Rebel·lió armada a Rússia?

Notícies que ens arriben de Rússia parlen d'una possible rebel·lió armada per part del grup Wagner, contra les forces armades del president Putin. És això cert? La preocupació que sembla expressar el president rus és real? Es tracta d'una estratègia per desestabilitzar encara més la zona i fer agafar falses confiances als ucraïnesos?

Suposo que no trigarem a conèixer la veritat, encara que no el fons de tot plegat, però sí al menys poder saber si realment el grup que dirigeix el ciutadà rus Ievgueni Prigojin està de camí de Moscou per fer fora el president Putin, o és un engany.

Està molt clar que el problema rus l'han de solucionar ells mateixos i no pas des de fora. Els equilibris que fa anys està trampejant el president Putin són cada vegada més inestables, però ni la OTAN ni els diferents estats occidentals poden fer res per acabar amb la situació russa originada per la invasió a Ucraïna.

No conec les interioritats del país, ni la capacitat que té l'oposició al règim rus de Putin per plantar-li cara amb èxit, però la història ens dona pautes i ens ajuda a entendre que tard o d'hora les autocràcies exploten i sorgeixen els canvis, no sempre per a millor, però en tot cas per deixar a l'estacada els dictadors que s'han apropiat del poder a la força. 

La pregunta que ens fem avui és si ha arribat l'hora i si li queden poques setmanes al president Putin per continuar liderant un país cada vegada més desestabilitzat. Deien que li amagaven la veritat i que no era conscient de les seves febleses. El cas és que difícilment es podia imaginar que la invasió a Ucraïna seria tan desastrosa per a l'exèrcit rus. I quan s'ha fet el pas endavant, tirar enrere és molt difícil, sobretot quan tot se sustenta en la força bruta, sense més raons que la voluntat de dominar l'entorn, amagant les debilitats i mancances pròpies.

Seguiré els esdeveniments per conèixer de fonts serioses i documentades què està passant i si podem esperar un alto al foc a la zona perquè els soferts habitants recuperin la pau, que fa més d'un any varen veure atacada per un insensat massa poderós com per dissoldre's amb poc temps. Ha arribat l'hora?

No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

La venjança del Tribunal Suprem

Una vegada més s'ha comprovat que el Tribunal Suprem més que impartir justícia el que ha fet ha sigut venjar-se dels presos polítics i voler escarmentar-los perquè no hi hagi ningú més que se li acudeixi fer el mateix. Ni la presó condicional, ni la sentència ferma, ni ara la supressió del tercer grau tenen justificació, sobretot pel que fa als dos jordis, que lideraren una manifestació que en cap cas va ser violent, i que en situació normal no haurien ni d'haver estat jutjats.

Resolucions com la d'avui el Tribunal Suprem són les que ens fan dubtar de la seva imparcialitat i de la pròpia justícia que s'imparteix al nostre país. Avui mateix podíem llegir com Amnistia Internacional considera injust l'empresonament dels dos jordis, o com el Tribunal de la Unió Europea recordava la immunitat d'Oriol Junqueras al Tribunal Suprem.

Sap greu que haguem d'estar dubtant de les decisions dels membres d'un tribunal de justícia, i que provoquin l'enfrontament polític i social entre qui està a favor de la independència i qui no. Perquè una cosa és jutjar uns fets i una altra unes idees. No és el mateix rebel·lar-se amb violència per aconseguir uns objectius, que manifestar-se contra una situació concreta demanant poder exercir el dret a vot, demanar un referèndum per saber què vol la majoria de la població.

No voler entendre les diferències entre una cosa i l'altra és no acceptar la democràcia ni la sobirania popular. Poca salut democràtica té un país que tolera millor la manifestació d'uns exmilitars desitjant l'afusellament dels dissidents que no pas la voluntat d'un poble de manifestar lliurement la seva voluntat de votar en referèndum el seu futur.

 

És la política qui ha de resoldre el nostre futur

L'absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos d'Esquadra fa arribar a la conclusió a molts que la policia catalana i, sobretot, la seva manera d'actuar s'ha salvat de l'atac que va rebre, en bona part de la policia estatal. Es va poder observar una conxorxa de la policia estatal amb l'aparell de l'Estat per acusar els Mossos de rebel·lió i sedició. La sentència de l'Audiència Nacional fa que es recuperi el prestigi que s'havia atacat i reforci una manera diferent d'actuar de la nostra policia.

