Saber escoltar

Arran de l'article de Jordi Llovet, al diari ARA, "El primer que s'ha de fer amb les criatures és ensenyar-los a escoltar", m'ha vingut a la memòria una xerrada recent sobre el nivell de les converses de la nostra generació, comparant-la amb persones que ja ens han deixat. Sovint només ens fixem en els polítics, però és bo que ho generalitzem. També en les persones que formen part de les entitats, les organitzacions civils, i a tot l'entremat social. Probablement la causa de tots els mals radica en aquesta incapacitat per saber escoltar l'altre.

    La vida ha canviat molt i les comparacions amb quan érem joves cauen en el perill de no saber-ho contextualitzar. Avui l'entorn no té res a veure amb el que teníem ara fa quaranta anys, per exemple, i per això és normal que ho trobem tan diferent, i que fins i tot no acabem d'entendre les reaccions dels joves d'avui, dels actuals protagonistes.

    Segurament que l'escriptor de l'article té raó i els nostres nois i noies tinguin dificultats per escoltar i aprendre. Els grans tampoc els donem el millor exemple. Reaccionem massa en calent, sense meditar allò que se'ns diu. Aquelles idees que probablement no són tan descabellades com de sobte les pintem.

    A vegades, quan estic amb un grup de gent en plena conversa, m'adono que mentre una persona està parlant ja hi ha qui aixeca la mà per intervenir sense donar-li temps a acabar la frase. Penso, en aquell moment, que la persona que es manifesta impacient per parlar no s'està escoltant de veritat a qui ho està fent, perquè té la necessitat de dir-hi la seva, al marge del que estigui dient l'interlocutor. Probablement, si esperés el torn, al final de la intervenció de l'orador, les seves paraules les hauria de matisar.

    Saber escoltar no és fàcil, i interessar-se per allò que diu l'altre tampoc. En política ho veiem molt clar. Potser perquè les intervencions ja estan preparades, digui el que digui l'adversari polític, i com a molt s'hi incorpora algun matís. Més d'una vegada he escrit en aquest blog la impressió que els actuals oradors no tenen el nivell dels antics, però això mateix ho podem observar en altres ambients, com deia al començament. La solució passaria per no ser tan impetuosos i esperar que el nostre interlocutor acabi l'exposició, i després parlar tenint més en compte el que hem escoltat, i no deixar-nos portar tant per les idees fixes que a vegades esdevenen obsessives.

A la mort de la Núria Feliu

Ahir ens vàrem assabentar de la mort de la Núria Feliu, i sempre que es mor una persona coneguda la repercussió i les mostres de dol són importants, perquè d’alguna manera el personatge te l’has fet com si fos de la teva família.

No puc escriure res més del que s'hagi pogut dir a les xarxes socials i a la premsa, i com que estic una mica desconnectat, segur que em repetiria i amb molt menys coneixement que qualsevol altre.

La gent de la meva generació segur que ha sentit a parlar moltes vegades de la Núria Feliu, i en té grans referències. Va marcar un estil i una època, que a vegades enyorem, i que sovint se’ns ha anat recordant, pel que va significar per a la música catalana, però també com a patriota convençuda.

En la distància voldria tenir un record per la Núria Feliu, i agrair-li tot el que ha fet per al nostre país, amb el que ella ha estimat i ha exercit durant tants anys.

No podem abaixar tant el llistó

Darrerament ha creat polèmica les decisions que hi ha hagut sobre els suspensos, ja sigui en l'ensenyament o en unes proves d'accés a la Policia Nacional. Pel que sembla, la manera d'evitar que la gent suspengui és eliminant el concepte, o l'examen, i d'aquesta manera tothom feliç i enganyat.

La vida és prou dura com per ensenyar els joves, i als no tan joves, que cal esforç en tot per anar superant les proves que se't van presentant. Si la tàctica és facilitar-ho tot, sense exigir cap tipus d'esforç, el futur de la nostra societat serà un desastre.

No penso que la nostra generació ni les anteriors estiguessin tan traumatitzades per la por a rebre un suspens durant els estudis. Després vàrem poder comprovar que no sempre resultava fàcil trobar una bona feina, un fet que ara potser és fins i tot més complicat. 

