"La Razón" ha entrat a casa

Algunes famílies espanyoles no entendrien que el fet que us comento sigui prou important com per ocupar un post en el meu blog, però és que a casa meva no hi entra qualsevol cosa i avui, excepcionalment, hi ha entrat La Razón.

El motiu és un treball que ha de fer el meu fill per a l'escola, comparant com donen les notícies diferents mitjans de comunicació. Escollir aquest diari no ha estat difícil i ha quedat demostrat simplement fent-hi una lectura superficial. La tria de l'altre diari podria ser més discutible. En trobaríem algun que seria molt fàcil contrastar la manera d'informar una mateixa notícia. És per això que el meu fill ha escollit un diari que no fos ben bé a l'altra banda, sinó un diari conservador i, en aquesta etapa de reflexió sobre el dret a decidir, poc favorable a fer gaires canvis: La Vanguardia.

El treball l'ha de fer el meu fill i per tant jo no m'hi ficaré, però sí que ho he aprofitat per fer una lectura comparada de les mateixes notícies i, acceptant que actuo influenciat pel concepte que tinc de les persones que estan al voltant del diari La Razón, no hi ha dubte que els diaris més que informar estan influint sobre els lectors.

No pot ser que la notícia dels fets de Ceuta amb la Guardia Civil es puguin explicar de maneres tan diferents, i si la comparació fos entre tres diaris, incorporant l'ARA, la cosa ja no té cap tipus d'explicació des del punt de vista informatiu, però sí polític i interessat.

Vivim en un món on els fets passen només quan en tenim notícia, o sigui que duren quatre dies, en funció de l'interès que desperten al nostre món. I els fets passen segons ens ho expliquen. Els lectors de La Razón ho coneixen d'una manera i els lectors de La Vanguardia o l'ARA, d'una altra.

Jo no hi era a Ceuta i no vaig poder veure si la Guardia Civil disparava pilotes de goma contra els immigrants o simplement les llençava a l'aire. Els periodistes de La Razón, La Vanguardia i l'ARA han vist el vídeo, però ho han vist diferent. Qui té la raó? A qui ens hem de creure? pel nom del diari seria La Razón, però permeteu-me que ho posi en dubte. 

Entrevista al president

Ni les dites de tota la vida no s'aguanten. Avui, dia de la candelera, no ha plogut, per la qual cosa continuaria l'hivern amb fred viu "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, el fred és viu". Doncs de fred viu, res de res i, segons ens diuen els meteoròlegs, vénen dies de temperatures altes, si més no per un mes de febrer.

Tot canvia menys la política espanyola que sembla viure vint anys enrere. Si més no la manera de governar ens retorna al passat, i pel que fa a Catalunya intenten ofegar-nos cada vegada més. 

Tot i que la Roser m'ha dit que La Vanguardia ni mirar-la, jo continuo amb la meva de contrastar diaris, sense caure en el masoquisme de comprar El Mundo o La Razón, perquè haig de vigilar la meva salut física, però també mental. Aquest contrast de què parlo el faig entre l'ARA i La Vanguardia.

I avui he llegit la entrevista que el nou director de La Vanguardia li feia al president de la Generalitat. La sensació que n'he tret és la d'una certa moderació per part del president quant a la seva intencionalitat sobiranista, reforçant la idea de defensar el dret a decidir, per després anar a negociar a Madrid. 

Probablement molts independentistes hauran llegit l'entrevista o el resum que d'altres diaris en puguin fer, amb un cert desencís, però crec que és bo que no ens deixem enlluernar i vulguem tocar de peus a terra. La llàstima que el PSC no estigui per la labor de fer el mateix, és a dir, reclamar el dret a decidir, que defensava durant la campanya electoral, per després anar a Madrid, en el seu cas, a defensar un model federal per al futur d'Espanya.

Segur que les paraules del president tindran repercussió a la premsa i en els debats de tot tipus en els propers dies, però jo les he entès perfectament, encara que a vegades t'agradaria deixar-te portar per l'eufòria, els sentiments i la utopia.

És que Rajoy pensa en dimitir aviat?

