Matinal a la muntanya

No hem anat gaire lluny, però hem descobert una ruta que teníem massa a prop com per no haver-hi anat mai. Hem pujat el Montalt i després hem passat per la creu de Rupit, per acabar baixant cap al santuari de Lourdes d'Arenys de Munt. Més o menys han estat uns 13 quilòmetres, que ens han permès comprovar que encara estem en forma i no acabem d'estar ben rovellats.

El dia no es presentava gaire assolellat, si ho comparàvem amb els dies que ens precedien, però també ha fet que no patíssim calor. Les quatre gotes que avui han caigut a la vila, han arribat quan ja érem a taula a punt de dinar.

M'ha agradat el trajecte, i sobretot el fet de poder pujar i baixar per camins diferents. També és interessant comprovar que, si més no els excursionistes, vagin a peu o en bicicleta, respecten la natura i ho trobes tot molt net i endreçat. Tant de bo això també passés a la vila i a tots els pobles i ciutats, que dia rere dia es queixen de l'incivisme i la brutícia que es provoca per manca de sensibilitat i educació.

Haig de dir que desconeixia el trajecte i en concret el turó del Montalt, i m'ha sorprès perquè m'ho imaginava més espaiós. Les vistes, però, són extraordinàries i crec que val la pena anar-hi. Hi tornarem!

Avui era una mica un entrenament per no fer el ridícul la setmana vinent, que farem una sortida amb una colla de caminadors. Crec que farem bon paper i allí ho acabarem amb un bon dinar. Penso en els ciclistes que cada setmana agafen la bicicleta per exercitar-se, però no s'obliden del bon esmorzar que fan una vegada assolit el seu objectiu. S'ha de fer exercici, però no es pot oblidar la manduca!

Hem acabat aquest serial de vacances i s'ha de dir que n'estem contents. Probablement ho hauríem de repartir millor durant l'any, per no acabar tan farts, de menjar i de festa. Però ho hem acabat de manera saludable. Us animo, als que no hi hagueu anat encara, a provar de fer la mateixa ruta, i segur que us encantarà, i ajudarà a rebaixar panxa després de tants dies de menjar torrons i neules. 

Els que reinicieu la vostra feina demà dilluns, us desitjo una bona entrada i us recordo que poder treballar no està a l'abast de tothom, i fer-ho contents i amb ganes, estimula i ens fa més feliços. I a qui no tingui feina assegurada, els desitjo sort, i que ben aviat puguin formar part del col·lectiu d'assalariats. Mirem-ho positivament.

Les patates farcides d'Olot

L'altre dia vaig veure un comentari a les xarxes socials en què deia que si les patates farcides d'Olot fossin italianes se n'estarien exportant als EUA, i vaig recordar quan estudiava Economia, ja fa molts anys, i parlàvem de les exportacions. Els italians sempre han estat uns bon venedors a l'exterior, i d'aquí la forta competència amb productes similars del nostre país, des del vi i l'oli fins a la ceràmica.

Com és que nosaltres, catalans i espanyols, som tan negats a l'hora de vendre a l'exterior? Què ens falta saber o practicar per ser bons exportadors? Tenim matèria bona i n'exportem, però molt menys del que podríem. Ens passa també en la bona cuina, que tothom ens reconeix, quan ve a veure'ns, que és bona, però som incapaços de donar-ho a conèixer a fora.

Itàlia ha exportat les pizzes a tot el món, i quan sortim a l'estranger mengem més pizzes que no pas producte autòctons dels països que visitem. Ara tenim un altre producte foraster que ens ha entrat per quedar-s'hi, com és el panettone. Fa uns anys que en podies menjar, ja fos perquè es comprava a fora, i el trobaves a botigues especialitzades. Avui qualsevol pastisser de casa nostra ja s'atreveix a produir-los, amb més o menys encert.

Per Nadal tenim els torrons que trobem a totes les taules, però cada vegada és més corrent trobar-t'hi un panettone compartint taula. Les modes s'imposen, i jo continuo pensant que ens falta empenta per arribar a fora. Recordo uns cartells al centre històric d'Edimburg que anunciaven un bar-restaurant on podies menjar pa amb tomàquet. No sé si encara existeix aquest bar, però em va fer molta gràcia i vaig creure que era l'excepció que confirma la regla, encara que fos a petita escala i simplement testimonial.

Nadal en família, però no tots

Avui és Nadal i la família d'Arenys ens hem reunit per compartir la taula. Sortosament hi som tots, i encara que podem pensar i votar partits diferents, o no votar, no ens hem barallat, perquè per sobre de tot hi ha les persones, i en aquest cas la família. Es tracta d'aprofitar les poques oportunitats que tens per asseure't a taula i compartir. A Vic, ja no hi tenim els pares i això es fa notar, però també ens vàrem trobar i recordàrem que la mare, aquest mes de desembre, hauria celebrat els cent anys del seu naixement.

Avui, però, hi ha famílies que no ho hauran pogut celebrar plegats, segur que n'hi ha moltes, però algunes d'elles, que tots tenim en la memòria, no hauran pogut compartir la taula perquè a Espanya no hi ha justícia, sinó venjança. Polítics i jutges no han paït que un poble s'alcés pacíficament per exigir un referèndum i poder conèixer què volem ser.

Espanya, amb el guiatge de M. Rajoy, corrupte, orgullós i prepotent, però amb tot el poder a les seves mans, ha caminat enrere i ha perdut el poc prestigi que hagués pogut tenir. Des de fora s'observa com els espanyols no viuen amb la llibertat que atorga un sistema democràtic, sinó sotmesos a la llei d'uns pocs, i a mercè d'uns jutges prevaricadors i repressors.

A casa hem celebrat el Nadal, ahir compartint amb veïns, amics i vilatans la missa del gall, i avui amb la família marinera a la taula, amb canelons i pollastre rostit, neules i torrons. Els amics que es troben a les presons catalanes per ordre d'una decisió injusta, hauran d'esperar encara uns mesos a que s'arribi a fer justícia. No hem pogut fer res més que pensar en ells i desitjar-los que tinguin la suficient valentia  i coratge per aguantar aquesta situació injusta.