Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

L'exemple a no seguir

Si fóssim una mica espavilats podria pensar que el fet que a comunitats autònomes com el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó o Castella i Lleó estiguin governades pel PP amb el suport de Vox, ens hauria de servir per no caure en l'error de donar-los els vots a la resta de l'Estat. Els ciutadans d'aquestes comunitats serien els conills d'índies, el laboratori que ens salvaria de caure a l'infern. El problema, però, és que o bé no som prou intel·ligents, o som uns masoquistes, i no seria res estrany que aquests partits arribessin a la Moncloa.

    S'ha pogut comprovar, a les comunitats amb llengua pròpia diferent al castellà, de quina manera estan lluitant per arraconar-la en pro del domini absolut del castellà. Que enlloc es valori el coneixement del català! Però no només són bel·licosos en qüestió de llengua, sinó també em memòria històrica, defensant el franquisme, que és d'on han mamat tots ells i en són uns declarats nostàlgics.

    Per educar els fills a vegades et referies a tot allò que no han de fer. Això és caca! I en el cas dels governs autonòmics governats per l'extrema dreta seria un exemple a seguir. Però no! Probablement no tenim a ningú que ens digui que allò és el que no s'ha de fer mai, i per això em fa témer que la mala experiència dels ciutadans sotmesos al govern de l'extrema dreta no ens salvarà de res.

    I amb això no intento dir, com alguns pretenen, que els ciutadans no sabem votar. El que passa és que estem tan desencisats, ens han enganyat tantes vegades, ens venen tantes promeses que no s'acaben complint, que ja no sabem a qui donar el nostre vot. Intentem votar el menys dolent, però no tenim un ventall gaire elegant on escollir. Ara, que estem en precampanya electoral, podem veure com es mouen alguns polítics en temes que durant tres anys han estat incapaços de fer, i que ara ens ho venen com la gran fita, la solució a tots els nostres mals.

La censura feixista

Negar la cultura és una bona manera de fomentar el feixisme, perquè aquesta ideologia es basa precisament en la incultura. Ho acostumen a ser els impulsors, però sobretot treballen les persones que, per les circumstàncies que siguin, el seu nivell cultural és més baix. No és estrany, doncs, que el PP i Vox, on han aconseguit l'alcaldia o la presidència autonòmica, es dediquin aquests dies a censurar i cancel·lar espectacles culturals. Per contra, segur que potenciaran les corrides de toros, perquè no provoquen cap malestar als autòcrates i manipuladors de la societat.

Ho insinuava l'altre dia i hi insisteixo avui: deixem de parlar d'extrema dreta o dreta extrema. No mencionem el populisme com a eina de treball de les noves forces polítiques dominants a Espanya i a molts països europeus, parlem clar i diguem-ho pel seu nom. És feixisme pur i dur, i a tot això ens hi haurem de tornar a acostumar.

Ahir, uns amics d'Arenys que em vaig trobar per la Riera, em comentaven la por que tenen per tot el que està passant, però sobretot pel retrocés democràtic que s'espera a partir del 23 de juliol. Ho estem veient a moltes comunitats autònomes on el PP i Vox han aconseguit el poder i això és el que es voldrà aplicar a tot l'Estat. No estem parlant de que ve el llop, sinó que aquest ja s'ha instal·lat i comença a dictar les seves normes.

Aquests dies he recuperat la lectura de Rob Riemen, Per combatre aquesta època, perquè esdevé descaradament actualitat, i els pensaments propis o els referits d'altres pensadors, tenen una vigència tan clara, que espanta. No és masoquisme el que practico, sinó que intento entendre la dura realitat per aconseguir afrontar-la de la millor manera possible.

Escoltar les notícies de la ràdio o la televisió avui resulta frustrant i provoca una certa depressió i ganes d'engegar-ho tot a rodar. Tinc molt clar que si hi ha una cosa a què no podem renunciar és a la llibertat d'expressió, per dir tot allò que sentim, denunciar totes les injustícies, les manipulacions, els enganys i la tortura física, però també mental, de les noves forces polítiques que ens volen portar segles enrere.

