Sisplau, negocieu bé!

Si fa uns dies demanava que es legislés bé, avui la meva petició és que es negociï millor. És clar que les millores i l'assumpció de noves competències passa per la negociació. En principi ningú no es vol desprendre de res i, si això passa, és fruit de negociacions que acostumen a venir condicionades per la necessitat d'aconseguir el suport polític per governar.

Parlar de Rodalies és una mica la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que sentim a parlar del traspàs de les competències del transport ferroviari al govern català? I quants problemes no ens generen, pràcticament diàriament, les incidències del tren que ens porta a treballar o estudiar?

Aquests dies hem llegit que l'inici del traspàs està previst per a començaments de l'any vinent, i que fins llavors s'elaboraran tots els treballs necessaris perquè la Generalitat ho pugui rebre i posar-ho en marxa sense problemes. Els més mal pensats creuen que la llufa se l'endurà el govern català, qui rebrà totes les crítiques a partir del mateix u de gener. La manca d'inversió a la infraestructura no quedarà resolta en un any de negociacions. Es podrà millorar la gestió, però la situació en què es troba la xarxa no ens mereix gaire confiança.

Per tot això, serà important que quedi tot escrit i es resolgui tot allò que cal preveure abans no sigui efectiu el traspàs. Segur que des de la proximitat es podrà gestionar molt millor. Les queixes, si les tens al costat, fan més efecte que si venen de molt lluny. Quant als diners necessaris per invertir en les millores imprescindibles per a un bon servei, caldrà que arribin sota el braç dels negociadors governamentals. Si els hem de posar només nosaltres, haurem fet el negoci d'en Robert amb les cabres!

El fet està que els negociadors són del mateix color, i mai acabes de veure si prima el partit polític o el país. Ja sé que no hauríem de pensar malament, però de moment, pel que estem veient, amb bones paraules anem cedint en tot allò que en algun moment ens havíem mostrat molt forts. És evident que deixar en mans del PSC el govern de la Generalitat i, sobretot, regalant la presidència a Salvador Illa, no era qualsevol cosa. Caldrà seguir-ho de ben a prop, començant pels que li varen obrir la porta.

Tots a l'una, sense trampes

La votació del decret òmnibus, ahir al Congrés de Diputats, em serveix per demanar als partits polítics, tant al govern com a l'oposició, més honestedat i menys ànsies de protagonisme. Em pot agradar més o menys la decisió de Junts, PP i Vox, de votar-hi en contra (jo soc pensionista), però ho puc entendre. De la mateixa manera que un govern juga brut quan posa en un mateix decret temes ben diferents, amb elements sensibles, per aconseguir el vot a favor de l'oposició, aquests també juguen amb el fet de saber que els seus vots són necessaris, per votar-hi en contra. Si no es pensa en la gent, s'estan equivocant.

Hi ha prou arguments per defensar els uns o els altres, i podríem estendre'ns-hi molt fins a fer-nos mal. Em limitaré a dir que no entenc l'oposició destructiva, la que sempre diu que no, sense arguments vàlids, anteposant els seus interessos de partit a les necessitats i voluntat de la ciutadania. Tampoc entenc l'abús de poder de qui governa, si no té la capacitat d'escoltar i no valdre's d'una possible majoria absoluta aconseguida un dia, per fer passar per l'adreçador a tothom, durant quatre anys.

Un bon exercici de la política es demostra amb la capacitat de negociar, amb la intenció final de millorar la situació de la ciutadania, sobretot la més vulnerable, la que requereix més suport de l'administració pública, que ha de vetllar per minorar els desequilibris i esmenar les injustícies que es produeixen sovint.

I per això el meu compromís a treballar per trobar la millor solució a tots els problemes que sorgeixen a la nostra societat, des del meu coneixement, responsabilitats i capacitat d'actuació, sense pretendre posar-me medalles, i només pensant en el bé comú. Malauradament, hi ha polítics que prefereixen fer llenya de l'arbre caigut, si això els beneficia personalment o com a partit. I per això observes actituds que no pretenen sumar, sinó restar. I això ho podem veure a escala mundial, nacional i local. 

Seria bo que tots plegats fóssim conscients del paper que juguen els nostres polítics, des del seu lloc de responsabilitat, govern o oposició, i ho tinguéssim en compte a l'hora de donar-los el nostre vot, quan se'ns permet opinar. Si a la meva vila hi ha un problema a resoldre, o una millora a aplicar, tots ens hem d'arremangar.

