Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Més braços enlaire que mai!

Aquests dies, arran de les protestes contra l’amnistia, amb concentració de persones davant de la seu dels socialistes a Madrid, però també a altres punts d’Espanya, Barcelona inclosa, he pensat que em molestaria que al meu bàndol hi haguessin els nostàlgics del franquisme amb tots els símbols acreditatius. De fet, parlem de nostàlgics, però la majoria d’ells no varen viure el franquisme. Ni el varen patir ni se’n varen beneficiar, perquè simplement no havien nascut, i no crec que tots ells siguin fills de famílies franquistes.

He dit que em molestaria a no ser que jo també combregués amb aquesta ideologia, que no és el cas. Això em fa pensar que a la majoria de votants i simpatitzants del PP ja els està bé, però segurament que no a tothom, i com a mínim n’hi ha alguns que l’etiqueta que els hi col·loquem, simplement els molesta per les conseqüències que hi pugui haver, electoralment, en un futur, més que no pas per defensar un model de societat autoritària i irrespectuosa amb el dret d’expressió.

Les imatges, que he contemplat en comptagotes, són prou explícites i, si bé entenc l’enuig d’una part de la població espanyola, votants de la dreta i també socialistes, deixen en evidència una manera d’entendre la política, la democràcia i la convivència, que preocupa. Sobretot perquè ens genera molts dubtes de cara el futur.

La dreta del PP no ha paït que havent guanyat les eleccions no pugui governar. No entén, o ho fa veure, que només és capaç de sumar l’extrema dreta, i que això vol dir alguna cosa. Ja sé que l’aritmètica dels resultats és la que és i que en aquests moments la dreta no pot prescindir de l’extrema dreta, però potser no és una casualitat, sinó que el seu discurs, tan esbiaixat a l’extrem, només els podia conduir a on som ara.

El PP s’esforça a animar els seus a manifestar-se contra el pacte dels socialistes amb els independentistes simplement perquè voldrien investir el seu líder com a president del govern espanyol, i per això els cal soroll, però voldrien que la gent no s’esvalotés tant com fins ara, però tenen els seguidors que tenen, i també uns dirigents que han provocat la irritació, com és el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Normalment les coses no surten perquè sí. Sempre hi ha unes actuacions prèvies que condicionen l’actuació de les masses. La història en va plena.

Per cert, deixeu-me que apunti una curiositat: als jutges no els agrada l’amnistia tal com sembla que plantegen PSOE i Junts, ja que dona a entendre que no es pot confiar en la seva feina. A algú li ve de nou? ¿No creuen que és precisament la desconfiança total amb la manera de practicar la justícia a Espanya l’origen de tots els mals? Reconec que el lawfare és delicat i fins i tot perillós, però els fets potser donen la raó als que en desconfien. No ho veieu igual?

Najat El Hachmi, contundent

L'escriptora Najat El Hachmi té les idees molt clares i les defensa arreu amb contundència. Una manera de pensar que discrepa del discurs que una bona part de l'esquerra catalana ha assumit en relació a l'Islam i  la manera de tractar les dones i la seva vestimenta. Fa temps que la segueixo en la distància i rarament opino sobre el tema perquè reconec la meva ignorància. Tot el que sé és a través dels escrits i discursos que puc llegir, i es fa difícil trobar prou arguments per defensar una posició o una altra, sense el perill d'equivocar-me. Puc tenir la meva opinió, però soc incapaç d'aconsellar ningú al respecte. Ella, ho ha viscut personalment, i com a mínim se li ha de tenir en compte l'opinió. 

Quan fas públic els teus pensaments i idees, esdevens vulnerable. Ella, per la manera de ser i d'escriure, s'ha creat enemics, però en el cas de la dona a l'Islam penso que hi té molt a dir, i nosaltres molt a aprendre. Evidentment que és la seva opinió, i altres dones del mateix món i procedència pensaran totalment diferent.

Tot això ens porta a reflexionar sobre el perill de simplificar massa les coses. Jo puc entendre que partits polítics com ERC tinguin interès d'incloure a les seves llistes a dones musulmanes amb vel. El partit i elles hi tenen tot el dret. Llavors, però, no cal pontificar sobre el tema, oblidant que hi haurà altres persones que pensaran de manera diferent, com és el cas de l'escriptora Najat El Hachmi.

La vida és prou complicada i a vegades difícil de païr, com per anar plantejant discursos sense arguments suficients, i moltes vegades amb total desconeixement. Crec que els partits polítics catalans, que incorporen a les seves llistes persones immigrants, de cultura i procedència diferent a la nostra, contribueixen a millorar la nostra societat, que és plural en tots els sentits. Això no treu, però, que s'haurien d'oblidar de jugar amb els símbols, per davant del fons que és el que interessa. Es tracta de treballar per a la nostra comunitat, intentant resoldre tots els problemes que tenim plantejats, partint de la base que som diversos, amb diferents gustos i preferències, però que al final tots busquem o hauríem de buscar l'anar bé de tots, al marge de les nostres creences, cultura, raça, origen, llengua i sensibilitats. Si ens dediquem massa en la superficialitat de les imatges tenim el perill de perdre'ns en els objectius que realment tenim plantejats. Si dediquem massa esforços en fixar-nos si porten vel o no en porten, probablement deixarem de treballar per assegurar que la seva integració sigui total i justa.

