Mals moments per a Europa

La feblesa dels governs francès i alemany no és una bona notícia per a Europa que necessita enfortir-se davant dels molts reptes que té, el primer, probablement, el retorn de Trump a la presidència dels EUA. Si França, amb un president tocat pels problemes que té per assegurar un govern consistent i al seu gust, i Alemanya, que el seu canceller acaba de perdre una qüestió de confiança, i s'encaminen a unes eleccions avançades, ambdós trontollen, es fa difícil pensar que la Unió Europea pugui resistir tanta pressió externa, però també interna.

Amb uns quants estats de la Unió on l'extrema dreta juga un paper important, o està en vies d'aconseguir-ho, sembla com si l'home fort en aquests moments sigui el president del govern espanyol, tot i els pals a la roda que li posen des del PP i la judicatura. És per tot això que no veig possible que la necessària revitalització de la Unió Europea pugui venir ara.

Caldrà veure què diuen els nous càrrecs polítics que han iniciat el seu mandat ara fa pocs dies. Probablement haurien preferit sorgir en altres temps, quan hi havia més tranquil·litat i no calia prendre grans decisions. El dubte que tenim sempre és si aquests dirigents són els més adequats per donar l'empenta econòmica, però també política que Europa necessita. Els tics que porten no ens acaben de convèncer.

No és el millor temps per a la Unió, i probablement ara només podem aspirar a no empitjorar, passant de puntetes pels canvis que s'han de succeir, amb una guerra enquistada a Ucraïna, la insistència d'Israel de castigar els palestins de Gaza, i l'arribada d'un president nord-americà que no ens estima ni ens tindrà cap consideració.

Potser caldrà, doncs, hivernar, i esperar la primavera per veure com continua tot i intentar fer alguna cosa de profit. A casa van mal dades, però a Europa no està la cosa gaire millor.

La moda

Sempre he pensat que la nostra societat, que és una societat de consum, es mou a base d’una successió de modes que ens convida a gastar, perquè les coses de seguida resulten obsoletes. Reduïm la vida útil moguts per la pressió que rebem de les marques comercials que necessiten vendre. La realitat extrema és que la producció treballa sota la idea de l’obsolescència programada.

En el vestit, la idea és canviar colors, models i estils, per aconseguir que es deixin de portar aquelles robes, que encara no estan desgastades, però que els industrials i comerços necessiten enterrar abans d’hora per fer calaix. I la realitat és que ho aconsegueixen. Sobretot el jovent, però no només, són els principals seguidors de la moda, i per això els continus canvis en el seu armari, i al mateix temps, la similitud de vestimenta entre ells.

Heu provat de no anar a la moda? De portar una roba del vostre gust sense tenir en compte el que es porta a cada moment? Us sentiu estranys? No tothom és capaç de deixar de banda les modes per por de destacar, a què la gent se’l miri com a un estrany. Us asseguro que és interessant, i al mateix temps et dona la força d’aquell que no se sent pressionat a fer o deixar de fer una cosa perquè està de moda.

A mesura que et fas gran és més senzill seguir els teus gustos sense tenir present què porta la gent, o què fa. Els joves ho tenen més complicat perquè necessiten ser considerats partícips de la societat on es troben i no volen fer res que els pugui deixar al marge. L’educació que es rep de casa, la que pots oferir als teus fills és clau, però no determinant. La pressió que reben de fora pot ser tan forta que no hi hagi manera de poder-la sortejar. 

Sigui quina sigui la dinàmica que emprem, com a mínim és bo que en siguem conscients. Que no actuem inconscients que allò que fem ens ve determinat per uns interessos aliens a nosaltres, però que ens condicionen la nostra voluntat, les nostres decisions.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

Jugar amb les baixes laborals

Hi ha temes que són delicats i potser per això no s'afronten amb diligència i seriositat. Les baixes laborals són un dret de tots els treballadors i cal defensar-les en tot moment. Una altra cosa és el control d'aquestes baixes per possibles abusos. Qui ho controla? Tot està en mans del metge de torn? En què es basa un metge per concedir una baixa? Els criteris són diferents en funció del metge que et toca?

    Segur que tots hem conviscut amb companys de treball que en algun moment o altra han obtingut la baixa laboral. Potser nosaltres mateixos ens hem trobat en aquesta situació, i per tant som capaços de valorar, en general, si els motius de les baixes concedides són justos o bé hi ha alguna cosa discutible. 

    Es dona la casualitat que hi ha persones que estan molt sovint de baixa. Algunes d'elles tenen la dissort de no gaudir d'una bona salut i per tant, de manera reiterada, són baixa laboral. D'altres probablement adopten el recurs de la baixa amb molta facilitat fins al punt que arribes a dubtar de la necessitat de presentar la baixa, o de la lleugeresa amb què el metge de família signa les baixes dels seus pacients.

