Observem i reflexionem

Quan arriba el vespre i penses en tot el que has vist i fet durant el dia t'adones que sovint t'emportes unes impressions que probablement no són reals. Són aparences que els teus ulls retenen, perquè no vas més enllà. Les imatges que t'han passat pel davant et porten a unes conclusions que probablement t'enganyen. 

    És cert que no podem ser transcendents en tot moment i tenim també el dret de conviure amb la superficialitat de les coses, sobretot si aquesta és amable. Després ja ens encarregarem d'analitzar-ho més a fons i no deixar-nos portar fàcilment per tot allò que ens ha entrat pels ulls, d'una manera automàtica i sense filtres.

    Avui hem passejat per Vic i hem vist el mercat ple de gent comprant i venent, les botigues amb cua de persones esperant ser ateses, i sortint amb paquets i cabassos ben plens. Les converses que t'arribaven a les orelles tenien un to positiu, pràcticament tothom parlant en la teva llengua, fins i tot aquelles persones de trets evidentment forans, però que et feien pensar que estaven plenament integrades a la població que els havia acollit, a ells o als seus pares.

    Ara quan la teva ment fa un repàs de tot el que has viscut, penses que probablement no tothom amb qui t'has creuat pel camí té la vida fàcil. Segurament que algunes persones tenen problemes per trobar feina, o un pis per poder emancipar-se dels pares, o uns recursos per pagar aquells deutes pendents. 

    No podem anar tota la vida enfadats i amb mala cara. És bo que puguem sortir al carrer amb la rialla als llavis, i les ganes de parlar amb aquell veí amb qui no et trobes mai, o la botiguera que sempre va tan enfeinada, o simplement retornar al teu poble on vares néixer i adonar-te dels canvis, de la varietat de botigues i petits negocis, que de ben segur costen suor i llàgrimes, però que se't presenten de manera alegre, convidant-te a participar d'aquestes ganes d'avançar i de fer-ho de la manera més fàcil i positiva possible.

    Després, ja valorarem si tot allò que ens ha sembla bonic és totalment real, i si cal treballar a fons per millorar molts aspectes de la nostra vida, per fer més fàcil la vida de tothom. No ens podem quedar amb l'anècdota, però hem de procurar no amargar-nos més del compte. De ben segur, malgrat tots els problemes que hem d'afrontar diàriament, hem de reconèixer que hem tingut la sort de viure en un país molt més ben endreçat que d'altres. Ara cal que pensar en els que, tot hi viure al nostre costat, les coses no els hi van tan bé i, s'hi hi podem fer alguna cosa, contribuir a que la seva vida sigui digna i feliç.

Impotència davant del volcà

Sempre hem sentit a dir que el foc té aturador, que l'aigua no! I això ho hem pogut observar en incendis als nostres boscos i muntanyes i inundacions per rierades o llevantades. Ara, però, contemplant les imatges del volcà de l'illa de La Palma, t'adones que en el cas dels volcans i els rius de lava que s'originen, el foc no té aturador. La lava destrueix tot allò que es troba pel camí, sense que ningú hi pugui fer res per aturar-la.

Observant què està passant a l'illa, et sents impotent i t'adones del poder de la natura i la insignificança dels humans. Un petit volcà en erupció, destrueix els paisatges, els pobles i conreus, i arruïna els seus habitants. Fa desaparèixer records i història dels seus pobladors, i fa a miques allò que amb esforç han construït al llarg de la seva vida.

I tot això passa lentament, sense poder-hi fer res, només contemplant la desaparició de les cases i conreus. Contemplant-ho passivament. Només els ha deixat escapar i sortir-ne en vida, però sense temps per refer-se.

Aquesta impotència ens ha de fer reflexionar i adonar-nos que els lligams que tenim amb la terra són febles i temporals. Evidentment que és la mort qui te'n desfà completament, però també amb vida pots deixar de posseir allò que has acumulat amb el temps.

Les imatges que les televisions ens mostren del desenvolupament del volcà de La Palma són sensacionals, sobretot si et pares a pensar que és vida que surt de dins la terra, i comences a pensar en què hi ha sota els nostres peus. Per als habitants de l'illa és una tràgica situació que els afecta directament, i això també ho hem de tenir en compte al moment de veure'n les imatges més impactants.