Tingueu-m'ho clar: si no potenciem la cultura al nostre país i no es revel·lem contra tanta injustícia i ignorància atrevida, el nostre futur com a societat està en perill. Fem-ho pels nostres fills, que no en tenen cap culpa.

Què s'ha fet per l'habitatge social?

Aquests dies de campanya hem pogut escoltar alguns discursos que són realment enganyosos. El govern d'ERC s'ha volgut posar la medalla dient que mai s'havia fet tant per l'habitatge social a la nostra vila, i queden tan amples!  Si una cosa és certa és que mai se n'havia parlat tant com ara, però els resultats són nuls i el problema d'accés a l'habitatge continua latent, sense solució imminent. 

Confiem que les mateixes paraules deixin en evidència la manera que l'actual govern té de tergiversar les coses. No és cert que s'hagi fet tant per habitatge, quan el més calent és a l'aigüera. Es refereixen als contactes amb les empreses que han de construir els 50 habitatges i gestionar-los? O bé es refereixen a l'únic habitatge que s'ha adquirit i que està buit i pendent de reformes? O es tracta de la gestió dels 10 habitatges del Pla dels Frares cedits per l'Agència d'Habitatge de Catalunya, i que es troben desemparats?

No, no s'ha fet gairebé res en habitatge, malgrat comptar amb una plantilla de tres arquitectes municipals. Ni s'ha donat compliment a la moció aprovada a finals de l'any passat per a la creació d'una oficina d'habitatge. Ni s'ha avançat en els treballs per detectar els habitatges buits a la vila...

No es pot estar disfressant la realitat amb l'únic objectiu de perpetuar-se en el poder, sense capacitat d'actuació i d'obtenir resultats satisfactoris. Un govern que no és capaç de pagar a temps les subvencions per al material escolar, serà capaç de gestionar l'habitatge social que ens diuen que ja han creat?

La CUP vol deixar en evidència la mala praxis de l'actual govern i ens presentem a les eleccions per fer realitat el canvi que el nostre Ajuntament necessita perquè la vila prosperi, i surti de l'atzucac que els darrers governs ens han deixat.

Maquillant la realitat els darrers dies de campanya per obtenir vots no és la millor manera de generar confiança a la gent. No volem prometre impossibles ni fer creure que la gestió municipal és fàcil i senzilla. Som conscients de les dificultats de liderar projectes municipals amb els pocs recursos que els ajuntaments tenen, però sabem que amb il·lusió, honestedat, les idees clares i molta dedicació podem capgirar la dinàmica actual i portar millores a la nostra vila. És per això que demanem la confiança dels arenyencs perquè tots junts entrem a l'Ajuntament amb força.

Una transparència poc realista

És a partir de l'article de Lourdes Parramon al diari ARA d'aquest dissabte que voldria parlar de la transparència, que des de fa uns anys se'n parla molt en política, donant-li un alt valor democràtic, però amagant una realitat que és preocupant. Queda molt bé donar valor a la transparència, però hem de ser conscients que aquesta no agrada a la majoria de governs, i que s'intenta falsejar-la i minimitzar-la tant com es pot.

Realment un govern amb polítiques transparents és la millor opció d'un model pretesament democràtic. L'altra cosa és pensar que tots els governs democràtics que coneixem tinguin gaire devoció i interès perquè aquesta transparència sigui real i total.

Cada vegada hi ha més excepcions regulades que justifiquen l'absència de transparència. Ja no només es tracta d'enganys i obstruccions, més o menys dissimulades, sinó que les pròpies lleis que es proclamen i defensen des de les institucions públiques ho proclamen, sempre en benefici d'una ocultació proteccionista del sistema, que no deixa de ser res més que una protecció de les pròpies vergonyes de govern.

I aquí és quan ens lamentem que també aquells governs que es consideren progressistes d'esquerres, cauen en la mateixa trampa de la dreta i de posicions autoritàries i de perfil poc democràtic. Perquè si una cosa esperàvem dels governs d'esquerra era la desaparició dels secrets que durant anys han protegit unes classes dominants, per mantenir el poder sobre la majoria de la població. Quan t'adones que els governs amics també amaguen la veritat, perds tota mena de confiança en els polítics i les seves promeses ideològiques.