El cert és que els Mossos s'han trobat, durant aquests anys, desemparats de tothom. Acusats per la resta d'Espanya de formar part de la conspiració de rebel·lió, i acusats pels independentistes més radicals, per no permetre els aldarulls contra la repressió de l'Estat. El bon fer del major Trapero, i m'imagino que el bon assessorament rebut per la seva advocadessa, l'han ajudat a esperar la sentència amb molta elegància i criteri.

Tant si el major recupera el càrrec com no, la policia catalana sí que haurà de recuperar el prestigi que havia tingut des de l'inici, quan Catalunya va poder crear novament la seva pròpia policia. Li caldrà recuperar el respecte, però també la confiança. Hem de ser capaços de diferenciar què volem amb què ha de fer complir la policia del nostre país, i això no és fàcil.

Trapero ha defensat en tot moment la seva manera de pensar i obrar, respectant la llei vigent, i actuant, quan ha calgut, de policia judicial. Això no ha agradat a tothom, però no podem tancar els ulls a la realitat. Si no ens agrada que es posi tot en mans de la justícia, tampoc hem de voler que sigui la policia qui hagi de prendre les decisions. Hem de tornar a la política, i que sigui a través d'ella que es configuri el futur del nostre país. Siguem honestos i no fem trampes al solitari.

Bèlgica denega l'extradició de Lluís Puig

Avui hem conegut la decisió del jutjat de primera instància de Brussel·les sobre l'extradició de qui fou conseller de cultura, en Lluís Puig. Aquesta nova negativa a l'extradició sol·licitada per l'Estat espanyol, és una patacada més en el seu currículum, encara que la poden recórrer.

Veurem què en diuen les persones que hi entenen, però penso que la raó que donen, que no es fixa en tant en el motiu perquè se'l vol extradir, sinó per la forma que s'ha sol·licitat, és una clatellada a l'aparell de l'Estat. Que t'hagin de dir que no correspon al Tribunal Suprem presentar la sol·licitud d'extradició, és gros. Ja no sabem ni com s'han de fer les coses.

I jo em pregunto si tampoc és el Tribunal Suprem qui l'ha de jutjar. Si no és persona aforada, entenc que no li pertoca al Suprem. M'ho expliqueu?

El desprestigi del Poder Judicial espanyol és cada vegada més gran, però tenen la pell molt adobada i el que els interessa és jutjar els independentistes, i no pararan fins que ho puguin aconseguir, encara que sigui fent el ridícul dia sí i dia també.

Si no he llegit malament la notícia, a l'exconseller Puig només el volen jutjar per malversació, i per tant res a veure amb rebel·lió o sedició. No sé si en el seu cas hi ha pena de presó, o si només hi pot haver inhabilitació. Ho dic per allò de deslliurar-se de la reclusió.

La Fiscalia espanyola ja ha avançat que recorrerà la decisió judicial i per tant a veure si continua el sainet i quina és la decisió final de tot plegat. Sigui quina sigui, però, el cas és que s'han de mantenir a l'exili, i això no és fàcil. Entretant aquí, els nostres governants sembla que estiguin adormits a veure-les venir. No se'ls està fent cap favor.

Trapero, desobedient

Tot sembla indicar que finalment el veredicte serà de desobediència i no de sedició com es pretenia, una vegada descartada la rebel·lió. La defensa continua lluitant per l'absolució, que seria el desitjable i molt probablement el més just. La Fiscalia quan va veure que el delicte de sedició perillava, es va agafar amb la desobediència per evitar l'absolució.

Avui s'haurà vist per sentència i caldrà esperar els mesos que consideri necessaris l'Audiència Nacional per donar-la a conèixer. Després de la pausa pel COVID-19 estaria bé que no s'allargués més del compte. Trobo que la justícia és massa lenta, sobretot quan penses que tot està molt cuinat.

Tal com comentava ahir, aquest país, amb les institucions judicials que té i com funcionen, difícilment podrà situar-se en l'òrbita dels països democràtics del nostre voltant. La pressió que es té és casposa i s'arrossega des de l'època de la dictadura, i això fa que no es pugui avançar democràticament.

