Ahir es va morir en Peret, no massa temps després que es conegués públicament que patia un càncer, i fins i tot va sorprendre perquè tot feia pensar que la malaltia no estava tan avançada. La mort de Peret és una d'aquelles que no passen desapercebudes en el món cultural i social de casa nostra, i de més enllà. A Mataró, on va néixer, era tot un orgull pensar que en Peret era un mataroní, però a casa meva, a Vic, també se'n parlava.
Com ja s'ha dit, el pare d'en Peret era un venedor de mercats a pobles i ciutats, i en Peret també li acompanyava. Una de les rutes que feia el seu pare era la plana de Vic, i era molt conegut. Quan en Peret va compondre la cançó del mig amic, tal com anomenaven al seu pare, jo em vaig assabentar de la seva història i a casa en parlàrem.
Avui, doncs, ha estat un dia de declaracions i manifestacions de dol, una cosa típica en aquests casos, però que en el cas d'en Peret m'atreviria a dir que hi ha molta més sinceritat en totes les paraules i gestos observats, que no pas en la majoria d'ocasions. En Peret era estimat per tothom, des del començament i sobretot quan va tornar al món de la cançó, després d'una època de religiositat que el va mantenir apartat.
Peret és al mateix temps una mostra de la persona que ha crescut gràcies al treball. Estem farts de tantes persones que o bé han nascut en l'abundància, o bé s'han enriquit de manera corrupta, explotant els altres. És de lloar quan veus que una persona ha triomfat perquè hi ha posat el coll, i ho ha sabut fer. Als nostres fills, que no els podem deixar riquesa, els hem ensenyat i insistim, que només l'esforç i el treball els podrà permetre una vida digna en un món difícil. Per sobre de tot, però, la honestedat i el respecte als altres. Avui en Peret ens serveix per reflexionar sobre la vida.