Aquesta manera d'educar els nois i noies, evitant el que es considera un trauma si els presentes un suspens, no crec que sigui la millor manera d'encarrilar-los per a la vida. El cas de la Policia Nacional, amb un sindicat que defensava la mesura, per no considerar que fer faltes d'ortografia tenia cap incidència en la vida professional de la policia, es podria aplicar a l'ensenyament obligatori. Llavors veuríem què exigiríem als nostres alumnes, ja que està clar que no tot el que s'ensenya té una incidència directa sobre la feina que acabaran fent, si és que tenen la sort de trobar-ne.

Aquesta manera de pensar, tan limitada, no porta enlloc més que a la mediocritat que predomina al nostre entorn. Llavors ens queixem que no avancem, però si anem abaixant el llistó del nostre coneixement, el que es pugui esperar de nosaltres és molt poc. 

Definitivament, no em sembla bé amagar la realitat del no assoliment dels coneixements mínims que s'ha d'exigir a una persona, sigui jove o gran, sinó que en tot cas s'ha de canviar la manera d'ensenyar i motivar la gent perquè tingui interès en aprendre. Tots tenim molt clar que quan una cosa interessa, la persona aconsegueix els coneixements necessaris per utilitzar-la. No siguem tan condescendents a l'hora de valorar la progressió en l'estudi, si volem realment un món millor.

Primeres tasques de la nova etapa

Una d'aquelles coses que sempre deixes per a quan tinguis temps és l'ordenar les fotografies. Abans, però, has de tenir-les en l'aparell adequat i si no és així, es tracta de traspassar-les, amb molta paciència, procurant no deixar-te'n pel camí.

El primer dia de jubilat aquesta ha estat una de les tasques que hi he dedicat més temps. Un dia estrany en què trobava a faltar la consulta al correu electrònic de la feina per si havia arribat algun missatge que fos urgent a respondre. Em semblava impossible que això no passés, després de tants anys d'estar-hi enganxat, també en període de vacances. Suposo que aquest costum no el perds d'un dia per l'altre i que encara trigaré uns dies a fer-me'n la idea. Això sí, és molt descansat!

No he tingut ni temps per mirar les notícies i saber si hi ha alguna novetat. M'imagino que els comentaris polítics deuen anar al voltant del Tribunal de Comptes, i de la qualitat democràtica del nostre país. Sembla impossible que hagin passat tants anys des de la mort del dictador, i que encara tinguem problemes de salut democràtica. Tant que ens pensàvem que havíem superat aquella maleïda etapa!

Sembla estrany que la dreta franquista espanyola estigui tan arrelada i liderada per joves que varen néixer després de la mort del dictador. Es tracta dels hereus d'aquells que varen viure gràcies a l'autoritarisme i els privilegis dels que varen guanyar la guerra i varen estar al costat de Franco.

La meva generació ha viscut una involució que poc ens pensàvem. Alguns havíem cregut que amb l'entrada a Europa s'haurien acabat tots aquests mals, però ja veiem que no és així. I que no és amb la mort dels franquistes que aconseguirem la democràcia real del nostre país, perquè ja han nascut aquells que mantindran viva la lluita contra els drets humans, contra els més febles, alguns dels quals inconscientment els voten, empassant-se el seu discurs populista i fals.

Més sobre la generació tap

Avui Marina Subirats, al diari ARA, sortia en defensa de l'anomenada generació tap, on m'hi haig d'incloure, després que aquests dies se n'hagi estat parlant. Crec que tal com es va definir era bastant bé el que ha passat amb aquesta generació, la qual cosa no vol dir que impliqui tothom. Jo al menys no m'he sentit al·ludit, i és que poca, per no dir nul·la, influència he tingut en els esdeveniments que han succeït, i per tant no m'he considerat un tap. 

Sí que és cert que les característiques que han regit els diferents temps han condicionat la situació de la nostra societat, i per tant de cadascuna de les generacions tractades. Si analitzem la situació dels nostres pares, que varen viure la guerra i sobretot la postguerra, podem entendre perfectament que no és el mateix que nosaltres, que també vam patir el franquisme, i encara menys la d'aquells que ja només el varen sentir anomenar.

