Encara més sobre el judici a Laura Borràs

No sé com acabarà el judici a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, però en tot cas la imatge que s'està donant dels polítics catalans i de les nostres institucions públiques és penós. Ja he dit més d'una vegada que els jutges li tenen ganes a la presidenta, i també molts polítics d'altres formacions, i potser del mateix partit polític. Això no treu, però, que si les coses no es fan bé no s'hagin de denunciar i, si cal, portar a judici.

Per la informació que tinc, haig de pensar que la manera d'obrar de Laura Borràs al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes no va ser la més apropiada, i que la pràctica de fraccionar els contractes perquè passin com a contractes menors i d'aquesta manera evitar el llarg camí de les grans contractacions, no és una bona manera de gestionar els béns públics. 

No entro a valorar si el fraccionament es va fer per afavorir una empresa o amics concrets, sinó que em quedo simplement amb el fet de modificar el procediment i contractar a dit, sense donar l'oportunitat a altres empreses a presentar-hi oferta.

El nostre Ajuntament fa temps que està treballant amb empreses amb qui té el contracte caducat, i això, a part de ser una anomalia administrativa, impedeix la lliure concurrència d'altres empreses per fer els mateixos serveis. Es parla que els preus no s'han actualitzat i que per això les empreses tenen pèrdues, però no es diu que potser, amb un nou contracte, les empreses serien unes altres.

L'administració pública ha de ser molt curosa a l'hora de fer les coses, i això provoca alentiment en els processos, i per això és important avançar-se en el temps per evitar estar fora de termini, amb contractes caducats i irregularitats que no agraden a ningú.

La realitat que està vivint Laura Borràs és que una pràctica massa comú a l'administració pública, sembla que només l'hagi comès ella, i que hagi de suportar tot el pes de la Justícia, que d'altres polítics i alts càrrecs s'estalvien de patir.

És per això que, si realment es declara culpable a Laura Borràs, caldria mirar atentament si hi ha altres pràctiques, fetes per altres polítics d'altres colors, que també s'haurien d'analitzar i, si fa el cas, jutjar. No pot ser que tot es concentri en una persona pel fet d'haver estat presidenta d'un Parlament que ha pres decisions que no han agradat a l'Estat espanyol.

Xavi Hernández s'equivoca de nou

Una vegada més, Xavi Hernández l'ha pifiat. El concepte que té de les coses, més enllà del futbol, sembla que no és gaire apropiat, si més no xoca amb la mentalitat de molts de nosaltres. Probablement l'error que cometem sovint és que creiem que les persones que destaquen en alguna cosa, com pot ser el futbol, necessàriament són persones amb qui ens podem emmirallar, però després descobrim que també hi ha misèria.

La reacció sobre la conducta de Dani Alves, que no va ser espontània, no ha estat gens encertada, com tampoc ho varen ser les seves manifestacions sobre Qatar o Aràbia Saudita. Deixa molt que desitjar la seva opinió sobre la democràcia i el funcionament autoritari d'aquells països, i ara tampoc el deixa bé parlar de la manera que ho ha fet, referint-se a Dani Alves.

Jo no començaré a malparlar de Dani Alves, perquè no conec els fets, ni soc ningú per jutjar els altres, i puc entendre que Xavi Hernández, per la relació que ha tingut amb el jugador, hagi pogut quedar sorprès, però això no treu que a l'hora de parlar-ne públicament, hauria de tenir en compte totes les parts. Si vol parlar del jugador, també ho hauria de fer de la presumpta víctima de les agressions sexuals.

Si és capaç de posar-se a la pell del jugador, que ha estat empresonat acusat d'haver agredit una noia, també fora bo que es posés a la pell de la persona agredida i entengués que a la vida no es pot anar pel món agredint a la gent, i encara menys aprofitant-se de la fama i el reconeixement per menystenir els altres.

