Una col·lecta per a Juan Carlos I

Cada dia que passa ens assabentem de novetats que mai no ens ho hauríem imaginat. Ja només faltava que una colla d'empresaris fidels a Juan Carlos I facin una col·lecta per recollir diners per si el fan fora de la Zarzuela. No ha robat prou diners com perquè ara se n'hagi de recollir més per comprar-li una casa i tot el servei inclòs.

Ridícul i perillós a l'hora. Com pot ser que les coses vagin d'aquest color? Cal caure tan avall? Em pregunto si aquests empresaris samaritans tenen clar a qui volen ajudar i tenen present tot el que l'emèrit ha fet valent-se de la inviolabilitat de què gaudeix, o si més no gaudia mentre era rei. 

La notícia no em fa pena, sinó ràbia, en pensar com hi pot haver persones com aquests empresaris que donin suport públicament a un corrupte, per més rei que sigui, o precisament per això. Només es pot entendre per la corrupció que és innata al nostre país i domina tot el món empresarial, polític i judicial. No ens ha de venir de nou que tinguem un rei corrupte, veient com va el país. Qui pot, enganya la resta, per no perdre l'ocasió!

Per un moment he pensat que la notícia no era real, i que ens estaven aixecant la camisa, però a casa nostra, arriba un moment que tot és possible, per més inversemblant que pugui semblar. Se'ns rifen a la cara, i ja no els cal dissimular. És creïble que això passi a Espanya, i que tingui la complicitat directa o indirecta dels poders públics. Uns es perdonen la vida als altres, i d'aquest manera es va fent una bola. 

Seguirem la notícia i el fet de si finalment fan fora de la Zarzuela el rei emèrit, per salvar els mobles a la monarquia espanyola, amb un rei, el Felip VI, que no té ni empatia ni carisma per ser rei de tots els espanyols. El seu dia va marcar territori i ara no pot fer marxa enrere. Com es diu per casa nostra, nosaltres no tenim rei!

Amb l’excusa del coronavirus...

No cal dir que el coronavirus ha pres el lloc al Procés, al judici al major Trapero, a les decisions del Tribunal de Comptes... i fins i tot a la corrupció al món de la política. Tot gira al voltant de la pandèmia i estem veient que a Espanya, sobretot a Madrid, avança molt ràpidament l’afectació a les persones.

Ja no es tracta només de conseqüències sanitàries, sinó que també incideix en economia, amb un daltabaix important, i en el comportament de la societat que es veu obligada a canviar els seus hàbits. Aquests canvis no sempre s’utilitzen de la mateixa manera i hi ha qui ho aprofita per treure’n profit, ja sigui personal o col·lectiu.

Llegíem fa un parell de dies unes declaracions dels responsables de Foment del Treball que ens varen impactar, sobretot per la poca vergonya dels seus dirigents. Aprofitant que les empreses es veien afectades pel coronavirus, demanaven mesures per facilitar l’acomiadament de personal. Ho vaig haver de llegir dues vegades i assegurar-me que la font era fiable.

La reacció no s’ha fet esperar, però entenc que la demanda de Foment hauria de tenir conseqüències. No es pot ser tan cínic i defensar unes mesures com aquesta sense que et caigui la cara de vergonya. Vull pensar que el govern no caurà en la trampa i vetllarà per a què tothom en surti el menys mal parat possible. Seria, però desitjable un toc als dirigents de Foment perquè no vulguin aprofitar-se d’una situació que ens afecta a tothom, per treure’n profit. Es posen al mateix nivell dels que fent-se passar per metges entren a les cases dels més indefensos per robar-los.

Ferides d'arma blanca a l'espai públic

No podem estar contents amb tot el que passa a la nostra societat, quan llegim massa sovint baralles amb apunyalades de manera gratuïta. Fa un parell de dies amb el resultat de la mort d'una noia de 26 anys, a qui li robaven el mòbil, i aquesta matinada amb una noia de 17 anys ferida. Que això passi és que els atacants porten a sobre l'instrument que utilitzen per ferir les víctimes. No es tracta d'actes imprevistos o involuntaris, sinó que tenen tota la intencionalitat.

Ja fa dies que n'estem parlant, però això no treu la importància i necessitat de comentar-ho i exigir trobar-hi solucions. No pot ser que convertim l'espai públic en un espai de risc, que no ens puguem moure sense tenir la sensació d'inseguretat i violència gratuïta. La culpa és molt negra i ningú la vol, però la trobaríem molt repartida. D'entrada la família té la seva responsabilitat a l'hora d'educar els fills, però la societat hi ha de col·laborar, i les autoritats a qui hem delegat la responsabilitat han de treballar-hi de valent. No volem un estat policial, però sí que es vetlli per la tranquil·litat i la pau social.