El desenvolupament econòmic ha influït a les nostres vides i és lògic que no ha estat el mateix a l'hora de trobar una feina estable, més corrent fa uns anys, que no pas ara, i que la globalització ha tingut una influència brutal sobretot per als nostres fills.

Tornant a l'article de la Marina Subirats, no he experimentat la mateixa sensació que ella, ni m'he sentit atacat en la definició. Penso que en el cas de la política, és ben clar que la nostra generació ha exercit de tap, i ha posat moltes dificultats als joves per abonar el relleu. El fet de ser la generació que va sortir de la dictadura, també és lògica la reacció, i la facilitat en què moltes persones s'han apoderat d'una cadira i ha estat molt complicat fer-los fora.

Puigdemont i Comín hi tornen

Segons he pogut llegir, les declaracions de Toni Comín van en la línia de provocar el conflicte, com a única via per aconseguir la independència. Ja sabem que amb diàleg no hi ha manera que el govern de l'Estat espanyol concedeixi el dret d'autodeterminació del poble català, encara que fóssim una gran majoria els que ho volguéssim. El tema està en com volen encarar aquest conflicte que ens ha de portar a la independència.

Diu Toni Comín que el fracàs del setembre de 2017 no va ser que no érem suficients, sinó que no ens varen preparar per afrontar-nos a l'Estat espanyol. Com si ens penséssim que parlant la gent s'entén i que l'Estat ens concediria allò que demanàvem. Ara representa que ja està clar, i ens han d'avisar que hi haurà conflicte, que ens hi haurem de posicionar i atendre'ns a les conseqüències. Jo em pregunto: Què farem?

Tornarem a sortir tots al carrer? A protestar i exigir el referèndum? I així ens el donaran? És la creació del nou partit polític la manera d'enfrontar-nos a l'Estat espanyol? Entretant la gent d'ERC què farà? S'ho mirarà?

Ja dic jo que si el que pretenen Puigdemont i Comín és que ens violentem i donem la cara per aconseguir la independència, tal com van les coses en aquests moments, no hi haurà quòrum. Que no pensin que augmentarà el nombre de persones que sortirà al carrer desafiant-ho tot. La gent està molt cansada, i ha vist de què anava tot plegat. Potser arribarà un dia que es podrà fer un altre intent, però molt probablement serà amb una altra generació, persones que hauran estudiat la història dels nostres dies, i que ho plantejaran de manera diferent.

Sap greu per la situació en què es troben els presos polítics, i els exiliats, però ara per ara, tot està molt verd, i hi ha massa interessos personals entre la classe política catalana. Falten perfils nous, que siguin capaços de liderar el país, més enllà dels simbolismes i les bones intencions.

Què esperem per consensuar la resposta a la sentència?

Cada dia es parla de la resposta a la sentència, però tot fa pensar que tornarem a improvisar. La història es repetirà, hi haurà soroll al carrer, potser nous presos, però els nostres presos polítics seran condemnats i hauran de complir la pena. Màrtirs?

A vegades sembla que el nostre poble desitgi poder tenir unes persones que ho han donat tot, la seva llibertat, per defensar uns drets pels quals sembla que hem deixat de lluitar. Es tractava de recapitular, però no de fer marxa enrere. Es tractava de planificar la continuació, i no adormir-se a l'espera de la gravetat de la condemna.

Em sap greu llegir les declaracions d'en Jordi Cuixart, afirmant que està disposat a complir tota la condemna, ell pensa de 14 anys, perquè continua pensant que no ha fet res punible i que es tracta d'un venjança política. Sabeu què són catorze anys a la presó? No en tinc l'experiència, però em sona molt fort. 

L'actitud dels partits independentistes sembla no correspondre al que es mereixerien totes les persones que estan esperant la sentència, i les exiliades. Ahir, el tros que vaig veure del programa Polònia a TV3, retratava la CUP i la resta de partits independentistes. Aquests renunciant a la lluita, fent un gir de 180 graus, i la CUP recriminant-los, però sense argumentar com continuar.