    A l'administració pública és molt freqüent veure que hi ha part de la plantilla que està de baixa. Alguns circumstancialment, però d'altres amb una assiduïtat que genera certes sospites. El control sobre les baixes reiterades és molt light i es produeix després de molts mesos de baixa. Això afavoreix que el treballador pugui gaudir de la baixa durant molt de temps. 

    Que quedi clar que, a l'hora d'analitzar què passa amb les baixes laborals, no tothom que està de baixa és sospitós d'estar enredant l'empresa, sigui pública o privada, però sí que en alguns casos potser caldria anar a fons i valorar si les baixes aconseguides són plenament justificades o bé una excusa per abandonar el lloc de treball. També caldria investigar els metges que tenen la mà molt lleugera a l'hora de signar les baixes. Potser amb un control més exhaustiu s'evitaria la picaresca d'alguns.

    La notícia de la baixa laboral dels membres directius d'una escola de Sabadell, que ha tingut moltes queixes pel baix nivell educatiu que es presta, m'ha fet pensar en la facilitat per obtenir una baixa laboral. Potser és cert que la situació que es viu en aquest centre, amb tanta pressió dels pares i exprofessors, és prou motiu per estar sota mínims i necessitar la baixa, però el primer que penses és si això no és una manera de desconnectar i... ja us ho fareu. En tot cas no es pot jutjar a la lleugera, i en cap cas es pot eliminar el dret de tots els treballadors a disposar d'una baixa laboral retribuïda. Que ningú es cregui que podem prescindir-ne i perdre uns drets que varen costar molt d'assolir. Per tant, el control no aniria en contra del dret, sinó a favor de gaudir-ne correctament.

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

L'ANC i la llista cívica

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) té els seus socis i aquests són els que han de decidir què volen fer i deixar de fer. De totes maneres, atès que es tracta d'una entitat que d'alguna manera ha volgut representar una bona part de la societat catalana, aquella que està per a la independència del país, és lògic que hi hagi molta gent que hi fiqui cullerada i opini sobre els diferents passos que va fent. Crec que ens ho han de permetre, com a entitat rellevant i de país, encara que és evident que seran els seus adscrits els que acabaran decidir el seu futur.

    Crec que a vegades no sabem estar on ens pertoca i confonem els termes. El nostre sistema democràtic es base en els partits polítics com a entitats que opten a dirigir les institucions. Esdevenen els representats legítims de la societat, a través de les eleccions que tenen lloc de manera periòdica, i d'alguna manera donen compte de la seva feina als representats, que els renoven o no la seva confiança. Tot això no treu que en paral·lel a l'activitat política dels partits, la societat civil s'organitzi per manifestar el seu suport o rebuig, segons sigui el cas, i fer força per redreçar allò que consideri que no s'està fent prou bé.

    L'ANC, amb la direcció actual, és molt crítica amb els partits independentistes, ja que considera que no estan per la labor, i d'alguna manera fa temps que intenta suplantar-los, tot confeccionant una llista electoral que competeixi amb ells, m'imagino que amb la voluntat de guanyar i portar a terme els seus objectius, que ara no considera que ho estiguin fent els partits independentistes, tot i tenir una majoria en el Parlament català.

    Considero que seria un error convertir l'ANC en un nou partit polític, perquè al cap i a la fi el que s'aconseguira seria dividir encara més tota la població que d'alguna manera o altra encara considera un objectiu la independència. Penso que és bo que no tota l'acció política es porti únicament a través dels partits polítics, sinó que també la societat civil organitzada hi digui la seva. Convertir-se en un partit polític els faria caure en la dinàmica dels partits polítics i la societat civil perdria un element de pressió i fiscalització de la feina dels polítics.

    Tal com deia al començament de l'escrit, seran els socis de l'ANC els que ho acabaran decidint, però sembla ser que hi ha força discrepàncies amb la direcció, i això no és només d'ara, sinó que s'arrossega des de fa temps. Som molt crítics amb els líders polítics i els demanem un pas al costat, però quan es tracta de líders de la societat civil sembla que els ho perdonem tot. Caldria una reflexió a fons, i analitzar bé què és el millor per al futur del nostre país.