Sense pressupost

Hem llegit que, si no hi ha cap canvi de darrera hora, ni Ripoll, ni Barcelona, ni la Generalitat podran aprovar el pressupost per aquest 2025 i hauran de prorrogar l'anterior. Sabem que bona part de l'èxit d'un govern és l'execució del pressupost anual, i el primer que ha d'aconseguir és que el ple l'aprovi. Disposar de majoria absoluta, com és el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, és bàsic per no haver de patir. Quan el partit en el govern no disposa d'aquesta majoria i es veu obligat a negociar-ho, no sempre ho aconsegueix. Sovint són més aviat motivacions partidistes i de força, les que ho impedeixen.

En el cas de Ripoll, des que va aconseguir el govern el partit d'extrema dreta, liderat per la Sílvia Orriols, la seva presència als mitjans de comunicació ha estat constant. El famós cordó sanitari, que ja he comentat més d'una vegada que no és una bona pràctica, no s'ha pogut implantar, perquè els grups de l'oposició no s'han posat d'acord en donar l'alcaldia a algú altre. Ara, amb la qüestió de confiança que es planteja com a eina per aprovar el pressupost, es veurà si han madurat, o bé l'extrema dreta continua a l'alcaldia de la població.

A Barcelona no hi ha hagut entesa entre el PSC i els seus aliats ERC i Comuns, com si ja estiguessin preparant l'estratègia per a les eleccions de 2027. Falten dos anys, però els partits polítics acostumen a treballar molt anticipadament. Alguns, fins i tot, ja s'hi posen l'endemà de les eleccions, a quatre anys vista.

I a la Generalitat, ERC, amb el nou president, ha dit que no vol fer-li faci la vida a Salvador Illa, encara que s'avingui a posar en marxa totes aquelles actuacions que entraven dins d'un possible pacte. Potser també ja estan escalfant motors per a quan toqui.

L'estratègia dels partits polítics a l'hora de negociar i aprovar els pressupostos no s'entén des de la ciutadania i és, al meu entendre, un motiu més de la desafecció i la desconfiança creixent vers els polítics de torn. Seria bo que els polítics prioritzessin l'anar bé de la majoria i deixar una mica de banda les seves dèries. Entenc que la ideologia té un pes, però a vegades, si rasques un mica, t'adones que hi ha més motius partidistes que no pas ideològics. És una assignatura pendent que caldria aconseguir un assoliment satisfactori.

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

Podemos abandona el vaixell

Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.

La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.

Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?

Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?

La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda. 

Com tenim el pacte?

Voldria equivocar-me, però no em refio del pacte a què han arribat ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Ni el president en funcions és garantia de compliment dels pactes i compromisos, ni el president català i el seu partit no han demostrat fins ara que no els aixequen la camisa a la primera de canvi. Tothom els ha pres el pèl i els socialistes espanyols en són uns experts. I així ens va.

Em fa por que les ganes d’ERC de passar la mà per la cara a Junts a l’hora de negociar amb el PSOE no ens acabi estimbant pel pedregar. No seria la primera vegada, ni tampoc serà l’última. Ens considerem molt espavilats, però tothom s’hi atreveix.

El PSOE, amb Pedro Sánchez liderant-lo, farà qualsevol promesa per tal d’aconseguir els vots independentistes per a la investidura, per després demostrar que no té cap mena d’escrúpols per incomplir els pactes. I què hi farem nosaltres? Abaixar el cap, com sempre. I tot això al marge del que pugui fer el Senat, el PP i el Poder judicial. Fins i tot no caldran, perquè tot plegat quedi en no-res.

L’expresident Puigdemont va movent fitxes i té a tothom intrigat. Pactarà? Reconec que negociar amb el PSOE no ha de ser fàcil, però em preocupen massa els egos dels negociadors. Em preocupa la hipocresia dels socialistes que dirà tot allò que faci falta per aconseguir els vots. Després, quan tingui la presidència, farà i desfarà a la seva conveniència i el PSC, que podria intercedir per defensar Catalunya, no mourà ni un dit. Són el que són i ja ens ho han demostrat.

Hi ha un cronòmetre i una data límit, i com a mínim això farà que la situació no s’eternitzi. Vivim en un país de pandereta, amb uns polítics mediocres, uns poders fàctics ancorats al franquisme, i una esquerra que no ha estat a l'altura quan n’ha tingut l’oportunitat. I amb tot això hi ha els problemes d’encaixar Catalunya que arrosseguem des de fa tres segles. Està vist i comprovat que el marc no és el més idoni per avançar, i encara menys per cantar victòria.