Vint anys després

Tal dia com avui, ara fa vint anys, uns imatges impactants ens varen tenir bocabadats i molt preocupats davant el televisor. El món occidental no es podia imaginar que una tragèdia com la de l'11 de setembre de 2001 pogués passar en territori dels EUA, la primera potència mundial, i que havia desenvolupat totes les guerres fora del seu àmbit, i per tant sense víctimes civils.

Les imatges són colpidores, i encara ara et fan posar la pell de gallina, i no t'acabes d'imaginar que són reals, i que hi ha persones, tant a dins dels avions com als edificis de les torres bessones. Un atac molt preparat i que ningú no es podia imaginar.

L'onze de setembre, que per als catalans és un dia de reivindicació independentista, no és el mateix des de fa vint anys, quan es recorda aquest atac al rovell del món capitalista, demostrant la vulnerabilitat que potser no crèiem real. Han passat vint anys i el conflicte que es va originar després ha acabat amb una fugida dels EUA de l'Afganistan, sense resoldre res, i deixant el país en mans dels mateixos fanàtics repressors del poble afganès.

Avui, doncs, hem recordat aquelles imatges, que els més joves no varen viure en directe, però que en més d'una ocasió se'ls ha presentat. Els que ho vàrem viure i ho vam seguir minut a minut, guardem un record inesborrable que mantindrem sempre més a la memòria.

No sé si hauríem d'aprendre'n alguna lliçó de tot plegat, però és evident que ni l'atac del dia onze de setembre ni la invasió posterior d'Iraq en busca d'armes de destrucció massives, han servit de res, i en canvi han provocat moltes morts. La vida és massa important per posar-la en mans de terroristes fanàtics i de polítics sense escrúpols que no han demostrat fins ara cap tipus de penediment. M'agradaria visitar la ment de persones com Aznar, cap del govern espanyol en aquells anys, per intentar entendre què els va moure a donar suport a la invasió de l'Iraq, i com és que després de tot el que ha passat, no han demostrat cap tipus de sentiment de culpa ni responsabilitat. Tampoc tots aquells que els han donat suport fins ara, molts mitjans de comunicació entre ells.

Polítics mediocres

El tema de les imatges d'Internet no l'acabem de resoldre correctament. Anem a qualsevol buscador, cliquem imatges i pengem aquella que més ens agrada, sense mirar qui n'és el propietari i si estàs autoritzat per penjar-la. Crec que és una pràctica molt comú, i que cal analitzar bé les conseqüències, l'ús que se'n fa, i qui ho fa.

En aquesta campanya electoral, que hi tenim tots els ulls posats per mirar qui es mereix el nostre vot, i tenim molts problemes per treure'n l'aigua clara, ens adonem de la mediocritat de molts polítics i els errors i enganys que ens adrecen. Podem confiar en ells perquè siguin els nostres governants?

C's s'ha vist obligat a retirar el material de campanya que va trobar a Internet i no es va fixar que hi havia uns drets i unes prohibicions, precisament que no se'n podia fer un ús partidista. Considero que el cas és greu, perquè no estem parlant d'un particular sense gaire ressò, que ho penja a les xarxes socials, sinó que és un partit polític, que n'edita cartells i pancartes per fer publicitat electoral. No es pot ser tan descuidat, i això demostra que no es té un nivell mínim per estar al capdavant d'un govern.

I estem parlant del partit que va guanyar les passades eleccions, el partit que va obtenir més representants asseguts al Parlament català. Una demostració del poc nivell dels nostres polítics i les seves organitzacions. Una demostració que la democràcia del nostre país té una mancança de polítics de nivell que fa feredat.

Algú podrà pensar que es tracta d'una anècdota sense importància, però en la política, com en qualsevol àrea de la nostra vida, és bàsic fer les coses amb professionalitat, i gens a la lleugera. No es pot improvisar ni deixar d'analitzar les conseqüències de les nostres actuacions. I si el que es pretén és ser els millors, els que han de conduir la societat perquè avanci, no hi poden haver errors tan greus, perquè la responsabilitat i els efectes d'una mala gestió poden ser catastròfics.

Pendents dels mossos d'esquadra

Aquests darrers dos dies hem estat molt pendents per saber què passava amb la festa de cap d'any organitzada en una nau abandonada de Llinars del Vallès. Hem llegit molta crítica i s'ha generat molta expectació per conèixer com acabava la festa i quin paper hi jugava la policia, i el govern de la Generalitat.