M'ho pregunto perquè sembla ser que "mentre jo (Rajoy) sigui president no hi haurà independència de cap territori", segons ha declarat en l'entrevista que li han fet a Antena 3. Permeteu-me la ironia. Tampoc creu Joan Ignasi Elena que el PSC els expulsi del grup parlamentari, perquè això no ha passat mai. De moment els han suspès cautelarment i apartats de la direcció i del Consell Nacional del partit. També li ha tocat el rebre a Fabián Mohedano, perquè va assistir a un acte d'ERC, i això, segons la direcció socialista són comportaments reprovables.

Al marge de tot el que passa amb el PSC i la consulta, hi ha una assignatura pendent: un nou model de democràcia representativa. La desconfiança amb els polítics és absoluta i preocupant, i no hi ha partit polític que se n'escapi. Els polítics viuen massa d'esquena de la ciutadania.

Però els polítics sorgeixen de la societat, i si la societat està malalta, és fàcil que els polítics també. Avui, per exemple, he sabut que el diputat de C's, Jordi Cañas, està sent investigat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per un suposat frau fiscal. Estem parlant d'un diputat d'un partit que s'ha dedicat a criticar els partits de tota la vida per la corrupció i l'opacitat de la seva actuació.

Una exconsellera d'Extremadura aconsegueix una plaça pública que ella mateixa va convocar. Els sindicats tampoc no se n'escapen: "UGT comprava 10 quaderns i li facturava 7.000 a la Junta" diu El Mundo. I Artur Mas és el més dolent del món, i... tot això ens ho trobem a cada pàgina de diari, o secció de ràdio i televisió. Ningú contrasta res, però el cert és que cada dia hi ha més polítics imputats, que no arriben a entrar mai a la presó, ni retornar els diners robats. Aquest és el món que respirem. Quin serà el futur?

Enric Sierra demana responsabilitat als partits polítics

Estic d'acord amb la columna d'Enric Sierra, avui a La Vanguardia, "Estratègia delictiva", quan parla del perill que una actitud política irresponsable pugui donar ales als delinqüents. És important el matís de la delinqüència perquè a vegades ens oblidem del més important i jutgem massa a la lleugera.

Darrerament La Vanguardia, no sempre ha tractat aquest tema amb la delicadesa i seny necessari, i és per això que agraeixo l'escrit de Sierra que no cau en l'alarmisme innecessari i adverteix dels perills que poden ocasionar aquells que, per interès de grup, juguen amb fets delictius de conseqüències imprevisibles.

Això em fa pensar en la responsabilitat que assumeixen els periodistes i els editors dels diaris a l'hora de publicar una notícia o opinió. Sense necessitat de mentir, a vegades seria convenient callar i renunciar a uns guanys a canvi de publicar notícies sensacionalistes, normalment sense contrastar la seva validesa.

La Vanguardia és un diari que té un reconeixement, fins i tot d'aquelles persones que no combreguen amb els seus criteris i ideals, que fa que les seves relliscades siguin més perilloses que altres mitjans sense credibilitat. No és el mateix llegir-ho a La Vanguardia que a La Razón, on poses en dubte tot el que t'expliquen, perquè ho demostren dia a dia.

De la mateixa manera que demanem els polítics que siguin referents de bona gestió i honestedat, també ho exigim als periodistes. En Joaquim Maria Puyal parla de la subjectivitat honrada, perquè "l'objectivitat i la desideologització total en el discurs és una utopia". A Vicent Partal li he sentit dir que no podem exigir als periodistes que siguin objectius, però sí honestos.

Diaris mentiders i diaris subjectius però honestos

Permeteu-me que insisteixi una vegada més amb l'objectivitat de la premsa, però sobretot amb l'error de no contrastar suficientment les notícies que publiquen. Avui llegia la columna del director de l'ARA i es culpava de no contrastar prou les informacions que els arribaven. 

Caldria, d'entrada, diferenciar aquells diaris i periodistes que volgudament no contrasten les informacions que reben, o bé se les inventen directament, dels diaris i periodistes que es deixen portar pel sensacionalisme i no s'aturen a pensar si allò que diuen és correcte o no.