Quin parell d'ex!

Les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra en la seva reacció contra la intenció del president del govern en funcions de negociar amb els independentistes catalans la possibilitat d'aplicar l'amnistia a tots els immersos en el procés d'independència de Catalunya, resulten ofensives, grotesques i menyspreables. No són dignes d'unes persones que varen presentar-se davant de tots els espanyols com l'ànima del progressisme a Espanya.

La història ens ha demostrat que la gent canvia, o si més no deixa d'enganyar-nos. Perquè ja no sé si llavors, quan eren president i vicepresident, pel PSOE, ens estaven enredant, o és que la vida els ha portat a un canvi rotund en la manera de pensar i viure. 

Puc entendre que no els agradi, que ells ho farien diferent. Ja s'ha vist com han conduit la seva vida, que no té res a veure amb el que predicaven i defensaven anys enrere. Una altra cosa, però, és tenir la cara-dura de dir el que diuen. Mentir, en alguns casos, i comportar-se com uns simples militants de Vox o radicals del PP.

I no tenen el passat immaculat. Haurien de reconèixer tot el que varen fer malament. Les morts injustificades i camuflades. L'ús de la força aprofitant el poder que tenien. Si tinguessin la consciència neta potser no dirien el que diuen, o si més no, si tinguessin una mica de consciència, com a mínim callarien i deixarien que els altres actuïn de la manera que els sembla millor.

González i Guerra es posen al mateix nivell d'Aznar. I dia rere dia ens adonem de quins cràpules hem tingut per presidents del govern. Està vist i comprovat que qualsevol pot arribar a la Moncloa, sempre i quan tingui la capacitat d'enredar tothom i voltar-se de poders fàctics que es protegeixen mútuament.

Em fa molta vergonya sentir i veure tot això. Ja sé que se'm pot dir que no soc imparcial. És cert. Però també ho és que les declaracions d'aquests exdirigents, que no hi ha manera que es quedin a casa calladets, ens amarguen l'existència, sense donar solucions clares i transparents a una situació prou complexa. 

La funció no s'ha acabat i coneixent-los bé, sabem que continuaran atiant les flames per fer caure un líder socialista que no hi ha hagut manera de fer-lo combregar amb rodes de molí. No voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Ho té complicat, i aquest parell encara li posaran més difícil.

El trist paper del nostre president

Les declaracions del president de la Generalitat reclamant el traspàs de Rodalies cansen i deixen en evidència la mediocritat dels nostres polítics i expliquen per què ens trobem en la situació que som. Si el govern actual és el millor a què podem aspirar i és el que ens mereixem, n'hi ha per apagar el llum i quedar-nos a casa a les fosques.

Com es pot tenir la barra de fer aquest discurs i no ser capaç de tancar-se en banda per exigir el que la societat catalana demana des de fa tant temps? Per què ens expliquen històries de pactes amb el PSOE, quan són incapaços d'exigir temes tan transcendents per al país? El discurs d'ERC no s'aguanta per enlloc!

Ens volen fer creure que tenen clar el millor camí per aconseguir rèdits de Madrid, i es fan un tip d'empassar-se gripaus sense resoldre cap dels principals problemes que tenim. El president Aragonès és conscient que Rodalies està a la ment d'una gran part de catalans, i vol fer veure que és sensible a la problemàtica i que s'esforça per resoldre-ho. Ja no volem més enganys!

Des del primer dia el govern d'ERC ha demostrat les seves mancances, la falta de lideratge i de trobar solucions als molts problemes que patim. Estem cansats d'aguantar uns polítics que no donen la talla, i només busquen mantenir-se en el poder, sense aconseguir res. 

Podríem anar repassant les diferents conselleries amb els respectius consellers i conselleres, i ens adonaríem de quin és el seu nivell. Comencem per Educació? O potser ja se n'ha parlat massa i ha quedat prou en evidència la seva mala praxis, canviant instruccions un dia rere l'altre? Potser s'ha fet millor des de Territori, cedint davant el PSC en temes que ens havien presentat com a inamovibles?

Està vist i comprovat que tenim un govern de circumstàncies que no ens fa avançar en res, i que tot queda supeditat a la voluntat de Madrid, i a sobre ens volen fer veure que en saben tant de negociar i aconseguir beneficis per a Catalunya. En què ens han sorprès agradablement? Només són capaços de fer discursos, Rufián o Junqueras, alliçonadors, però que no porten enlloc. 