Suposo que Xavi Hernández ha estat un molt bon jugador, i probablement podrà acabar sent un bon entrenador, però jo li recomanaria que fos més humil i discret, i en temes que potser no domina tant, deixés d'opinar tan alegrament, a no ser que accepti que la gent l'acabi definint com una persona poc sensible, i defensora de la repressió, ja sigui política o sexual. Crec que en Xavi Hernández s'ha equivocat i convindria que es disculpés. Potser la seva empresa, que tampoc queda gaire ben parada, li ho hauria d'aconsellar.

Què està passant?

Llegim als diaris un seguit de notícies que ens aclaparen i tenim el perill de no assimilar-les com es mereixen, no donar-hi la importància que tenen, per la seva contundència, perversitat... No és possible quedar indiferents quan t'expliquen el que passa més enllà de les fronteres, amb un menyspreu a la vida.

Dues germanes que vivien a Terrassa han estat assassinades "per honor" al Pakistan. Per no acceptar uns matrimonis forçats. Assassinades per les persones que teòricament més les estimaven, les més properes, les que les hi haurien de voler el bé.

A l'altra punta del món, en un país que donem per fet que és civilitzat, un jove de 18 anys assassina criatures innocents sense cap tipus de justificació. Ens posem les mans al cap, però som incapaços de dificultar la possessió d'armes. El seu president diu que ja n'hi ha prou! No s'hi pot fer res?

Què passa i què ens està passant a tots plegats? Com pot ser que la vida sigui tan fràgil i que qualsevol pugui disposar-ne tan fàcilment? Una família que no accepta que les seves germanes, potser les seves filles, puguin decidir amb qui es volen casar i ser felices. Un noi, que ha adquirit un armament com aquell que compra un jersei o un parell de sabates, entra en una escola i dispara a matar totes les criatures i persones adultes que es troba al davant.

T'adones que perdem molt el temps amb temes que no tenen tanta importància, si més no respecten la vida, i paral·lelament convivim amb una guerra, amb una violència sense sentit, amb unes creences que anul·len les persones, els seus drets, la seva vida.

És una injustícia tot el que està passant al nostre país, amb uns poders fàctics que salven els corruptes, quan aquests són reis, jutgen en funció de les seves creences i ideologies polítiques, però no d'acord amb els principis democràtics que caldria suposar. Juguem amb les persones a la força bruta, i deixem d'observar tota la violència i menyspreu que embruta el món. 

És impossible que les coses puguin funcionar bé veient com va tot. Observant l'actitud de les persones que haurien de donar exemple i aplicar la justícia, al marge de les seves creences i interessos personals. No és estrany que el populisme, l'extrema dreta i la repressió estiguin avançant a marxes forçades. Tots plegats ens ho busquem, i és molt trist adonar-se que els nostres governants sembla que no hi posin remei, com si això no anés amb ells. Ja arribarà el dia que tot seran lamentacions. Malauradament, ja serà tard.

Què passa amb Marlaska?

Setmanes enrere, quan va tenir lloc la darrera remodelació del govern espanyol, molts es varen estranyar que Marlaska continués en el càrrec. Què passa amb aquest senyor? Algú li té por? Exerceix algun poder que permet el president espanyol moure's lliurement?

El passat del senyor Marlaska el situa a l'òrbita del PP i per tant com un infiltrat dins del PSOE, amb un càrrec prou significatiu. Ara, amb el retorn forçat de menors al Marroc, ha tornat a sorgir la polèmica. No sé si amb raó o sense, el cas és que tot el que envolta al senyor Marlaska està ple de secretisme i falta de transparència. Precisament és això el que s'exigeix al ministre, que sigui transparent.

En què es basa el ministre per retornar a la força els menors de Ceuta? No estan protegits per la llei vigent de defensa dels menors immigrants? Com és que contra l'opinió d'entitats i els dubtes de la Fiscalia i del propi de defensor del poble, el ministre enviï al Marroc els menors que varen entrar a començaments d'estiu a Ceuta?