Som molt conscients de què representa complir les normes i directrius imposades per evitar un contagi general del coronavirus, i molt sensibles respecte al comportament dels altres en relació amb les mesures preses. A ningú agrada haver de quedar-se a casa i veure que els il·legals s'ho passen bé sense cap tipus de conseqüència. És per això que tothom tenia els ulls ben oberts per observar en què acabava tot plegat.

La policia catalana ha actuat i ho ha fet en retard segons molts opinadors, però ho ha justificat dient que ho ha fet quan ha disposat de tots els efectius necessaris per fer complir la llei. Probablement ens falta confiança, i estem massa acostumats a veure garrotades i, quan no hi són, les trobem a faltar.

Sens dubte que l'organització de la festa no pot quedar sense càstig, ni els seus participants sense conseqüències, si es vol que es respecti el govern i les seves ordres. No tindria sentit que els que compleixen la llei només rebin garrotades i els il·legals se'n surtin sense cap càstig. Cal, però deixar treballar la policia i entendre que ho fan segons els criteris més encertats. No acceptarem que qui ha incomplert les mesures dictades pel govern se'n surti alegrament, però tampoc calia veure segons quines imatges, que ja en vàrem tenir prou el dia 1 d'octubre de 2017.

Les imatges que ens arriben de Bielorússia

L'actuació de la policia a Bielorússia escandalitza molta gent que no ho va veure de la mateixa manera a Catalunya el dia 1 d'octubre, el dia del referèndum. Un exemple és l'alt comissionat José Borrell. No es tracta de mirar la causa, el motiu o la situació diferent d'un país o un altre, sinó de mirar simplement l'actuació desproporcionada de la policia. 

¿Costa tant d'entendre que quan es critica l'actuació policial no es té en compte qui té raó ni quins són els motius pels quals la gent es manifesta i és atacada per la policia? El problema és que no es mira de la mateixa manera quan passa a casa o a fora i, sobretot, quan estàs posicionat en un bàndol. En el cas de Catalunya, el senyor Borrell tenia molt interès d'anar a favor de la repressió de la policia, i per això no hi va veure res de dolent. La culpa: els pacífics ciutadans.

Avui hauríem de tornar a parlar d'hipocresia, no només dels polítics, sinó de tothom en general. Ens posicionem en un bàndol i som incapaços d'objectivar. Si la policia empra males arts, tant és que sigui a favor o en contra dels teus. El que has d'exigir és proporcionalitat, i això no ha passat ni a Bielorússia ni a Catalunya.

Veient les imatges d'aquests dies a Bielorússia se m'ha fet molt present la data de l'1 d'octubre i encara no puc entendre el comportament tan cínic del govern espanyol i els seus simpatitzants, i els de l'oposició que ho aplaudien d'amagat. Encara en veurem de pitjors. No hi pot haver normalitat quan la veritat és obstruïda pels interessos de partit.

Encara estem confinats?

Veient les imatges d'avui, primer dia que els menors de 14 anys podien sortir a passejar pels carrers i places, m'entra el dubte si encara continua el confinament o bé ja s'ha acabat. Davant del dubte m'he quedat a casa. Jo no tinc cap menor per poder acompanyar i passo dels 60. Les imatges, però fan pensar que tothom ha sortit al carrer. Qui ho controla?

No vull entrar en la polèmica entre el govern de l'Estat i els diferents governs autonòmics que en discrepen, però la impressió que tinc és que això és xauxa. No hi ha qui ho controli, ni l'estona que els menors fa que ronden pels carrers, ni els quilòmetres que han recorregut. L'única cosa que es pot veure fàcilment és la distància entre les persones, i la veritat és que les imatges et diuen que no s'està respectant.

M'imagino ja la crítica del govern català dient que les decisions preses pel govern espanyol són imprecises, sense cap mena de sentit comú i que es valen del seu poder recentralitzador per manar i fer complir les seves ordres a tothom, encara que siguin ordres errònies.

És cert que les mesures del govern català eren més restrictives, afegint franges horàries segons les edats dels menors i a més incloïen els adolescents fins als 18 anys. No podrem dir si el resultat hauria estat millor o no. Només hem de parlar pel que hem vist, i com que al ministre Salvador Illa li sembla bé, doncs el govern quedarà satisfet. Tant de bo no tinguem un disgust abans de catorze dies!