Avui, quan llegia l'article del president al diari ARA, m'indignava, perquè s'ha de ser molt descarat com per atrevir-se a opinar sobre un tema que afecta a tanta gent i que no han estat capaços d'aconseguir res. Qui es pot creure que ara ho faran millor? Sisplau, que deixen el lloc a gent més competent i se'n vagin a casa!

Mala peça al teler!

No és cap novetat la lluita fratricida entre JuntsXCat i ERC i d'això en som testimonis totes les persones que llegim els diaris, mirem la televisió o fem una ullada a les xarxes socials. Diria que la cosa ve de molt lluny, però molt probablement es va agreujar en el moment que els resultats electorals van donar avantatge a ERC per sobre de Junts. Crec que això no ho han paït mai, i ha estat motiu d'aquestes baralles davant de qualsevol situació, i el nostre país ha viscut prou situacions que conviden a posar-s'hi nerviós.

Fa temps que vaig perdre la confiança en els nostres polítics, i encara que no tots són iguals, sí que m'han donat motius com per pensar que la seva actuació és molt semblant i han fet que no em cregui res del que diuen que faran, i penso que ens estan enganyant un dia rere l'altre. També, i ho he dit aquí mateix moltes vegades, estic convençut que el seu nivell és molt mediocre i voldria pensar que el nostre país es mereix millors polítics i millors persones.

El nivell de crispació ha arribat tan amunt que hem menystingut aquells que han estat empresonats per la seva actuació política, o viuen a l'exili. La llàstima de tot plegat és que ens han donat exemples que han portat cap a aquesta manera de pensar sobre ells, oblidant moltes vegades el sacrifici que els ha suposat, i la pena que han hagut de passar.

Aquests dies Oriol Junqueras també ha estat criticat per l'aparent canvi en la manera de pensar i proclamar-ho als quatre vents. Hi ha hagut una baralla dialèctica entre ell i Lluís Llach en relació al posicionament sobre què cal fer amb l'estat espanyol. Al marge de les simpaties que pot generar un o altre personatge, crec que és just recordar les paraules d'Oriol Junqueras no fa tants mesos, on afirmava que amb l'estat espanyol no es podia negociar. Un discurs totalment diferent del que ara practica el seu partit polític i ell mateix defensa.

Hem d'acceptar que al llarg del temps el nostre pensament pot variar, i allò que en algun moment vèiem com a impossible, acabi essent acceptat i fins i tot defensat davant de qualsevol crítica. Si bé això és acceptable, també cal reconèixer el canvi de mentalitat i no avergonyir-te'n, però sí que s'ha d'explicar bé perquè els que en algun moment han cregut amb tu, puguin entendre el canvi d'opinió i siguin lliures de continuar confiant en tu o no.

Amb el posicionament de segons quins militants d'ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, i de militants de JuntsXCat, com per exemple la senyora Laura Borràs, que ja no sé si parlar-ne com a presidenta o expresidenta del Parlament, som moltes les persones que trigarem temps a confiar amb polítics que ens vulguin treure de l'atzucac on ens trobem. Tenim mala peça al teler!

La impotència de Comuns i ERC

No hi ha dia que no ens arribin exemples d'impotència de Comuns i ERC davant l'actitud del PSOE. Ambdós partits polítics estan embrancats amb una aliança més o menys formal que els fa trontollar i posar en evidència. Els Comuns, amb el seu pacte de govern a nivell estatal, veuen que dia rere dia el PSOE els compromet amb les seves decisions. La darrera el canvi d'actitud vers el Sàhara, que fins i tot ha provocat que Nacions Unides renyi el president espanyol.

També ERC està a mercè del PSOE amb la seva voluntat d'asseure's a la taula de negociació, que repetidament els van donant allargues. Tots els moviments que ERC ha realitzat des de Madrid, donant suport al govern socialista, no han servit per agilitzar aquesta taula de diàleg tan anhelada.

En política l'estira i arronsa és molt present, i la capacitat de fer-se valer és l'objectiu perseguit per tots els partits polítics, a l'hora de negociar els seus programes. No sempre, però, s'aconsegueix desencallar allò que molesta els partits grans, els de govern, i això acostuma a passar factura en les eleccions següents.

Podemos va aconseguir el pacte de govern, tot i l'esforç inicial de Pedro Sánchez de no donar-los aquest regal. Avui, però són molts els patiments que ha d'aguantar per no deixar el president del govern a l'estacada i provocar unes eleccions de resultats incerts.

