La nostra botiga de capçalera

Feia dies que hi donava voltes, perquè no ho acabava d'entendre. Varen obrir l'establiment fa pocs mesos, potser setmanes, i cridava l'atenció el personal que hi despatxava, sobretot perquè el nom de l'establiment era d'una coneguda marca, amb un gran supermercat als afores de la vila. Avui, quan he llegit la notícia al diari ARA, se m'han encès totes les llums. Estaran parlant d'Arenys de Mar? Espero que no sigui així.

    Amb el tema immigració hem de ser molt cauts i no fer suposicions sense conèixer la realitat. Els prejudicis són un gran perill que ens confonen i poden arribar a provocar actuacions desmesurades de la policia, dels nostres governants, però també de nosaltres mateixos. És bo fixar-se en les coses, però no tant per fer-ne una crítica, sinó per intentar conèixer què hi ha al darrere i, sobretot, si hi ha possibles víctimes d'un negoci fraudulent.

    L'obertura de multitud de supermercats al mig de la ciutat està revolucionant el comerç de moltes poblacions. Primer varen ser les grans superfícies que s'instal·laven als afores, amb zones d'aparcament gratuït, facilitant l'accés i provocant una gran competència al comerç tradicional. Calia un cotxe per anar-hi, però qui no té cotxe avui? Ara han arribat els petits supermercats instal·lats al carrers més cèntrics, on s'hi pot anar a peu i estan oberts a totes les hores del dia i fins ben entrada la nit. S'ha agreujat la competència dels comerços.

    I la pregunta que em faig i trasllado en aquest racó virtual és si coneixem el tipus de botiga on anem a comprar. Ens importa només el cost dels productes o exigim qualitat i bon servei? Sabem com estan contractats el personal que ens atén? És potser perquè cobren una misèria que els preus poden estar tan rebaixats, i tenen les portes obertes permanentment?

    La notícia que m'ha fet escriure aquesta reflexió és ben clara. Unes franquícies de marques conegudes, amb personal contractat de manera salvatge que pot fer tancar les botigues de tota la vida. Aquelles botigues familiars, o que contracten correctament els seus empleats, amb tots els drets i deures. 

    Sisplau, que tothom faci la seva feina per esbrinar què està passant, però nosaltres siguem curosos a l'hora d'escollir les botigues on anem a comprar. De la mateixa manera que els nostres pagesos reclamen un control als productes importats, que no reuneixen la qualitat ni les exigències que se'ls demana a ells, també hem d'exigir que els establiments oberts al públic compleixin totes les normatives i, sobretot, es denunciïn aquells que practiquen abusos i explotació del personal. No estem en contra dels venedors explotats, sinó al seu costat per lluitar contra l'explotació que pateixen.

Trobava a faltar els nostres pagesos

Feia dies que comentava, estranyat, que a diferència del que havia passat a Alemanya o França, els nostres pagesos no es mobilitzaven. Ja sé que els pagesos francesos són molt actius i han demostrat, al llarg de la història, ser uns experts en mobilitzacions i amb força radicalitat. Els pagesos catalans també han sortit al carrer quan ha calgut, però ara semblava que estaven molt callats, suportant tot el que els ve a sobre. Avui ja és un fet que la nostra pagesia surt a cridar l'atenció perquè tots plegats estiguem conscienciats de quina és la seva realitat, i per reclamar justícia davant de la pedregada que han de suportar.

    No descobreixo res de nou si dic que ser pagès avui dia és gairebé un acte d'heroïcitat. No és gens fàcil perquè ho tenen tot en contra. Començant pels fenòmens meteorològics, que tenen una incidència molt important en la seva producció agrària, ara amb la sequera, però quan plou en excés o apedrega també en reben les conseqüències. A això s'hi ha afegit el problema del porc senglar que és present a moltes contrades, destruint tot allò que han plantat, sense que es trobi gaires remeis.