Un element que és preocupant és el bloqueig que els tribunals espanyols exerceixen per poder acudir als tribunals europeus. Crec que quan queda tan clar que el retard amb les sentències és premeditat, hi hauria d'haver una excepcionalitat perquè s'hi pogués acudir sense haver d'esperar la sentència. Quan hi ha mala fe no pot ser obligat respectar els terminis. Tenen la paella pel mànec i és un frau a la democràcia.

De rebel·lió a desobediència

Les darreres informacions que tenim sobre el judici al major Trapero i altres càrrecs són que l'acusació ja no seria de rebel·lió, sinó que podria acabar sent de desobediència, la qual cosa no comporta presó. Tot fa pensar que els arguments per declarar-los rebels han desaparegut, no són consistents, però està clar que no els poden deixar sense càstig, encara que seria el més just.

L'estat espanyol no podria aguantar tanta vergonya en haver de reconèixer que els Mossos d'Esquadra varen actuar correctament i que per tant als seus caps no se'ls pot acusar de res. Una cosa o altra hi han de trobar per justificar tot aquest judici i totes les acusacions i insults rebuts.

Crec que hauríem de reaccionar demanant l'anul·lació del judici per no haver-hi causa, i no permetre que se'ls acusi de desobedients, quan això no és cert. Els mals moments que han passat des de llavors no els hi estalvia ningú, i tot per un orgull quixotesc dels membres de l'Estat espanyol, ja sigui del món polític com el judicial.

Sempre hem cregut en el bon fer de la policia catalana, que com tot tenen els seus errors i és criticable, i que al final de tota aquesta moguda ens ho acabaran de certificar. La llàstima serà que trobaran qualsevol excusa per acusar-los de qualsevol cosa per no quedar en evidència. L'estat espanyol continua corrupte, venjatiu i insensible. No és estrany que molts vulguin tallar qualsevol dependència.

Reforma penal perquè toca o per necessitat?

La reforma penal que estudia el govern del PSOE i Podemos és per afavorir els presos polítics i rebaixar-ne les penes o bé estan convençuts que està antiquada i li cal una reforma? La dreta, que ja li està bé com està, ho veu clarament com una amnistia encoberta. Una manera de deixar lliures els polítics condemnats i empresonats.

Amb tot el que hem après aquests mesos, s'ha vist que el delicte de sedició no s'adequa a la realitat actual, sinó que és un delicte caduc, diuen medieval, i que s'ha fet servir quan no s'ha pogut parlar més de rebel·lió. L'han utilitzat amb les penes més severes possibles. Aquesta utilització de la justícia per fer allò que volen, i venjar-se de qui va ser capaç d'amagar les urnes, és el que desautoritza el Poder judicial i posa en dubte la seva imparcialitat.

La majoria absoluta de què pot disposar el PSOE amb el concurs de Podemos i ERC, pot quedar en no-res davant la força del Tribunal Constitucional, que és majoritàriament conservador i que no permetrà que ningú posi en dubte la seva força i li colin una amnistia de trascantó.

És per tot això que tinc molt poca confiança en les rebaixes d'aquesta anunciada reforma penal, i dels beneficis que en puguin treure els nostres presos polítics. Caldrà molta valentia per part del PSOE, que té contraris a dins mateix, i haver de necessitar els vots d'ERC per continuar al capdavant del govern espanyol. És per això que ERC hi té un paper clau que ha de treballar amb intel·ligència, i per altra banda ens convé que JxCat no ho esgarriï, que no seria la primera vegada.

El president Torra a la corda fluixa

Des del començament ha quedat demostrat que les relacions entre les institucions catalanes i les de l'Estat han deixat de banda principis i ètica i s'han reduït a un estira i arronsa amb ganes de deixar en evidència l'altre. Davant d'aquesta situació s'ha de ser molt il·lús per no adonar-se que l'Estat té totes les de guanyar. Ho hem vist amb l'acusació de rebel·lió, amb el judici que ja tenia decidides les penes abans de començar, i ara darrerament amb la Junta Electoral i el president Torra, a qui ningú li fa costat. Es pensava que el Tribunal Suprem contradiria la Junta Electoral?

A mi aquests enfrontaments que volen demostrar qui és més xulo, no m'agraden. A nivell personal segur que els perdria i a nivell de país també ha quedat demostrat. Tenim persones a l'exili, d'altres a la presó, uns altres en ple judici, acusats de rebel·lió, i el president a qui li retiren la condició de diputat.