ERC ha anat donant suport al govern de Pedro Sánchez, sense que de moment hagi obtingut cap resultat positiu. En el seu enfrontament amb JxCat, han hagut de sortir amb crítiques fora de to, per part dels bocamolls més singulars, Tardà i Rufián. Tot això per amagar el veritable problema de no haver obtingut res a canvi. 

Entretant la ciutadania ha d'aguantar les picabaralles dels polítics que no porten enlloc i cada vegada es troba més desencisada amb ells, que no fan ni deixen fer. La situació política actual és molt trista, i alguns pensem que només ens en sortirem després d'hivernar uns quants anys, a l'espera que sorgeixin nous polítics, amb més empatia i lideratge. El tren va passar i no es va saber agafar a temps. Ara caldrà esperar una nova oportunitat, però amb altres personatges que sàpiguen dirigir correctament la nau que ha embarrancat.

Les poques habilitats del conseller

En tot l'enrenou que s'ha creat al voltant de l'ensenyament a Catalunya, hi ha un element important a tenir en compte, i que al meu entendre és bastant la causa de tota la polèmica, al marge de tot el que s'arrossega de fa temps i que sempre arriba un moment en què tot esclata.

L'element a què em refereixo és l'actitud del Departament d'Ensenyament, amb el conseller Gonzàlez-Cambray al capdavant, més típica d'una posició autoritària que no pas democràtica. Ja vaig dir el seu dia que si una cosa trobava criticable del conseller quan anunciava l'avançament del curs escolar, era la manera de justificar perquè no ho havia parlat amb els sindicats, representants del professorat. Dir que no ho parles perquè saps que no ho acceptaran, és una manera molt poc democràtica de definir-te políticament.

ERC té un problema amb els seus polítics, que tenen moltes dificultats de dialogar, encara que siguin els primers que parlin de diàleg, sobretot a l'hora d'exigir-ho al govern espanyol. Quan les coses van bé, tot rutlla, però quan hi ha dificultats, és quan has de demostrar la teva capacitat de liderar un projecte i arribar a la gent, no a través de la imposició de les decisions, sinó de parlar-ne i intentar negociar-ho.

En política passa que quan hi ha alguna cosa que no agrada els partits polítics troben la manera de despistar i intentar que la gent no s'hi posi. Crec que les declaracions desafortunades del diputat Rufián varen ser una manera de fer perdre l'atenció al problema que tenim aquests dies amb l'ensenyament, davant d'una posició poc dialogant del Departament.

Sense entrar, doncs, en el contingut de les queixes i la justificació de la vaga convocada pels sindicats dels mestres i professors, només amb el to i la manera de fer ja és suficient com per criticar el conseller i els seus assessors i col·laboradors. Quan el govern té tants problemes per avançar, amb tantes dificultats d'entesa entre els partits independentistes, el que sobra són actituds autoritàries i provocadores. El futur del país està en mans de l'educació dels nostres fills, i és prou seriós com per trobar la manera de consensuar com s'ha de fer per evitar el fracàs escolar. 

S'ha demanat la dimissió del conseller, però tots sabem que aquest verb no funciona al nostre país. Quan algú s'aferra a una cadira és molt difícil que se'l faci caure, encara que hi hagi motius suficients com per demostrar que la seva manera d'obrar no és la més idònia per solucionar els molts problemes que tenim, i que no es poden resoldre d'un dia per l'altre. Tal com deia fa pocs dies, l'eufòria d'ERC cada vegada trontolla més, i no ha de passar gaires anys perquè es demostri una vegada més que és un partit poc consistent, que va massa a remolc dels aires que corren a cada moment.

El concert econòmic i la llengua

Avui els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la intervenció de Jordi Pujol, ahir en un debat organitzat pel diari ARA i amb la participació de quatre consellers d'Economia dels darrers anys. Jordi Pujol estava assegut entre el públic i va demanar la paraula per rectificar una afirmació de l'exconseller Castells, i que molts hem escoltat en més d'una ocasió.

Castells va dir que la Generalitat va desestimar la possibilitat de comptar amb el concert econòmic, com sí que va obtenir el País Basc. Jordi Pujol va manifestar que això no era cert, si no que en cap moment el govern de l'Estat volia concedir el concert econòmic a Catalunya, pel gran pes que tenia sobre el total de l'economia de l'Estat. Segons va dir Pujol, el govern de Madrid estava disposat a defensar el concert econòmic per al País Basc i la llengua per a Catalunya.