Unes masses manipulades per l'extrema dreta

Arran de les manifestacions que s’estan produint aquests dies a Madrid i a altres capitals de província he intentat fer un paral·lelisme amb el 15M, i fàcilment he observat unes diferències substancials. En primer lloc el grau de violència no té comparació amb un moviment pacífic del 15M que com a molt es resistia a abandonar les places ocupades. També el pes ideològic és diferent. En aquell moment s’estava en contra d’una situació que es considerava insostenible i s’intentava fer obrir els ulls als polítics. Ara, amb l’excusa de l’amnistia hi ha la voluntat d’invalidar uns resultats electorals, atiat per uns partits ancorats a la dreta més extrema i amb components feixistes.

Al darrere de tot això hi ha un element molt important i més preocupant. Institucions i poders fàctics que tenen un poder determinant per condicionar i desestabilitzar el sistema veuen amb bons ulls tot el que està passant i estan una mica a l’expectativa dels resultats que es puguin produir, de la fermesa del govern en funcions i el seu partit polític per aguantar aquesta pressió.

Els mitjans de comunicació hi fan cullerada, però qui té molta força i pot desmuntar-ho tot és el Poder judicial, amb uns jutges majoritàriament conservadors i amb sentiments nostàlgics d’un passat autoritari. I uns cossos policials d’ideologia d’extrema dreta, que veurien bé l’arribada de Vox al govern espanyol. Sense oblidar-nos del poder econòmic, enemic del 15M i ara totalment d’acord amb els postulats de la dreta i l’extrema dreta.

La situació actual, doncs, no és un simple canvi de color polític, sinó que una massa descontrolada aparentment, però molt conduïda per l’extrema dreta del país està intentant capgirar el país aprofitant la seva antipatia i fins i tot odi vers una part del territori, Catalunya, que ens volen pel rèdit que en treuen, però no ens respecten ni la llengua, ni la cultura, ni els nostres drets com a nació.

Segurament que tots tenim la nostra part de culpa i responsabilitats, però és evident que la trama del PP, amb la companyia de Vox, és la més semblant a un cop d'estat a la democràcia i a la llibertat d'expressió i opinió dels espanyols. Es pot discrepar d'un partit polític determinat. Pot molestar veure que després de guanyar unes eleccions no siguis capaç de sumar prou forces per governar, però en cap cas no es pot tractar d'alterar un sistema democràtic a partir de la força bruta, l'insult i l'amenaça dels que poden fer malbé el nostre sistema.

L'extrema dreta treu el nas a l'Argentina

Les eleccions d'avui a l'Argentina segueixen una mica el patró del que s'ha anat veient a molts països, on l'extrema dreta guanya terreny, fins al punt de quedar en primer lloc, gràcies a la desconfiança general a la vella política, als de sempre, del color que siguin, però que no han resolt els principals problemes de la societat, i en moltes ocasions han donat mostres de corrupció.

No he seguit la prèvia de les eleccions, més enllà d'algunes imatges d'un candidat d'extrema dreta embogit i amb moltes ganes de guanyar. Un candidat a qui li fan costat els partits d'extrema dreta de la resta del món, units pel desig comú de fer fora els governants de sempre. I la gent se'ls creu.

La situació econòmica d'Argentina convida l'extrema dreta, pel descontentament general i els problemes que la majoria de la gent pateix. També la corrupció històrica dels antics governants és una falca perquè personatges com Javier Milei puguin arribar al govern de la nació. Uns polítics que no seran la solució per a les classes populars i les més deprimides, però que el seu desengany amb els actuals governants fa que busquin una alternativa, i aquesta ve de la mà de l'engany, el populisme i el llenguatge xavacà.

Segons he pogut llegir tot fa pensar que la victòria serà pel candidat de l'extrema dreta i que el final es decidirà en una segona volta, a mitjans de novembre, entre ell i el que quedi en segon lloc en les votacions d'avui. No sé si serà el mateix que a França, on gràcies a una segona volta es varen estalviar ser governats per l'extrema dreta. Un país més, doncs, que l'extrema dreta arriba molt lluny i no acaba governant pels pèls. 

A Espanya, això encara no ha passat, però a nivell autonòmic ja tenim moltes comunitats governades amb el suport de Vox i, per tant, amb la pressió que exerceixen sobre un Partit Popular feble, amb les mans lligades i acceptant tot allò que probablement no gosarien fer sols, però que poden penjar-li la llufa al seu soci de govern. Només l'experiència d'aquestes comunitats ens pot alliberar de l'entrada de l'extrema dreta al govern de l'Estat. Tot això si tira endavant el pacte d'investidura a favor de Pedro Sánchez, ja que amb unes noves eleccions, el canvi de paradigma podria ser una realitat.

La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

Qui ens defensarà a Madrid?

Aquests dies segueixo la política una mica en la distància. Llegeixo les notícies, però una mica per sobre, com si l’esperit de les vacances ho refredés tot, encara que les decisions que els nostres polítics acabin prenent puguin decidir el nostre futur més immediat, amb greus conseqüències, en funció de quina solució trobin al desenllaç de les darreres eleccions generals.