A Espanya tenim un diari, La Razón, que conscientment publica mentides o informacions interessades, sempre defensant els mateixos interessos i persones, i atacant les mateixes persones i idees. Ja no es tracta que no contrasta les informacions, sinó que publica aquelles notícies que l'interessa i de la manera que millor li va al president del govern espanyol i la seva gent.

Deixant de banda aquest diari i altres, que clarament són subjectius i deshonestos en la publicació de les notícies, tenim la premsa que és ingènua o que es deixa portar per la novetat i la singularitat, però li manca contrastar-ho. 

Des d'una vegada que vàrem convidar al director de Vilaweb, m'ha quedat gravada la seva frase: "No podem exigir als periodistes que siguin objectius, sinó que siguin honestos". És a dir, poden informar de manera subjectiva, però el que no poden fer és enganyar la gent. Els lectors podem imaginar com pensa tal periodista o redacció de diari, i a partir d'aquí creure'ns o no el que ens està dient, però el que no es pot acceptar és que ens enganyin. Si al mateix temps de ser honestos, contrasten bé les notícies abans de publicar-les, faran un gran favor a la societat.

Dit això, personalment confio en els diaris ARA i La Vanguardia, i sóc conscient, i es pot veure fàcilment, què i qui hi ha al darrere. Em sabria molt de greu descobrir que m'estan enganyant. És per això que no compraré mai El Mundo o La Razón, perquè a més d'enganyar-me, van contra els meus drets més elementals, i per això no hi passo.

En què ens beneficia la presumpta corrupció de Rajoy?

Si el diari El Mundo va presentar informes falsos sobre diferents polítics catalans, amb el president al capdavant, per què no pot passar el mateix amb els SMS de Rajoy i Bárcenas? Entenc que la situació fa que ens precipitem abans de poder contrastar les notícies, sobretot quan vénen d'uns diaris que pretenen, per sobre de tot, modificar el curs polític, ja sigui destruint CDC a Catalunya, o Rajoy dins del PP.

Sí que ajuda a tot plegat el fet que Rajoy no es defensi. Molts podem interpretar el seu silenci en que no sap com fer-ho, d'altres diran que intenta no fer cas a tanta falsedat. Sigui com sigui, penso que Rajouy hauria de parlar i, si realment el seu comportament no ha estat a l'alçada del càrrec que ostenta, llavors dimitir, per no fer més mal a la política i a la mateixa societat.Fal

Cospedal diu que confia en Rajoy, que és una persona honrada. Jo també voldria confiar-hi, simplement pel càrrec que té i el que podria significar tenir un president espanyol corrupte. Ens agradaria, però, escoltar-li la veu i convèncer-nos que tot el que explica el diari El Mundo és fals i que només pretén desbancar-lo perquè el PP sigui liderat per l'ala més dretana i centralista del partit.

Aquí a Catalunya he vist que s'ha originat manifestacions exigint-li la dimissió. Potser això és el que cal, però no crec que, com a país, en sortim beneficiats. La incertesa que es viu amb la manera de ser del president Rajoy, més aviat ens ajuda a avançar cap a la consulta. Si Rajoy cau, el seu successor no tindrà tants miraments, i la corda es tensarà molt més, amb el perill que això suposa. Cal que Rajoy s'expliqui, i ens convenci que tot plegat és una estratègia de l'extrema dreta de l'Estat.

Intoxicació interessada a Arenys?

Tothom és lliure d'opinar, però ha de ser capaç d'acceptar la crítica, i fins i tot que li diguin que pixa fora de test. No tot és com sembla. A vegades les aparences enganyen, i davant d'una actitud monacal, educada i innocent, s'amaga una crua realitat, una incapacitat total d'actuar com se li espera. Qui en pateix les conseqüències? Les persones que supleixen les mancances perquè l'organització funcioni més o menys bé.

En aquest cas no critico la premsa, si més no la que li he llegit la informació, perquè ha contrastat unes declaracions, donant-li una mateixa difusió. En tot cas caldrà ser molt curosos amb els comentaris que sorgeixin, i espero que l'altra premsa, la sensacionalista, no la pifiï per allò de fer-se notar. Ja ho veurem.

