Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

La vacunació evidencia la ineptitud política

No s'hi val a posar per excusa que a tot arreu passa el mateix. Estem cansats d'un govern incompetent que no em fa cap de bona. Com pot ser que ens enganyin d'aquesta manera? Com és que tenim uns consellers i conselleres tan ineptes? No saben organitzar res i pretenen dirigir un país, i encara tenen la barra de tornar-se a presentar! Per què no pleguen i se'n va a casa?

Ens varen dir que ho tenien tot organitzat i que es vacunarien unes seixanta mil persones cada setmana, aquestes eren les vacunes que arribarien cada dilluns, i només se n'ha vacunat un deu per cent! Ara diuen que no creien que fos tan difícil d'organitzar-ho! Que no troben suficient infermers per posar la vacuna! No tenien els equips formats i les persones preparades? 

Una vegada més s'ha demostrat que el govern català no està a l'alçada de les circumstàncies i que no ens mereixem uns polítics tan incompetents. I, com dic sempre, el pitjor de tot és que no trobem relleu i els mateixos pretenen governar a partir del mes de febrer. No hi ha ningú millor? 

Tampoc és garantia que una opció espanyolitzada, com és la d'Illa, sigui la solució per a Catalunya. Crec que no hem entès res, i continuem en la divisió que ens paralitza. Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem, i que continuarem més anys estancats, veient com els altres països i comunitats autònomes ens passen la mà per la cara. No avancem ni com a país ni com a societat del benestar. Cada vegada estem pitjor i no sabem trobar la clau per sortir-ne. Mals auguris per a un any que acabem de començar!

Què esperem d'una residència de la gent gran?

Un dels temes que caldrà analitzar a fons, després de tot el que hem viscut aquests dies de pandèmia, són les residències de gent gran. És on han tingut més problemes amb les infeccions i de resultes d'elles moltes defuncions. Som conscients que es tracta d'espais amb uns residents amb moltes patologies, poques defenses i edats avançades, però això no treu que no s'hagi d'estudiar bé què ha passat i valorar com s'ha de canviar perquè uns fets com els actuals no tornin a succeir.

Però no només cal pensar en prevenir fets com els actuals, sinó també estudiar si el seu funcionament és correcte, fins i tot en temps de bonança, en temps favorables. I en això segur que anirem a raure si el tracte que la nostra civilització ofereix a les persones grans és el més apropiat. I no cal culpabilitzar les famílies que hi tenen familiars propers, es tracta d'analitzar si tots plegats ho estem fent prou bé.

Ara encara patim el xoc de les defuncions i de la precarietat en què s'han trobat els nostres avis, però també els seus cuidadors. Hem d'esperar que passi més temps i que tinguem el cap serè per jutjar els fets, però també la realitat viscuda fins abans de la pandèmia.

Una pregunta sí que m'agradaria fer-me i deixar-la a l'aire. Tenim prou coneixement de l'oferta de les residències, la preparació dels cuidadors i de les possibilitats dels locals on es troben? Hem vist exemples de grans equipaments al costat d'altres de molt petits i amb poques possibilitats de fins i tot aïllar les persones infectades pel coronavirus. Hem exigit que la resposta fos com si es tractés d'hospitals, amb infermeres i metges en plantilla, però ens hem adonat que no sempre això ha estat així.  No són centres sanitaris, sinó socials. Reflexionem-hi i parlem-ne més endavant.