Hi haurà més casos, i no tot és culpa dels mateixos. Ho dic perquè és molt fàcil criminalitzar certs col·lectius que viuen amb dificultats. Tots plegats som culpables que la vida social no sigui lo pacífica que caldria i hem de trobar la manera de col·laborar perquè puguem passejar tranquils pels nostres carrers i places, fins i tots en els llocs d'esbarjo.

Robar, Enganyar, Prevaricar... uns verbs massa propers als polítics

Avui ha dimitit la presidenta de Madrid perquè se li ha descobert que ara fa set anys va robar en una botiga productes per valor de quaranta euros. Per això ha hagut de dimitir? No creieu que hi ha polítics que han robat molt més i no han pas dimitit? Ve de nou!

El problema no són els quaranta euros. És cert que la persona pública ha de ser honrada més que ningú, i robar, encara que només siguin quaranta euros, és suficient com per deixar-hi de confiar. Aquesta vegada la varen enganxar, però... era la primera vegada que robava? No va robar mai més?

Oi que se'ns fa difícil de creure que en l'única ocasió que va obrar malament se l'enganxés? Doncs aquest és el motiu perquè ha hagut de dimitir. Se li ha perdut la confiança.

Ha estat avui que hem començat a desconfiar d'ella? Oi que fa dies que ja no hi confiàvem? No crèieu que tot el que va passar amb el famós màster i, sobretot, en la manera que va actuar per mantenir-se en el poder, va ser suficient com per dimitir? I si no dimitia, no creieu que Rajoy no l'havia d'obligar a dimitir?

Algú podrà pensar que és més greu robar quaranta euros en un hipermercat que no pas aconseguir un màster sense estudiar ni anar a classe. És evident que no és així, però en ambdós casos s'ha actuat malament, i defensar l'honorabilitat quan un sap que no ho és, encara situa les coses de manera molt pitjor.

El problema de tot plegat és que som molts els que ens imaginem que de Cifuentes en política n'està ple. No vol dir que tots els polítics siguin iguals, però que n'hi ha molts i moltes, això no ens ho podrà negar ningú. Ara fa set anys ella va actuar malament, però hi va haver qui es va encarregar d'amagar-ho.

A Espanya hauríem de començar a practicar l'exercici de les dimissions, i d'aquesta manera aconseguir regenerar la política. La ciutadania no confia en els polítics, i això és el pitjor que li pot passar a una societat que es creu democràtica. La mare dels ous... llegiu l'article de Suso de Toro a l'ARA d'avui.

Sensació d'indefensió i impotència

Avui he presenciat el moment en què un petit delinqüent intentava robar dins d'un cotxe aparcat correctament a la via pública, i a ple dia. Una sensació més forta del normal, perquè el mateix que li ha passat al propietari del cotxe danyat, em va passar a mi fa quinze dies, no massa lluny del mateix lloc.

Un jove aparcant una furgoneta, un veí del lloc i jo que passava per allà, ens hem mirat i hem arribat a la conclusió que aquell jove, que havia deixat la bicicleta a terra i després d'alguns dubtes entrava dins del cotxe, estava violant una propietat que no li corresponia. El veí l'ha fet fora i jo tot just l'he pogut fotografiar quan se n'anava. Hem pogut comprovar que havia trencat el vidre fix del cantó del conductor, de la mateixa manera que varen fer en el meu cas. Seria el mateix personatge?

Els comentaris, mentre esperàvem l'arribada d'una patrulla de mossos, eren els de sempre, en relació a la inseguretat davant d'uns fets que no mereixien cap càstig als infractors, més enllà d'una visita de cortesia a la comissaria més propera i ser identificats. 

No és culpa dels policies, ni dels jutges, ni dels polítics més propers. El tema és més complex que una simple modificació de les lleis. Hi ha un col·lectiu de persones, amb l'autoestima molt baixa i amb un futur més negre que el forat d'Stephen Hawking que fa difícil la desaparició d'aquesta petita delinqüència, que malauradament pot portar a grans delictes en un futur.

En aquests casos en què poca cosa podem fer, sí que és interessant que no girem el cap a l'altra banda, sinó que, sense posar la nostra vida en perill, defensem els interessos de la persona absent en aquells moments, davant l'agressió o intent de robatori, com el d'aquest matí.