    I si això no és suficient, podem sumar-hi tot el que depèn dels humans. La gran competència que pateixen per les lleis europees que sembla que s'acarnissin amb ells, amb una regulació severa i amb poc control a la competència que ve de fora. Amb una limitació de la producció que a vegades fa llençar la tovallola.

    Tampoc ho tenen fàcil per la socialització. El camp esclavitza i no permet una regulació horària com tenen altres sectors econòmics. Això ha passat tota la vida, però avui es fa més difícil de suportar, i per això el jovent en marxa, deixant el territori abandonat, però també la producció agrària, i aquesta la necessitem.

    Per tot plegat, i altres raons que els pagesos ens podrien explicar molt millor, és lògic que hi hagi mala maror entre la pagesia i que s'arribi a un punt que exploti i surtin al carrer. Les seves manifestacions no són fàcils d'organitzar i probablement provoquen afectacions a persones que no hi tenen cap culpa, però estem cansats de veure vagues, molt sovint sense tanta justificació, que han aconseguit alterar molt més la vida rutinària de la població.

    Governar no és fàcil, i el repartiment de competències entre els diferents nivells administratius encara ho complica més. Els nostres polítics han de vetllar pels interessos de tothom, i no poden oblidar-se d'un sector, la pagesia, que fa massa temps que rep batzegades. Ja no és qüestió d'intermediaris i de veure com augmenten els preus dels productes des de que surten del mas fins que arriben al mercat. Ara ja és qüestió d'eliminar aquella burocràcia innecessària, facilitar la feina del pagès, i millorar els seus beneficis. No ens podem permetre perdre un món tan essencial com aquest. No tractem les manifestacions d'aquests dies com una anècdota, sinó que hem de trobar la solució dels problemes.

Esperant allò que cau del cel

Ens han anunciat que demà potser plouria. Gairebé no recordem com és la pluja, quines sensacions transmet, què provoca als nostres rials i riera. Acostumava a escassejar i després ens venia de cop, provocant l'arrossegament de cotxes i mobiliari urbà. Tots en guardem unes imatges espectaculars, de la força de l'aigua lliscant fins arribar al mar. Després ens havíem d'acontentar amb setmanes on la pluja s'engrescava i ens regava els carrers, les teulades i les terrasses. Trèiem les plantes a fora perquè aprofitessin la bondat de l'aigua que ens queia del cel.

    Darrerament, però, la imatge de veure ploure ha desaparegut. Quantes setmanes i mesos fa que no ho veiem? Potser no som conscients del drama perquè tenim la sort que de les nostres aixetes brolla l'aigua que necessitem per rentar-nos, netejar i sadollar-nos. Les campanyes endegades per prendre consciència de la necessitat d'estalviar l'aigua no sempre aconsegueixen els fruits i cal arribar a les sancions per aquelles persones que en malgasten en excés. Aquests dies ho veiem anunciat.

    L'aigua és vida, i això ho tenen molt clar els pagesos, que cada vegada en són menys, que ho pateixen en les seves explotacions agràries. Nosaltres només veiem tot allò que els botiguers ens exposen als seus prestatges, i com a molt protestem si veiem que els preus s'enfilen. L'escassetat d'aigua ens implica a tots. No podem fer ploure, però sí estalviar-ne el consum. Piscines, camps de golf o pistes de gel haurien d'estar prohibides fins que no tinguem resolt aquest problema tan greu.

    I avui obrim els ulls i intentem convèncer-nos que potser aquesta vegada els homes del temps l'encertaran, i demà divendres caurà l'aigua del cel. Sabem, però que al final de la jornada coincidirem en afirmar que no n'hi ha prou, que caldria que ploguessin molts més dies seguits per compensar la sequera tan intensa que pateix el territori. 