No ens agrada la manera d'actuar del senyor Marlaska. És una manera autoritària i gens transparent que provoca desconfiança i ens recorda uns altres temps. No ens encaixa la figura i manera de fer del ministre dins del govern que el mateix president ha declarat el més progressista de la història d'Espanya. Voldríem un canvi de personatge i no sabem què el manté en el càrrec.

No és la primera vegada que el ministre Marlaska destaca per la seva manera de pensar i obrar, i provoca disfuncions i diversitat de criteris entre els dos partits que comparteixen el govern de l'Estat. La resta de ministres socialistes ho veuen bé? Ens poden explicar bé els criteris a l'hora de prendre decisions com les actuals del senyor Marlaska?

Amb actituds com les del ministre Marlaska, no és estrany que el poder judicial es mantingui amb els ulls oberts per si li toca actuar. La gestió dels menors immigrants no acompanyats no és clara i necessita molta transparència per entendre-la i, sobretot, poder jutjar si és justa o no. És per això que personatges com Marlaska no ajuden a tranquil·litzar la situació i aquesta desconfiança que generen no és bona per a la salut democràtica de la nostra societat.

Bernat Solé, culpable

Avui li ha tocat el torn al conseller d'Acció Exterior, el senyor Bernat Solé. Mira que n'hi havia d'alcaldes i alcaldesses per triar... però havia de ser precisament aquest alcalde que ara és conseller i que pretenia presentar-se a les eleccions al Parlament català.

Alguns diran que la Justícia va fent el seu curs i que l'han declarat culpable per la seva actuació el dia 1 d'octubre de 2017 i que no hi ha cap tipus de venjança ni persecució personal. Es pot defensar, però mira que és casualitat, eh. 

Fins avui tots els alcaldes i alcaldesses acusades inicialment d'haver permès el referèndum havien estat absoltes o bé arxivada la causa, però ara es tractava de jutjar un exalcalde que exerceix de conseller, i això és un peix gros, i valia la pena descarregar-hi tot el pes de la Justícia.

Ja em perdonaran, però jo no crec en la imparcialitat de la justícia que els nostres tribunals estant impartint. Per molt que s'escarrassin no em convenceran que actuen sense motivacions polítiques ni moguts per ànims de revenja, per trepitjar tot allò que fa tuf d'independentisme. I com a mi, hi ha molta més gent, i així no anem bé.

Aquesta desconfiança en la Justícia no ajuda a viure en una societat pacífica i tranquil·la. En un principi semblava que això afavoria la radicalització, però ara ha aconseguit desarmar molta gent, fins i tot als mateixos implicats directament en els fets. Fins on arribarà?

Se'ns va dir que judicialitzar la política era el mecanisme per iniciar un procés de mai acabar, i s'està demostrant que és així. Amb l'incident d'avui no acaba res, sinó que continua i encara sortiran més casos, perquè l'estratègia és la de no deixar respirar ningú i menys aquells que encara ostenten algun càrrec públic. És per tot això que, si això és Justícia, jo no hi crec i em sento indefens i impotent.

La llei de l'eutanàsia

Gairebé d'incògnita avui s'ha aprovat al Congrés de Diputats la llei de l'eutanàsia. En altres temps se n'hauria estat parlant molt més, per la importància que té i sobretot pel que significa per a molts legalitzar un dret com aquest, que afecta les creences i els sentiments.

No se n'ha parlat més perquè la pandèmia del coronavirus ocupa les portades dels diaris, sobretot aquests dies que sembla ser que estem anant enrere, però de ben segur que se'n parlarà i serà molt present quan es presentin casos per aplicar-la. 

Considero que anar-hi a favor o en contra és una cosa molt personal i que no s'hauria de deixar a la simple discussió entre partits de dreta i esquerra. D'entrada no se'n pot fer una valoració justa sense conèixer-ne la lletra i per això jo no entraré a jutjar-la, només ho comento amb ganes que es discuteixi el fons, el contingut de la llei, les limitacions i les directrius que incorpori la llei, i no es quedi en una simple discussió sobre matar o no matar les persones.