Però al darrere de tot plegat i sense poder basar-me en res, sinó en el coneixement que tinc de les persones, i la meva suspicàcia, puc gairebé assegurar les persones que lideren l'estratègia. I fins aquí puc llegir.

És molt fàcil crear problemes i més difícil solucionar-los. Hi ha persones que tenen la virtut d'intoxicar l'entorn i d'altres de caure-hi de quatre potes. És per això que dono tanta importància a la reflexió, i pensar dues vegades abans d'obrir boca, per evitar mals entesos o bé ficar els peus a la galleda. Aquest escrit ha sofert una autocensura, per evitar ferir susceptibilitats. Tot sigui a fi de bé, encara que sempre hi ha qui li toca perdre. Si és per errors propis, no fa tan mal.

Les hores extres de la policia un tema pendent a Arenys

Per què es fan hores extres? no hi ha suficient plantilla? es demana massa a la policia? és un sobresou preuat?...

Podríem plantejar més preguntes i probablement totes serien certes. Si no es disposa de suficient personal per poder cobrir els serveis mínims, hi ha un problema. Si ens organitzem malament, podem necessitar més policies que en condicions normals. Les hores extres són un sobresou que pot arribar a superar l'import de la nòmina.

Arenys de Mar no és un cas atípic, però això no treu que no existeixi un problema pendent de resoldre, i aniria bé que es resolgués el més aviat possible. Tampoc és un problema d'ara, sinó que es ve arrossegant des de fa anys, i quan s'hauria pogut arreglar va arribar el famós decret del govern de l'Estat que no va permetre apujar els sous, amb una racionalització del paquet d'hores extres.

El problema d'aquests dies, però, ha estat més de comunicació i transparència que no estrictament de quantitat d'hores o d'impagament. Portem molts anys de democràcia, però no hem estat capaços de millorar la transparència. Els governs administren diner públic i la ciutadania té dret a conèixer l'ús o abús dels recursos.

Tampoc la premsa hi ajuda gaire. Sovint, amb les ganes de donar a conèixer allò que no expliquen els polítics, s'obliden de contrastar la informació i cauen en l'error de desinformar i perden credibilitat. A Arenys ha passat, encara que desconec els detalls d'aquesta vegada.

És important que ens esforcem per conèixer la veritat de les coses i els polítics ens hi haurien d'ajudar. És, com deia abans, una assignatura pendent que no tinc clar que arribem a resoldre a mig termini. Necessitaríem un canvi generacional, que fos capaç de deixar enrere els vicis que hem acumulat després de quaranta anys de dictadura. 

El problema de les hores extres de la policia d'Arenys no té una fàcil solució, però caldria dissenyar un model que, a part de transparent, evités un sac exagerat d'hores, tendint a cobrir-les amb la pròpia estructura i calendari laboral.

Contrastar la notícia per a no resultar escaldat

Abans de posar-me a escriure el post d'avui, he estat mirant el programa APM de TV3. És l'única manera que tinc de veure trossos de programes decadents de les televisions privades espanyoles. Ric, perquè hi ha coses molt gracioses, però en el fons ploro. Em fa vergonya el nivell d'ignorància dels protagonistes. Sabeu què penso? penso en persones grans que estan resignades a morir, perquè no entenen res del que està passant ni poden fer res per evitar-ho. És trist, perquè jo encara no sóc tan gran!

Acostumo a llegir els escrits de Sebastià Alzamora, a l'ARA, que trobo interessants. Simples, però ben trobats. Avui parlava de dues anècdotes recents a mitjans de comunicació. La d'Anthony Weiner, que es dedicava a enviar, a través de Twitter, fotos semi-despullat, i la de la lesbiana Amina Arraf, que en realitat es tractava d'un blogaire resident a Instabul. A partir d'aquí la xarxa s'ha mobilitzat per reclamar la llibertat de l'Amina, i atacar el govern sirià.

En Sebastià Alzamora es fa una pregunta important: Què podem pensar d'uns mitjans i d'una ciutadania disposats a donar per vàlid qualsevol contingut que li arribi a través de la xarxa, sense contrastar-lo ni sotmetre'l a una mínima anàlisi?