    Recordo les tardes d'estiu a Cantonigròs, jugant mig a les fosques a la canasta i el palé, i als vidres de les finestres regalimant la pluja intensa i continuada que ens arribava de l'altra banda de Cabrera. Unes imatges d'infantesa que no s'esborraran mai, i que ara impacten davant la sequera i les ganes que tindríem que el canvi climàtic, que alguns encara neguen, no ens hagués transformat el paisatge i la vida.

El món de la pagesia

Avui m'he fixat en l'article de l'exconseller Carles Mundó, que publica l'ARA, que relata els problemes que tenen els pagesos, i concretament els que tenen vaques i venen la llet a les empreses lleteres. Segons diu l'exconseller, en aquests moments els pagesos estan venent la llet per sota del preu de cost, la qual cosa ha fet que molts pagesos hagin plegat. I es pregunta: Volem un país sense pagesos?

Viure de la pagesia ha estat sempre molt complicat, amb pocs incentius més enllà de la passió pel camp. Dependre de la climatologia i haver-hi de dedicar totes les hores de la setmana, festius inclosos, ha fet que molt jovent no hagi continuat la professió dels seus pares i hagi preferit anar a ciutat a treballar en altres camps.

Si afegim l'èxode del jovent a la precarietat amb què es viu a l'hora de vendre els productes que es conreen, tot plegat ajuda a pensar que el món de la pagesia té cada vegada més números per desaparèixer de casa nostra. Es parla molt de consumir productes de quilòmetre zero, però si quedem sense pagesia, haurem de consumir productes que venen de molt lluny.

El poder de les empreses lleteres sobre el mercat de la llet, que evidentment té una data de caducitat, és molt gran i fa que els pagesos tinguin poc marge de maniobra. L'exconseller treu el tema de la força dels consumidors a l'hora de comprar a una empresa lletera o una altra, i posa l'exemple del cas de Llet Pascual l'any 2003, quan va deixar de comprar llet de les granges catalanes i la venda es va desplomar, un signe de solidaritat dels compradors en vers els pagesos.

Sigui d'una manera o altra, hem de tenir consciència de quina és la realitat, i de la importància que els pagesos tinguin un marge de benefici que els permeti continuar treballant i no hagin de plegar. Un país no pot prescindir del sector primari i dependre de fora per al consum intern. Si tenim consciència d'aquesta realitat, caldrà que trobem la manera de solucionar aquesta anomalia.

Salvem la tradició!

He llegit que hi ha un grup de joves que té ganes de salvar la tradicional penjada de naps i cols la nit de reis perquè, segons sembla, enguany han estat pocs els joves participants. Em sembla interessant que hi hagi persones que lluitin per preservar la tradició. És lloable i desitjo que a la reunió que es convoca per parlar-ne hi assisteixi molt jovent donant suport a la iniciativa i així evitar que aquesta tradició desaparegui.

Segons continua la notícia, sembla ser que hi ha la intenció d'elaborar un document i presentar-lo a l'Ajuntament, "ja que l’organització no té recursos i, per això, necessiten l’ajuda del consistori." 

Si ho entenc bé, hi ha un grup de joves que estan disposats a tirar endavant la festa, amb el suport econòmic de l'Ajuntament, la qual cosa implica que a partir d'ara la festa de naps i cols estaria finançada pel govern local a través del pressupost municipal.

Puc entendre la proposta perquè cada vegada som menys capaços d'organitzar coses si no ens ho paga l'administració, però em sap greu que passi això. Ja sé que no ho podem basar tot en el voluntarisme i que les coses costen diners, però llavors potser caldrà prioritzar, i en un moment que els diners no sobren, potser cal canalitzar-los a satisfer necessitats bàsiques i deixar per a més endavant la festa, sobretot tenint en compte que en queden d'altres, i que la podem recuperar més endavant, quan les coses vagin més bé.

M'apareix una pregunta: aquests diners servirien també per pagar les cols i naps que birlen als pagesos? Perquè... si els napaires i penjacols reben uns diners per organitzar la festa, potser que els pagesos robats en treguin alguna cosa, no?