Rebent trompades de totes bandes

No hi ha dia que els catalans que estimem el nostre país, la nostra llengua pròpia, els nostres costums i tradicions, la nostra llibertat, no tinguem algun motiu o altre de disgust i necessitat de defensar-nos davant dels atacs que ens venen des de totes les direccions, i darrerament de manera especial des dels tribunals de justícia.

Llegíem ahir que el TSJC ordenava la Generalitat a dispensar el mateix tracte al castellà i l'aranès, del que consideren té el català en les proves per accedir a la Universitat. Com es preguntava la consellera, fins on voldran arribar? Ja no només fan de jutges, sinó que imposen com s'han de fer les coses, a instàncies dels que sempre estan a punt d'atacar la nostra llengua i la nostra singularitat.

Fa bé el govern de no creure en tot allò que se'ls exigeix, encara que és trist que posin en perill la seva carrera política per defensar coses tan evidents. Oi que tothom que vol examinar-se en castellà ho pot fer? On és el problema? De qui la té més llarga?

Sempre s'ha dit que la millor defensa és un bon atac, i això ho han posat en pràctica els contraris al català, els que voldrien que només es parlés en castellà, la llengua de l'imperi. Atacant per la via judicial han vist que fan molt mal, i és per això que no deixen de fer-ho. Hem de trobar la manera de combatre-ho, i aquesta passa per fer bé les coses, i emparant-nos en els nostres drets consolidats.

És molt trist tot el que ens passa als catalans que ens creiem que som diferents a la resta d'espanyols, ni millors ni pitjors. Jo no parlo català per fer la punyeta a ningú, sinó perquè aquesta és la llengua que parlaven els meus pares i els meus avis, i és la llengua que em varen ensenyar. I estic orgullós de poder parlar el castellà, també l'anglès, perquè considero que tot això enriqueix la persona. Ja prou d'atacs inútils i denigrants. Lluitem pels nostres drets i fem-nos respectar!

La diversitat ens enriqueix, evitem el conflicte

Quan m'he refet del cansament d'aquest matí he decidit escriure el post d'avui. He pensat quina era la notícia del dia que voldria comentar i he fet una petita volta a través de les xarxes socials. De què parlen aquesta tarda de diumenge?

Puc parlar de corrupció, fent esment de la sentència del cas Gürtel, o bé de la moció de censura presentada per Pedro Sánchez. També puc parlar de les creus grogues que es van plantant a diferents poblacions catalanes, avui a Mataró...

Tot això està passant i es repeteix dia sí dia també. Em pregunto què en dirà la història? Què en coneixeran els nostres néts? Serà important per a l'evolució del nostre país o bé quedarà en una trista anècdota en un paràgraf del llibre de text?

Aquest matí, en un moment donat, he palpat la indignació que provocava una processó de creus grogues. He intentat entendre què discorria per les ments d'aquelles pacífiques persones, i si pensaven el mateix que jo. La complexitat dels nostres pensaments fa que les reaccions siguin diferents i només has de demanar serenitat i no fer cap mal pas.

Per què és tan difícil conviure persones diferents? Només hi trobo una resposta: ens falta respecte a la diversitat. No suportem que l'altre sigui diferent de tu. Que pensi diferent i tingui uns altres costums, una altra manera de fer. Resulta totalment estúpid perquè la diversitat ens enriqueix, o així ho hauríem de veure. Què estem fent malament? Què ens ha fallat?

Aquest matí coincidien en un espai obert, no massa gran, diferents cultures que conviuen de costat, cada dia, i per uns instants ens hem mirat i hem descobert que les persones no som tan diferents si prioritzem el diàleg i el gaudir plegats d'una festa.

Els nostres polítics s'haurien de fixar més en les persones i prendre exemple. No es pot estar en política per benefici propi, sinó per servir i ajudar a conviure les persones en la diversitat. Aquesta és la gran recompensa. El demés no comporta conflictes.

Comiat a en Joan Pons

Avui hem acomiadat en Joan Pons, amb l'església plena de gom a gom, de gent que l'ha estimat i gent que l'ha criticat. Fra Eduard, que ha presidit la celebració, ha fet una bona homilia, destacant els principals trets d'en Joan. Segur que sí s'esperava tanta gent, perquè en Joan, agradés o no, era sincer i deia el que pensava. A mi m'agrada aquesta gent. Penso que hi ha massa persones que enreden, que no diuen el que pensen, que són falsos i hipòcrites i es creuen que d'aquesta manera no tenen enemics, però s'equivoquen.

Tant de bo que tothom fos sincer i parlant amb l'altre sabessis realment què pensa i opina de les coses i coneguessis si t'hi pots avenir o no. En política, on en Joan va actuar durant uns quants anys donant la cara i més assessorant i fent costat als amics, la sinceritat és un valor que escasseja. En Joan era sincer i no t'enganyava.

És per això que tanta gent ha acudit al seu comiat, i això és el que haurien de tenir present les persones que tenen voluntat de treballar i participar en la cosa pública. No ho dic per aconseguir emplenar l'església el dia de l'enterrament, sinó per viure rodejat de persones, moltes de les quals potser pensen diferent, però hi pots comptar, parlar, reflexionar i enriquir la vida social de la vila.

Fra Eduard ha fet possible aquella unió que a més d'un l'haurà fet esquinçar el vestit. Hi ha una falsa hipocresia al voltant de la fe i el seu exercici, que ens fa posar unes etiquetes que no fan justícia. Nosaltres no som ningú per dir i pensar com són els altres, i molt menys col·locar-los a dins o a fora de la comunitat. Pensem en nosaltres que hi tenim prou feina a fer.