Polítics que no saben comportar-se

Segons he pogut llegir a la premsa, el senyor Javier Ortega Simth, portaveu de Vox a l'Ajuntament de Madrid, va llençar una ampolla d'aigua buida a un regidor de Mas Madrid. A partir d'aquí han sorgit veus demanant la seva dimissió i crec que, al final, però sense gaire convenciment, s'ha acabat disculpant. Si no ho recordo malament, no fa pas tant temps que un regidor socialista va ser convidat a dimitir, i ho va fer, per haver tocat la cara, per tres vegades, a l'alcalde de Madrid, el senyor José Luis Martínez-Almeida. 

    D'uns representants de la ciutadania a les institucions públiques caldria esperar un comportament més decent. Puc entendre que passin mals moments, i que s'arribin a enfadar, però d'aquí a actuar amb males maneres n'hi ha bon troç, i no haurien de caure en la temptació de demostrar quin tipus són. Sempre s'ha dit que tard o d'hora s'acaben descobrint les vergonyes més amagades de les persones.

    Hi ha polítics barroers, que escridassen a tort i a dret, sense que els caigui la cara de vergonya. N'hi ha que ho reconeixen, però s'excusen en la seva manera de ser i obrar. Crec que els càrrecs públics haurien de ser més curosos amb el seu comportament, si no volem que la societat es vagi degradant. Llavors ens queixem dels comportaments incívics, i no ens adonem de com actuem davant d'allò que potser no ens ve de gust, aquelles crítiques que no acabem d'encaixar.

    Si no evitem situacions d'irritació, o fins i tot agressió, com seria el cas del regidor madrileny, tant en la política com en qualsevol altre entorn on ens movem, aconseguirem que la nostra societat sigui una olla de grills, que ens belluguem entremig de baralles, insults i males cares, provocant una convivència difícil i desagradable. Si una persona és incapaç de moderar-se i respectar els altres, probablement el que ha de fer és retirar-se, per més eficaç que sigui en la seva feina. Segur que trobarem persones amables i educades que la podran substituir, i tots plegats hi sortirem guanyant.

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

Oriol Mitjà, desconcertant

No hi ha dia que no llegim alguna notícia relacionada amb el jove metge Oriol Mitjà, que ens resulta desconcertant. Si més no se'l pot considerar molt atrevit perquè no hi ha dia que no critiqui algun govern. S'ha ficat amb el govern estatal, i en concret amb el metge portaveu de totes les novetats sobre el COVID-19, i ara també amb la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.

La seva crítica no es dirigeix a opinar sobre la certesa o no de les teories que ens venen des dels mitjans de comunicació, sinó que entra a valorar la capacitat dels informadors, polítics i portaveus, per realitzar la tasca que fan. Ahir vèiem com considerava Vergés inepta per ocupar el càrrec que ocupa.

No tinc prou coneixement sobre la matèria per opinar si Oriol Mitjà té raó o no sobre el coronavirus i com se l'està tractant, però sí que em sembla que ha perdut una mica els papers i ha barrejat la seva figura de tècnic professional, coneixedor del tema, amb la seva vocació política d'ocupar càrrecs públics.

Personalment no em mereix la confiança del principi, sense que posi en dubte els seus coneixements i saviesa, però trobo desencertat aquest atac sistemàtic i constant contra tots aquells que opinen diferent a ell, amb arguments poc sòlids. Crec que està mal assessorat, i això no li fa cap bé a la seva carrera científica. Barrejar la política amb la ciència és un error, i el que li provoca és un desprestigi que probablement no es mereix, però que ell mateix conrea perillosament.

Cayetana Álvarez de Toledo cessada

Hem conegut que el líder del PP, Pablo Casado, ha cessat Cayetana Álvarez Toledo com a portaveu del PP al Congrés de Diputats. Ells sabran els problemes que tenien i si la mesura benficia el partit o, com diu la cessada, el perjudica. A mi, personalment, quan menys la senti millor. 

Considero la diputada una mala educada, que es pensa que pot anar insultant tothom, alegrament, i espera que els altres li riguem les gracietes. No, no la suporto i quan l'escoltava a la televisió o ràdio, em posava de mal humor. 

Cayetana va ser imposada als militants catalans del PP, perquè figurés de número u de Barcelona a les darreres eleccions generals. No he entès mai aquest joc i penso que és una desconsideració vers les persones del partit en el territori. Només s'explica per l'interès del partit central de comptar amb els seus, i per això els reparteixen per la geografia espanyola, per després tenir-los tots a Madrid.

