Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Confiança en els electors gallecs

A la jornada de reflexió de les eleccions gallegues de demà encara hi ha algú que confia en la possibilitat que el PP perdi la majoria absoluta i hi pugui haver un pacte d'esquerres que li prenguin el govern. És una possibilitat, però no està gens clara. La força que té el PP a Galícia, però també a la resta d'Espanya, ho fa complicat. Allà, sembla ser que Vox té poques possibilitats d'entrar, però en tot cas caldria recordar als votants gallecs tot el que està passant a altres comunitats autònomes governades pel pacte PP-Vox.

    Salvant les distàncies, quan veus què passa a Rússia, amb un president assassí, o als EUA, on tot fa pensar que la presidència torni a mans del corrupte Trump, t'adones que el poder dels dirigents és tal, que fa inviable qualsevol intent de democratitzar els països i escollir uns governants que estiguin al servei de la gent i no dels seus interessos personals.

    No he seguit la política gallega, però en tot cas, després de tants anys de govern amb majoria absoluta del PP, de ben segur que li convindria un canvi. Desconec igualment el tarannà de la candidata de BNG, que tot indica que podria ser la nova presidenta, si el PP perd la majoria, però estic segur que el revulsiu que podria significar aniria bé al seu país.

    Tinc molt clar que aquella teoria de com pitjor millor, no funciona. Si funcionés no tindríem els exemples del País València i les Illes Balears. Ambdues comunitats tenen molt present els anteriors governs del PP, i malgrat tot els hi han renovat la confiança. Els catalanoparlants ho pateixen directament per qüestió de llengua i cultura, però no només ells. El mal que poden aplicar uns ignorants, venjatius i autoritaris, com són els dirigents del PP, de la mà de Vox, trigarà molts anys a desaparèixer encara que a les següents eleccions guanyi l'oposició. Fer el bé és una feina feixuga i llarga, en canvi el mal és automàtic i a vegades fins i tot irreversible, o si més no molt complicat de recuperar-se.

    Confiem que els electors gallecs optin pel canvi, encara que només sigui per adonar-se de tot el que s'han perdut durant aquests anys de govern del PP. Que donin confiança a l'alternativa per defensar els seus drets i deixar de dependre del centre, que en definitiva és el que passa quan una comunitat autònoma és governada pel PP o el PSOE.

Viure per sobre del bé i del mal

Boris Johnson i Novak Djokovic són dos exemples de persones que es creuen per sobre del bé i del mal, i que tothom s'ha d'agenollar davant d'ells. No són els únics, ni molt menys, però aquests dies són notícia a la premsa i em serveixen per fer la reflexió del dia.

Massa sovint veiem persones que es creuen diferents a les altres i que se'ls ha de tenir en compte aquesta singularitat, per sobre de les lleis. Un pot estar d'acord o no amb les lleis, i manifestar-ho, però el que no pot pretendre és ser tractat diferent d'un altre, només perquè té nom internacional, ja sigui per ser el primer ministre d'un país, o el tennista número 1 del món.

Avui no sabem encara en què acabarà tot plegat. Uns voldrien que el primer ministre britànic dimitís, i d'altres que el tennista serbi sortís d'Austràlia sense poder competir. Probablement aquesta seria la solució més lògica per a un i altre, atès quines han estat les circumstàncies que els han portat a sortir a la primera pàgina dels diaris. El fet, però, que ho consideri com el més lògic no té res a veure amb el que pugui acabar passant.

Si ambdós casos el país protagonista fos Espanya, sabríem sobradament quina seria la seva resolució. A Espanya no dimiteix ningú, faci el que faci, i les exempcions són a l'ordre del dia. Ahir mateix sentíem el president de la Federació de Futbol, el senyor Luís Manuel Rubiales, justificant un tracte diferenciat als futbolistes espanyols, pel sol fet de formar part de la selecció espanyola.

Boris Johnson ha demostrat sobradament la seva capacitat de fer el que li rota, i sortir-se'n amb la seva. Els conservadors britànics difícilment deixaran dimitir el seu primer ministre, a no ser que tinguin clara la seva substitució. Quant a Austràlia, segur que el seu govern és molt més coherent amb tot el que determina per a la seva població. Només una intervenció judicial pot aconseguir derrotar el govern, i permetre que el jugador serbi participi a la competició.