Tot i que ja ho he dit en altres ocasions, potser amb unes altres paraules, és una llàstima el lament dels socialistes catalans quan veuen que Junts pot acabar decidint si hi ha una nova convocatòria d’eleccions o no, perquè tampoc ells han fet res per evitar aquesta situació.

La pregunta que em faig és oportuna en un moment en què la CUP desapareix del Congrés de Diputats, ERC perd gairebé la meitat dels seus representants, Junts en perd un, però salva una mica els mobles, i el PSC s’erigeix com el gran guanyador a casa nostra. Ho pregunto perquè els socialistes catalans ja fa temps que varen deixar de treballar per a nosaltres. La possible influència dins de l’organització socialista espanyola es va esborrar, probablement pel perfil dels nous dirigents socialistes catalans. I ara, que Pedro Sánchez pot acabar mantenint la presidència del govern espanyol pels bons resultats del PSC, no sembla que aquests estiguin per la labor de canviar de tàctica i recuperar el seu paper d’èpoques passades.

És una llàstima que la defensa dels interessos catalans estigui només en mans dels partits independentistes, i que el PSC se n’hagi rentat les mans, amb l’agreujant d’exercir una pressió i una crítica desmesurada contra els defensors del procés independentista. M’agradaria pensar i constatar que els socialistes catalans també saben anar a Madrid a defensar els nostres interessos, sobretot quan veus de quina manera ens critiquen i ataquen des de la resta d’Espanya.

No sé què faran els diputats de Junts, ni si ho posaran a consulta entre la militància. Els resultats definitius de les eleccions generals, que obliguen a Junts a votar favorablement la designació de Pedro Sánchez , perquè es pugui fer efectiva, posen més pressió als polítics independentistes, però que no s’equivoquin els dirigents, militants i simpatitzants socialistes: no tot serà culpa dels independentistes. Si la política seguida pels socialistes catalans aquests darrers anys hagués estat diferent, tampoc la situació actual no seria la mateixa.

Quina força tenen els nostres polítics?

L'ARA d'aquest divendres publica l'article de l'enginyer i exministre Joan Majó, a qui llegeixo sempre per l'interès que em desperten els seus escrits i opinió. Una vegada més estic d'acord amb tot el que diu, però em preocupa que les solucions no es corresponguin en res amb el que està passant ni amb el que els nostres governs, amb les limitacions que tenen, acaben decidint.

A la darrera classe del curs de filosofia que segueixo, el nostre professor ens va demanar que busquéssim similituds entre l'època hel·lenística i l'actual. Ell ho tenia més clar que no pas nosaltres, i per això vàrem sortir una mica d'estudi analitzant la situació actual comparant-la amb anys enrere, però sense anar a parar on en Joaquim volia. A mi em va donar peu a expressar la meva opinió sobre el poder actual dels nostres polítics que està totalment supeditat als poders fàctics que se serveixen d'ells per dirigir el món en benefici seu.

Tot això ho dic perquè llegint les set claus que exposa Joan Majó per aconseguir millorar el món, t'adones que per més interès que hi tinguin els polítics de torn, hi ha una pressió no governamental que els impedeix prendre moltes de les decisions que millorarien el món, sobretot si estem d'acord amb necessitats com reduir les desigualtats o integrar més persones en el desenvolupament sostenible de la societat. El gran capital continua dominant la situació i per això veiem que no hi ha tantes diferències entre governs conservadors i progressistes. Els primers ja els va bé, i els altres tenen greus obstacles per fer-hi front.

Puc entendre perfectament decisions com la d'aquesta setmana, de la primera ministra de Nova Zelanda, plegant perquè se li han acabat les piles. Demostra molta sinceritat i valentia. Malauradament hi ha massa polítics que esdevenen obsolets, però no tenen el valor ni l'honestedat de fer un pas al costat i donar el relleu a gent amb més il·lusió i no tan cremada.

I ho lligaria amb l'article del catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, el senyor Guillem López Casanovas, quan alerta sobre el projecte del Hard Rock, que el PSC posa com a condició per aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest any. Realment estan convençuts que és un bon projecte per a Catalunya? L'exemple de les Illes Balears no els serveix? Una de les set claus que exposa Joan Majó hi fa referència sense dir-ho.

Tant de bo els nostres polítics tinguessin l'encert d'escoltar veus de referència contrastada abans de prendre segons quines decisions, es traguessin de sobre la pressió que reben d'interessos privats que no beneficien la majoria de la població, i s'expliquessin millor davant de la gent que els ha escollit per dirigir la nació. Sovint ens hem de quedar amb la lectura d'uns bons consells, però amb el regust de veure que poca cosa es fa per seguir-los i aconseguir la millora del nostre món.

