que digui que ara és molt pitjor, amb el risc que se m'acusi de persona gran que pensa que el passat era millor que l'actualitat.

Les famílies han renunciat a l'educació dels fills, com també varen renunciar a la neteja de la via pública, esperant que ho facin uns altres, però, i això és el més greu, descuidant la pròpia educació i respecte a l'entorn. 

El que ha passat al port de la nostra vila aquest cap de setmana és greu i, com ja he dit, no catalogable com a incivisme, però és cert que es detecten actes incívics, cada vegada més presents i sense que els culpables en rebin les conseqüències. Podem exigir molt als nostres governants, però no podem oblidar que nosaltres hem de ser coresponsables del bon fer. Sense la nostra complicitat es fa impossible mantenir una vila, un país net i endreçat, on faci goig de viure.

Imagineu-vos per un moment que esteu ensenyant la vila a uns amics que venen de fora. Feu una passejada pels nostres carrers i places... segur que us avergonyirà adonar-vos de l'estat en què es troben. Potser si fem aquest exercici, ens ajudarà a canviar la nostra manera de tractar l'espai públic, i ens vindran més ganes de col·laborar en mantenir-ho més net i endreçat.

Cop d'efecte de Rodolfo Martín Villa

Aquests dies ha estat notícia l'exministre i exgovernador de Barcelona, franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa, perquè va presentar recurs contra la decisió del ple municipal de Barcelona, de retirar-li la medalla d'or de la ciutat, i el TSJC li ha donat raó. Una vegada coneguda la notícia, ha decidit renunciar a la medalla. És això una demostració del poder que encara té el franquisme a casa nostra. Li importa un rave la medalla, però no vol que li prenguin, ell hi renuncia per vergonya de qui ha lluitat per retirar-li.

Una vegada més hem pogut constatar que la transició democràtica del nostre país és una pantomima. Els mateixos que manaven amb el franquisme, ho continuen fent ara, ja sigui des dels tribunals de justícia, les forces de seguretat o les grans empreses. Els que varen perdre la guerra, continuen a sota, i sense possibilitats que es faci justícia.

Personalment no crec gens en aquestes medalles i condecoracions, perquè no són representatives de res. Estem farts de veure nominacions de premis Nobel de la pau, de persones tacades per la sang. No cal que relacioni els noms, prou coneguts per a tothom. En el cas del senyor Martín Villa, va ser un ajuntament franquista, predemocràtic, qui li va atorgar la medalla, i amb això està tot dit.

Per diferents raons el senyor Martín Villa ha esdevingut la imatge del franquista que ha fet la transició sense que se'l jutgés ni recriminés per tot el que va fer i va permetre, però no és ell l'única persona que podríem portar al banc dels acusats. Com ell són molts més els que varen canviar de camisa sense necessitat d'amagar-se'n gaire. Han tingut totes les forces i poders de l'Estat defensant-los. La mateixa esquerra progressista, de què fa gala el president Pedro Sánchez, s'ha posicionat en la seva defensa, incapaç de fer sortir a la llum tot el seu passat. Aquesta por a remoure el passat ha portat que Espanya sigui un país de dretes, amb els poders judicial i econòmic tapant les vergonyes dels que continuen manant, encara que al davant hi pugui haver esquerranosos, que no els fan cap mica de por.

Aquesta és la història passada, present i del futur. Podem exclamar-nos i criticar la realitat, però sabem que tot plegat no passarà d'una rebequeria que no fa trontollar les estructures corruptes i autoritàries d'un Estat gens democràtic, encara que ens ho vulguin fer creure.

Les dificultats de comunicació amb empreses de serveis

Aquesta tarda hem tingut una petita xerrada amb uns amics i, com acostuma a passar, hem parlat una mica de tot. Tant d'allò que ens preocupa com d'aquelles coses que ens alegren la vida. Les nostres inquietuds i somnis, el passat que enyorem davant la incertesa del futur... Són trobades que no busquen res més que treure de dins aquelles coses que ens ocupen.

Un dels temes que ha aparegut ha estat les dificultats que et trobes a l'hora de gestionar alguna cosa amb companyies que són gairebé imprescindibles. Temes de llum o gas, o de telefonia. No és fàcil aconseguir canviar res, encara que quan ho contractes t'ho deixen molt clar i planer.

