L'empresariat català mou fitxa

L'empresariat català representat pel Cercle d'Economia ha donat suport als indults, com també ho va fer el Congrés de Diputats, aprofitant una moció que va presentar el PP. I també els barons socialistes que en un principi s'hi oposaven. Tot això facilita la situació de Pedro Sánchez a l'hora de prendre la decisió. 

Sabem que els indults no són una solució a res, però és un pas que en aquests moments s'ha fet imprescindible per avançar en el diàleg entre Catalunya i Espanya, amb la voluntat de trobar una sortida a l'atzucac actual. 

La posició del PP cada vegada resulta més ridícula, però sens dubte que la mantindrà per no fracassar públicament en el seu objectiu. Ara és només l'orgull de la bèstia ferida que no pot fer marxa enrere. I en la figura de la presidenta de la comunitat de Madrid hi té una bona representant. A ella no li fa res declarar qualsevol cosa, perquè se sent molt forta després dels resultats electorals que li varen donar pràcticament una majoria absoluta, necessitant només el suport de Vox.

El govern català crec que ha de fer una bona reflexió sobre el posicionament de l'empresariat català, i mirar d'aprofitar-ho per col·laborar-hi a l'hora de trobar mesures de pressió per al correcte finançament, i el control de les inversions espanyoles a Catalunya. El temps de la disbauxa ha passat i convé que tothom prioritzi la situació econòmica, la qual cosa no vol dir renunciar a res.

La típica excusa de la hipocresia política

Les lectures que es fan del fracàs de la investidura de Pedro Sánchez són diverses i interessades. El PSC s'afanya a culpar Podemos, i sobretot el seu líder Pablo Iglesias, d'haver fet fracassar l'intent d'una coalició d'esquerres. Per la seva banda Podemos diu que ha estat el PSOE que no ha tingut cap interès en aconseguir la coalició, oferint menudalles a Podemos. Tothom tindrà la seva part de raó, però és important tenir memòria i recordar què dèiem abans en situacions semblants.

Les xarxes socials s'han fet un tip de recordar al PSC i a Pedro Sánchez concretament, les seves paraules contra Rajoy quan va fracassar en l'intent d'aconseguir ser investit president. Llavors Pedro Sánchez afirmava que "la responsabilitat de la investidura fallida és exclusiva del senyor Rajoy per haver estat incapaç d'articular una majoria".

Si fóssim coherents, si Pedro Rajoy pensés el mateix ara que quan li va passar al president Rajoy, hauria d'assumir que ell és responsable de la fallida actual, però no. En política això no passa. Quan passa als altres és molt fàcil donar-los la culpa, però quan toca a casa llavors les coses canvien i es troba alguna altra excusa. És la típica excusa de la hipocresia política.

Tots contra Vox

A vegades simplifiquem els problemes posant-hi un nom, un culpable, un moviment on dirigir tota la nostra ràbia, però ens oblidem d'analitzar les causes, què ha originat l'aparició d'un col·lectiu, un partit polític que ens rebel·la i ens indigna. En el cas de Vox també passa, i hauríem de ser molt conscients que no només Vox és el problema, sinó que n'hi ha d'altres, com per exemple, saber entendre què ha provocat l'aparició pública de Vox.

La veu de Vox no és nova, el seu discurs fa molt de temps que existeix, en somort, mig adormit des del franquisme, i que la transició no ha depurat, sinó adormit. Si ara apareix Vox és, entre altres raons, perquè els partits en el govern, el sistema polític ha fracassat i la gent s'ha desencisat. No volem continuar de la mateixa manera. El mal és que, com passa sovint, sortim del foc per caure a les brases. 

El discurs de Vox és, a part de xenòfob, racista i masclista, un discurs populista que aconsegueix penetrar en la ment de les classes populars, enganyant-les com el llop que es disfressa d'ovella. És un partit autoritari que utilitza la democràcia per fer-se un lloc en el sistema polític, però amb la intenció d'abolir tots els drets adquirits amb esforç i lluita social.

