La família Franco, uns okupes

La Justícia obliga la família Franco a retornar a l'Estat el Pazo de Meirás. Així ho ha decidit una magistrada del jutjat de primera instància número 1 de La Coruña. Sembla ser que la família Franco havia intentat vendre-la, però ara la sentència diu que ni la donació ni una maniobra de compra de l'any 1941 són legals i, per tant, la finca és propietat de l'Estat.

Ara veurem en què acaba tot això, perquè estem massa acostumats que els de sempre se'n surten de tot, per més sentències contràries que puguin tenir. Avui, sense anar més lluny, llegíem el suport que els expresidents espanyols han donat a qui fou ministre franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa i no només aquests, sinó tota una colla que en altres moments havien passat per progressistes.

Tot plegat és una demostració clara de què ha significat la transició a Espanya, i de qui ens continua manant, més de quaranta anys després de la mort del dictador. És per això que hem perdut la confiança en els nostres polítics, i resulten tan clares, lectures com la de Josep Ramoneda, avui a l'ARA.

Davant de tot aquest panorama resulta una utopia pretendre alliberar-nos-en i hem de ser molt optimistes, per no dir il·lusos, per pensar que es pot aconseguir res de profit. Avui Junqueras ja avisava a Puigdemont que amb la confrontació no es pot anar enlloc. A veure si ara ja té una alternativa i s'ho ha preparat millor que no pas ara fa tres anys. Com deia més amunt, no ens mereixen cap tipus de confiança i tot son paraules que no es concreten en res. Caldrà esperar una altra generació per millorar la nostra situació, aguantant com puguem els polítics que entre tots hem elevat a les nostres institucions.

Jutjaran el rei?

I jo em pregunto... jutjaran el rei (l'emèrit) per les comissions sobre la implantació de l'AVE a l'Aràbia Saudita? Els més optimistes ja es freguen les mans, però jo, que sóc més aviat escèptic en aquest tipus de coses, m'imagino que ja sortirà algun impediment perquè no sigui així. De fet, l'inici de tot era quan era rei en actiu i, per tant, ho podia fer tot. A l'hora de cobrar-ho sí que sembla que ja era emèrit, però...

Com és possible que al segle XXI hi hagi delictes comesos pel rei que no poden ser jutjats? Estem parlant d'aprofitar-se del càrrec en benefici personal, no es tracta de jutjar si ho ha fet més bé o malament, sinó que ha delinquit i no se'l pot jutjar perquè ho diu la Constitució.

Estic convençut, i m'agradaria equivocar-me, que el rei emèrit morirà tranquil sense cap tipus de judici, tot i haver fet prou mèrits perquè l'haguessin assegut davant d'un jutge. Quan dic això penso en les seves pròpies paraules afirmant que tots som iguals davant la llei. Com es pot tenir tanta barra!

Avui apareixia la notícia que el Tribunal Suprem es plantejava la possibilitat d'investigar sobre el cas de l'AVE a l'Aràbia Saudita i tota la premsa ha sortit a parlar sobre un possible judici, atesa la situació constitucional del rei, després de la seva abdicació a favor del seu fill. Haurem d'esperar uns dies per veure cap on va tot plegat, però ja dic jo que no hi confio gens.

Sense tren de la bruixa

Enguany els arenyencs ens quedarem sense poder pujar al tren de la bruixa. No li podrem prendre l'escombra i viatjar gratuïtament un nou viatge. L'Ajuntament d'Arenys ha informat que es cancel·lava la fira d'atraccions de la festa major d'aquest juliol, i ho ha fet amb prou temps com perquè firaires i usuaris ho tinguem clar sense haver d'esperar a darrera hora.

La incertesa en què vivim fa que les decisions es prenguin a darrera hora, i això no és bo. S'agraeix que les determinacions es facin abans, encara que ningú no sap què passarà d'aquí a un mes o, en aquest cas, dos. Hauríem de ser molt optimistes pensar que a primers de juliol podrem fer la vida normal, però encara que això acabés passant, és bo que ja sapiguem a què atendre'ns, i ja en gaudirem l'any vinent, si tenim l'epidèmia controlada.

