El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

President Torra, dimitiu

Se us veu bona voluntat, però amb això no n'hi ha prou. El càrrec se us fa feixuc i no sabeu què fer ni què dir, per no ficar la pota. Cada vegada que obriu la boca, som bastants els que comencem a tremolar. No formem part dels grups de l'oposició. Us tenim com el nostre president, però no ens agrada el que veiem. A Catalunya falta lideratge polític, i aquest, vos no l'exerciu.

Estem vivint uns mesos molt difícils, que requereixen aptituds per gestionar i governar Catalunya, unes aptituds que no disposeu. Hi ha d'haver més persones capaces d'assumir les regnes del poder polític a Catalunya i no podem estar més temps aturats, perdent drets i oportunitats.

Sou incapaç de presidir un govern sense provocar escletxes i enrabiades. Ja no parlem d'Espanya, sinó de casa nostra. Parleu quan no caldria i no ho feu quan seria necessari. No sou oportú, ni teniu tacte, ni tampoc estratègia. Actueu com si estiguéssiu improvisant en cada moment, i aquest tarannà no és el més idoni ens uns moments com aquests, que estem pendents de si ens prenen el control del govern, que està descontrolat.

Pel bé de Catalunya, de la Catalunya que més de dos milions de catalans la volem forta i lliure, el millor que podríeu fer és dimitir. Us agrairem tota la feina feta, us exculparem dels errors comesos, i us alliberarem d'unes responsabilitats que us van grans. Penseu en el futur del nostre poble, i doneu l'oportunitat a d'altres per liderar el govern del nostre país.

El Segle XXI veu abonat el terreny a l'extrema dreta

Avui moltes mirades estan posades a Holanda amb la por al cos perquè la ultradreta no faci un pas endavant més i ens avergonyeixi de ser europeus. No podem ser simplistes i pensar que només depèn de si queda primer o segon. Sens dubte no desitgem que Holanda tingui un president xenòfob, però el problema ja el tenim ara i des de fa molt temps.

N'hem parlat moltes vegades i la culpa de la situació en què ens trobem, que a cada convocatòria electoral comencem a tremolar pel que pugui passar, només és culpa de no estar fent bé les coses. Els partits polítics que fins ara defensaven amb arguments la lliure circulació de persones i posaven tothom al mateix pla, ara enfosqueixen les seves proclames, cada vegada més properes a l'extrema dreta.

Aquesta actitud poc valenta fa que l'extrema dreta es surti amb la seva encara que no guanyi les eleccions. A Àustria va anar d'un pèl; avui sabrem què passa a Holanda, i ben aviat ens preocuparem per França, on el candidat de la dreta ha estat imputat i el de l'esquerra li comencen a sortir marrons.

Si els partits que fins ara han alternat en el govern dels estats europeus han corromput la política, beneficiant-se de la seva posició de poder, no és estrany que la ciutadania se'ls giri d'esquena. No costa gaire d'imaginar que amb un discurs populista i demagog, l'extrema dreta trobi les portes obertes a liderar el moviment polític i el govern del segle XXI.

La por fa que PP i PSOE critiquin Podemos

El fet que l'aparició d'un partit com Podemos posi tan nerviosos a PP i PSOE és un mal senyal. Qui està convençut de fer bé la feina, no tem la competència, sinó que la respecta i procura treure el millor d'un mateix per superar-la. Quan un té dubtes és quan li fa por tot allò que es belluga.

En lloc de Podemos, el PP hauria de tenir por de tots els seus militants corruptes que van sorgint dia rere dia, i no pas els últims monos del partit, sinó personatges que han ostentat alts càrrecs, com seria el cas de Rodrigo Rato. El PP ha de témer les relliscades dels seus ministres de sanitat, interior, justícia... El PP ha de tremolar en veure l'actitud del seu president davant les dificultats, de com pateix i evita enfrontar-se a la realitat, esperant que les coses caiguin pel seu propi pes.

El PSOE abans d'atacar Podemos el que hauria de fer és construir un veritable discurs de política d'esquerres que va perdre ja fa molts anys i legislatures. Hauria de concentrar totes les energies per convèncer els seus simpatitzants que l'època Zapatero ja ha desaparegut i que estan iniciant una nova etapa del socialisme. Hauria de convèncer que és una alternativa de govern, al costat del poble amb una nova manera de fer política.

Si aquests dos partits polítics fessin bé la feina, no tindrien cap por d'un partit, Podemos, que s'acaba de constituir i ja discuteixen lideratge. Un partit que volia anar de baix a dalt i ara el seu impulsor vol fer i desfer sense competència. Un partit que va sorgir amb molta força en les primeres eleccions que es va presentar, les europees, però que pot acabar com el rosari de l'aurora. Perquè les coses no es fan soles ni surten del no-res, sinó hi ha un treball continu i un esforç per mantenir les formes, però també els continguts. 

Si els dos grans partits espanyols tenen por de Podemos, i per això el critiquen tant, és perquè la seva consciència no està tranquil·la i saben que han enganyat els votants durant molt temps i ara els hi estan exigint canvis i resultats, després de tantes decepcions. La sort que han tingut és que no tenen alternativa i Podemos tampoc ho ha de ser si rectifiquen a temps. Un acció que potser ja és massa tard.

Pels segles, dels segles. Amén

Atenció! Ho ha dit el ministre d'Exteriors, el senyor García-Margallo, i jo he començat a tremolar. Com pot ser que tot un president d'un país que vol ser independent, vulgui posar-lo en perill per la seva obsessió en la independència? Quina frivolitat!

És cert que tothom diu el que millor li sembla per guanyar adeptes. Avui Borrell ens explicava a TV3 que els 16 mil milions que ens promet Mas en una Catalunya independent, es converteixen en poc més de 700 milions, i una despesa a cobrir de més de 13 mil milions d'euros. Tot plegat una ruïna.

El senyor García-Margallo no entén que el que demanem es poder decidir. Si ens deixen decidir, llavors que ens expliquin les conseqüències del sí i del no, però el problema que tenim ara no és si volem la independència o no, sinó que volem votar.

Tot plegat fa una mica de riure, però seria bo que regnés la serietat i no frivolitzéssim tant. A la xarxa social es poden llegir moltes ximpleries, deduccions simplistes i molt fanatisme. Això no és bo. Tan ridícul fa el senyor ministre afirmant coses que no són, perquè el futur no el coneix ningú, i menys quan es tracta de política, on tothom tira l'aigua al seu molí, com aquelles persones que només tenen ulls per una decisió massa important com per prendre-se-la a la lleugera.

Hem d'animar tothom a prendre partit, però sense enganyar, ni fer somiar paradisos idíl·lics. En tot cas la primera fita és aconseguir exercir el nostre dret a decidir.