El feixisme és massa present a la nostra societat

Per als patriotes espanyols, aquella gent de VOX i PP que governen una part important del país, i que pretenen governar a l'Estat, el que ha passat a una pista de tennis dels EUA resulta insòlit i incomprensible. Un espectador d'un partit de tennis entre un jugador alemany, Alexander Zverev, i un d'italià, Jannik Sinner, ha expressat públicament una famosa frase de l'himne hitlerià: "Alemanya per sobre de tot".

El jugador alemany ha aturat el joc i s'ha dirigit al jutge de pista i li ha manifestat que el crit no podia impune i ha aconseguit que fessin fora de les grades l'aficionat en qüestió. I és que a Alemanya està prohibit i penalitzat utilitzar, en públic, símbols, escuts i frases de l'època nazi. Quina diferència amb Espanya, oi?

A l'Estat espanyol hi ha polítics amb càrrecs públics que es fotografien amb la bandera franquista i d'altres que es manifesten cantant el Cara al sol, i no passa res! Com podem anar bé?

Els meus contemporanis recordaran la famosa frase franquista: "Espanya és diferent". Res no ha canviat i continuem situats en un clima predemocràtic malgrat les aparences. Vàrem sortir d'una dictadura, i hem caminat per una transició a la democràcia que no ha donat els resultats esperats i volguts.

Al rerefons de tota la política d'aquest país, de la Justícia, dels mitjans de comunicació, i d'una bona part de la dreta i l'extrema dreta, es respiren uns aires preconstitucionals i antidemocràtics que fa por. També hi podríem col·locar molts socialistes que van de progressistes, però que la seva ànima es manté molt tranquil·la en l'ambient feixista que no s'ha mort.

L'actitud del tennista alemany no és cap acte d'heroïcitat, és simplement un acte de responsabilitat democràtica i rebuig al pensament nazi que molts tenen a dins del cor. Per als votants, simpatitzants i militants de Vox, i d'una bona part de la dreta espanyola, el record del franquisme no els provoca cap fàstic, més aviat l'enyoren, i voldrien recuperar els tics de l'autoritarisme, l'anul·lació de molts drets democràtics i l'eliminació de totes les aspiracions del poble català. No ho aconseguiran, perquè som tossuts i valents, però ens ho faran gruar. Exemples com el cas de l'US Open, ens fan pensar que tenim encara molta feina a fer per intentar eliminar del país aquesta xacra que ens empobreix democràticament, i ens avergonyeix davant dels pobles del món.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

Cada dia tenim més limitada la llibertat d’expressió

Amb tot aquest anar amunt i avall amb creus grogues i l'intent de retirar-les, ens hem perdut la substància, i uns i altres sembla que anem una mica despistats. Els llaços grocs, les creus i les tovalloles o bufandes grogues no s'utilitzen per reclamar la independència de Catalunya. El groc s'ha agafat per exigir la llibertat d'unes persones que no han estat jutjades i se les ha empresonat injustament.

I als nostres polítics empresonats i exiliats, hi sumem els jordis a qui s'acusa de violents quan les imatges han demostrat tot el contrari, i els cantants de qui se senten ofesos per les seves lletres, i totes aquelles persones que veuen censurada la seva llibertat d'expressió, per culpa d'uns jutges que utilitzen erròniament i també interessadament la justícia. El color groc de l'exigència perquè es faci justícia i que aquesta no depengui de la voluntat política. Volem una justícia imparcial, com se la suposa, però que de moment no actua com a tal.

El tripijoc entre jutges i polítics ja no es porta a terme de manera dissimulada, sinó que ho fan a cara descoberta, segurs que ningú no els en demanarà comptes, perquè tenen tot el poder controlat. Aquesta és la gran misèria que domina el nostre país, més enllà de passejar símbols per carrers i ciutats. La nostra societat ha sofert una involució dramàtica, de la qual ens costarà sortir-nos-nos.

No es pot permetre l'empresonament de persones pel simple fet de criticar les forces armades, el rei o la sagrada Constitució. I això encara és més descarat, quan paral·lelament es fomenta i no es castiga l'atac a les nostres institucions i els seus representants legítims. Amb aquest model de país, no podem anar bé, i es fa molt difícil creure que es pugui solucionar a curt i mitjà termini. L'improbable èxit de la moció de censura a M. Rajoy no és cap garantia, tampoc, per aconseguir un país just i respectuós amb les nostres institucions.

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

Per educació i respecte a la institució catalana i al seu president

'Educats, tanmateix' és com titula Xavier Bosch el segon article de la contraportada d'aquest divendres a l'ARA. Hi estic molt d'acord i el seu missatge em recorda el meu escrit de la darrera diada de l'onze de setembre, després del discurs de l'alcaldessa de la nostra vila.

