Hem idolatrat els jugadors de futbol

Quedi dit per endavant que ni entenc de futbol ni ho segueixo gaire. De petit, ara fa molts anys, hi havia el costum, que m’imagino que encara passa, d’identificar-te amb un club i fins i tot amb un jugador, encara que no tinguessis ni idea de jugar a futbol. A l’escola, no hi havia gaires alternatives a l’hora de distreure’t en les hores lliures, sobretot si estudiaves en un internat, com va ser el meu cas, i això es traduïa a col·locar-te en una porteria, i intentar molestar el davanter que s’acostava a marcar el gol.

El club que vaig escollir va ser l’Athlètic de Bilbao, i el jugador l’Aranguren. Era l’època en què jugava l’Iríbar de porter, i els germans Rojo, i un altre defensa era en Sáez. Des de llavors he estat sempre un seguidor de l’Athlètic, encara que a molta distància. Ni em miro els partits quan juga i amb prou feines sé contra qui ho fa, però al final del cap de setmana m’agrada saber quin ha estat el resultat.

M’agradava i em continua agradant l’Athlètic per la seva política de només fitxar jugadors del seu país, i probablement per això ara trobo escandalós tot el que passa amb els gran ídols. Sempre n’hi ha hagut, però actualment l’actitud de molts d’ells resulta insultant. Els hem arribat a idolatrar tant que es creuen uns déus, sobrenaturals, per sobre del bé i del mal, i que tothom els ha de besar els peus. Quan es cansen d’un club es creuen de mans i forcen la sortida, encara que resulti ruïnosa per aquell club que realment mai han estimat ni respectat. 

Entenc que nosaltres, sobretot els espectadors i seguidors dels clubs, en som responsables. Els hem fet massa cas en tot i són uns consentits que volen fer el que els plau en cada moment sense tenir en compte ningú, ni tan sols la gent que els ha fet famosos i rics.

Cada dia llegeixo de passada, perquè no m’hi aturo, notícies d’actituds d’aquests ídols menyspreant els clubs que els han contractat, i cada vegada estic més convençut que hem perdut el veritable sentit del joc, i ens hem oblidat d’una tasca que el Barça, per exemple, també havia seguit: potenciar la pedrera, potenciar els joves de casa. Tot això fa que cada vegada estigui més convençut que el millor equip de futbol continua sent l’Atlètic de Bilbao, o si més no comptarà amb el meu reconeixement.

Una opció entre dotze!

Avui m'he interessat per conèixer quines opcions tenim els votants de la circumscripció de Barcelona a l'hora de donar el nostre vot. Era pura curiositat perquè tinc molt clar quin ha de ser el meu vot, però sempre és interessant saber què hi ha més enllà dels partits polítics que surten a la tele. Als vuit partits més anomenats i que han format part dels debats electorals que s'han programat, he vist que n'hi havia quatre més, és a dir un total de 12, i que inicialment hi havia 17 candidatures presentades, però cinc d'elles no varen superar els requeriments per ser proclamades.

Els quatre partits que no en parlen les televisions són: Frente Obrero, PACMA, PCTC i Recortes Cero. La majoria d'ells, per no dir tots, són candidats habituals en les generals, i es queden sempre amb les ganes, perquè no aconsegueixen el mínim de vots per entrar a repartir-se els escons. Són uns partits polítics que tenen el seu programa i els seus dirigents i seguidors, però que no engresquen a prou gent, i el resultat és el mateix que amb els vots en blanc, i una mica semblant als vots nuls. Ho dic per allò d'aquells que defensen l'opció de protesta. No són només ells que no estan d'acord amb el sistema, però alguns creiem que és més útil votar a partits polítics, i sobretot que tinguin opció d'entrar, sense arribar a l'extrem de defensar el vot útil a un sol partit polític. A aquests se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

Sigui com sigui, sempre hi haurà aquella persona que defensarà el testimoniatge, i aquest és més important, al meu entendre, que quedar-se a casa o votar en blanc o nul. Quedar-se a casa es pot confondre amb una actitud de mandra i desinterès per tot allò que és públic. Arribar a distingir els que s'abstenen per convicció, que segur que n'hi ha, dels que prefereixen passar el dia a la platja resulta complicat.