Per sentit comú, els diputats territorials haurien de representar el territori. Està molt bé que defensin el partit, i ho facin com un conglomerat irrompible, però no estaria de més que també tinguessin en compte l'àmbit geogràfic per on han estat escollits. És allò de creure's o no la representativitat dels electors.

Jo no votaria mai una llista electoral d'un partit que hi col·loca una persona forània, que no em representa. En el cas de Cayetana Álvarez de Toledo, a més, no sé a qui podia representar, perquè la seva actitud no em sembla apropiada. No es pot anar a la vida d'aquesta manera. Probablement això mateix ha estat el que al final ha cansat als dirigents del PP, i ara molt probablement desitjarien que deixés l'acta de diputada.

M'imagino que no correm el risc que es presenti com a cap de llista a les eleccions del Parlament català. Només ens faltaria haver-la d'aguantar a casa nostra!

Un ple del Congrés de pur tràmit

Pràcticament no he seguit el debat del Congrés de Diputats, perquè el guió estava escrit i es tractava de pur formalisme. En vaig asseure davant del televisor just en el moment que parlava el portaveu d'ERC, el senyor Gabriel Rufian, i m'hi vaig quedar fins a la rèplica del president en funcions, el senyor Pedro Sánchez, després ja vaig desconnectar. Haig de reconèixer que varen ser dues intervencions assenyades, però previsibles. Si hagués enganxat un altre moment del debat, per exemple la intervenció de la senyora Arrimadas, segur que hauria tancat el televisor.

Diuen que la senyora Arrimadas va fer riure els diputats quan va parlar de la gran pèrdua d'escons del PSOE i Podemons... És ben bé allò de la palla a l'ull de l'altre.

Com que ja està tot escrit, ara només cal esperar la votació de dimarts i la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern, després de molts mesos interí. L'altra cosa a veure serà els canvis d'actitud del PSOE respecte al pacte amb ERC, i els moviments que faran des de l'extrema dreta, que sembla que se la discuteixen els tres partits de dreta. Qui és més extremista?

Cadascú farà el que voldrà, però crec que faria bé el senyor Casado d'escoltar unes paraules que li va adreçar el president en funcions, en relació a buscar la línia del centre-dreta per aconseguir recuperar els vots que ha perdut durant el seu trànsit a l'extremisme. Jo també penso que en trauria més bon profit. De fet, seria tornar al bipartidisme, ara desempallegats de l'extrema dreta del senyor Abascal.

La confecció de les llistes des de dalt i la democràcia representativa

En els meus post d'aquests dos darrers dies he parlat de dos exemples de dirigents del PP català que han quedat arraconats per la direcció estatal a l'hora d'elaborar les llistes electorals. M'he referit a l'actual portaveu del Congrés, Dolors Montserrat, i a l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millo. Tot i així hi ha un element que no he tractat i que m'hi vaig a referir.

La decisió de la direcció del PP estatal és un menyspreu als militants i dirigents del PP català. La decisió ve de dalt a baix i no és el millor signe de democràcia. El problema, però, no acaba aquí. Hi ha més persones afectades i em refereixo als electors catalans que hauran de votar per a qui ha decidit Madrid.

Xavier Roig ha escrit mil vegades sobre sistemes electorals i s'ha mostrat favorable al britànic. D'alguna manera i per resumir-ho molt, es tracta de trobar la relació més directa possible entre l'elector i l'elegit, per aconseguir una cosa de molt sentit comú, com és la responsabilitat directa del diputat escollit davant dels seus electors. Jo hi estic totalment a favor.

Reconec que aquest sistema pot deixar amb el cul a l'aire als partits polítics. Aquell conglomerat a l'hora de votar qualsevol decisió és molt fàcil quan hi ha una dependència directa al partit, que no pas quan la dependència és amb qui t'ha votat. És molt millor aquest darrer cas i reflecteix millor el que anomenem sempre democràcia representativa.

Espanya sempre ha funcionat de la mateixa manera, però en aquesta ocasió s'ha radicalitzat molt més la dependència dels partits, no només al PP, sinó també al PSOE, al PDECat-JxC-Crida... a l'hora de confeccionar les llistes. No es tracta d'una discussió menor, però personalment tinc molt clar que el sistema electoral espanyol, i per tant també el català, té menys qualitat democràtica que no pas el britànic.

Al Regne Unit, amb un sistema electoral com l'espanyol, a hores d'ara el Brexit ja s'hauria aprovat. Algú podrà dir que hauria estat millor, però jo penso que el fet que t'obligui a dialogar i a pactar cada detall és molt més valuós i a la llarga efectiu i democràtic.

Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.