He escoltat per ràdio que el president no llançaria la tovallola i que es mantindria com a diputat i president de la Generalitat. Jo m'he perdut i ja no sé qui té l'última paraula. Entre tants tribunals i grups de magistrats, ja no sé qui lidera el conflicte.

A l'espera de saber com acaba tot això, voldria proposar una reflexió sobre la necessitat d'haver desobeït la Junta Electoral quan li va exigir que retirés la pancarta. Ja sé que els símbols són importants, i que defensar l'autoritat del president del govern també, però coneixent com actuen les institucions de l'Estat espanyol, moguts per la venjança i amb els ànims d'arrasar-ho tot, potser hauria estat més intel·ligent retirar la pancarta i al mateix temps atacar per una altra banda. 

Sempre he pensat que en una lluita qui guanya és la persona més intel·ligent i que lidera les estratègies. Caure en els paranys de l'altre no et porta a la victòria.

Es jutja la cúpula dels Mossos d'Esquadra

El fort temporal d'aquests dies a Catalunya ha eclipsat la notícia del judici a la cúpula dels Mossos d'Esquadra, deixant-la en un segon pla. Dilluns varen començar les declaracions del llavors cap dels Mossos, a preguntes de la fiscalia de l'Audiència Nacional, que manté la causa de rebel·lió, malgrat que el Tribunal Suprem la desestimés en el judici als càrrecs polítics catalans.

Les declaracions de Josep Lluís Trapero, en el sentit que es desmarca totalment dels polítics, i considera una barbaritat el que pretenien amb la declaració de la independència unilateralment, segur que farà canviar l'opinió d'alguns que des d'un primer moment es varen posar a la defensa del major dels Mossos.

Sigui una estratègia de la defensa, o una declaració veraç de com pensava Trapero, s'ha de dir que es busca la màxima rebaixa de la pena a imposar, fins al punt de voler demostrar que l'actitud de la policia catalana tenia tot el sentit del món, en la mateixa línia del poder judicial que els donava ordres.

Pel poc que he llegit sobre les declaracions de Trapero, penso que són molt coherents i totalment alienes a les aspiracions de la majoria del Parlament català. Caldrà veure en què acaba tot plegat, perquè penso que el judici està viciat d'entrada, com si la sentència ja fos escrita i ara només es tractés de despistar i passar l'estona.

Desitjo que Trapero se'n surti el millor possible i que no només se li retiri la pena de rebel·lió, sinó també la de sedició. Seria bo anar liquidant el tema amb els menys perjudicis possibles.

Què estaven fent els set CDR detinguts?

Siguem seriosos i no ens deixem portar pels mil motius que tenim per criticar la postura de l'Estat espanyol respecte a Catalunya. Estudiem-ho tot detingudament i a partir d'aquí parlem, critiquem i defensem allò que com a poble independent ens convé.

Necessitem més informació al voltant de la detenció dels set CDR d'aquesta setmana, per després opinar sobre l'encert o no de la seva detenció, per l'encert o no de la seva activitat, que ha motivat la detenció. 

Ens fem un tip de proclamar que l'independentisme que defensem és un independentisme no violent, ho hem demostrat cada any a les manifestacions de l'onze de setembre i sempre que hem sortit al carrer. També hem observat que després de les grans manifestacions hi ha hagut alguna picabaralla que algú pot considerar violència, sobretot quan l'Estat espanyol considera rebel·lió i empresona Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.

Què estaven fent els set CDR detinguts que estiguessin sent observats des de feia un any? Realment volien utilitzar material explosiu? Segur que no tenien l'organització com per comparar-los amb ETA, però volien d'alguna manera fer creure que hi havia terrorisme al darrere?

Desconec si estan nets de culpa i si tot això és un muntatge per empresonar persones més actives dins del moviment independentista, però hem de ser cauts en les nostres accions. Si veritablement volem convèncer que som gent pacífica ho haurem de demostrar. La detenció d'aquests set nois s'haurà d'analitzar a fons, perquè d'entrada ha posat en dubte el nostre pacifisme, i això s'utilitza en contra dels ideals i proclames d'una Catalunya independent. 

El passat d'alguns testimonis dels fiscals

Em serveixo de la premsa perquè moltes coses o bé les ignorava o ja no ho recordava. Aquest és el cas del testimoni en el judici sobre el procés sobiranista de qui fou cap de la Policia Nacional a Catalunya durant els fets de 2017, el senyor Sebastián Trapote, o també del coordinador de tota l'operació policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos.