L'article esmentat comenta alguns exemples a tenir en compte, i no deixa de posar la por al cos, perquè t'adones que cada vegada estem menys protegits. L'evolució política i social del nostre sistema marca una tendència a la pèrdua de drets, i a sentir-te cada vegada més indefens davant els poders polítics i econòmics que controlen el món.

A ningú li ve de nou el discurs del ministre d'Interior espanyol, després de tants anys al capdavant del ministeri, però sí que sorprèn que un govern que es considera el més progressista de la història d'Espanya mantingui un personatge amb el discurs a què ens té acostumats. Hi ha dies que llegint el diari el teu estat anímic cau en hores baixes i has de fer un veritable esforç per aixecar-te i pensar que encara tenim molta feina a fer, i que aconseguir una societat plenament democràtica és possible. Siguem positius!

Els sabotejadors del Congrés

M'ha cridat l'atenció la informació de David Miró al diari ARA, parlant de la sala de premsa del Congrés de Diputats i l'actitud de suposats periodistes d'ideologia d'extrema dreta, que es dediquen a "assetjar polítics d'esquerra i sobiranistes", en paraules de l'articulista. Sembla ser que el codi deontològic és història passada i el que interessa és posar en compromís als polítics d'esquerres i exaltar les paraules de Vox. L'objectiu és portar-ho a les xarxes socials per provocar quants més conflictes millor, en benefici de la ultradreta.

La situació en general no és fàcil i si tenim un problema amb la Justícia i tot el Poder judicial espanyol, també el tenim amb la Premsa i el poder mediàtic, amb la repercussió que té sobre l'opinió de la gent. Manipular la gent és molt fàcil i ho podríem trobar en molts llocs. Avui, però és la premsa probablement qui s'emporta el premi. Hem arribat en un moment que no et pots refiar de res del que està escrit. No es tracta que els periodistes parlin de manera subjectiva, sinó que directament menteixen per enganyar la gent. És evident que això no ho fan tots, però cada vegada és més complicat saber qui diu la veritat, el que pensa, i qui et vol enredar.

L'habilitat que es demana als polítics a l'hora d'expressar-se al Congrés o Senat espanyols, ara també cal tenir-la en compte per als caps de premsa de cada partit polític a l'hora de parlar a la sala de premsa d'aquestes institucions. Vivim uns moments de molt fanatisme, populisme i engany, que no només és patrimoni d'uns quants polítics, sinó que tenen els seus col·laboradors dins del món dels mitjans de comunicació.

Hem de confiar que serem capaços de superar aquest període de la història i que no caurem en trampes tràgiques com va succeir el segle passat. Avui llegíem la notícia de la victòria de l'extrema dreta a Itàlia, i per a molts és una molt mala notícia, encara que no ens hagi vingut de nou. La plaga, per dir-ne alguna cosa, l'haurem d'aguantar de la millor manera possible i esperar que, pel fet que no es basa en realitats, sinó en enganys, puguem recuperar el seny i la pau.

Aquests darrers dies llegíem que Vox estava fent passes enrere, amb més problemes dels que voldrien, però la victòria de Meloni a Itàlia els pot fer recuperar i això no és bo per a Espanya. El govern espanyol i també el català, amb els partits polítics que els configuren, haurien de reflexionar sobre què estan fent i com poden encarar una amenaça que no només els pot fer fora del govern, sinó que pot provocar un retorn a l'autoritarisme i un repunt de les injustícies socials. No podem badar!

Ayuso triomfa a Madrid

El PP d'Ayuso triomfa a Madrid i deixa en un segon pla el mateix Casado. Ella sí que ha aconseguit guanyar amb gran èxit les eleccions i pràcticament no dependrà de ningú per continuar governant, ara amb molta més comoditat. És Ayuso el futur d'Espanya?

El PSOE ha perdut una bona colla d'escons al Parlament de Madrid i serveix per posar en dubte la política del govern estatal, perquè d'aquesta manera s'ha manifestat Ayuso, com a contrapoder del govern d'Espanya, i li ha faltat poc temps per posar-li per la cara.

També ha decebut el paper de Pablo Iglesias que ha corregut a dimitir de qualsevol paper en la política, tant dins del partit com institucionalment. La seva aposta, sortint del govern espanyol, no li ha donat resultat, ja que l'augment d'escons no és significatiu i, sobretot, no serveix per frenar l'auge del PP.