Les empreses acostumen a utilitzar uns canals programats de consulta i resposta, a través d'assessors virtuals que et van redreçant per diferents llocs, però que no sempre aconsegueixes allò que volies, sobretot si és donar-te de baixa o recuperar algun ingrés indegut.

Hi ha empreses que no tens cap més remei que seguir aquest protocol virtual, sense poder accedir a una persona real amb qui plantejar el teu problema concret. Aquestes dificultats s'agreugen quan l'interlocutor és una persona gran, amb pocs recursos telemàtics, però també passa amb gent que es defensa per internet i els diferents webs on contacta.

Seria interessant que el defensor del consumidor actués d'ofici en aquests casos tan evidents i que no calgués esperar que els damnificats hi acudeixin, perquè són prou clars. Caldria que les empreses de serveis essencials, tinguessin més consideració cap als usuaris, i oferissin un servei igual o millor que en el moment d'engrescar-los a comprar o contractar el servei.

Quaranta-quatre anys després

Ahir em vaig retrobar amb excompanys quaranta-quatre anys després. No sóc persona de recordar èpoques passades, sobretot quan han estat fets que has viscut de manera forçada, sense cap entusiasme. Això no vol dir que no apreciïs l'amistat de les persones, però sí que fa que siguis més fred a l'hora de fer memòria i reviure el passat.

Atesa la situació que estem passant amb la pandèmia del coronavirus, que no deixa que ens puguem trobar de manera presencial, més enllà de la família i persones més properes, la trobada d'ahir va ser virtual i va servir per veure'ns persones que vàrem conviure durant tres mesos, ara fa quaranta-quatre anys, i que jo no havia tornat a veure.

Realment, les persones que han fet possible la trobada tenen molt de mèrit i segur que disposen de molta informació al respecte, però a mi em podien colar qualsevol persona i no m'hauria adonat si havíem coincidit abans o no, ja que ni la memòria ni les imatges m'hi ajudaven. Tots hem canviat molt, i quaranta-quatre anys són molts anys, si entremig no hi ha hagut cap contacte, i desconeixes la vida que ha dut una i altra persona, i encara més si vius a molts quilòmetres de distància.

Va ser interessant adonar-te que han passat molts anys, i també moltes coses, fins al punt de veure que llavors poc podies imaginar-te que arribaries a ser i estar on sóc ara. No puc dir que en guardi un mal record, perquè la veritat és que gairebé no en guardo cap record. Estic convençut de la nostra capacitat de seleccionar els nostres records i fer espai al nostre cap, perquè ens hi càpiga bé allò que ens interessa recordar.

L'experiència va ser agradable i felicito les persones que ho han fet possible. Espero no trigar quaranta-quatre anys més per fer una nova trobada, més que tot perquè ja no hi seria a temps.

En memòria dels pares que hem estimat

Avui fa un any que ens va deixar el pare. Gairebé no et pots creure que el temps passi tan de pressa. Ha estat un any complicat i en molts moments em venia al cap la idea de trucar-lo per comentar-li un fet o demanar-li si recordava tal cosa. 

Amb la mort dels pares et vénen a la memòria moltes anècdotes viscudes i compartides. Moments alegres i d'altres no tant, però al mateix temps apareix una cortina espessa que no et deixa veure més enllà i per tant desapareix la possibilitat de recordar coses que de ben segur ells t'ho podrien explicar, però no els tens amb tu.

S'esborra, doncs, una part del passat que no arribaràs a conèixer mai. Amb els pares també han marxat els seus amics, els germans i germanes. No ha quedat ningú. Ara som nosaltres la generació que es troba a primera fila i la que ha d'afrontar el pas del temps amb l'obligació de fer-ho còmode per als nostres fills.

T'adones realment que aquella frase que sovint sents sobre la durada del temps, és real. Han passat més de seixanta anys i sí que és cert que hi ha moltes vivències a la memòria, però al mateix temps tens la impressió que han volat i que l'esperança de vida és molt més curta que tot el que has viscut.

Aquesta setmana recordarem el pare i la mare en l'aniversari de la seva mort, un i catorze anys respectivament, i ho farem amb les persones que tenien més properes, i en un dels llocs que varen visitar freqüentment: el Santuari del Far, a les Guilleries.