El primer sembla ser que se'l va acusar de la mort d'un detingut per un tret a l'esquena l'any 1974. Com passava llavors, i ara no han canviat tant les coses, el cas es va arxivar i va poder continuar la seva carrera policial. Pel que fa al coronel, se'l relaciona amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, quan es va presentar de voluntari amb els colpistes.

És cert que tothom té un passat i les persones tenim el dret de poder rectificar en aquelles coses que hem fallat. Passa, però, que hi ha circumstàncies curioses que lliguen massa i algunes són sorprenents, com ara que un coronel aboni les tesis de la fiscalia per acusar de rebel·lió a uns polítics catalans, quan ell té a la motxilla el passat lligat amb l'intent real de cop d'estat de Tejero.

Cadascú que en tregui les seves conclusions, però de tot plegat arribes a pensar que existeix tota una trama molt ben desenvolupada, amb uns personatges molt concrets que sempre estan a punt per donar la mà a polítics corruptes, al poder del diner i de la política. Sempre contra el poble, en aquest moments parlaríem dels catalans sobiranistes, però en alguna altra ocasió serà contra la base del poble espanyol. No són només els que escollim cada quatre anys els que ens perjudiquen, sinó que hi ha tota una trama que domina l'Estat sigui qui sigui el partit en el govern.

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.

Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.

De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 

De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

Tothom es treu les puces de sobre

Aquesta és la impressió que tens si segueixes les diferents declaracions dels testimonis obligats a testificar en el judici pels fets del 20 de setembre de 2017 i l'1 d'octubre. Resultarà que el culpable de tot serà el conserge de la Moncloa. Ni el president del govern, ni la vicepresidenta, ni el ministre d'interior, durant els fets, es fan responsables de les càrregues policials de l'1 d'octubre de 2017. Unes càrregues que han intentat amagar, justificar i quan les han vist per televisió les han considerat "fake news", que està de moda. No han estat ells sols, sinó que l'actual ministre d'exteriors, el socialista que tan ens estima, també s'ha dedicat a escampar-ho arreu, sense adonar-se que la gent no és tonta.

El sainet d'aquest judici té un to amarg, la presó preventiva dels polítics catalans, i l'amenaça d'una sentència injusta. Si no fos això, ens partiríem de riure, perquè acostuma a fer gràcia veure com cauen en el ridícul més sever, aquells que van de prepotents per la vida.

Esperem que el procés vagi ràpid, sense que deixin d'aflorar les mentides de tots aquests mesos, i que quedi vist per sentència ben aviat. Com diem molts, la sentència no podrà ser mai de rebel·lió ni sedició, sinó en tot cas de desobediència. Al meu entendre les penes haurien de ser molt menors que les que hauria de suportar l'expresident M. Rajoy, per la corrupció en què va viure i dirigir el país.

Desconcertat amb les decisions judicials a Espanya

Ja m'hi he referit altres vegades i ho repeteixo novament, que els meus coneixements en dret penal són molt escassos i m'haig de refiar del que llegeixo al respecte. Crec que tenim uns llicenciats molt competents que il·lustren tot el que està passant en els judicis paral·lels d'aquests dies, per a diferents causes. Dit això tinc ganes de comentar la meva sorpresa amb la decisió del magistrat que presideix el judici al senyor Sandro Rosell. 

Desconec el fons de l'acusació i per això no hi puc entrar, però em sorprèn com una persona pot estar tancada provisionalment més de dos anys, i a les poques hores d'iniciar el judici, amb unes breus declaracions, el jutge li doni llibertat provisional a l'espera de la sentència, que pot ser condemnatòria o no.

És normal passar dos anys a la presó en situació preventiva? És lògic que després de dos anys se li doni la llibertat provisional? Qui ho ha fet i malament? o tot és correcte? No s'hauria d'indemnitzar a aquesta persona, pels dos anys pres, encara que després la sentència el condemni?

Paral·lelament a aquest cas hi ha el macro judici del 20 de setembre de 2017. El fet que l'acusació fos de rebel·lió se'ls està jutjant al Tribunal Suprem i han estat més d'un any a la presó preventiva. Si queda tan clar des d'ara que la rebel·lió no ha existit, no se'ls hauria d'alliberar provisionalment, a l'espera de la sentència? Quins són els criteris? Al final, si es confirma que no hi ha rebel·lió, se'ls haurà d'indemnitzar?