No es pot argumentar el no en contra de la llei dient que és una manera d'empènyer la gent al suïcidi, si la llei és prou precisa en quins casos es pot aplicar, i crec que això es contempla correctament. De la mateixa manera que avui podem salvar molta més gent que abans moria per manca de recursos sanitaris, també crec just que quan no hi hagi remei es pugui acabar amb la vida d'una persona que pateix sense futur.

Ja dic que és molt personal i no m'atreviria a criticar qui pensi diferent, sinó només a qui es deixi portar per una falsa bandera, sense entrar en el fons de la lletra ni en les raons per les quals es pot acabar decidint en no continuar en vida.

Unanimitat al Suprem contra Otegi

Deixeu-me que faci la meva interpretació de la decisió del Tribunal Suprem de tornar a jutjar el senyor Otegi, després que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnés Espanya per no haver-li ofert un judici just, i haver passat més de sis anys a la presó. És l'orgull espanyol de dir que nosaltres tenim la darrera paraula, i si dieu que ho hem fet malament, hi tornem per poder-lo castigar com nosaltres creiem que es mereix. No sé què hauria passat en un altre país, però aquí és molt normal, sobretot després d'haver donat tant d'impuls al Tribunal Suprem, que es creu senyor i amo de tot.

Comença de nou el judici i la sentència ja es pot pressuposar. A Espanya només es perdona haver estat del règim feixista, però la resta no té possibilitats de reinserció, si no és per esgotament, després de molts anys de presó. Ho hem vist amb el Procés, que molt probablement també Europa haurà de demanar que es rectifiqui.

És una llàstima que passi tot això i entretant els nostres polítics s'estiguin tirant els trastos pel cap, sense avançar en res positiu, ara només pensant en les eleccions del mes de febrer per veure qui guanya i pot dominar els altres. Mala peça al teler!

La venjança del Tribunal Suprem

Una vegada més s'ha comprovat que el Tribunal Suprem més que impartir justícia el que ha fet ha sigut venjar-se dels presos polítics i voler escarmentar-los perquè no hi hagi ningú més que se li acudeixi fer el mateix. Ni la presó condicional, ni la sentència ferma, ni ara la supressió del tercer grau tenen justificació, sobretot pel que fa als dos jordis, que lideraren una manifestació que en cap cas va ser violent, i que en situació normal no haurien ni d'haver estat jutjats.

Resolucions com la d'avui el Tribunal Suprem són les que ens fan dubtar de la seva imparcialitat i de la pròpia justícia que s'imparteix al nostre país. Avui mateix podíem llegir com Amnistia Internacional considera injust l'empresonament dels dos jordis, o com el Tribunal de la Unió Europea recordava la immunitat d'Oriol Junqueras al Tribunal Suprem.

Sap greu que haguem d'estar dubtant de les decisions dels membres d'un tribunal de justícia, i que provoquin l'enfrontament polític i social entre qui està a favor de la independència i qui no. Perquè una cosa és jutjar uns fets i una altra unes idees. No és el mateix rebel·lar-se amb violència per aconseguir uns objectius, que manifestar-se contra una situació concreta demanant poder exercir el dret a vot, demanar un referèndum per saber què vol la majoria de la població.

No voler entendre les diferències entre una cosa i l'altra és no acceptar la democràcia ni la sobirania popular. Poca salut democràtica té un país que tolera millor la manifestació d'uns exmilitars desitjant l'afusellament dels dissidents que no pas la voluntat d'un poble de manifestar lliurement la seva voluntat de votar en referèndum el seu futur.

 

Bèlgica denega l'extradició de Lluís Puig

Avui hem conegut la decisió del jutjat de primera instància de Brussel·les sobre l'extradició de qui fou conseller de cultura, en Lluís Puig. Aquesta nova negativa a l'extradició sol·licitada per l'Estat espanyol, és una patacada més en el seu currículum, encara que la poden recórrer.

