Perdut en qüestions judicials

Tal com està el pati amb la qüestió de la immunitat dels nostres polítics exiliats, i que segons els experts en aquests temes, sembla ser que l'extradició és més factible, en funció de què acabi fent Bèlgica, que és qui més s'ha significat a favor d'ells, m'ha vingut al cas la situació de les illes Òrcades. I és que, un dia d'aquests, vaig llegir a la premsa que les illes Òrcades estaven molt disgustades amb Londres i Edimburg, de qui se senten marginades, i es plantejaven tornar a Noruega. 

Se m'ha acudit que si Bèlgica ens té tanta consideració, protegint els polítics que varen liderar el Procés independentista i que teníem exiliats al seu país, potser no seria una mesura gaire descabellada estudiar la possibilitat que Catalunya demanés l'empara de Bèlgica, amb tot el litigi que té en marxa amb Espanya. No sé si hi sortiríem guanyant, perquè una cosa és opinar sobre els altres, i l'altra és assumir la responsabilitat i haver de decidir allò que t'afecta directament. 

M'imagino que hi ha gent que segueix el fil de tot el procés judicial dels nostres exiliats, però jo haig de confessar que m'he perdut. Intento entendre on som, i on són ells, i em costa. La notícia d'avui parlava del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), i també del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i aquí em perdo. 

Entenc que la Justícia és lenta, i és justa, encara que a vegades ho posem en dubte, ja sigui perquè les decisions de segons quins tribunals deixen molt que desitjar, o bé perquè hi ha temes que van molt de pressa i d'altres que s'encallen eternament. Algú em pot dir com està tot el tema de la corrupció del PP? Encara hi ha camp per córrer, o bé ja s'ha arxivat totalment?

Deixeu-me dir que al nostre país no hi ser trobar una Justícia equitativa, imparcial i que tracti tothom de la mateixa manera. Ja no cal pensar en personatges com el rei emèrit, on és evident, sinó també en persones que tenen un suport econòmic important, i que el tracte que reben no té res a veure al que pugui rebre una persona normal del carrer. 

Davant de tot això, entenc que estiguem tots desorientats i que davant d'unes eleccions, de l'àmbit que sigui, però sobretot les generals, l'opinió que surti a la llum sigui totalment partidista. Una opinió únicament política. Esclar que els nostres jutges no estan al marge de la política, i per això ens van com van les coses.

Ara toca ser GOI

Després d'escoltar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i la seva referència als Grups Objectivament Identificables (GOI), ara sembla ser que tothom intenta definir-se com a membre d'un d'aquests grups, com seria el de catalans independentistes. Si més no aquesta és la il·lusió dels que creuen que la referència permet l'excepcionalitat en l'extradició de persones a qui s'ha enviat una euroordre.

Com en tot, ens ho podem agafar rient o bé acceptar que estem perdent el temps miserablement, per culpa d'una situació que ha sortit de mare. Des del moment que es va judicialitzar un fet polític, tot el que ha vingut després ha estat una pèrdua de temps i una radicalització de les posicions d'una i altra part.

Ahir, en aquest mateix blog, ja parlava que el final encara queda lluny. Hi ha moltes coses a discutir i interpretar. De fet, la sentència del TJUE no aclareix gaire res, o d'alguna manera torna la pilota a la justícia belga perquè torni a decidir què vol fer-ne dels catalans exiliats i les euroordres que rebrà ben aviat. La sentència no dona cap resposta definitiva perquè, malgrat contradir la facilitat amb què els tribunals belgues varen rebutjar les euroordres del jutge Llarena, també obre la porta a situacions excepcionals, que algú creu que es dona certament.

I entretant els socialistes han aconseguit fer baixar del carro el govern en minoria d'ERC, que s'ha empassat els gripaus que en altres moments haurien rebutjat amb tota la seva força. Això, a diferència del que manifesta el president Aragonès, no és fer política i cedir per tirar endavant, sinó renunciar a principis i objectius que anteriorment es varen vendre com a irrenunciables.

Torno a dir que ERC patirà les conseqüències d'aquesta feblesa i moltes persones deixaran de donar-li suport. De fet, si mirem la història del partit polític des del final del franquisme, és un cúmul de contradiccions, movent-se sempre segons bufa el vent. De tot plegat, però, els més perjudicats som tots nosaltres, que vivim sense poder tenir un model de país a defensar, sinó que el tenim a mercè de la voluntat d'Espanya, avui representada pel PSC més espanyolista de tota la història.

Algú voldrà veure en el pacte entre ERC i PSC una victòria, per haver aconseguit l'aprovació dels pressupostos, però sense voler treure importància al fet de tenir uns pressupostos aprovats, sí que sap greu veure el preu que s'haurà de pagar, en perjudici del medi ambient, la sostenibilitat i el sentit comú.