Lluny d'una societat sana i saludable

Assabentar-te de la detenció dels autors dels actes vandàlics contra alcaldes del Maresme et produeix una doble sensació. En primer lloc t'alegra pensar que aquelles persones que han actuat amb nocturnitat i traïdoria contra uns representants dels pobles han estat detinguts pels seus actes i que hauran de donar explicacions, els hi posarem cara. Al mateix temps, però, i atesa l'experiència, sabem que l'endemà mateix quedaran en llibertat i podran reincidir sense que els hi passi res, més enllà de tornar a ser detinguts i posteriorment alliberats.

Aquesta dinàmica a què ens han acostumat fa que per una banda confiem ben poc en els esforços de l'Estat per fer complir l'ordre, i també que continuem veient com són els incívics i malfactors els que viuen amb impunitat i molta tranquil·litat, i qui ho pateix sigui la societat cívica i complidora dels deures. 

Ho he dit moltes vegades, però és tan cert i constant que no me'n cansaré de repetir-ho. Fins que no trobem la manera que qui molesti en pagui les conseqüències i no qui rep les molèsties, la nostra societat continuarà malalta, amb una qualitat democràtica molt baixa. No és estrany que personatges com els militants i ja ara representants polítics de VOX apareguin a l'espectre polític d'aquest Estat, i ocupin llocs de responsabilitat. La societat l'hem embrutat tant que ha perdut la capacitat de defensar-se de qui només busca el benefici propi, menyspreant qui pensa diferent. Ens trobem molt lluny d'una societat sana.

Una setmana de reflexió i moltes incògnites per als independentistes

Parlar diàriament de la situació en què es viu a Catalunya darrerament comporta el perill de repetir els arguments i les conclusions a què arribes després de llegir tot el que passa. Les novetats segueixen una mateixa línia i es basen en la manca de democràcia, la revenja política dels partits espanyols en conxorxa amb els jutges, el silenci de la comunitat d'estats europeus, i les baralles entre els partits indepdentistes.

No ens ve de nou que Europa doni suport a Espanya, perquè tothom tira per a casa, i en aquest cas el soci és l'Estat espanyol i no una regió d'aquest estat. De totes maneres no perdem l'esperança que a la llarga el món s'adoni de la restricció de drets que estem patint, per una causa que alguns podran pensar que és injusta, però al cap i a la fi el que importa és com s'està reprimint aquest atreviment del poble català, d'una bona part del poble català.

L'ajornament del Ple d'investidura i la intromissió en una conversa privada entre president i conseller han estat els dos elements claus d'aquesta setmana que han portat a molts a pensar que tot s'havia acabat. Desconec com continuarà tot plegat, però estic convençut que res no haurà acabat. Potser els més optimistes s'adonaran que allò que donaven per fet haurà d'esperar una pila d'anys, i molt probablement ni ho podran veure ni viure-ho. Qui s'imagini, però que el fet català s'ha acabat i que mai més es posarà en dubte la unitat espanyola, està molt equivocat. Aquesta sensibilitat i per a molts necessitat de sentir-nos alliberats de la pressió que Espanya ha fet sobre Catalunya al llarg del temps, no s'elimina fàcilment, sinó que més aviat s'amplia a cada nova generació, i no pot estranyar que tornin a sorgir enfrontaments. Una altra cosa és saber endevinar si mai per mai s'aconseguirà l'èxit anhelat. Això són figues d'un altre paner.

La vergonya de la guerra de Síria

La guerra civil de Síria és una vergonya per a tota la humanitat. Fa cinc anys que no sabem qui ataca a qui, però sí que sabem que les víctimes són la població civil, indefensa i sense que puguin veure el final del túnel.

Ara només faltava la incorporació, sense dissimular, de la Rússia de Putin, atacant, segons diuen alguns testimonis, els rebels en lloc de l'Estat Islàmic. Això és el que el president Hollande ha reclamat a Putin.

El que va començar com a una revolta de la població armada contra Baixar al-Assad, s'ha convertit en una guerra de tots contra tots, amb una intervenció forastera poc clara. Una força militar assassinant la seva població, uns grups islàmics extremistes, i un Estat Islàmic que ha aprofitat la confusió per fer-se fort i conquerir terreny, amb la intenció precisament de crear l'Estat Islàmic.

Les conseqüències de la llarga guerra és la sortida massiva de sirians en busca d'un asil a l'Europa en crisi. Ara tots ens preocupem de com els podem acollir, de quants ens en tocaran, oblidant sovint que es tracta de persones que s'han vist obligades a sortir de casa seva. No es troben de vacances, sinó fugint del seu país, sense conèixer quan hi podran tornar, i en quines condicions el trobaran.

Estic convençut de la nostra solidaritat, però em fa molt mal l'actitud dels nostres dirigents, que són els nostres representants polítics. Som responsables de la situació de Síria, i ara ens sentirem alliberats de tota culpa, obrint les nostres ciutats. Aquesta Europa incapaç de resoldre els problemes interns, i sense cap resposta al que ve de fora, és la que no volem perdre i ens amenacen de perdre-la si es proclamem independentistes.