Ens hem de creure les paraules de Jordi Pujol, i a més tenen lògica. També és cert que, tal com va dir Pujol al final de la seva intervenció, Madrid prefereix negociar amb el País Basc que amb Catalunya, i que ara continuem tenint problemes per defensar el català.

Aquests dies també s'ha parlat molt de llengua, i una vegada més ens adonem que resulta molt cansat negociar amb Madrid per defensar la nostra llengua. No és cert que el català estigui sobre protegit pel govern català, en detriment del castellà, sinó que calen molts esforços per protegir la llengua feble que és el català. Les dades que han aparegut darrerament, ho confirmen i animen al govern català a trobar la manera de recuperar els percentatges d'ús del català que teníem fa uns anys i que ara han anat perillosament a la baixa.

No sé si els catalans no en sabem prou, però sí que és un fet que en les negociacions amb Madrid sempre hi sortim perdent, i en canvi observem que el País Basc va obtenint millores i un tractament digne per part de Madrid. Potser ens ho hauríem de fer mirar i canviar la tàctica, o potser és que som l'esca del pecat i no ens mereixem res de millor.

Les dificultats per dialogar

Es fa molt difícil l'actuació dels partits catalans que tenen representació al Congrés de Diputats, a l'hora de donar o no suport al govern socialista. L'alternativa al govern socialista ja sabem quina és, i ara ve reforçada per un partit d'extrema dreta que ho fa tot més perillós.

En aquests moments s'estan debaten els pressupostos per a l'any vinent, i el PSOE necessita el suport d'ERC, que de moment és el partit polític català més proper i disposat a negociar. Aquesta setmana va permetre que la negociació tirés endavant en no presentar una esmena a la totalitat. La raó, segons ERC, és que el govern s'ha compromès a estudiar una manera que el català tingui una presència en els audiovisuals, encara que s'ha resistit a parlar de quotes.

La crítica a ERC és molt fàcil, perquè tots sabem com falta als seus compromisos el president del govern espanyol. N'ha donat prou proves. Tancar-se en banda i afeblir el govern socialista té també els seus perills, sobretot pel que deia al començament de quina era l'alternativa.

Avui tot és molt complicat. També a casa nostra, després del fracàs del moviment independentista, hi ha organitzacions socials que reclamen un tornar a insistir en aconseguir la independència, però el govern no ho veu clar i ERC aposta per la taula de diàleg, sabent amb qui se les ha d'haver. La postura de JxCat tampoc és clara i la seva negativa a dialogar tampoc no porta enlloc. Paral·lelament hi ha el Consell per a la República, que ara ha escollit els seus representants, i que no s'acaba d'entendre quin és el seu paper, i on ens portarà. Un consell on ERC no hi figura i la CUP hi té només una part de representants.

Ens falta confiança, però també entendre quin és el recorregut que els nostres polítics volen traçar, i quina és la seva predisposició a avançar en l'obtenció de la independència. Alguns descarten la unilateralitat, que no va funcionar, però d'altres no la descarten, i davant d'aquests dubtes i embolics, molt ens temem que la casa quedi sense escombrar.

Canvi d'estratègia a ERC?

Un dels temes de què més es parla aquests dies és del canvi de discurs del dirigent d'ERC Oriol Junqueras. Alguns defensen la coherència i especifiquen que es tracta simplement d'una priorització d'actituds. Ara no és hora de defensar la unilateralitat, sinó que cal esforçar-se per aconseguir mantenir un diàleg amb l'Estat.

És cert, però, que no fa tant temps que el mateix Oriol Junqueras afirmava que intentar negociar amb l'estat espanyol era una pèrdua de temps. Al final no sabem massa què va passar els dies claus de la proclamació de la independència de Catalunya. Què pensaven uns i altres, i què va provocar la decisió presa de suspendre la independència segons després.

El president Pere Aragonès ha defensat aquests dies la negociació amb Madrid, i ho ha visibilitzat davant del mateix president del govern espanyol. M'imagino que és una tàctica per aconseguir donar suport al president estatal, davant la pressió de la dreta espanyola contra els indults. Per altra banda, també podem parlar d'estratègia política quan ens referim al govern espanyol, amb algunes opinions sobre la previsió que tenen que els tribunals europeus acabin tirant per terra les sentències del Tribunal Suprem i l'aval del Tribunal Constitucional.