La distribució competencial de l’administració pública

Gestionar un municipi no és fàcil i això és important que tothom en sigui conscient. D'entrada cap governant desitja posar entrebancs a la gent, sinó que voldria donar sempre una resposta positiva a les peticions que els vilatans li presenten. Això no treu que cal una lluita constant per aconseguir el màxim de benestar a la població i dedicar-hi molt de temps i barallar-te sovint amb les adversitats.

Una població com la nostra té unes dificultats afegides que no sempre s'entenen, però que esdevenen veritables murs difícils de franquejar, i que impossibiliten moltes accions que, d'entrada, semblaria que són fàcils de realitzar, o si més no d'avaluar i intentar resoldre. Em refereixo a l'acumulació d'administracions públiques sobre el terreny, amb competències pròpies on l'Ajuntament no hi pot fer res més que dialogar-hi i pressionar perquè no ens abandonin.

Penso que tothom té molt clar que la gestió de proximitat és la millor manera de resoldre els problemes del dia a dia, i com més centralitzada està aquesta gestió més fàcil és que les coses s'endarrereixin. Ningú més que els habitants que trepitgen el terreny pateix els inconvenients de l'abandonament i desmanec de la gestió pública.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar no té competències a la costa, al port, a la línia ferroviària, a la riera i rials, a la carretera nacional... i això fa que quan sorgeixen problemes en aquests espais s'hagi de redirigir la queixa a altres administracions que no tenen ni la sensibilitat ni la urgència per posar-hi remei. Els vilatans, que en són els afectats directes, no sempre ho entenen, i la pregunta que em faig és: tenen l'obligació de conèixer qui gestiona cada servei? Com hi poden accedir per informar-se o reclamar solucions?

Tot plegat no ha de servir perquè el govern municipal s'ho tiri a l'esquena, sinó que obliga fer passos per intentar que les administracions amb competència assumeixin el problema i busquin la solució el més ràpid possible. Al final de tot plegat t'adones que la distribució competencial no està ben resolta, i sobretot la poca sintonia entre l'administració local, que és qui dona la cara davant dels vilatans, i les administracions que tenen competències, però que ho veuen molt lluny i gens prioritari. 

El nostre país té moltes mancances, i el pitjor de tot és que hi ha uns problemes que han resultat endèmics i que mani qui mani no hi ha manera de trobar-hi solució. És per això que és tan important que l'administració local, la més propera al ciutadà, camini de la mà de la gent, per afrontar conjuntament aquells problemes que no són fruit de la política de partit, sinó elements necessaris per a una bona convivència, sigui quin sigui el partit polític que ho lideri.

Cop d'estat dels magistrats

El dibuixant Miquel Ferreres, que ens ofereix una il·lustració diària a l'ARA, a la secció 'A la contra', és un provocador nat, però a la meva manera de veure-ho, molt oportú i encertat. Avui podíem veure el dibuix que acompanyo en aquest text, i que d'alguna manera explica el què està passant a l'estat espanyol, i que aquests darrers dies també he comentat en aquest blog.

També el periodista Antoni Bassas en parla a la seva columna i és ben cert tot el que hi diu. Realment el govern socialista i el seu partit polític en general, està experimentant allò que estava reservat per a nosaltres els catalans. El desprestigi cap al nostra Parlament, per part de la judicatura espanyola, ara també s'ha traslladat al Congrés de Diputats.

És una vergonya tot el que està passant, on la dreta espanyola, a través dels seus partits polítics, els seus mitjans de comunicació i els seus tribunals de justícia, no té cap mena d'escrúpol a l'hora de demostrar que és parcial, interessada i decididament bel·licosa, per evitar que la democràcia del nostre país tingui un respir.

No ho desitjo a ningú, i per tant tampoc m'agrada el que està passant al Congrés de Diputats, però d'alguna manera serveix per demostrar que la democràcia al nostre país està en perill, i que els catalans, amb més o menys raó, ens queixem amb arguments que se sustenten.

Probablement ens hem equivocat en moltes coses, però el que està clar és que des de sempre hem tingut una pressió molt forta perquè no aixequem el cap. Ens han buidat la caixa, no ens estimen, però no ens deixen marxar perquè necessiten els nostres diners.

A diferència d'altres països, on s'ha intentat facilitar les coses, ser amables i fer concessions per fer perdre les ganes d'independitzar-se una part del país, aquí a Espanya han intensificat encara més els greuges, els insults i la repressió, amb l'excusa de la sagrada unitat de la nació. Realment no som res més que uns súbdits sotmesos a la voluntat d'una majoria que ens menysprea, però que farà l'impossible perquè ens mantinguem sota el seu domini pels segles dels segles.