Ho sento, però el comportament de C's em resulta repugnant, però en aquest cas s'hi afegeixen el PSC i el PP. Els seus diputats haurien de ser tan respectuosos amb els símbols catalans, com ens exigeixen amb els símbols espanyols, amb la diferència que ells i elles han estat escollides pel poble per defensar-los i nosaltres som uns simples ciutadans.

Molt més greu encara és negar l'aplaudiment al president del Parlament que s'acaba de proclamar. Què significa això? Que només aplaudiran els seus? Puc entendre que no s'aplaudeixin les intervencions dels adversaris polítics, però en aquesta ocasió estem parlant de la proclamació de la segona autoritat de Catalunya.

Com molt bé diu Xavier Bosch, de C's i el PP es pot esperar tot. Jo sempre he dit que el PP català no té res a veure amb el PP basc, perquè aquests sempre han defensat els interessos del seu país. En el nostre cas han actuat com a representants del PP estatal, votant sempre en contra dels interessos de Catalunya. Del C's no cal que en parli més, simplement recordant com es va crear el partit. Del PSC no hauríem d'esperar-ne el mateix. Continuo creient que és un partit català i que estima les institucions catalanes i les vol defensar. L'incident d'aquest dimecres vull prendre'l com a fet puntual, un error de càlcul de Miquel Iceta i els seus.

Nostàlgics del franquisme i unionistes manifestant-se de la mà

El fet que en unes manifestacions a favor d'Espanya estiguin plegades de banderes i símbols feixistes i franquistes evidencia quina és la realitat d'una bona part de l'unionisme més friqui, que no ajuden gens ni mica als espanyols de bona fe. Considero que les imatges són un punt a favor a les persones que defensen la democràcia tot reclamant un referèndum, tot exigint el dret a expressar-se i opinar, sense necessitat d'insultar els altres, els que pensen de manera diferent i els que han arribat de terres llunyanes buscant treball i pau.

Que ningú no s'escandalitzi pel que hagi pogut veure avui, o que entre els manifestants hi hagi vist el senyor Albiol. Pels fets i les paraules les persones s'identifiquen i, si fa el cas, es desqualifiquen. Personalment, només de pensar que algunes d'aquestes persones que avui s'han manifestat poguessin estar al meu costat a l'hora de defensar o no els drets de Catalunya, ja serien prou motiu per passar-me a l'altre costat.

Crec que el camí traçat és correcte, malgrat algunes picabaralles absurdes que m'agradaria que no existissin. La incapacitat de fer-hi front amb arguments sòlids i mans esteses només fa que donar punts als que reclamem un referèndum. Em dol que el PSC no el reclami, no pas que vulgui la independència, que això és una altra cosa. Estar a favor del referèndum és una manera de defensar la democràcia. M'agradaria que el PSC també s'hi apuntés i en defensés, si així ho creuen, el vot negatiu a la independència.

Els que avui han sortit al carrer amb símbols franquistes i feixistes, hi tenen tot el dret del món, però es retraten com uns nostàlgics de les formes autoritàries de governar els estats, i d'aquests jo no en vull saber res.

La ridícul actuació del govern de l'Estat amb la xiulada a l'himne

Considero que tot el que s'ha dit i escrit abans i després del partit de futbol entre el Barça i l'Athletic és una pèrdua de temps i ganes de complicar-se la vida. Amenaçar noranta mil persones perquè no facin una cosa és la millor manera de provocar que la facin. En massa, les persones actuem com la canalla: allò que és prohibit és encantador.

Si hagués estat al camp de futbol no hauria xiulat contra l'himne, com tampoc faig escarafalls davant de banderes i símbols. Em molesta que no em respectin els meus símbols i també que m'imposin aquells que no m'agraden, però tot acaba en això. Anar més enllà és una estupidesa.

Puc entendre que moviments com 'Manos Limpias' s'esverin i presentin querelles on sigui, protestant l'actitud de persones que no pensen com ells, però el que no és comprensible és que això ho faci el govern de l'Estat. Què pretenen amb això? Potser creuen que amb la seva actitud aconseguiran que no xiulin mai més? De veritat s'ho pensen? O bé es creuen que sancionant el Barça i l'Athletic també ho aconseguiran?

Per altra banda tinc entès que tot el que passava ahir al Camp Nou era responsabilitat de la Federació Espanyola de Futbol, oi? Si és així qui hauria de ser sancionada és la Federació perquè no va fer res per evitar la xiulada. Li reclamaran res? La sancionaran?

Fa massa temps que els successius governs de l'Estat creuen que tenen la manera de fer-nos petits, i nosaltres hem reaccionat tard i malament. A cada patacada, però, ens reforcen els nostres sentiments, i allò que hauríem obviat, ara ens resulta interessant i remarcable. Quant més insisteixin en fer-nos passar per l'adreçador, encara que sigui amb estupideses, més forts ens sentirem per revoltar-nos a la seva pressió.

La llàstima de casa nostra és que no sabem anar units i cadascú es munta la seva pel·lícula, excepte el dia 11 de setembre que sortim tots al carrer. Si fóssim capaços de convèncer-nos que la unió fa la força i ho poséssim en pràctica, seríem invencibles.