Veurem què en diuen les persones que hi entenen, però penso que la raó que donen, que no es fixa en tant en el motiu perquè se'l vol extradir, sinó per la forma que s'ha sol·licitat, és una clatellada a l'aparell de l'Estat. Que t'hagin de dir que no correspon al Tribunal Suprem presentar la sol·licitud d'extradició, és gros. Ja no sabem ni com s'han de fer les coses.

I jo em pregunto si tampoc és el Tribunal Suprem qui l'ha de jutjar. Si no és persona aforada, entenc que no li pertoca al Suprem. M'ho expliqueu?

El desprestigi del Poder Judicial espanyol és cada vegada més gran, però tenen la pell molt adobada i el que els interessa és jutjar els independentistes, i no pararan fins que ho puguin aconseguir, encara que sigui fent el ridícul dia sí i dia també.

Si no he llegit malament la notícia, a l'exconseller Puig només el volen jutjar per malversació, i per tant res a veure amb rebel·lió o sedició. No sé si en el seu cas hi ha pena de presó, o si només hi pot haver inhabilitació. Ho dic per allò de deslliurar-se de la reclusió.

La Fiscalia espanyola ja ha avançat que recorrerà la decisió judicial i per tant a veure si continua el sainet i quina és la decisió final de tot plegat. Sigui quina sigui, però, el cas és que s'han de mantenir a l'exili, i això no és fàcil. Entretant aquí, els nostres governants sembla que estiguin adormits a veure-les venir. No se'ls està fent cap favor.

Jutjaran el rei?

I jo em pregunto... jutjaran el rei (l'emèrit) per les comissions sobre la implantació de l'AVE a l'Aràbia Saudita? Els més optimistes ja es freguen les mans, però jo, que sóc més aviat escèptic en aquest tipus de coses, m'imagino que ja sortirà algun impediment perquè no sigui així. De fet, l'inici de tot era quan era rei en actiu i, per tant, ho podia fer tot. A l'hora de cobrar-ho sí que sembla que ja era emèrit, però...

Com és possible que al segle XXI hi hagi delictes comesos pel rei que no poden ser jutjats? Estem parlant d'aprofitar-se del càrrec en benefici personal, no es tracta de jutjar si ho ha fet més bé o malament, sinó que ha delinquit i no se'l pot jutjar perquè ho diu la Constitució.

Estic convençut, i m'agradaria equivocar-me, que el rei emèrit morirà tranquil sense cap tipus de judici, tot i haver fet prou mèrits perquè l'haguessin assegut davant d'un jutge. Quan dic això penso en les seves pròpies paraules afirmant que tots som iguals davant la llei. Com es pot tenir tanta barra!

Avui apareixia la notícia que el Tribunal Suprem es plantejava la possibilitat d'investigar sobre el cas de l'AVE a l'Aràbia Saudita i tota la premsa ha sortit a parlar sobre un possible judici, atesa la situació constitucional del rei, després de la seva abdicació a favor del seu fill. Haurem d'esperar uns dies per veure cap on va tot plegat, però ja dic jo que no hi confio gens.

L'enriquiment de la corona

De tant en tant sorgeixen notícies al voltant de l'enriquiment del rei emèrit, sobretot en qualitat de facilitador de compres i contractes. M'imagino que el rei espanyol, una vegada aconseguit el títol havia de buscar la manera d'enriquir-se, i ho va trobar amb facilitat. Qui li diu que no?

La Constitució permetria que el rei fos un delinqüent i no li passés res, com si entenguéssim que un rei no pot obrar malament, per raó del càrrec. El fet és que no ens mamem el dit, i ja fa temps que sabem qui són els reis i d'on vénen els nens. 

Sembla ser que hi ha proves per poder afirmar que els tractes del rei no han estat prou nets, però és una cosa que no es podrà provar mai, perquè ningú té dret a dubtar-ne. És per aquest mateix motiu que el Parlament català no va poder crear una comissió per analitzar la seva actuació. 

Aquest simple fet, i n'hi ha d'altres, ja és motiu suficient per pensar que la monarquia no és un sistema just i plenament democràtic. Tota persona viva ha de poder ser qüestionada, sigui qui sigui, i exerceixi el càrrec que exerceixi. 