Si a tot això hi barreges que des del primer dia les acusacions han estat presidides per l'ànim de la venjança i que la instrucció del jutge Llarena ha estat manipulada per poder-los escarmentar,  a quina conclusió podem arribar? Quin concepte de la Justícia a Espanya podem tenir?

És així com al final només se t'acut reclamar dignitat i llibertat als presos polítics.

En absència de delicte de rebel·lió qui en pagarà les conseqüències?

Pels comentaris que llegeixo de com està anant el judici, semblaria que cada vegada hi ha menys arguments per mantenir l'acusació de rebel·lió, per la qual nou polítics han estat empresonats més d'un any, de manera preventiva. Injustícia!

Al marge d'anècdotes que farien gràcia si no fos el cas que tractem i les conseqüències que ja ha tingut per als presos polítics, resulta curiós que en més d'una ocasió algú quedi sorprès de la capacitat intel·lectual i moral dels acusats, com si es donés per suposat que això és molt difícil de trobar entre la classe política. De fet, tenim prou exemples de la baixa categoria de molts polítics, i un de molt evident serien els diputats i diputades de C's al Parlament de Catalunya. El seu nivell ètic i humà és baixíssim, no tan sols indigne per ocupar uns escons al Parlament, sinó fins i tot de formar part de la societat. 

En aquest mateix sac hi podríem col·locar el rei d'Espanya. Explica de sobres l'interès de molts per restablir la república i fins i tot a molts monàrquics els avergonyeix. No es pot anar donant lliçons de dret i democràcia quan vius en un Estat que et protegeix per sobre de qualsevol delicte que puguis haver comès, que les teves declaracions en ple judici són una intromissió al procés judicial, sense que en rebis cap conseqüència.

A vegades, repassant la història, em sorprenia com la classe popular podia aguantar tant menyspreu dels poderosos de torn, i d'una manera simplista m'ho explicava perquè estàvem parlant d'altres èpoques, en un món molt més endarrerit. Em fa vergonya reconèixer el meu error, quan en ple segle XXI els ciutadans de l'Estat espanyol tenim un Felip VI com a monarca. Santa innocència! 

Els nostres presos polítics, fins i tot aconseguint l'absolució hauran sofert un càstig imperdonable, que ningú se'n farà responsable. Això és el més trist i injust.

Pendents del judici

És força lògic, després dels esdeveniments dels dos darrers anys, que Catalunya estigui molt pendent del judici als presos polítics. El resultat o veredicte final condicionarà el futur del país i també de l'Estat. No ens podem perdre detalls de tot el que passa dia rere dia, sobretot davant la certesa que els jutges tenen tots el números per no actuar de manera imparcial. Han passat massa coses com per imaginar-nos que els jutges no estan condicionats per decretar una sentència condemnatòria. Només el control que es pugui fer des d'Europa podrà dissimular la seva actitud, i no ho podran fer de manera barroera, com és el seu estil, sinó que s'hi hauran d'esmerçar.

El principal problema que tenen els jutges és el punt de partida, amb uns polítics a l'exili que no han pogut extradir perquè no s'ha acceptat els delictes de rebel·lió i sedició. Resultarà molt complicat, això espero, que puguin acusar els polítics jutjats d'aquests dos delictes i defensar-ho als ulls d'Europa. L'acusació ha de poder demostrar que Europa s'equivoca i que ells tenen raó quan han considerat que els actes del darrer trimestre de 2017 varen ser uns actes clarament de rebel·lió i sedició.

Paral·lelament ens anuncien eleccions generals el mes d'abril. Si això es confirma, la campanya electoral coincidirà en el temps amb el judici, la qual cosa no hi ha cap mena de dubte que tindrà una repercussió directa. Els dos esdeveniments tindran una influència mútua que els pot condicionar i provocar, en el cas del judici, que no siguin les millors condicions per aconseguir un judici just.

Primer dia del judici a la democràcia

Si des de fa mesos no fem més que parlar dels presos polítics i els jutges del Tribunal Suprem, avui més que mai agafa protagonisme per ser l'inici d'un judici que per a molts ja té la sentència escrita i per a d'altres s'espera que sigui un càstig a la insolència d'uns independentistes que es varen saltar les normes escrites, amb la intenció de trencar amb Espanya, la santa unió espanyola.