Les paraules d'Oriol Junqueras no han agradat a molta gent. S'ha vist com una traïció als objectius defensats fins ara, i una marxa enrere que menysté tot el treball i suport que hi ha hagut des de la societat civil. Jordi Sánchez ho ha criticat directament i sense fer-se esperar. Pot això posar en perill el pacte de govern? Vull suposar que no, que s'ha optat per anar junts i no tirar-se els plats pel cap, si més no abans dels dos anys de consens.

Aniran sortint noms de possibles consellers

Aquesta cap de setmana sorgiran tot un seguit de rumors de noms de possibles consellers i conselleres, fins a completar la llista de 14. Caldrà veure si el president Aragonès hi tindrà molt a dir o bé haurà d'acceptar tots els noms que li presentin des de JxCat. Semblaria que el president hauria de tenir el poder de vetar aquelles persones que no encaixessin en el seu estil de govern i tarannà, però no sé si el pacte assolit forçava la potestat de JxCat per nomenar els seus set consellers sense que el president hi tingui res a dir.

El que esperem la majoria de catalans és que les persones escollides siguin les més adients i capaces de fer-nos sortir de l'atzucac. Que tingui capacitat i coneixements per resoldre els problemes que es trobaran en cadascuna de les seves àrees. Capacitat de diàleg i d'entendre que Catalunya és més que un 52% de l'electorat. Però això, perquè ho entenguin els constitucionalistes, no vol dir abaixar el cap i renunciar a tot. Vol dir intentar tirar endavant els objectius i programa electoral, de la millor manera i tenint en compte tota la població.

És important que tots plegats entenguem què vol dir dialogar i negociar. En tot aquest procés s'ha oblidat sovint que l'estira i arronsa afecta tothom i no només a una part. Com que no ha agradat que sortissin a defensar uns drets massa temps trepitjats, llavors tot ha estat excuses per acusar-los d'unilaterals. S'han fet coses malament, però s'ha hagut d'actuar per fer notar que les condicions no eren les mateixes per a tothom.

Per aconseguir un equilibri s'ha de desequilibrar la política a seguir. Quan una llengua està oprimida se l'ha de beneficiar per sobre de l'altra per aconseguir aquest equilibri, i això no s'entén. És per això que caldrà veure si el nou govern és capaç de justificar les diferències en pro d'aquest equilibri que tots reclamem i que ens ha de fer més forts com a poble. Som diversos, però hem de ser dialogants i capaços d'acceptar la realitat, fomentant allò que està oprimit i frenant el que oprimeix.

Negociant el trencament?

L'altre dia comentava les paraules de Jaume Alonso-Cuevillas i va, i se'l carreguen. Jo pensava que era intel·ligent i que tenia un sentit allò que deia, però sembla ser que no ha agradat. Sempre he cregut que enfrontar-se per no treure'n cap guany era una mica estúpid, i que calia guardar les forces per allò que sí se'n podia treure rèdit, però es veu que no és això, si més no a dins de JxCat, o els seus dirigents.

No crec que ERC ho vegi tan malament, i potser sí que ja és hora que decideixin cadascú anar pel seu compte. Que uns es quedin amb el govern, encara que sigui en minoria, i que els altres vagin fent la viu-viu, aprovant allò que els sembli bé i castigant amb el vot contrari quan ho creguin convenient.

Sembla que cada vegada hi ha més gent que no ho veurien malament i potser seria la manera de desencallar-ho, perquè... jo tampoc veig clar que puguin arribar a un acord, que es distribueixin les conselleries, i no passi el mateix que amb el president Torra.

Penso que el canvi de diputat a la mesa del Parlament és el millor que li pot passar a Alonso-Cuevillas, perquè si persisteix la tossuderia de la presidenta, el final seria el que ell no vol, una inhabilitació per una absurditat. 

Canvi d'estratègia de C's

Tal com ja vaig comentar fa unes setmanes, sembla confirmar-se el gir de C's en relació al govern socialista. A diferència de quan ho liderava Albert Rivera, ara veuen bé d'asseure's a la mateixa taula i negociar. Aquest canvi és lògic si tenim en compte la gran patacada que varen patir a les eleccions generals, però tot està per veure si d'aquesta manera recuperaran força o bé s'acabaran d'enfonsar.

La decisió d'Arrimadas de canviar d'estratègia, encara que mantenen els pactes amb VOX i PP a diferents comunitats autònomes, s'haurà d'analitzar què comporta. Pactar amb el PSOE els posa a l'altra banda dels dos partits de dreta i això és un avís per als simpatitzants i votants. Acceptaran aquest canvi?