Tot esperant el fred i la CUP

És un diumenge assolellat a la capital d'Osona, a l'espera del fred que ens han pronosticat. De fet, des d'Arenys de Mar fins a Vic, la temperatura del cotxe ha baixat sis graus, però tot i així és suportable. Estem preparats per això i molt més.

Després de la victòria d'ahir del Barça al Bernabeu, sembla que les mesures restrictives o millor dit asfixiants contra l'autonomia catalana no fan tan mal. Algú confia que la CUP s'adoni que té l'última paraula abans d'engegar-ho tot a rodar. Però la CUP es fa pregar. Hi ha qui creu que el fred gèlid que ens han anunciat és la mateixa CUP, que gela la sang dels més independentistes.

De cara al Montseny i amb un cel ben blau, no hi ha espera que ens amargui l'existència. Els que creiem en Catalunya no ens espanta cap amenaça, doncs, hi estem prou avesats. Ja no recordo la darrera vegada que em varen fer canviar de llengua. Tot un rècord!

Tinc al pare al meu davant, passant els dies, moltes estones desconnectat de la realitat, impassible al que està succeint. Voldria saber què em diu amb la seva mirada, distant i imprecisa. Conèixer en què pensa ara que ja no té obligacions ni gairebé necessitat de pensar ni tan sols. Quina consciència té de la realitat que es viu, de la seva realitat que no va més enllà de les quatre parets, perquè bo i la panoràmica que s'albira des de les finestres, la seva ceguesa no li permet gaudir-ne.

La duresa de la vellesa arriba quan el passat no és capaç de mantenir-te la intensitat del temps viscut. Tot el sofriment i esforç, les alegries i èxits assolits, també els petits fracassos i limitacions, tot forma part del passat, que potser ni tan sols et ve a la memòria, com si un vel fosc et robés la teva història.

La simfonia "Asrael", de Josef Suk, a la ràdio, em calma i em fa oblidar l'estrès del treball, en un temps en què sembla que a cada instant s'acabarà el món. Al pare, però... On són els límits dels records, la realitat i l'esperança de vida? Si una lliçó aprens és la necessitat de viure l'instant, gaudint del passat i present, sense preocupar-te excessivament del futur, el just per no haver-te de penedir del teu passat.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!

Rouco per la unitat d'Espanya

Hi ha vegades que certes notícies no saps si arribar-te-les a creure. Estic parlant de l'extens article del diari ARA sobre les pressions del cardenal Rouco Varela perquè el Vaticà condemnés les aspiracions sobiranistes de Catalunya i afectés la sagrada unitat d'Espanya.

No és pas que desconfiï del diari, sinó que pugui ser cert que un cardenal estigui tan obsessionat per un tema terrenal. És cert que el cardenal ens ha donat prou motius d'obsessionar-se amb tot, però hi ha temes que els puc entendre. Que defensi amb totes les seves forces la família tradicional i lluiti contra l'avortament o el matrimoni gai, és comprensible, però caure en la baixesa d'internacionalitzar la seva dèria per la unitat de l'Estat, només ho puc relacionar amb el seu passat franquista, però és voler utilitzar el fet religiós, la màxima institució de l'Església, per una causa política.

La cara del cardenal és patètica i està en consonància amb la del ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que a tants ens fa caure la cara de vergonya, allò que tant li falta.

Les notícies que arriben del Congrés de diputats no sorprenen

Com tothom es podia imaginar, els resultats de les votacions dels congressistes espanyols han estat els esperats. El PP si una cosa té és que actuen en bloc. Potser els únics conflictes els pateix quan el protagonista és el territori, però al Congrés o al Senat van tots junts, no calen votacions secretes, perquè tenen la lliçó molt ben apresa.

Avui ha quedat demostrat que a Espanya tot es fa a cop de majories absolutes. La incapacitat per dialogar es nota quan aquestes no existeixen. La majoria absoluta, però, no hauria de ser sinònim de despotisme i abús de poder. Caldria fer entendre que el diàleg també és possible, i necessari, en situacions de majoria absoluta. L'opinió de la minoria també compta i no es pot reduir tot a vots a favor i vots en contra.

Hi ha actuacions que són descarades i que ens transporten uns quants anys en el passat. Si ara ens trobem endarrerits respecte a la majoria dels països occidentals, com estarem en un futur amb poques possibilitats de canvis de majoria?

