Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.

Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.

Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.

El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

Fidel Castro i les contradiccions de l'esquerra catalana

Dissabte parlava de la mort del dictador cubà i em resistia a fer comparacions entre dictadors. M'ha sorprès algunes reaccions de polítics catalans arran de la mort de Fidel Castro. He vist en les seves paraules moltes contradiccions respecte al que ens tenen acostumats. No cal fer llenya de l'arbre caigut, però tampoc és necessari defensar allò que no és defensable.

Quan una persona és respectada per la por que representa estar-hi en contra no és una actitud digne de lloances. No té cap justificació governar un país atemorit, per més serveis que els prestis, les persones han de ser tractades com a tals i no com a bèsties.

Els meus dos gats m'estimen perquè els dono menjar cada dia i els acaricio, i no els haig de raonar perquè els deixo a fora o bé els entro a la casa. Aquest tracte no el podria fer als meus fills, perquè com a persones tenen els seus drets i poden raonar, dialogar, defensar els seus interessos i se'n pot parlar.

Una dictadura és una manera de governar sense escoltar els altres, imposant allò que un considera que és bo per a tothom. Encara que es tingui raó, les persones tenim el dret a equivocar-nos i si se'ns nega aquest dret, se'ns nega el dret a la vida i a la llibertat.

Que uns polítics de la CUP, de Catalunya Sí que es pot, o del mateix PDECat defensin Fidel Castro, em provoca tristor. Ningú m'ha sentit a parlar malament d'ell fins ara, en tot cas hauran estat comentaris en els meus cercles més propers. També és cert que no he mogut ni un dit per tractar de canviar res, però sentir com sento ara, que és l'exemple de la lluita pel socialisme, em fa mal i em sap greu.

Més reaccions al Ple del Parlament de dimecres

Estem molt acostumats als cops d'efecte, i és cert que provoquen moviments i presa de decisions. El problema ve quan tot plegat queda només amb els cops d'efecte i no hi ha res més enllà. Si analitzem el procés català a la independència des del 2012, per fixar una data significativa, ens adonem que la societat catalana ha passat per molts alts i baixos en la il·lusió, l'esperança i en les ganes de trobar una solució definitiva a tan poca concreció i tants dubtes.

Aquest dimecres la majoria de Junts pel Sí i la CUP han escenificat un altre cop d'efecte que ha fet renéixer moltes il·lusions perdudes, però també certa por. La pregunta que ens fem és si tots els diputats que varen aprovar les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent tenen clar el camí cap on mena això i les repercussions que hi haurà. En concret si són conscients del camí pres que molts catalans volen que no tingui aturador.

El govern de Madrid, encara en funcions, es mostra molt segur del que ha de fer, però estic segur que no s'ho esperaven. Encara pensen que això de la independència és una broma de mal gust que no portarà enlloc, i per això cada pas que es fa sorprèn, la qual cosa no vol dir que no tinguin els recursos, si més no per entretenir-ho.

Com que estem en època de vacances, no sap tan greu que estiguem perdent el temps amb el mateix tema, però no podem oblidar que hi ha molts temes a resoldre, i el primer i més important és saber si la CUP permetrà que el govern català disposi d'un pressupost més social i menys dependent de Madrid. M'agradaria saber si els 10 diputats de la CUP ja s'han adonat de la ximpleria que varen fer. A vegades penso que són molt inconscients. Estic segur que al darrere hi tenen gent molt més competent.

Núria Parlon, una bona solució per al PSC

Som molts que volem que el PSC aixequi el cap i ho faci tocant de peus a terra i en contacte directe amb la societat catalana. Aquesta època de crisi política s'ha gestionat malament, i encara que no ho podem atribuir tot a Pere Navarro, si més no li ha faltat encert i molt probablement marge de maniobra.

Penso que els durs de l'aparell socialista català no l'han ajudat gens i més aviat l'han deixat al descobert i sol davant del perill. Ara amb la dimissió de Navarro cal que el PSC reflexioni a fons, encara que amb rapidesa, i no torni a caure en el mateix parany. El PSC ha de renéixer i liderar l'esquerra catalana. Tota l'esquerra catalana: la que té aspiracions independentistes i la que simplement vol més justícia vers Catalunya. Això passa, però, pel dret a decidir i, per tant, aconseguir la consulta del 9 de novembre.

Tot fa pensar que Núria Parlon serà qui substituirà Navarro en la secretaria general del PSC. Si així es concreta, cal esperar d'ella la capacitat de liderar un partit que en aquests moments està molt fraccionat, però que encara hi ha temps de cohesionar. Li caldrà molta mà esquerra i molta ajuda de totes les parts enfrontades. Sobretot, però, li caldrà poder de decisió davant del nucli dur del partit. Núria Parlon ha d'exigir llibertat de moviments a Iceta, Balmon, Corbacho i companyia.

A la nova secretària general del PSC li caldrà acostar-se als sectors crítics, escoltar-los i prendre decisions. Cal ser molt coherent, que és precisament això el que més li ha mancat a Pere Navarro. Després haurà d'analitzar quina ha de ser la seva relació amb el PSOE que, per més important que sigui, no pot posar mai en perill la cohesió catalana. D'això penso que n'hauran après la lliçó.