Premsa mentidera i política corrupta

Se m'ha acumulat la feina i encara no m'he pogut posar al dia sobre la situació de Catalunya després dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils, i amb prou feines sé com va anar la manifestació d'aquest dissabte a Barcelona, amb la presència del Rei i del president del govern espanyol. Sí que m'han xiulat les orelles que la premsa espanyola és la més mentidera del planeta i que en lloc d'informar el que fa és desinformar.

És molt trist que al segle XXI tinguem una televisió pública espanyola que manipula imatges i so, i una premsa escrita que diu allò que vol que la gent es cregui i no la realitat que passa. És molt trist que això no sigui denunciat per tots els partits polítics catalans, al marge de la seva defensa o no del sobiranisme, perquè si els polítics són corruptes i la premsa menteix, la societat no podrà avançar en cap sentit.

Qui vegi bé que la premsa amagui la realitat catalana per aigualir la febre independentista està molt equivocat i valora molt poc les persones. Aquí rau el problema de molts dels nostres polítics, que ens consideren uns éssers sense opinió ni capacitat de decisió, i per això temen que puguem votar el dia 1 d'octubre.

Em sap greu el posicionament del PSC, perquè no li fa cap bé, ni al partit ni a la societat catalana que creu en la bondat de l'esquerra per fer més justa la nostra societat. Sap greu, però és el que tenim.

Primer dia a Escandinàvia

A mig matí hem arribat a la ciutat de Stavanger, la quarta ciutat de Noruega, en nombre d'habitants. Han estat, doncs, les primeres imatges del país que acabem de descobrir i es fa difícil una descripció perquè necessitem més referents, tot i així les primeres impressions són positives.

Ha estat un dia plujós fins a les 9h del vespre, però també us haig de dir que ho he agraït després de tants dies de calor i xafogor a casa nostra. Entens que als noruecs els pugui agradar el nostre sol, però jo no el trobo a faltar.

 

Tal com acostuma a passar, sobretot si t'has llevat aviat, el primer dia dóna per a molt i a mitja tarda tens la impressió que fa més d'un dia que viatges. La temuda sortida de l'aeroport del Prat ha anat com una seda, no sé si gràcies a la Guàrdia Civil. El tema de la vaga, l'externalització del servei i les condicions laborals dels treballadors dóna per a més d'un post. És vergonyós el que està passant i la manera com el govern espanyol, culpable, es treu la responsabilitat de sobre.
La gran tristesa i ràbia ha estat l'atemptat terrorista al cor de Barcelona. La notícia ens ha arribat quan ens disposàvem a sopar, poc abans de les set del vespre, a través de les xarxes socials. Ha estat dolorós i al mateix temps ens ha provocat ràbia i impotència. Mai entendrem una acció com aquesta que afecta a persones innocents sense cap tipus de justificació. 

El que havia de ser un post alegre i interessant, perquè no sempre tens l'oportunitat de viatjar als països escandinaus, s'ha tenyit de sang, per l'odi vessat injustament contra uns ciutadans que passejaven tranquil·lament per les Rambles barcelonines, de la mateixa manera que nosaltres ho fèiem pels carrers de Stavanger. 

El meu condol i suport als familiars de les víctimes, a tots els catalans i a les persones racionals del món sencer. Hem d'aconseguir que fets macabres com el d'avui no es tornin a repetir mai més.

Veneçuela, tot en nom del poble!

Avui mentre mirava les notícies de Veneçuela a través del 3/24 he pensat en les estructures de poder i en tot el treball de filigranes per mantenir-lo sense perill de sortir-ne escaldat. Una mica, penso, és com la corrupció. Una persona sola corrupta és impossible, necessita col·laboradors que li defensaran la seva corrupció a través del benefici que en trauran. És allò d'untar qui t'ha de salvar.

En política, als partits polítics, si un vol ser al capdamunt ha de procurar-se la gent que el catapultarà i saber-los agrair el seu esforç amb càrrecs i poder. En el món de la corrupció segur que també va per aquí.

Em fixava amb en Maduro, el seu president, i pensava en el concepte que en tinc d'ell, però em xocava veient tots els comandaments militars i civils fent-li costat. Aquests, tenien sentiment patriòtic o la butxaca plena gràcies a ell?