El govern socialista ha de prendre nota de quina és la realitat del país. Ells governen, però ho fan en tant i en quant els permet la dreta, que mai ha deixat de dirigir, directament o indirecta, el destí de la nació.

Reinventar TV3

Vaig llegir l'entrevista al director de TV3, el senyor Sigfrid Gras, al diari ARA, i la veritat que em va decebre una mica. Avui la Mònica Planas, també al diari ARA, no el deixa gaire bé. M'imagino que no és fàcil dirigir en aquests moments una televisió pública, amb els nous reptes, bàsicament per sortir de la televisió tradicional, que ja no convenç. I ha de ser difícil per la pressió política que reben, a part del que puguin dir i expressar els teleespectadors.

Haig de dir que miro molt poc la televisió, però sí que he passat èpoques que era més fidel a la cadena. Suposo que la poca qualitat dels programes que s'emeten també hi ha influït, però no vull donar-los tota la culpa. M'ha deixat d'interessar la televisió i em dedico més a la lectura. Les notícies del dia les pots trobar a qualsevol racó d'Internet i no quedar despenjat.

Pel que es desprèn de l'entrevista esmentada no es genera gaire entusiasme ni es preveu cap gran millora del panorama televisiu català. Estic segur que hi ha bons professionals que hi estan treballant, i que buscaran la manera de mantenir un nivell adequat perquè la televisió no acabi desapareixent de les nostres vides, però segur que ho tenen difícil.

Em fa gràcia quan parlen de limitar la política als espais televisius, quan la política està a tot arreu. Una altra cosa és evitar propaganda gratuïta dels partits polítics, sobretot quan aquests són els que dirigeixen el país. La política en sentit ampli és present en totes les relacions humanes, i és bo reflexionar-hi i poder saber què hi ha de cert en totes les decisions que es prenen i que ens afecten directament.

També és cert que hem viscut uns anys amb un excés de tertúlies que han tingut en el Procés la base de tota la xerrameca. Estem una mica cansats, i s'ha de trobar l'equilibri per deixar de mirar-nos el melic, sense oblidar que no podem viure al marge del que passa al món, el més immediat, però també el més llunyà.

La tria dels tertulians també ha estat una llosa que ha afectat la credibilitat de la televisió. Segurament no s'ha escollit els millors, prioritzant els amics i els més accessibles. Entenc que no és fàcil trobar el posicionament idoni per no ser rebutjat pels més fidels seguidors, obrint les portes a aquelles veus que són més crítiques, però que poden aportar una visió des de fora que ens ha d'enriquir a tots plegats.

Estic convençut que difícilment tornaré a mirar la televisió amb la freqüència que ho havia fet anys enrere, però sí que m'agradaria poder descobrir una televisió que m'aportés més coneixements, més opinions diverses, sense oblidar la gran tasca que la televisió catalana ha fet per fomentar la nostra llengua i la nostra cultura. Ha estat el contrapès a la repressió que ens ha vingut de fora, i d'un sector intern de pensament anticatalà.

Què passa amb Consum estratègic?

El web de l'ANC on es presentava la campanya de boicot a les empreses de l'IBEX ha estat tancat per instàncies del Jutjat mercantil número 11 de Barcelona, arran de la denúncia presentada per Foment del Treball Nacional, que presideix el senyor Josep Sánchez Llibre. Des d'Octuvre se'n fan ressò per ajudar a difondre tot el muntatge que ha servit per deixar fora de joc la campanya de l'ANC.

La campanya d'ANC pretenia animar els catalans a desvincular-se d'una sèrie d'empreses que havien col·laborat amb la repressió contra l'1 d'octubre. La idea era que deixéssim de treballar amb aquestes empreses i en contractessin d'altres més afins als nostres interessos com a poble lliure.

Al marge de tot l'entremat que explica Octuvre, i que n'hi ha per llogar-hi cadires, hi ha el tema de la llibertat d'expressió que una vegada més es posa en dubte. Considero que el cas que es fa a Foment del Treball és interessat i que no s'ajusta a dret. Entenc la demanda de Foment del Treball que defensa els interessos dels seus associats, però no comparteixo la resolució del jutge quan ordena tancar el web de l'ANC.

Crec que tinc tot el dret a manifestar-me públicament contra unes empreses o si més no aconsellar la contractació d'unes altres empreses que em mereixen més confiança o m'hi senti més identificat. Desconec el contingut de la campanya de l'ANC, i per tant no puc entrar en detall a discutir la seva idoneïtat, però si és el que explica Octuvre en el seu vídeo, entenc que la campanya hauria de ser respectada i que la gent que ho vulgui, en faci el cas que consideri més apropiat.