És per tot això que considero antidemocràtic acusar ningú que pretengui jutjar el rei, i no té cap justificació que en qüestionaris públics no es demani l'opinió de la gent sobre la figura del rei. Fa por que, tot i la gran quantitat de persones que els cau la baba per la monarquia, el percentatge de satisfets fos esquifit i deixés en entredit la monarquia.

Un jutge instructor ex-senador del PP

És legal que un jutge, ex-senador del PP, sigui l'instructor dels recursos que han presentat els nostres presos polítics al jutges que els han de jutjar? M'imagino que sí. És ètic? Jo penso que no. Potser ho seria si tinguéssim la convicció que els jutges espanyols són imparcials i deslligats de la política, però això no s'ho creu ningú, ni tan sols ells.

Tot i que les altes temperatures i la necessitat de fer vacances han apaivagat una mica els ànims i refredat l'ímpetu reivindicatiu dels independentistes i no tant als defensors de l'espai públic lliure de llaços grocs, no hi ha res mort, sinó que es troba en somort.

Se'ns prepara una tardor moguda, que pot començar abans, amb la commemoració de l'aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, amb la presència del rei dels espanyols. No podem abaixar la guàrdia, i hem de tenir molt clar què volem, però per sobre de tot hem de fer fora la violència. Defensar els nostres drets sense atacar ningú. Qui se senti atacat perquè demanem la llibertat dels nostres presos polítics, és un problema seu, que no ha entès què vol dir llibertat d'expressió, però no hem de caure en la provocació dels seguidors de C's i semblants. La seva actuació els passarà factura. No permetem que nosaltres caiguem en aquesta temptació. Hem de continuar manifestant els nostres valors i sentiments en pau i tranquil·litat. 

El PP ja és judicialment corrupte

Bé, no sé si s'ha de dir d'aquesta manera, però el cert és que ja no cal batejar de "presumptament" corrupte, si nó que ja hi ha sentència. Ningú apostava ni cinc cèntims per la seva innocència, tot i l'amistat del partit amb la cúpula judicial. Era massa evident com per passar-ho per alt. Esclar que, en situacions normals, el president ja no seria "presumptament" corrupte i ja no exerciria de president. Però això ja és demanar massa.

Tal com un twitaire ja va avançar ahir, la notícia s'ha volgut amagar amb una altra notícia en contra de polítics i alts càrrecs catalans. Calia esperar el moment adequat per donar-ho a conèixer, i havia de servir per intentar passar desapercebuda la sentència del cas Gürtel. Amb això no vull dir que no s'hagi d'investigar tot, i si hi ha delicte s'ha de conèixer i jutjar.

El PP i els jutges, són tan previsibles, que ja res no ens sorprèn. Quan estem esperant alguna clatellada al PP, ja sabem que en caurà una altra, per equilibrar la balança, no fos cas que hi hagués massa gent pendent de les misèries del PP. 

És molt trist que un partit polític tan corrupte estigui governant Espanya, però hem de recordar que ho fa gràcies al PSOE i en connivència amb C's, i la mà estesa del PNB. Però tampoc podem oblidar que, de moment, l'alternativa política al PP encara és pitjor: un camí a l'autoritarisme que molts recordem del passat franquista.

Pluja fina i persistent de la primera tarda d'abril

Avui fa una d'aquelles tardes grises i plujoses que et conviden a quedar-te a casa ben assegut a l'altre costat del balcó, observant com la pluja fina i persistent sadolla la sed de les plantes de l'eixida, que tot just fa vuit dies han començat a florir. M'agrada la pluja, potser perquè tinc molt clar el benefici de l'aigua, que moltes temporades enyorem durant una bona colla de dies i setmanes. Sé que la pluja en caps de setmana fa la guitza a moltes famílies i obliga a suspendre moltes activitats, però a Catalunya no ens podem permetre el luxe de renunciar-hi. L'aigua és un bé escàs que cal preservar.