Caldrà veure si els seus votants valoren aquesta aproximació a l'esquerra moderada del PSOE, i es mantenen fidels, o bé si prefereixen anar cap al PP, que és l'alternativa de govern. Què pot beneficiar a C's aquest canvi? No és fàcil de preveure, però sempre s'ha vist que els partits que han pactat amb el govern hi han sortit perdent, i aquesta podria ser la conseqüència d'aquest canvi de posició de C's.

Arrimadas no ha vist mai bé que el PSOE s'hagués de refiar d'ERC, els independentistes a batre, però no crec que aquesta sigui l'única raó per alinear-se amb el PSOE. Arrimadas és intel·ligent i no vol ser un partit polític residual, i ha de fer esforços per sortir al mapa. El problema és encertar la decisió, perquè estiguin amb uns o els altres, sempre poden rebre disgustos. Les persones ens apuntem als guanyadors, i els segons partits no ho són mai. El canvi de postura pot beneficiar el PP, que torni a ser el gran partit de la dreta d'abans.

Negociant els pressupostos

PSOE i Podemos necessiten ERC per formar govern a Madrid. ERC necessita els Comuns per aprovar els pressupostos de la Generalitat, i els Comuns necessiten ERC per aprovar els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona. És tot un encreuament d'interessos i necessitats que fa pensar que poden arribar a bon port. Tothom cedirà?

A finals d'any les institucions que no són governades amb majoria absoluta dediquen moltes hores a negociar el seu pressupost, cedint en allò que l'oposició els pressiona i d'aquesta manera evitar haver de funcionar amb pressupostos prorrogats. En aquestes circumstàncies pots valorar la capacitat d'uns de cedir, i la dels altres d'aconseguir introduir-hi canvis.

Si en alguna cosa flaqueja el sistema democràtic espanyol és precisament en les dificultats que tenen els partits polítics al govern per negociar el pressupost anual, la joia de la corona. Han estat massa anys vivint de majories absolutes o amb el beneplàcit dels partits nacionalistes, que n'han tret els seus rèdits. En cap cas hem pogut observar un pacte dels grans partits per estabilitzar l'economia del país. 

El gran pacte, com se l'acostuma a nomenar, entre PP i PSOE és una quimera i jo creuria que no és tant per les diferències com per les semblances. L'evolució dels socialistes ha estat de frenada del progressisme que se'n pot esperar, i han esdevingut molt lights. Ara amb el pacte amb Podemos podrem veure si de veritat es comporten com un partit progressista, encara que sigui per la influència de Podemos, o bé es mantenen les recances, que reben suport dels barons històrics del PSOE, que ja no es recorden de les lluites clandestines del franquisme.

Als nostres polítics els manca empatia

Mireu l'àmbit que vulgueu i us adonareu que als nostres polítics els manca empatia per saber tractar les persones que els hi posen les coses difícils. És molt fàcil agradar a aquells que et donen la raó, però costa més saber dialogar amb qui no està d'acord amb tu.

Un polític ha de tenir la capacitat de convèncer els administrats que allò que fa és per al bé de tots. No pot ser que s'imposi la seva voluntat sense diàleg de veritat, sinó presentant arguments i arribant a acords. La manca de diàleg ens porta a situacions com les actuals.

Catalunya i Espanya es troben en el procés de negociació del seu pressupost, i és aquí on es pot veure la capacitat de dialogar i arribar a acords amb l'oposició. No és només responsabilitat dels que governen, sinó que els altres partits també han de ser generosos a l'hora de negociar un pressupost de mínims. 

Oblidar-nos de la necessitat d'avançar a través del pacte ens porta a situacions com l'actual del procés d'independència. El govern espanyol ha de saber que no li val només tenir la paella pel mànec, sinó que necessita fer un pas per dialogar i trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquí sí que hi ha molta responsabilitat del PP de Rajoy. Ha estat ell qui amb la seva actitud ha portat al límit la situació de Catalunya. S'hauran fet coses malament des de Catalunya, però la gestió que M. Rajoy va fer des de l'oposició, recollint signatures contra l'Estatut d'Autonomia, i des del govern tancant-se en banda i deixar de buscar solucions, ha estat la clau perquè ara tinguem nou polítics empresonats i uns altres a l'exili.

Als nostres polítics els manca empatia, però no per quedar bé amb la vianda al plat, sinó per dialogar amb qui pensa diferent i aconseguir l'acord per avançar junts.