Què passa amb els partits polítics?

Darrerament estem llegint un seguit de trifulgues dins dels partits polítics que no són gens favorables a mantenir la confiança de la ciutadania vers qui els ha de representar a les institucions. Des de sempre he estat molt crític amb els partits polítics i he defensat un canvi a la llei electoral (de fet som l'única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia) que primés les persones. Un sistema de votació de llistes obertes on decideixes la persona que vols que et representi, a la qual t'hi puguis dirigir si no està complint les seves promeses, o aportar-li suggeriments i que saps que t'escoltarà. Amb les llistes tancades et veus obligat a votar un partit polític, siguin quins siguin els seus membres, i la responsabilitat és compartida, amb un pes massa important del partit. Votar en contra de la direcció del partit et pot comportar una sanció.

    Veient què passa t'adones que les ànsies de protagonisme dels seus membres està derivant en uns problemes de convivència fins al punt que et fan fora o marxes cansat. Junts ha expulsat del seu partit una diputada que havia gosat denunciar una situació de violència que no es pot admetre. Podemos s'ha separat de Sumar, amb qui s'havien presentat a les eleccions del Congrés de Diputats, i no només això, sinó que a sobre ara els denuncien perquè els hi han tret els mobles al passadís. Tan difícil és el diàleg? L'exemple que donen els partits polítics no és bo per a la democràcia, que necessita del diàleg entre totes les parts, al marge de les possibles discrepàncies. Si no s'entén això, poca cosa podem esperar d'ells. 

    La llàstima de tot plegat és que la ciutadania no és prou exigent i té una memòria efímera de tot el que passa durant una legislatura. Arriben les eleccions i ningú no s'enrecorda. Probablement, si tots plegats hi paréssim més atenció i exigíssim una mica als nostres representants polítics, el seu comportament seria diferent. Si s'adonessin que les seves trifulgues tenen conseqüències més enllà de mantenir o no la cadira, potser s'hi pensarien una mica més a l'hora de prendre segons quines decisions.

    Els equilibris que estan fent els partits polítics avui són força complicats, i potser per això s'obliden massa dels objectius i de la feina que han vingut a fer, i dediquen una bona part del temps a assegurar l'estabilitat del partit, perdent l'oportunitat de fer avançar el nostre país, que ja porta un grapat d'anys estancat i perdent pistonada. 

Els eurodiputats s'avorreixen

M'ha cridat l'atenció la notícia que els diputats del Parlament Europeu s'avorreixen. I ja no diguem el públic que intenti seguir els debats. L'ARA titula la notícia com el pla per deixar de ser avorrit, però no he sabut veure on era el pla, més enllà dels possibles motius que el fan avorrit. La fotografia que acompanyava la notícia, i que reprodueixo en aquest post, fa pensar una mica. La parlamentària que està fent mitja, potser té la capacitat de fer dues coses a l'hora, i per això no improvisa la situació, sinó que ja ve preparada des de casa.

Crec que el principal problema de molts parlaments és que abans de començar la sessió ja se sap com aniran les votacions. El fet que els diputats no tinguin llibertat de vot i que tots hagin d'estar d'acord amb el que els marca el partit en què es varen presentar a les eleccions, fa que els debats siguin força inútils. Una manera de perdre el temps, perquè ningú espera convèncer als seus adversaris i, per tant, potser sí que la diputada fa bé d'emportar-se la mitja i així aprofita més el temps.

Estic segur que si els diputats poguessin votar allò que realment pensen de cada matèria que es posa a votació, sense haver de donar comptes al partit, tot resultaria més interessant. La disciplina de vot té un sentit, però fa perdre qualsevol interès als debats dels parlaments. De fet, hauríem de començar des del principi i canviar el sistema electoral, de manera que els votants poguéssim escollir els nostres representants al marge del partit per on es presenten.

El sistema de llistes obertes fa que l'electe es degui a les persones que l'han votat, i pugui expressar allò que pensa en cada sessió. És als seus votants a qui ha de donar comptes de la seva gestió i decisions, i potser això ajudaria a guanyar interès a tot la tasca parlamentària. Si la parlamentària que hagués votat es posés a fer mitja en plena sessió, segur que no la tornaria a votar.

El Parlament Europeu s'ha de replantejar el seu funcionament, començant pel sistema electoral i continuar amb les repercussions de tot el que s'hi aprova. Tenim un problema de representativitat i efectivitat de les resolucions discutides i aprovades. D'alguna manera no ens ho acabem de creure, i quan restringeixen la capacitat de prendre decisions dels diferents països membres de la UE, ens queixem i parlem d'ingerències. És per això que algú n'ha marxat i algun altre ho està pensant. El Pla passaria, doncs, perquè els estats membres s'ho creguin i que els debats del Parlament siguin més vius, operatius i resolutius. 

El descrèdit dels partits polítics

És evident que ja fa temps que la confiança que els partits polítics poguessin oferir a la ciutadania ha desaparegut i cada vegada hi ha més desafecció. Hi ha un desencís en el sentit que es veuen tots per igual i això no hauria de ser així. No és normal que la majoria de les persones col·loqui tots els partits polítics en el mateix sac, i això només s'explica per l'incompliment de les promeses i la incapacitat per resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans.