És aquesta incertesa la que fa que a hores d'ara encara s'estigui parlant de com anirà el començament del nou curs escolar, i això ajuda a planificar-ho pensant en les pitjors condicions. No es pot improvisar més, i cal que les autoritats públiques tinguin totes les previsions fetes. Tot el que s'estudiï ara servirà per a un futur incert, on aquesta o altres epidèmies ens poden fer canviar la manera de comportar-nos. Hem d'inscriure els nostres fills, sense saber de quina manera encararem el nou curs, però confiant que ja hi ha qui ho està treballant, i que en el seu moment ens ho podran resoldre.

A Arenys, la Festa Major perilla!

S'han fet un tip de dir-nos que el desconfinament seria gradual i de manera lenta, probablement més lenta del que ens pensem, i és per això que de mica en mica es van cancel·lant actes multitudinaris, que quant més ens acostem a l'estiu més n'hi ha. 

Avui hem conegut que s'han cancel·lat tots els actes previstos per al mes de juny, entre els quals a casa nostra hi ha la crema de la bota i la festa de Sant Joan, amb revetlla i foguera. Recordo que fa anys, arran d'uns incendis importants al nostre país, alguns municipis varen suspendre el castell de focs, no pas a Arenys. Ara tot fa témer que no serà només el castell de focs que es suprimirà, sinó que ens podem trobar que la mateixa Festa Major quedi ajornada.

A Arenys, per als forasters, tenim dos dies assenyalats com a Festa Major, el 9 de juliol, i la festa petita, per Sant Roc, el 16 d'agost. Una festa, aquesta, que cada vegada és més gran i participada. De moment la Festa Major, a primers de juliol té tots els números per ser cancel·lada, si més no alguns dels seus actes, els més multitudinaris. L'agost encara el veiem lluny i som optimistes, però arribarà el dia que caldrà prendre la decisió, i convé pensar en qualsevol possibilitat, perquè no ens vingui de nou.

Les festes no són el més important, sobretot quan ho posem al costat dels problemes econòmics que es derivaran d'aquesta epidèmia, però no les podem deixar de banda, perquè són una manera d'animar la gent, entretenir i donar alegria, que sempre va bé.

Avui llegia a Guillem López Casanovas parlant de les conseqüències del coronavirus al turisme, i he vist que era molt optimista, encara que no parlava dels treballadors habituals que s'han quedat sense feina, i això comporta una manca d'ingressos a la família, i problemes per arribar a finals de mes.

Laia Martín vol impulsar la participació dels vilatans

Llegeixo al web de Ràdio Arenys que la regidora Laia Martín vol impulsar la participació dels vilatans més enllà del procés participatiu que es realitza anualment, ja sigui amb el contacte amb els veïns o a través dels consells de participació.

Ningú no li pot negar a la regidoria que és una "pencona", que s'ha passat quatre anys suant la gota per millorar temes com la recollida selectiva o el treball amb la plantació d'arbrat a la platja i neteja dels rials. Ara, en el nou mandat es proposa millorar la participació i això és bo, sempre i quan hi hagi bona fe, i això se li ha de pressuposar a la regidora.

Del darrer mandat s'ha de criticar la manca d'empatia de la regidora d'urbanisme en les seves trobades amb els veïns a l'hora de presentar els projectes d'obres als carrers. Si una cosa s'hi va trobar a faltar va ser la voluntat que els veïns participessin en les decisions. Es tractava de sessions purament informatives sense dret a rèplica.

És bo, doncs, sentir la regidora que això es vol millorar, i confio que tingui l'encert de fer-ho rutllar i no es quedi tot en paraules. Ja hem vist que la majoria de partits polítics que tenen capacitat de governar es limiten a escoltar els vilatans quan s'acosten les eleccions. Després passen tres anys i mig fent i desfent sense pensar en ningú.