Però en aquesta ocasió hi ha l'elecció dels senadors, i aquí es complica una mica més. I sap greu, perquè d'alguna manera és un símil de llistes obertes, on poses la creueta a qui més bé et cau, encara que la majoria de candidats són desconeguts, i no tindràs mai l'oportunitat d'exigir-li compromís, ni ell o ella passar comptes amb tu.

El meu gran dilema, aquesta vegada, és trobar tres candidats al Senat que m'entusiasmin, i m'animi a votar-los. El dret a votar, que històricament no sempre ha estat possible, no deixa de ser també un deure de bon ciutadà, que es compromet amb el funcionament del país, encara que faci mandra, o no tinguis gens clar que les persones a qui pots votar, et representin i et mereixin un mínim de confiança.

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

Arrimadas diu que C's és de centre

Ho he escrit diverses vegades, el que em va sorprendre de C's quan es varen venir a presentar a Arenys de Mar, les disputes entre els seguidors, aquell dia al Calisay, sobre si eren de dretes o d'esquerres. Hi havia qui afirmava que ell havia estat sempre d'esquerres i per això s'havia apuntat a C's, però d'altres asseguraven que es consideraven de dretes i que per això eren de C's. Al final de la trobada, els que hi vàrem anar a tafanejar, no vam poder treure'n l'entrellat de si esquerres o dretes.

Avui la nova líder de C's, la Inés Arrimadas, ha deixat molt clar que ells són de centre, un centre que pacta el govern de comunitats com Andalusia, Madrid o Múrcia, amb la ultradreta. Cadascú, doncs, que en tregui les seves conclusions. O potser a partir d'ara canviaran i trencaran aquests pactes? 

Fins ara, i l'Arrimadas tenia un paper important, C's ens ha pres el pèl d'anada i tornada, mentint en benefici seu i en busca de vots d'estranquis. Hauria de canviar molt per creure que ara seran i actuaran diferent. Aquest parèntesi del coronavirus els ha anat molt bé, perquè els haurà servit per intentar renéixer, havent fet oblidar tot el que ha estat C's fins ara. Estic a l'espera sobre quin serà el discurs, a nivell estatal, sobre Catalunya. Molt em temo que en aquest cas pocs canvis hi haurà. De fet va ser el seu anticatalanisme el motiu del seu naixement.

La gran davallada a les darreres eleccions generals haurà servit per fer un canvi en els objectius de la formació? Diu Arrimadas que s'ha d'aprendre dels errors i els encerts, i en això té raó, però el que no pot fer és tornar-nos a enganyar. Si prenen una postura, que sigui la que ens anuncien, i no es valguin de la mentida per fer-se amb el poder.

Un jutge instructor ex-senador del PP

És legal que un jutge, ex-senador del PP, sigui l'instructor dels recursos que han presentat els nostres presos polítics al jutges que els han de jutjar? M'imagino que sí. És ètic? Jo penso que no. Potser ho seria si tinguéssim la convicció que els jutges espanyols són imparcials i deslligats de la política, però això no s'ho creu ningú, ni tan sols ells.

Tot i que les altes temperatures i la necessitat de fer vacances han apaivagat una mica els ànims i refredat l'ímpetu reivindicatiu dels independentistes i no tant als defensors de l'espai públic lliure de llaços grocs, no hi ha res mort, sinó que es troba en somort.

Se'ns prepara una tardor moguda, que pot començar abans, amb la commemoració de l'aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, amb la presència del rei dels espanyols. No podem abaixar la guàrdia, i hem de tenir molt clar què volem, però per sobre de tot hem de fer fora la violència. Defensar els nostres drets sense atacar ningú. Qui se senti atacat perquè demanem la llibertat dels nostres presos polítics, és un problema seu, que no ha entès què vol dir llibertat d'expressió, però no hem de caure en la provocació dels seguidors de C's i semblants. La seva actuació els passarà factura. No permetem que nosaltres caiguem en aquesta temptació. Hem de continuar manifestant els nostres valors i sentiments en pau i tranquil·litat.