Tindrem dies per anar parlant de tot el que passa al Tribunal Suprem. Els vespres els mitjans d'informació ens faran el resum del dia, i ens adonarem de les diferents interpretacions que s'oferiran en funció de la ideologia de cada mitjà.

És molt poca la confiança que dipositem en els jutges encarregats de decidir la culpabilitat o no dels acusats, i en tot cas l'única incògnita que tenim és la de saber com actuaran tenint en compte els observadors internacionals i el recorregut europeu de l'acusació de rebel·lió i sedició. Ens trobem davant del dubte de si els jutges seguiran el seu tarannà espanyolista de creure's que són els millors del món i els únics que tenen la raó, o bé tindran en compte l'opinió d'Europa sobre la idoneïtat de les acusacions de rebel·lió i sedició.

La defensa, que no penso que hi confiï gaire, haurà de fer un esforç per intentar convèncer els magistrats que els arguments de l'acusació no se sostenen, o si més no, que els observadors internacionals se n'adonin de la parcialitat dels jutges. 

Tal com han manifestat els nostres polítics empresonats, tenen molta confiança en la repercussió del judici, molta més que en el veredicte que n'obtindran.

Per un any nou de pau, justícia i llibertat!

Hem girat pàgina i hem deixat enrere l'any 2018, però nosaltres som víctimes del 2017 i encara no podem veure com podrà acabar tot plegat. Durant més d'un any uns i altres hem estat incapaços de resoldre els nostres problemes i només ens hem dedicat a culpar els altres de tots els mals, amb més o menys fanatisme. Per cert, llegiu l'article de Josep Ramoneda al diari ARA. Ens retrata.

Començarà un judici empastifat, que no hauria d'haver-se generat, però que la situació malaltissa de la democràcia espanyola ha provocat. Un comportament de desobediència a unes lleis que no sempre considerem encertades i encara menys la seva interpretació, s'ha convertit en rebel·lió i sedició, que no té cap sentit ni base jurídica.

Tenim uns polítics presos i uns altres a l'exili per haver posat en marxa allò que una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya els va demanar i ha continuat invocant. Com a pals de paller han rebut un càstig que tard o d'hora en seran exculpats, però massa tard per estalviar-los tant de patiment. 

Desitgem un bon any nou, amb salut i joia, però sobretot amb justícia i llibertat. També llibertat d'expressió per combatre tant injustícia i corrupció, i per sobre de tot demanem que l'amenaça de l'extrema dreta, de la mà de Vox, amb el patrocini i consentiment de PP i C's, no prosperi i que el mes de maig, en les diferents eleccions que se celebraran, no obtinguin els vots necessaris per ser presents en les nostres institucions. Demano especialment que no seguim els mateixos passos del segle passat que va portar al desastre de la Segona Guerra Mundial. No cal ser catastrofistes, però hem de tenir la ment ben clara.

Un Messies de Händel reivindicatiu

Qualsevol activitat és bona per solidaritzar-nos amb els nostres presos polítics i reivindicar la nostra ferma actitud per aconseguir un referèndum pactat i conèixer d'una vegada quantes catalanes i catalans volen la independència de l'Estat espanyol.

La cantada del Messies davant la presó de Lledoners ha estat una curiosa iniciativa que ha tingut un gran resposta. Un exemple de fins on estem disposats a defensar la nostra llibertat i la justícia al nostre país. És molt trist constatar dia rere dia que la Justícia a Espanya està corrompuda i manipulada.

És una llàstima que haguem d'esperar uns quants anys perquè el Tribunal Europeu dictamini que l'actitud del govern i dels tribunals judicials espanyols és injusta i que la raó està a favor dels independentistes, no pas per aconseguir la independència, sinó la celebració d'un referèndum. Una cosa tan simple com aquesta, i que mai ha existit rebel·lió ni sedició, sinó com a molt desobediència a un Tribunal Constitucional corromput i gens imparcial.

Espanya una vegada més ha sacrificat unes persones, de manera injusta, i s'ha valgut de la lentitud de la justícia de veritat, per entretant mantenir suspesos drets fonamentals i presoners innocents. No podem deixar d'exigir justícia, però sense oblidar-nos d'exigir als nostres polítics que governin i caminin amb pas ferm, sense tants dubtes ni declaracions imprudents i innecessàries.