Tant de bo que la participació ciutadana funcioni en aquest mandat. Esperem que el fet que la CUP formi part del govern, també hi ajudi. Un i altre són partits assemblearis, però moltes vegades és enganyós, tot queda en les formes, però sense contingut real. Siguem optimistes!

Una setmana de reflexió i moltes incògnites per als independentistes

Parlar diàriament de la situació en què es viu a Catalunya darrerament comporta el perill de repetir els arguments i les conclusions a què arribes després de llegir tot el que passa. Les novetats segueixen una mateixa línia i es basen en la manca de democràcia, la revenja política dels partits espanyols en conxorxa amb els jutges, el silenci de la comunitat d'estats europeus, i les baralles entre els partits indepdentistes.

No ens ve de nou que Europa doni suport a Espanya, perquè tothom tira per a casa, i en aquest cas el soci és l'Estat espanyol i no una regió d'aquest estat. De totes maneres no perdem l'esperança que a la llarga el món s'adoni de la restricció de drets que estem patint, per una causa que alguns podran pensar que és injusta, però al cap i a la fi el que importa és com s'està reprimint aquest atreviment del poble català, d'una bona part del poble català.

L'ajornament del Ple d'investidura i la intromissió en una conversa privada entre president i conseller han estat els dos elements claus d'aquesta setmana que han portat a molts a pensar que tot s'havia acabat. Desconec com continuarà tot plegat, però estic convençut que res no haurà acabat. Potser els més optimistes s'adonaran que allò que donaven per fet haurà d'esperar una pila d'anys, i molt probablement ni ho podran veure ni viure-ho. Qui s'imagini, però que el fet català s'ha acabat i que mai més es posarà en dubte la unitat espanyola, està molt equivocat. Aquesta sensibilitat i per a molts necessitat de sentir-nos alliberats de la pressió que Espanya ha fet sobre Catalunya al llarg del temps, no s'elimina fàcilment, sinó que més aviat s'amplia a cada nova generació, i no pot estranyar que tornin a sorgir enfrontaments. Una altra cosa és saber endevinar si mai per mai s'aconseguirà l'èxit anhelat. Això són figues d'un altre paner.

Adéu al 17

L'any acabat en 17 se'ns en va, ja només quedaran dos dies i en començarem un de nou, un any parell, però en el meu pensament no hi ha només l'acabament d'un any qualsevol, sinó el fet que sigui precisament aquest 2017.

La mare, que ens va deixar a primers de 2003, hauria acabat de fer els 99 anys. La mare va néixer a finals del 2018, però el número que li agradava era el 17. No en recordo el motiu. Potser perquè era el seu número de col·legi. No ho sé, però sí que recordo que li agradava aquest número, i han estat moltes les vegades que durant l'any hi he pensat. És per això que, ara que començarem un nou any, m'ha tornat a la memòria la xifra del 17, i la mare que, per més anys que faci que ens va deixar, mai no he deixat de pensar-hi.

La mare tenia molt present les dates, i les xifres en concret. Recordava la data de naixement de tots els seus nebots directes, la majoria dels quals els havia vist néixer vivint a casa seva, onze de la seva germana gran. El dotzè ja va néixer quan la mare s'havia casat i començada la seva lluita particular per quedar embarassada. 

Recordo que sempre ens parlava que s'havia casat un 13 de desembre i a taula eren 13 convidats. No tenia cap tipus de superstició, simplement li agradava recordar els detalls. Potser per això tenia tant present la xifra del 17 i ens ho havia comentat més d'una vegada.

Sóc persona més de números que no pas de lletres. Els recordo més fàcilment i em recorda la mare de qui tantes coses hem après, encara que la nostra generació li semblés començar de zero. No ho varen tenir gens fàcil, perquè la guerra i la postguerra els ho varen posar difícil. Una guerra de tres anys i una dictadura com a única manera possible d'organitzar-nos políticament. Nosaltres, malgrat viure part del franquisme, ho vàrem tenir més senzill, potser perquè també contra Franco vivíem millor (?). La sensació de viure un neofranquisme liderat per Rajoy, amb l'ajut de joves ultres com Rivera, no ens ajuda gaire a ser optimistes de cara el futur, però no podem enfonsar-nos i continuar lluitant per un futur millor per al nostre país.