Serà Vox el dolent de la pel·lícula, però convé tenir molt present que la bèstia l'hem creat tots plegats. El sistema corrupte, que ha mantingut el poder en mans d'unes classes dominants, que s'ha palanquejat sense treballar de veritat per aconseguir una justícia social, i que ha decebut els votants massa confiats en els dirigents polítics. La desconfiança final ha permès que amb l'engany com a primera premissa, l'extrema dreta hagi sorgit de la letargia de quaranta anys, i ens permet observar el procés d'incorporació d'adeptes que fins ara estaven esperant l'oportunitat per manifestar-se.

Valls necessita no fer el ridícul

Avui no perdré la tradició i escriuré el meu post diari, tot i que no em trobo gaire bé i no m'estendré. 

Aquesta tarda pensava en les declaracions del candidat Valls a l'alcaldia de Barcelona. Els seus dos fronts són l'actual alcaldessa i els independentistes. La resta els posa al mateix sac i fins i tot creu que els pot convèncer a formar part de la seva llista.

Valls no pot fer el ridícul una vegada més, que seria la darrera, sinó que s'hi ha de fer amb totes les forces. Busca el capital barceloní, molest amb qui governa i insegur amb els independentistes, i aquest és el seu discurs, aquell que més adeptes li pot proporcionar. 

Ha deixat de banda el seu passat monàrquic i socialista i el seu únic objectiu és assolir l'alcaldia, al marge de qualsevol principi. És la clara imatge del que no hauria de ser el joc polític en un sistema democràtic. El que menys importa hauria de ser els noms i centrar-se en servir la ciutat.

Una vegada més quedarà demostrat que el candidat Valls busca l'honor personal, el triomf de la seva carrera política després que França l'hagi bandejat. Potser és aquest orgull el que l'ha acabat fent fracassar al país veí. No sé si a Barcelona tindrà més sort, ni tampoc per quant temps.

La por del PSC i l'esperpèntic Duran i Lleida

El PSC té por. La tendència a la baixa de la seva representativitat a les institucions públiques no es frena, i ho saben bé. El PSC té por de fracassar en les properes eleccions municipals i ho culpa a la mala influència del sobiranisme, a la pressió de l'ANC, però s'equivoca. La culpa és seva i només ho superarà quan ho reconeguin i busquin solucions.

El PSC es va distanciar de la gent i es va dedicar només a construir un partit, blindant-lo decantat de la realitat. Va ser incapaç de consensuar posicions i va jugar al que ens té acostumats el PP, a buscar la majoria absoluta per fer passar tothom pel raser. El PSC va fer el que tot fa pensar està fent ICV, amb la primera gran baixa, la de Raül Romeva.

I Duran i Lleida continua amb el seu costum de fer crítiques i declaracions que no tenen cap més voluntat que sortir a la premsa. Ja ho he dit altres vegades. Es repeteix més que l'all. Ara surt en defensa del pobres infeliços que somien en la independència. Li demano al senyor Duran que no pateixi tant pels altres i que procuri per ell mateix i els seus militants i simpatitzants, que fa ja massa temps que li han d'aguantar les seves dèries i obsessions.

Aprofito per dir-li, al senyor Duran i Lleida, que reflexioni sobre la seva actitud i ens digui si no ha estat ell qui ha posat sempre en perill la independència. Hi té tot el dret, però llavors que sigui coherent i no culpi els altres d'allò que ell ha estat fent des del primer dia. És més, al senyor Duran li interessa potenciar les persones que posen traves a la independència, el que passa és que no té alternativa, ja que, de la mateixa manera que ICV, allò que veurien bé saben que ningú ho defensarà a Espanya. El PSC també s'hi va fer mal, fins que es va adonar que no ho aconseguiria, encara que el PSOE obtingués la majoria absoluta a Espanya.

Sisplau, demano més rigor i honestedat als nostres polítics.