Serà això un trampolí a nivell estatal? Això és el que voldria el PP i el que més tem el PSOE. S'han afanyat a dir que a nivell estatal no funciona de la mateixa manera, però la por ja la tenen al cos. Si fins ara tots els resultats eren bons o indiferents, els d'ahir a Madrid són un mal de cap difícil de solucionar.

Pensi el que pensi el president espanyol, el reforç obtingut per Ayuso a Madrid és realment un contrapoder, perquè li qüestiona les mesures preses fins ara en temps de COVID-19, i també les mesures fiscals que es proposaven adoptar per contrarestar la competència a altres comunitats autònomes. Podran fer el que tenien previst regular?

Els madrilenys varen decidir ahir que Ayuso els representava i que, al seu parer, ho havia fet bé, molt millor que la resta d'Espanya i el mateix govern socialista. Aquest és el pes que haurà de suportar Pedro Sánchez, i que li farà reflexionar sobre si li cal canviar el discurs, o li fot més cara a la seva política d'engany i contradiccions que el caracteritzen.

Més que mai cal defensar la democràcia

La campanya electoral de les eleccions de Madrid la seguim de prop perquè d'alguna manera entenem que té la seva influència a la política espanyola, en general, i en conseqüència també a la catalana. El biaix que ha pres darrerament és preocupant, ja que no està en joc la lluita de partits polítics, la lluita entre la dreta i l'esquerra, sinó la mateixa democràcia.

El to de la campanya, amb l'actitud de Vox i del mateix PP, molt ubicat a l'extrem dret, preocupa els demòcrates de qualsevol sentit, perquè es posa en perill la democràcia que tant ens costa mantenir viva. Els diferents esdeveniments d'aquests darrers dies han qüestionat el sentit d'unes eleccions democràtiques i ha entrat en joc el fanatisme i l'autoritarisme, les mentides i enganys, l'auge del populisme, que s'aprofita d'una situació tocada per la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.

El PSOE finalment ha vist que no tenia al davant un adversari, el PP, sinó l'enemic, Vox, que ha agafat protagonisme i tacat la campanya electoral amb un fals discurs. La tàctica seguida pels partits polítics no ha estat la més encertada i d'alguna manera han afavorit el discurs de Vox. 

Pedro Sánchez també ha vist que no es tractava d'unes eleccions qualssevol, sinó que hi entrava en joc la lluita per la competència directa al govern socialista espanyol. L'ombra que el PP li pugui fer, acompanyada del suport que Vox els pugui donar, serà un repte a superar per mantenir estable el govern de  l'Estat.

És per això que darrerament s'ha començat a sentir la veu de persones mediàtiques, actors i gent de prestigi, d'ideologia esquerrana, demanant que la gent d'esquerres vaig a votar, que no permeti amb la seva abstenció, que la dreta més radical mai vista, s'apoderi de Madrid i faci ombra al govern estatal. No sé quina força tindran ni els efectes que la seva crida pot produir, però sens dubte les eleccions de Madrid poden marcar un itinerari que moltes persones, que vivim a cinc-cents quilòmetres voldríem defugir.

Rèquiem per a un partit polític sense projecte

A Ciudadanos li ha passat el que podíem imaginar que passés tard o d'hora. Un partit que va néixer per atacar el català, per anar en contra i no per construir res i sobretot res de positiu. Algú podia pensar que el partit polític tenia futur, però era somiar. No tenia cap base on recolzar tota la seva estructura i per tant s'aguantava de manera fictícia. No ha trigat gaire temps que els seus votants se n'han adonat.

A les eleccions passades va substituir un PSC en hores baixes, que a diferència d'ells, sí que tenia un projecte i una història, i és per això que no li ha resultat difícil recuperar el terreny, cosa que no es pot esperar del no-res que és C's. I el discurs de l'odi i l'anticatalanisme l'ha portat a engreixar la ultradreta que ha aparegut al Parlament en forma de Vox.

Diuen que no han sabut animar els seus votants, però no és cert. Tots els partits polítics han patit l'abstenció, però C's a més a perdut els seus votants que han retornat al PSC i s'han dirigit a la ultradreta, que no ha sortit del no-res, sinó de C's i en menor mesura del PP.