El més important de tot plegat és fer veure a la gent que hem d'intentar ser el més coherents possibles, i no decidir a la lleugera, sinó procurar prendre les decisions d'una manera raonada i lògica d'acord amb la nostra manera de pensar. I està bé que hi hagi qui t'ajudi a fer aquesta reflexió. De la mateixa manera que evito entrar en un restaurant si no hi ha la carta en català, també m'agrada escollir l'empresa elèctrica, de gas o telèfon que considero que respecta millor la meva manera de ser i pensar.

Hem d'exigir poder-nos expressar lliurement sense cap tipus de pressió ni amenaça. No sé si el senyor Sánchez Llibre pensava el mateix que ara, quan s'asseia en un escó del Parlament català per Unió Democràtica de Catalunya. Estic segur que els fundadors del partit ara estarien més a prop de les tesis de l'ANC, en quant a aquesta campanya, que no pas en les del Foment del Treball del senyor Sánchez Llibre.

Fàcilment tractem tothom de corrupte

Els casos de corrupció que han sovintejat al món de la política ha fet que la credibilitat i confiança vers tots els nostres polítics s'hagi desprestigiat fins al punt de posar tots els polítics al mateix sac, i això no és just. Els corruptes, que n'hi ha molts, són una minoria dins del món de la política i han fet molt mal a les persones que, de manera honesta i amb esperit de servei, han optat per presentar-se en alguna candidatura per governar, ja sigui un poble o ciutat, o la nostra comunitat autònoma, el nostre país.

Fa molta ràbia observar que davant de qualsevol notícia sempre hi trobem els comentaris de torn, de manera gratuïta i sense cap base que ho pugui justificar, acusant els polítics de lladres, d'embutxacar-se diners i afavorir els amics i familiars. És per això que la responsabilitat dels polítics és molt gran, per evitar precisament que la gent caigui en el parany i la facilitat d'acusar tothom de corrupte.

Per la meva experiència, també professional, he conegut molts polítics, i haig de dir que m'he trobat amb gent molt honrada que ha decidit dedicar part del seu lleure a la vida pública, a intentar millorar la vila o la ciutat, a vegades cometent errors, però també molts encerts, i no sempre se'ls hi ha reconegut. 

Crec en la crítica i el seguiment que la ciutadania fa de la gestió pública, pel fet que es gestionen els recursos de tots i per tant s'ha de fer de manera eficient i honrada, però rebutjo les acusacions infundades, només perquè sembla que criticar els polítics és molt fàcil i està de moda. Tant de bo hi hagués més gent que optés per presentar-se a les eleccions, i tant de bo que fossin persones preparades, amb iniciativa i empenta per liderar els projectes. Hi ha massa gent que es queda a casa, potser per evitar ser insultat sense cap motiu, només pel fet de convertir-se en una persona pública.

Fa pocs dies em manifestava sobre el cas de la presidenta del Parlament de Catalunya, la senyora Laura Borràs, i intentava explicar que una cosa era actuar segons les normes i l'altra ser acusada per la ideologia que una pugui tenir. Calia diferenciar una cosa de l'altra i comentava que probablement altres persones, que han fet coses pitjors que fraccionar contractes per evitar els concursos públics, no hauran patit l'assetjament i pressió que està patint Laura Borràs per ser qui és. Si es confirma que va fraccionar els contractes per poder-los atorgar directament a un amic seu, caldrà exigir-li responsabilitats per una actuació incorrecta. La qüestió de la presumpció d'innocència és un altre tema prou delicat, i que a casa nostra gairebé no existeix. Tenim prou casos de gent que se l'ha jutjat des dels mitjans de comunicació i des del carrer, i al final han estat declarats innocents, però el mal ja està fet.

M'agradaria, doncs, que tothom exigís als nostres polítics una conducta honesta i eficient, però no es deixés portar per la massa que crida i insulta sense cap tipus de base per poder-ho fer, sense tenir cap element que realment ho justifiqui. Embrutar costa molt poc, però després la neteja és molt difícil de fer perquè no quedi rastre d'allò que realment no ha existit mai.

La pressió dels expresidents

Estem molt acostumats a les intervencions dels expresidents espanyols, sempre amb la intenció d'influir sobre la política actual, quan no els agrada o bé quan se senten interpel·lats. Els expresidents que més vegades han sortit a les pàgines dels diaris són el popular Aznar i el socialista Felipe González. De fet, malgrat hi poguessin haver diferències ideològiques, coincideixen totalment en la seva crítica cap a polítics actuals, sempre en defensa de la seva manera d'obrar i intentant amagar allò que els podria fer passar per culpables del seu passat.