L'anècdota de la Mare Superiora

No sé si és cert o forma part de les caricatures més divertides que ens ofereixen les xarxes socials, però la carta de qui va ser primera dama de Catalunya, demanant el traspàs de dos milions entre diferents comptes bancaris, no em direu que no fa gràcia. Sigui o no verídica, és molt escaient per tot l'historial de Ferrusola, per la manera de ser, l'ambient viscut i les diferents reaccions al llarg de la seva vida 'política'.

Quan ho vaig llegir, m'ho vaig creure, perquè sentia la seva veu llegint la carta. L'hi veia. Si no ha estat ella, qui li hagi imputat l'ha de conèixer molt o estar molt encertat en l'ocurrència. Algú s'ha escandalitzat? Jo l'única cosa que m'escandalitza i em costa de creure és la cara dura d'aquell que et sermoneja i pel darrere et fot els quarts i se'n fot de tu.

Una vegada em varen entrar a robar en un petit local on no hi havia res de valor, però em va emprenyar molt, i sobretot em va fer mal, no pas pel que se'n varen endur, ni per haver destrossat el pany de la porta, sinó perquè vaig sentir que algú havia entrat a casa meva, havia violat la meva intimitat. A vegades no són tant les conseqüències com el fet en sí mateix.

Tampoc penso que ens haguem de molestar per si l'actitud de Pujol i família ha perjudicat la imatge de Catalunya o el procés sobiranista. Crec sincerament que el pitjor que ha fet aquesta família, i sobretot Jordi Pujol i senyora, ha estat jugar amb la nostra innocència i confiança. Faltar a la confiança que han dipositat en tu, és el pitjor que passar entre les relacions humanes, i això en política passa sovint. És una llàstima.

Un món injust basat en la mentida i la corrupció

Entenc que en el món de la justícia no es pot anar amb la sang calenta perquè la majoria de mortals sentenciaríem de seguida qui se'ns posés al davant, a la primera que veiéssim que ha actuat de manera corrupta. Ho entenc, però tampoc cal caure a l'altre extrem on sembla que els jutges tinguin la sang glaçada.

Quan llegeixo que el senyor Rodríguez Rato presenta un recurs al Suprem a la seva condemna per les targetes black, se'm fa difícil acceptar-ho després d'haver llegit tota la seva història de blanqueig de diner mentre dirigia el Fons Monetari Internacional. A mi em sembla que amb això ja n'hi ha prou com per condemnar-lo per tot.

És en aquest sentit que entenc que no es pot anar pel món amb la sang calenta, però és injust que els que han robat diners puguin pagar-se les defenses més cares per estalviar-los anar a la presó, i si hi acaben anant, és després de molts anys i, a més hi estan quatre dies.

Aquesta és l'explicació de perquè la majoria estem convençuts que la Justícia no és igual per a tothom. Els desgraciats que no tenen on raure ho tenen molt difícil per salvar-se de la condemna, cosa que no podem dir el mateix de la gent adinerada. 

I aquesta queixa que abans podies posar en boca d'un socialista del PSOE ara ja no li trobes. Ens hem aburgesat de tal manera que fins i tot els sindicats hi passen xiulant pel costat. Serà Podemos qui vetllarà perquè això no passi? Ho tenim difícil, perquè passen l'estona criticant i tractant minúcies, i s'obliden del pecat de la nostra societat: hem construït una societat injusta!

Lladres però amb consciència

He llegit la notícia d'uns lladres que en saber que havien robat a una ONG, varen decidir retornar tots els objectes i diners, amb una disculpa i els millors desitjos per la feina que estaven fent. Podríem dir que es tracta d'uns lladres honrats, que no roben al primer que troben, i que respecten les bones obres.

De lladres n'hi ha molts, però els pitjors són els de coll fort, els que porten americana i corbata, potser de missa diària, i amb càrrecs de responsabilitat política. En tenim molts, i no són sincers ni tenen sentiments com els lladres de la notícia. Uns lladres que s'han presentat a les eleccions per viure bé, guanyar diners a costa dels altres, i fer veure que treballen per al bé de tots. Uns lladres que es presenten en llistes tancades convenientment seleccionats per els que han estat més espavilats, no pas els més llestos.

En una societat com la nostra actual, potser ens aniria més bé que ens governessin persones més humils, amb menys fums, i amb més sentiments.