No sé què decidiran fer a partir d'ara, però han de tenir clar que no tenen futur. La seva manera de fer i pensar quedarà superada per Vox, i tota la resta és fum. No tenen cap paper a jugar al Parlament català, que tampoc estimen ni defensen. Des del primer dia que l'han desacreditat, amb el seu comportament i poc respecte. Ara els toca aguantar el xàfec i adonar-se del seu error. Ells sí que han de passar pàgina i la història no en guardarà cap bon record. Un partit que va guanyar les eleccions i que al cap de quatre anys, escassos, ha pràcticament desaparegut.

Em sap greu que Vox hagi entrat amb tant força, i aquí hi ha moltes coses a dir i reflexionar, però m'alegra el fracàs de C's, perquè crec que és just. Quan tot s'aguanta amb enganys, calúmnies i insults, no pot arrelar, i això és ni més ni menys el que li ha passat a C's. 

El desprestigi de la política

Fins que els nostres polítics no acceptin que tots i totes han contribuït al desprestigi de la política no hi haurà possibilitat de recuperar-lo. La corrupció, els interessos partidistes, les mentides i enganys, les falses promeses, la poca empatia i distanciament de la ciutadania, són alguns dels elements que han provocat aquest desprestigi, que quan arriben les campanyes electorals es fa més palès. 

Les decisions improvisades es repeteixen de manera cíclica, la petició de compareixences per denunciar actes il·legals, la judicialització de la política és constant. No accepten que el Poder judicial es posi pel mig, però són els primers a recórrer-hi per aturar allò que no poden fer amb la pràctica política. Tot això provoca fatiga i avorriment.

Aquests dies, per acabar-ho d'adobar, hem pogut observar insults gratuïts a contraris, pel sol fet de tenir la possibilitat d'escriure a les xarxes socials, amb molta facilitat, sense pensar en els efectes que provoquen. Aquesta manera d'obrar de persones que s'ofereixen a representar-nos per fer avançar el país, encara incrementen aquesta sensació de mediocritat dels candidats.

Estic convençut que no sóc l'únic que té greus problemes per decantar el seu vot en aquestes properes eleccions, perquè no hi ha partit polític o candidatura que hagi presentar les seves opcions, amb respecte i mesures clares i concises sobre com encarar el futur, sense que alguns dels seus membres mereixin el rebuig de la ciutadania.

Personalment no he concebut l'opció de l'abstenció com una sortida davant de tants dubtes, i això aquesta vegada ho fa molt difícil. És molt trist haver d'estar mirant quina és l'opció menys dolenta per dipositar el vot, i la culpa és en la imatge que dona la política avui dia, i els fets que se'n deriven. Tal com deia al començament, si no hi ha una consciència clara que s'ha de canviar la manera de fer política, l'actitud i l'esperit de servei, el futur del nostre país és molt fosc i gens afalagador.

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.

Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.

Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

Aquests vells polítics que no saben callar

Escoltar les declaracions de Felipe González et remou l'estómac, et vénen ganes de vomitar. Com es poden dir aquestes bestieses en boca de qui va ser president del govern espanyol. Com es pot tenir la barra de banalitzar el nazisme per interessos que se m'escapen. Felipe González es creu posseïdor de la veritat. Jo només li demanaria humilitat i sentit comú. Que reflexioni una mica sobre la seva vida i on ha arribat, abans de gosar criticar ningú. 

Tots cometem errors, a vegades voluntàriament, però sovint de manera involuntària. Jo puc entendre que Felipe González estigui en contra de tot el que va passar el dia 1 d'octubre, i fins i tot li reconec la seva crítica a la mala gestió del cas per part del govern de Madrid, i sobretot del seu president M. Rajoy. No calia, però caure tan baix i barrejar-hi Hitler i Franco. Malauradament vivim situacions que ens recorden el passat franquista, però no precisament perquè vàrem sortir a votar, sinó per la conxorxa de jutges, polítics i policia a criminalitzar l'acció i, sobretot, mentir descaradament sense escrúpols.