Llegia les notícies que arriben de Veneçuela i m'entristeix. Coneixem el que ens permeten conèixer i per tant es fa difícil jutjar, però en tot cas és una llàstima que les actituds dels polítics estiguin més pensades en la seva integritat i poder que no pas en el bé de la població. Sembla ser que a darrera hora el Suprem ha rectificat i ha deixat sense efecte la supressió de les funcions del Parlament, amb majoria dels partits polítics oposats al president Maduro.

Sóc incapaç de dir què és el millor que li pot passar als veneçolans, però de ben segur que les picabaralles polítiques no els solucionen la vida, i això és trist que passi en un país potencialment ric.

I a casa nostra, en el naixement d'un nou partit polític, veiem que els protagonismes personals ocupen bona part de les discussions, i posen en perill la creació d'un partit polític fort, amb possibilitats de ser una alternativa de govern i per tant d'aportar nova saba a un món, el polític, corromput, viciat i cansat, que cada vegada ens desespera més. Si comencen així, però, no ens proporcionen gaire optimisme ni il·lusions.

Actualitat de l'illa de Nauru

En el mots encreuats d'avui demanaven el nom de l'illa on, a part de l'anglès, es parla el nauruà. La solució ha resultat fàcil ja que, amb les paraules horitzontals, fàcilment deduïes que l'illa s'anomena Nauru. La gràcia estava en saber on cau aquesta illa que no havia sentit mai anomenar. 

La solució es trobava en el mateix diari ARA, a l'apartat de notícies, on es deia: "Austràlia al punt de mira per abusos en centres de refugiats a l'illa de Nauru". Ja l'hem situat! Després he hagut de llegir tota la notícia. Segons sembla Amnistia Internacional ha denunciat maltractaments reiterats a persones que demanen asil i resideixen al centre australià d'immigrants de l'illa de Nauru.

La notícia s'estén amb detalls del que passa al centre, amb abusos i maltractaments. Això m'ha fet pensar en la situació del CIE a Barcelona, on hi havia un enfrontament entre l'ajuntament de la ciutat i el ministeri d'Interior. No sé com ha acabat, però suposo que el futur ambaixador espanyol al Vaticà, es deu haver afanyat a treure pit i demostrar que ell és qui mana.

Per cert, he llegit que s'han recollit signatures demanant que no sigui designat ambaixador. Jo no he tingut l'oportunitat de signar, i no sé què faria. Per a mi que el portin allà on vulguin i que no emprenyi gaire. Em sabrà greu pel Papa, però no crec que l'hagi de rebre gaire sovint. Potser s'emportaria algun disgust. No cal dir que pressuposo que la manera de pensar de l'encara ministre de l'Interior en funcions i el Papa Francesc es troben a les antípodes. Però ja s'ho farà, jo no l'haig de jutjar, sinó suportar-lo, de moment, com a ministre del govern espanyol (en funcions).

El torn de la infanta Cristina

Avui el torn de les declaracions era per a la infanta Cristina. L'estratègia de la defensa passava per no respondre les preguntes de l'advocada de l'acusació, Manos Limpias, i passar de dret a respondre les preguntes de la defensa, ja que la resta no la volien ni veure asseguda al banc dels acusats.

El pseudosindicat Manos Limpias té la corda molt llarga i es persona a tot arreu. En alguns casos acompanya a fiscalia i demés, com quan es tracta d'anar en contra de decisions preses per autoritats catalanes, i en altres van sols, com és el cas de la casa del rei, en què les consignes eren ben clares, evitar la imatge de la infanta interrogada.

És complicat jutjar l'actitud de Manos Limpias, i el que és evident és observar la diferent valoració que se'n fa quan acusen institucions i polítics catalans o bé ara que l'acusada és membre de la família reial. Estem tan acostumats a que ens vagin en contra que quan no és així, fins i tot ens fan gràcia.