Sobretaula de Sant Esteve

La sobretaula de Sant Esteve s'ha allargat fins gairebé les 8h del vespre, fent-la petar amb temes diversos, i en algun moment amb certa intensitat. És agradable quan pots opinar i escoltar les opinions dels altres que tant t'ajuden a configurar la teva personalitat, perquè no només d'allò que pensem i creiem estem formats, sinó també de tot allò que rebem dels altres si tenim la capacitat de saber escoltar.

Hem acabat parlant de l'Aula d'Extensió Universitària per poder parlar en positiu i no deixar-nos un regust en una jornada tan nostra com és Sant Esteve. Perquè parlar de la política a Arenys o a Catalunya no ens engresca gaire, ni ens fa sentir optimistes de cara el futur proper.

Aquest 2016 la nostra vila ha viscut una moció de censura que va fer fora l'alcalde de l'agrupació que havia guanyat les eleccions de l'any passat, per col·locar la primera alcaldessa de la història local. Una moció que varen secundar la gairebé totalitat de les forces de l'oposició que criticaven la mala gestió de l'alcalde defenestrat.

Hem parlat de què s'ha fet fins ara i de quines eren les expectatives per als propers mesos. Us haig de dir que no hem estat gens optimistes. Hi ha temes pendents de resoldre que arrosseguem des de fa anys i que no hi ha cap previsió que ara es puguin solucionar.

També hem parlat del procés català, del federalisme com alternativa en aquests moments inviable pel rebuig de la gran majoria que l'hauria de fer possible, i de la impossibilitat d'aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat. Tampoc aquí hem estat gens optimistes i ens hem hagut d'acontentar amb la incertesa del moment que vivim.

Els joves, la comunicació, la mediocritat de la majoria dels polítics, l'evolució de la societat on vivim i els canvis soferts des de la nostra infantesa... De tot això n'hem parlat i de la por a Trump i als nous líders europeus que poden sortir en els propers mesos. Dels referèndums perduts a Itàlia i a la Gran Bretanya, i la necessitat o caprici de convocar-los... No hem arreglat el món, però hi hem pensat, reflexionat i opinat.

Per què no acceptem que no en sabem més i pleguem?

És curiós que mentre a Catalunya estem veient que ni el PP català ni el PSC són capaços d'obtenir res de bo per al nostre país, al País Basc el PNB i el PSE pacten el nou govern, tot i no tenir majoria absoluta, i ja parlen d'un nou Estatut d'Autonomia amb millors prestacions i blindant les actuals. Serem mesells!

A tot això cal sumar-hi l'actitud de la CUP que torpedina qualsevol intent de presentar una força suficient en defensa del que diuen defensar: el procés sobiranista, aconseguint debilitar les esperances dels més optimistes.

Quan veus tot això desitges que tot s'acabi i que, sobretot, no acabem pitjor de com estem! Això, però no ens ho garanteix ningú i hi ha sondejos que parlen de les ganes d'una majoria de catalans que s'acabi amb la situació actual i que deixem de mobilitzar-nos per no avançar gens.

El que estan aconseguint uns i altres és avorrir-nos i no veure'ls capaços d'aconseguir res. Ni l'estratègia és la correcta, ni la paciència que s'ha de tenir amb ells és eterna. De qui ens podem refiar si els actuals partits catalans, i mira que n'hi ha!, són incapaços de demostrar un mínim de garanties perquè el país surti de l'atzucac en què es troba? Ni econòmicament, ni socialment, ni políticament trobem cap sortida a una situació estancada, típica d'ineptes. Alguns continuen volen marxar d'Espanya, d'altres ja comencem a desitjar anar-nos-en més enllà, perquè l'alternativa cada dia la veiem més grisa.