Tenim un problema, i és precisament la fiabilitat de tota la informació que ens arriba. Podem creure'ns-ho tot, o no creure'ns res. Són dues posicions radicals, que no són útils. "Contrastar" aviat és dit, però difícil de fer. No reobriré la polèmica sobre els mitjans de comunicació, però seria bo per a la nostra societat que la premsa i la televisió, fossin curosos amb les notícies que difonen. Que separessin la informació de l'opinió, i que ho contrastessin abans de proclamar-ho.

Jo ho he patit, però en el fons ho patim tots, perquè quan ens informen malament, estan perjudicant els actors, però també els receptors de la notícia. L'engany fa molt mal, i en el cas de l'Amina Arraf, tal com diu l'articulista, no ajuda gens als moviments opositors sirians.

Contrastar i rectificar

El que temia que passés, i així ho comentava dilluns, ha acabat passant. Una informació errònia crea malestar a la plantilla. Parlava de la necessitat de contrastar les notícies i del poc que s'acostuma a fer. Vaig esmentar la revista l'Agenda que era qui treia la notícia de l'acord de govern amb el col·lectiu de la policia municipal, quan es tractava d'una proposta retributiva pendent de la valoració dels llocs de treball i el pacte que s'arribés amb l'Intercomitè.

Avui he rebut una trucada d'un responsable de la revista desmentint que la notícia no s'hagués contrastat. Jo em crec la seva paraula, però en tot cas la notícia no era correcta, hi havia un error no pas de matís, sinó bàsic que desfigurava tota la notícia i comportava problemes a les persones implicades.

Malgrat tot no em cansaré de demanar que les notícies que han de sortir a la premsa, ràdio o televisió es contrastin sempre, sobretot si poden comportar malentesos o generar problemes. Els periodistes han de ser responsables dels seus escrits, no només responsables judicialment, sinó també moralment. Han d'adonar-se de la repercussió dels seus escrits i les seves opinions, i del mal, però també del bé que poden causar.

En el cas que parlem s'haurà tractat d'un malentès i espero poder contrarestar els efectes de l'error, amb els arguments certs amb què comptem, perquè sacsejar l'audiència és fàcil, però compensar l'efecte és molt complicat.

Des d'on siguem, des del què estiguem fent i proclamant, només val la veritat, l'honestedat i tot l'esforç perquè sigui així. Només d'aquesta manera podrem créixer tots, sense exclusions.

Contrastem abans d’obrir boca

Es tractava que fos un parèntesi en la inèrcia sistemàtica i gairebé frenètica del dia a dia, i certament ho ha estat. Una altra cosa és valorar si rendeix el que necessites o millors dit, si és el remei o teràpia a seguir quan tens l'oportunitat. De fet, però, sumant dissabte i diumenge no conclouríem que hagi estat un cap de setmana tranquil.
Avui, però fins i tot he tingut problemes de connexió a Internet i tampoc he sintonitzat cap Telenotícies. Això vol dir que amb prou feines m'he assabentat de l'evolució de la desgràcia de Xile, ni m'he recordat que avui vuitanta pobles més votaven per a la independència. Sortosament ha arribat la connexió i he fet una llegida ràpida que ara miraré d'ampliar.
He anat a parar a l'Avui, a la secció de Lluís Montserrat "Good morning Madrid", que parla d'un vídeo on deixa els catalans força malament. Però no m'he fixat en el text, ni he escoltat què deia el vídeo, però en canvi he llegit l'opinió número 21 del fòrum, que signava l'autor de les paraules que Lluís Montserrat reproduïa en el seu escrit, en José García Domínguez, i deia: Los lectores del diario "Avui" que deseen conocer la versión no cortada, sesgada y manipulada de mi intervención en esa tertulia televisiva, pueden acceder a la grabación íntegra en la web de Libertad Digital Televisión, dentro de la sección correspondiente a "La noche de César".
Desconec la veritat i no tinc ganes d'arribar a descobrir-la, però és interessant que no podem prejutjar sense contrastar totes les parts implicades. No és tan difícil, però no s'acostuma. Ho deixo aquí.