Podem considerar Maduro un boig o un curt de gambals, però... i tota aquella altra gent? també ho són? El consideren un líder a seguir? N'estan convençuts o bé s'apunten a allò que els mereix més confiança?

No sé què passa a Veneçuela, perquè tota la informació que tinc em ve filtrada i es fa molt difícil saber què hi ha de veritat i fins on, però si són certes les imatges que veiem, és molt trist que estigui passant, perquè al final qui més hi surt perdent és la població més humil.

Nostàlgics del franquisme i unionistes manifestant-se de la mà

El fet que en unes manifestacions a favor d'Espanya estiguin plegades de banderes i símbols feixistes i franquistes evidencia quina és la realitat d'una bona part de l'unionisme més friqui, que no ajuden gens ni mica als espanyols de bona fe. Considero que les imatges són un punt a favor a les persones que defensen la democràcia tot reclamant un referèndum, tot exigint el dret a expressar-se i opinar, sense necessitat d'insultar els altres, els que pensen de manera diferent i els que han arribat de terres llunyanes buscant treball i pau.

Que ningú no s'escandalitzi pel que hagi pogut veure avui, o que entre els manifestants hi hagi vist el senyor Albiol. Pels fets i les paraules les persones s'identifiquen i, si fa el cas, es desqualifiquen. Personalment, només de pensar que algunes d'aquestes persones que avui s'han manifestat poguessin estar al meu costat a l'hora de defensar o no els drets de Catalunya, ja serien prou motiu per passar-me a l'altre costat.

Crec que el camí traçat és correcte, malgrat algunes picabaralles absurdes que m'agradaria que no existissin. La incapacitat de fer-hi front amb arguments sòlids i mans esteses només fa que donar punts als que reclamem un referèndum. Em dol que el PSC no el reclami, no pas que vulgui la independència, que això és una altra cosa. Estar a favor del referèndum és una manera de defensar la democràcia. M'agradaria que el PSC també s'hi apuntés i en defensés, si així ho creuen, el vot negatiu a la independència.

Els que avui han sortit al carrer amb símbols franquistes i feixistes, hi tenen tot el dret del món, però es retraten com uns nostàlgics de les formes autoritàries de governar els estats, i d'aquests jo no en vull saber res.

Qui pot opinar sobre el rial del Bareu?

Segons he pogut veure s'ha constituït una junta representativa dels veïns i comerciants del rial del Bareu, que parlarà o negociarà amb l'Ajuntament sobre la consulta pública que es vol convocar per decidir la urbanització del rial.

Per als arenyencs, la història del rial del Bareu és una llosa que s'arrossega des de fa molts anys. Tothom ha pogut veure en directe o en imatges els efectes de les rierades, i els que hi viuen o hi transiten us poden explicar la mà de problemes i danys que han patit.

Els que vivim al rial de sa Clavella també veiem baixar l'aigua, però sortosament els efectes no tenen res a veure amb els del Bareu. És evident, doncs, que els perjudicats són els que han de tenir preferència a l'hora de ser escoltats, perquè de ben segur que, encara que no en siguin experts, saben què els fa més mal i com els sembla que s'hauria de resoldre.

Dit tot això també voldria recordar que la resolució dels problemes dels veïns del Bareu, sigui quina sigui, comportarà una despesa considerable de diner públic, de diner de la caixa de l'Ajuntament, probablement amb ajuts d'institucions supramunicipals. Això vol dir que una part dels diners que es recapten a la resta d'arenyencs, també s'hauran de destinar a aquesta obra. 

Reconeixent la necessitat de la implicació dels veïns més afectats, no podem oblidar que la resta d'Arenys també hi pot dir la seva, perquè tots plegats formem part del meu mateix municipi i compartim el mateix pressupost.

Es clar que també hauríem de poder opinar sobre la necessitat d'escollir l'opció més cara per obtenir una nova pista esportiva coberta, o de prioritzar o no la urbanització del nou tram cobert de la Riera, o...

Això, senyors regidors i alcalde, també és participació, amb més contingut i repercussió que el procés que ja s'està duent cada any amb una part del pressupost d'inversions. Seria desitjable que si es vol jugar la carta de la participació, hi hagués coherència global i encert a l'hora de prendre decisions i no ens quedem només en l'anècdota. I això va per al govern, però també per als grups municipals de l'oposició, que en són majoria.