La defensa de la infanta dirà que la voluntat de Manos Limpias no és aconseguir que es faci justícia, sinó embrutar la imatge de la família del rei. Els altres asseguraran que entenen que la justícia és per a tothom la mateixa i que si hi ha indicis de comportaments irregulars, aquests s'han de jutjar.

El fet que una persona acusada pugui fer valdre el dret a no respondre és bo, però és bo per a la persona a qui es jutja? Sense necessitat de declarar en contra de tu mateix, no és bo que pugui quedar en evidència allò que no s'ha fet bé? 

Al PP i la CUP els separen 12.000 vots

La vicepresidenta diu no creure que Mas pugui pactar amb un partit minoritari i anticapitalista com és la CUP. L'opinió que pugui tenir la vicepresidenta és tan lloable i respectable com la que pugui tenir qualsevol persona, fins i tot jo.

Independentment del que pugui pensar Mas sobre els plantejaments de la CUP, no seria la primera vegada que el govern d'un país obté la majoria per governar gràcies a la concurrència de grups minoritaris. Això el PP, a nivell espanyol, ho sap prou bé. Només cal fer memòria.

Per altra banda, la vicepresidenta s'oblida d'una dada important. A les passades eleccions autonòmiques la CUP va obtenir tan sols un diputat menys que el PP, i en vots, 12.069 de menys, que representa un 0,3% del total de vots. Això vol dir que no hi ha tants catalans i catalanes que hagin preferit el PP per davant de la CUP, la qual cosa ho hauria de tenir en compte a l'hora de jutjar el partit.

En política, també, es jutja de manera subjectiva i d'acord amb els propis interessos. Podem dir que un pacte de 62+18 no hauria de ser un pacte al 50%, però ja se sap que el petit sempre pot fer valdre que el gran el necessita, per exigir més a compte. 

La CUP, doncs, té tota la legitimitat de fer-se estimar i exigir més del que ens semblaria raonable, i ningú li pot recriminar, de moment, perquè si la seva actitud forcés unes noves eleccions autonòmiques, probablement un bon nombre dels vots obtinguts el 27 de setembre, no els aconseguiria mantenir, i el seu projecte tornaria a ser un cant en el desert parlamentari.

El mal fer de Jordi Pujol és menja per als carronyaires

Deixeu-me que intervingui en un tema que en cap cas voldria que s'interpretés com una defensa a l'expresident Jordi Pujol. Cadascú ha de fer front a les conseqüències de les seves actuacions, i si aquestes han estat delictives, acceptar el càstig que li correspongui. Això a tothom sense excepcions, ni que sigui el rei o l'ex.

Dic això perquè em molesten les paraules d'Alicia Sánchez Camacho, que aprofita el cas Pujol per posar-ho tot al mateix sac, i ho fa el dia que l'exministre i expresident de les Balears entrava a la presó, per una condemna a l'espera de molts altres judicis, i quan està a punt d'entrar-hi l'expresident de la Diputació de Castelló, aquell del "aeropuerto del abuelo", i uns quants més, tots del PP.

Ahir ja en parlava, però és que avui he rebut més informació al respecte i per això m'he indignat més. Quan hi ha carronya que fa pudor, tots els carronyaires s'hi tiren a sobre, perquè els aprofita molt, i en política se n'hi troben molts.

Ho sento senyora Camacho, però vostè no té prou dignitat per jutjar el senyor Pujol, que mereix judici, perquè vostè encara no ens ho ha aclarit tot. Em refereixo, suposo que ja ho endevina, al cas La Camarga. 

Aquí s'ha esquitxat tothom, i jo encara espero que m'expliquin per què hi ha una sèrie de diputats del Congrés espanyol que continuen cobrant dietes com si vinguessin de fora i en canvi tenen el seu piset a Madrid, o una casa com és el cas del president Rajoy. Els polítics estan mal pagats, però les dietes i complements superen els sous d'una manera exagerada. A veure qui hi posa remei.

El cas Jordi Pujol m'ha fet mal perquè ha estat el president del meu país, com també m'afectaria que José Montilla o bé Pasqual Maragall haguessin actuat il·legalment.