Davant d'aquest panorama no és estrany que sorgeixin propostes com la de Sandro Rosell, que s'està plantejant la possibilitat de presentar-se a l'alcaldia de Barcelona, sense cap partit polític al darrere, considerant-se un grup de gestors. Diu que no té cap ideologia, i no és ni d'esquerres ni de dretes.

Tots tenim una ideologia més o menys latent i per tant es fa difícil d'entendre que una persona faci aquestes afirmacions, però s'entén que es vulgui desmarcar dels partits polítics, encara que el nostre sistema de democràcia es basa en ells, i a més ho fa d'una manera clara i contundent. Els polítics que figuren a les llistes no ho fan a títol individual, i els votants han d'escollir una llista, amb tots els seus integrants, encara que n'hi pugui haver alguns que no siguin del seu gust.

Barcelona ja va viure una experiència semblant en les passades eleccions, amb la participació de Manuel Valls per aconseguir l'alcaldia. És cert que hi havia un partit polític al darrere, però era clar que només era l'excusa per competir en aquella campanya. Es tractava d'una proposta individual amb la intenció d'aprofitar-se de la imatge del personatge. El resultat va ser un fracàs personal, i em temo que el senyor Rosell ho té molt present i ho tindrà en compte a l'hora de la decisió final.

De tant en tant hi ha persones que escriuen sobre la llei electoral i el seu suport a un sistema diferent a l'actual, amb la possibilitat que els partits polítics presentessin llistes obertes perquè la ciutadania pogués escollir les persones a qui dona la seva confiança. El tema no és senzill, però ha quedat demostrat que els partits polítics no mereixen la confiança que és tan necessària a l'hora de motivar la ciutadania a participar en les eleccions. Des de sempre hi ha hagut els militants que han estat lluitant per arribar al capdavant trepitjant molts ulls de poll. L'esperit de servei que cal exigir als representants polítics que opten a un càrrec, no és gaire present, i més aviat s'hi veu ànsies de poder i ganes de viure de la política per interès personal. 

No sé si arribarem mai a trobar un sistema alternatiu a l'actual, amb un pes menys important dels partits polítics, i posant més èmfasi en la capacitat personal de les persones que volen optar a liderar un projecte polític, sigui de ciutat o país. El cas és, però, que en aquests moments els partits polítics han caigut en desgràcia, i això és una mica culpa de tots. Veurem si finalment Sandro Rosell fa el pas i intenta superar tots els seus contrincants, que tindran un suport valent del partit polític corresponent.

Polítics que no ens representen

Una vegada més l'amenaça de Toni Cantó de tornar als escenaris s'ha vist frustrada i continuarà en la política, això sí, canviant novament de bàndol. Els polítics tenen tot el dret a canviar de partit polític sempre que els vingui de gust, i això és una pràctica arrelada en la persona de Toni Cantó. Amb pocs anys ja ha canviat dues vegades, tot i que prèviament ha informat que tenia la intenció de tornar-se a dedicar a l'espectacle, però...

Una cosa és el dret a canviar de partit i l'altra la incoherència. No pot ser que ara exalti les bondats del PP, quan fa quatre dies que abanderava la lluita contra la seva corrupció. En què quedem? El PP és el millor partit polític o és un partit corrupte?

Això és el que desespera a molts ciutadans, perquè no hi veus coherència, sinó un interès personal per tenir una cadira i un sou fàcil. Jo no seré dels que diguin que els polítics cobren massa diners, sinó en tot cas que hi ha moltes persones que no es mereixen la cadira que ocupen, perquè no fan el que s'espera d'ells.

I sobre la representativitat... Una cosa és no voler instituir unes eleccions amb llistes obertes, perquè la ciutadania esculli els seus representants, i una altra és anar confeccionant llistes amb gent que desconeix el terreny i les persones a qui diuen representar. El PP, en això hi està especialitzat, i ja va passar també a Catalunya, col·locant persones de fora de la comunitat.

Volen un no a la investidura de Pedro Sánchez

Un grup d'independents de JxCat es vol fer fort demanant un no a la investidura de Pedro Sánchez i fer marxa enrere en el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Cada dia, doncs, surten veus discordants amb la direcció del partit, mentre estudien com s'interrelacionen JxCat i PDeCat. Ara són gent independent els que tensen la corda i ja no sé qui mana a dins.

Penso que els pactes són per complir-los i no es pot anar canviant com de camisa a la primera. Potser no s'havia de fer el pacte, però varen tenir prou temps per pensar-s'ho i no veuria seriós que ara tiressin enrere. Tot i que, veient com va la política al nostre país, i observant quins polítics tenim en exercici, tot és possible i no et pots fiar de res ni ningú.

Perquè... si el pacte va venir donat com a revenja dels pactes d'ERC amb el PSC en alguns municipis, quedaria evident que la política està passant per uns moments molt baixos i perillosos. Els ciutadans votem els nostres representants en les institucions, perquè treballin per al nostre país, la nostra ciutat, i no perquè mercadegin amb els escons. Com que no podem escollir les persones, sinó els partits, ens hem d'empassar molts gripaus. Si el sistema electoral català s'hagués modificat i poguéssim tenir llistes obertes, potser aconseguiríem col·locar els millors a dins, i ens estalviaríem tants maldecaps. Esclar que llavors els partits ja s'encarregarien de filtrar les persones que podrien anar a cada llista. Ho tenim magre, i ara necessitem un cop de puny a la taula.

Ara a l'hora d'investir o no el president, que s'ho pensin una mica més.