Espanya és un perdedor, si més no des de finals del segle XIX. No és estrany que els diferents governs de l'estat espanyol dediquin tants esforços per assegurar-se la seva integritat, ja que de cara a fora sempre hi surt perdent. Ho han intentat amb Gibraltar, sense cap èxit, i ara tenen els problemes agreujats amb el Marroc, per la sobirania de Ceuta i Melilla.
Pedro Sánchez va trair descaradament els sahrauís, amb les seves declaracions sobre la sobirania del Marroc malgrat el compromís assumit d'un referèndum. Tot això ho va fer per tranquil·litzar les relacions amb el Marroc, després dels diferents enfrontaments a la frontera, amb algun desenllaç mortal, com tots recordem.
El president espanyol va voler convèncer-nos que la seva decisió era en benefici d'Espanya, per tenir pau i tranquil·litat amb el país veí, però ara s'està veient que tot aquest muntatge s'està ensorrant. El Marroc, lluny de claudicar després del reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara, torna a reclamar les ciutats de Ceuta i Melilla, que considera seves de ple dret.
No, la traïció del president espanyol no ha servit per a res, perquè el Marroc vol quedar-se amb les dues places, i a més culpa la policia espanyola de les víctimes mortals. Una vegada més, doncs, Espanya queda en ridícul i veu perillar la seva sobirania més enllà de la península.
Aquesta feblesa del govern socialista no és exclusiva d'ells. La història recent d'Espanya ens ha ensenyat altres derrotes, i també ridiculeses com la reconquesta de l'illot del Perejil. I aquesta feblesa segur que la faran servir els seus adversaris polítics. Vox, que es considera com el salvador de la unitat d'Espanya de la qual se senten tan orgullosos, ho aprofitarà per desaccelerà la tendència a la baixa després de les seves disputes internes.
Els catalans no aconseguirem marxar d'aquesta trista Espanya, perquè tampoc hi ha una voluntat expressa amb un suport suficient com per aprofitar les esquerdes que els governs de Madrid han tingut al llarg dels anys. I no només ens mantindrem dins de l'Estat, sinó que continuarem pagant els plats trencats, aportant diners a les autonomies que rebaixen impostos, i lluitant perquè la nostra llengua i cultura no siguin esborrades del mapa. Som víctimes dels nostres dubtes, però probablement és a conseqüència de que ja estem bé on som, sobretot quan hem demostrat que no tenim ni tan sols uns polítics aptes per dirigir amb èxit el nostre petit país.