M'agradarà seguir la discussió entre els presidents autonòmics d'Extremadura, la gran beneficiada del sistema polític i econòmic actual, i els presidents murcià, valencià i balear, els tres governats pel PP, però sense treure'n profit. El president extremeny els acusa de dividir Espanya. Aquesta arenga ja la coneixem des de fa temps. Quan reclames justícia t'acusen de confrontar i dividir. L'única actitud que et permeten és la de ser sumís i no obrir boca. Nosaltres, els catalans, hem dit prou. Servirà de res?

L'avortament i la jurisdicció universal han fet un pas enrere. Caldrà molts anys per recuperar la situació actual, i mai podrem assolir el nivell de la resta de països del nostre entorn. Espanya està condemnada a viure de la manera més rància possible.

Entrevista al president

Ni les dites de tota la vida no s'aguanten. Avui, dia de la candelera, no ha plogut, per la qual cosa continuaria l'hivern amb fred viu "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, el fred és viu". Doncs de fred viu, res de res i, segons ens diuen els meteoròlegs, vénen dies de temperatures altes, si més no per un mes de febrer.

Tot canvia menys la política espanyola que sembla viure vint anys enrere. Si més no la manera de governar ens retorna al passat, i pel que fa a Catalunya intenten ofegar-nos cada vegada més. 

Tot i que la Roser m'ha dit que La Vanguardia ni mirar-la, jo continuo amb la meva de contrastar diaris, sense caure en el masoquisme de comprar El Mundo o La Razón, perquè haig de vigilar la meva salut física, però també mental. Aquest contrast de què parlo el faig entre l'ARA i La Vanguardia.

I avui he llegit la entrevista que el nou director de La Vanguardia li feia al president de la Generalitat. La sensació que n'he tret és la d'una certa moderació per part del president quant a la seva intencionalitat sobiranista, reforçant la idea de defensar el dret a decidir, per després anar a negociar a Madrid. 

Probablement molts independentistes hauran llegit l'entrevista o el resum que d'altres diaris en puguin fer, amb un cert desencís, però crec que és bo que no ens deixem enlluernar i vulguem tocar de peus a terra. La llàstima que el PSC no estigui per la labor de fer el mateix, és a dir, reclamar el dret a decidir, que defensava durant la campanya electoral, per després anar a Madrid, en el seu cas, a defensar un model federal per al futur d'Espanya.

Segur que les paraules del president tindran repercussió a la premsa i en els debats de tot tipus en els propers dies, però jo les he entès perfectament, encara que a vegades t'agradaria deixar-te portar per l'eufòria, els sentiments i la utopia.

S'acaba un any a la banqueta del 2014

Acabo l'any barallant-me amb el meu ordinador. M'imagino que no deu ser tan difícil el que vull aconseguir, però jo... no me'n surto. He intentat poder incorporar a l'ordinador la signatura digital, ja sigui amb l'idcat o amb el dnie, però... res de res. Si algú m'hi ajuda, potser no hi hauré de perdre més temps. Què carai vol dir una consola? Per què segueixo tots els camins que m'indica el manual i no em surt el mateix? 

A les televisions van recordant tot el que ha passat durant el 2013, però m'imagino que és el primer cap d'any que estem més pendents del que pot passar el 2014 que no de tot el que hem fet fins ara. Hem de recordar, però, que no podem oblidar el passat perquè aquest ens ha condicionat on som i fins i tot on podem arribar. Les coses no passen perquè sí.

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un bon any 2014, que tinguem tots molt de seny, que no ens prohibeixin més coses i que ens deixin decidir. Si ens ho posessin bé, potser ens quedaríem i tot, però han de canviar molt. Què passarà?

El meu horòscop per aquest nou any em diu que sóc el que ho tinc més bé, però no sé a què es refereix. Si és professionalment, haig de dir que davant de tanta crisi, no em puc queixar, si es refereix a la salut, tampoc en puc dir res en contra, si en canvi es refereix al futur polític... m'imagino que no hi ha pensat, perquè tanta sort no la sé veure.

Sigui el que sigui el que ha de passar, us desitjo una bona entrada d'any. Demà hi tornarem, amb més del mateix. Que tingueu sort, salut i amics!