Avui ho llegíem arran dels tràmits que s'estan duent a terme per a l'aprovació de la llei de la memòria democràtica. Aznar s'escuda en el pacte del PSOE amb els que ell titlla de terroristes i que consideren que no tenen cap tipus de legitimitat democràtica, i que és una vergonya que puguin influir i permetre l'aprovació d'una llei. Per la seva banda, Felipe González, que afirma no haver-se llegit el text, però que no li sona bé, tem la repercussió que l'aprovació de la llei pugui tenir sobre el GAL.

És comprensible que els expresidents segueixin la política i puguin estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen. La seva experiència els avala, però no els allibera de les responsabilitats que varen tenir en el seu moment. Si alguna cosa no varen fer bé, han d'acceptar que algú els demani comptes, o simplement es busqui la manera de descobrir tota la veritat.

Quan hem parlat dels socialistes, sempre hem escoltat les referències als seus barons i l'opinió que donaven a qualsevol presa de decisió dels representants de torn. Era una manera de pressionar sobre els seus successors perquè no es desviessin gaire de la línia que ells havien marcat. Eren, o són, personatges històrics o bé relegats a unes autonomies que només es justifiquen per la voluntat d'aigualir les nacions  històriques, integrants de l'estat espanyol.

Pedro Sánchez, a diferència de Rodríguez Zapatero, ha aguantat força la pressió rebuda per Felipe González i els seus afins, però no sabem què passarà més endavant, sobretot tenint en compte que es troba en uns moments difícils i amb el perill de perdre la majoria que li ha permès governar durant aquesta legislatura. El que pugui dir l'expresident Aznar no el preocupa gaire, però de ben segur que les paraules de Felipe González tenen més força, sinó per a ell directament, sí per a les persones que estan al seu costat i que potser no tenen tanta resistència a la pressió exercida per un ex que es resisteix a callar i deixar fer.

Desmentir allò que s'ha afirmat sense proves

Arran del cas de Tamara Carrasco, que va ser titllada de terrorista i jutjada com a tal, i que ha acabat absolta després de quatre anys de mal viure, penso que seria important que d'alguna manera es pogués regular la informació que arriba a la gent i procurar reduir la seva manipulació.

La llibertat de premsa és bàsica per a l'exercici de la democràcia a un país, i la prova és que els mitjans de comunicació en països autoritaris i dictadures són reprimits i fins i tot prohibits, si no van a favor de qui ostenta el poder. Acceptada la necessitat d'una premsa lliure, caldria analitzar què passa en realitat en molts països on hi ha un sistema democràtic vigent. A ningú li sorprèn la idea que la premsa ha esdevingut un poder important, i que no sempre se'n fa un bon ús.

Quan estudiàvem ens parlaven dels tres poders independents que cohabitaven en un sistema democràtic, com són el judicial, l'executiu i el legislatiu, però al llarg del temps hem constatat que aquests no són únics, i que el capital i la premsa s'han col·locat a la seva altura. La regulació dels tres primers poders està més o menys controlada, amb les mancances que experimentem a Espanya, sobretot pel que fa a la seva independència i objectivitat, però el descontrol és total quant al capital i la premsa.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en l'eina de repressió i manipulació més important en democràcies poc consolidades, on el poder ocult és capaç de fer creure allò que convé a una minoria. No estem parlant de situacions com per exemple Rússia, on els mitjans de comunicació estan obligats a dir allò que el Kremlin imposa, sinó de situacions més dissimulades on la premsa està sota la influència d'uns partits polítics o ideologies que prediquen segons els seus interessos.

Catalunya pateix des de fa molts anys la guerra declarada dels mitjans de comunicació espanyols, a les ordres del nacionalisme espanyol, garant de la sagrada unitat de la Pàtria. És per això que aquests anys de repressió contra el Procés, com a sistema de venjança per l'atreviment dels independentistes catalans, l'atac de la premsa espanyola ha estat constant i letal. 

Quan fins i tot els tribunals de justícia han estat incapaços de trobar cap culpa a l'activista Tamara Carrasco, la premsa ha estat incapaç de reconèixer que tota l'acusació que varen reproduir al començament del procés ha estat injusta, i no han fet l'exercici de demanar disculpes, o com a mínim publicar la innocència de l'acusada, amb la mateixa intensitat amb què se la va acusar. Ja que el codi deontològic es practica poc, algun sistema o altre d'obligatorietat de publicar desgreuges s'hauria de regular. El descrèdit és molt fàcil de practicar, però el reconeixement de culpa i error brilla per la seva absència.