Els que vàrem viure els anys de lluita democràtica amb Felipe González al cap davant, i molts d'altres, fossin de la nostra devoció o no, però a qui reconeixíem el seu valor, la seva força i la seva resolució per situar Espanya en el món democràtic, ara sentim nostàlgia i al mateix temps decepció. Pensem que l'actitud de Felipe González no és la que calia esperar del jove polític socialista. Tothom actua com vol, però com a mínim que calli i es dediqui a la vida contemplativa, sense embrutar amb més enganys i paranoies la societat que entre tots volem construir.

C's, sou molt mala gent!!!

Parafrasejant l'expressió del foraster a TV3, però amb sentit invers, em refereixo als dirigents de C's, que intenten confondre els espanyols, també els catalans, com si fossin unes bones persones que ens volen salvar del mal i la injustícia, però realment el que fan és atacar l'estabilitat perquè creuen en aquella famosa frase que en castellà diu: "a rio revuelto ganancia de pescadores".

Es tracta de sembrar jull per fer-se amb el poder i forçar, de manera autoritària, allò que sempre han pretès: atacar la llengua i la cultura catalana.

Atacar la immersió lingüística i culpar els professors i escoles catalanes d'adoctrinament és injuriar, a propòsit, per introduir l'odi contra aquelles persones que fa anys estan fent una bona feina que es demostra amb els resultats. No es tracta d'un posicionament polític, el que fa C's, sinó d'una mentida greu de conseqüències imprevisibles.

Estic segur que dins la militància de C's hi ha bones persones. La generalització sempre és errònia i no es pot posar tothom en el mateix sac, però sí que és cert que la direcció del partit utilitza males arts per confondre la gent, insultar qui no pensa com ells i mentir descaradament. C's, que es va presentar dient que aniria contra qui corromp la política, no ha complert amb les seves promeses i és el primer de fer costat al PP, el partit més corrupte de la història.

Com que no estic parlant d'arguments, ideals o línies polítiques, sinó de mentides, enganys i prostitució de la política, no tinc cap recança en afirmar que C's són molt mala gent!

Ens cal serenitat, però també compromís i decisió

Aquests dies a les xarxes socials pots trobar-hi debats força crispats, i no només sota l'anonimat, sinó amb noms i cognoms. Sense voler donar la raó al ministre Fernández Díaz, és cert que cada vegada els ànims estan més esverats, la qual cosa mai és bo. No estem per cancel·lar àpats familiars, però sí que ens convé una mica més de calma.

Els polítics, catalans i espanyols, no ens hi ajuden massa. La ridiculesa del govern espanyol el podem posar al mateix sac de les picabaralles entre el president Mas i ERC. Puc entendre que el nostre president estigui tens. La seva situació no és gens fàcil, i qui el critiquen a la lleugera no ho fan amb objectivitat. Es pot discrepar amb la decisió que va prendre, però ni se'l pot considerar incoherent ni covard, com algú ha fet.

Els polítics, en general, han cansat la ciutadania i, tal com ja s'ha dit moltes vegades, han propiciat el naixement de moviments com Podemos o Guanyem. Aquestes agrupacions no neixen perquè discrepin en els posicionaments polítics dels partits tradicionals, sinó perquè estan farts dels enganys, distanciament i també corrupció.

Sens dubte que a mida que ens anem acostant a la Diada i el 9-N, la crispació augmentarà i només podem demanar seny i serenitat a totes les parts, els independentistes, els que només reclamen poder decidir i els que no ho volen ni ho consideren necessari. No confonguem el discurs dels diferents partits polítics. El PSC, per exemple, s'ha manifestat a favor del dret a decidir. Segurament que no tots els militants ni tots els dirigents ho volen, però Iceta ha parlat en nom de tots ells. Això no treu, però que consideren que la llei de consultes, que hi volen donar suport, no sigui el mecanisme per convocar la consulta. Ho dic perquè no caiguem en la simplicitat de col·locar dos bàndols, sinó que tot plegat és més complex.

Tots tenim els nostres referents i jo diria que també les raons o motivacions per decantar-nos per una opció o altra. Crec que l'actitud del govern espanyol i del PPC han ajudat a radicalitzar moltes persones que no haurien pensat arribar fins a aquesta situació.