A vint dies de la sentència, que tots estem convençuts que serà condemnatòria, per no deixar en ridícul el Tribunal, encara estem pensant què tocarà fer. La decisió que prenguin els membres del Tribunal, i la que prenguem nosaltres, la societat civil i els nostres representants polítics, marcarà el futur de la nostra generació i la dels nostres fills.

Coincidíem també als anys 70 reclamant la fi de l’autoritarisme

Corria per les xarxes socials un escrit on es deia que bona part de la nostra generació, que ara tenim entre 60 i 70 anys, som els que ens manifestem en defensa de la llibertat d'expressió, i que molts érem els que ens vàrem manifestar els darrers anys del franquisme. 

M'imagino que som més que no pas nosaltres, però sí que és cert que entre les persones que ens trobem i parlem de la situació política actual, coincidim en recordar tot el que vàrem viure en la nostra joventut, reclamant la fi de la dictadura i exigint un sistema democràtic per a Espanya.

Els joves, que sortosament també n'hi ha, poden entendre a mitges les nostres vicissituds, ja que per molt que ens estiguin maltractant i limitant els nostres drets, no hem arribat a la situació que teníem amb el dictador. De totes maneres, mai ens hauríem imaginat, els primers anys després de la mort del dictador, que a ple segle XXI ens trobaríem en una situació semblant.

Poc podíem imaginar que un partit polític, per més dretà que pogués ser, arribaria a actuar de la manera que ho fa el PP, ni que podrien sorgir altres partits més extremistes, com C's, batallant per retallar els nostres drets. Tots confiàvem que estàvem fent passos per a una societat més justa i democràtica, i que mai més tornaríem a ser governats per gent tant autoritària. Pensàvem que Europa no ho permetria.

Segur que Europa podria i hauria de fer més per salvar la nostra democràcia, però estic convençut que sense aquesta Europa que observem entristits, la nostra situació seria encara molt pitjor.

No estem parlant d'independència, sinó de llibertat, de democràcia, de respecte als drets fonamentals de la persona, d'una Justícia sana i imparcial, i d'uns governs al servei de la població. Tot un conjunt de fets que haurien de ser normals, i que en aquests moments es troben desapareguts o críticament malalts.

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!

Per què no fem res contra la corrupció?

De tant en tant escoltem qui reclama la veu i opinió de la intel·lectualitat espanyola en relació a la situació catalana i el seu enfrontament amb el govern espanyol. És cert que al llarg de la història s'han donat casos en què intel·lectuals espanyols s'han afrontat amb el posicionament immobilista i dur del govern de Madrid, i en canvi ara, des de fa molt temps no els sentim per enlloc. No ho veuen bé?

Penso, però que el problema de la societat espanyola, amb nosaltres inclosos, no és tan el panorama sobiranista, sinó la implicació de tots en el dia a dia, amb injustícies i corrupcions que sembla ser que ens escandalitzen, però no ens aixequen ni un pam el cul de la cadira.

Per què no hem sortit al carrer a lluitar contra allò que l'oposició política perdona de la corrupció del PP? De què tenim por? Vivim massa bé per complicar-nos la vida? Avui llegia una frase de Miguel Bosé contra el president veneçolà Maduro i una resposta que li suggeria fixar-se en què passa a casa nostra, que ho tenim prou complicat i brut. I jo penso el mateix! Podem ser solidaris amb altres ciutadans d'altres continents, però no podem desentendre'ns del que ens està passant. 

Les persones de la meva generació i algunes altres, que havíem patit la dictadura franquista, ens costa constatar que amb un PP corrupte com l'actual, no siguem capaços d'aixecar la veu per fer caure el govern, no amb la força de les armes, sinó dels arguments que tenim a l'abast per justificar que tanta corrupció no pot viure impune en mans dels principals governants. Un aixecar la veu contra aquests partits de l'oposició que, sumant majoria, no volen ni fan res per canviar la situació. La nostra democràcia es troba malalta i no som capaços d'aconseguir els remeis.

En memòria dels pares que hem estimat

Avui fa un any que ens va deixar el pare. Gairebé no et pots creure que el temps passi tan de pressa. Ha estat un any complicat i en molts moments em venia al cap la idea de trucar-lo per comentar-li un fet o demanar-li si recordava tal cosa. 

Amb la mort dels pares et vénen a la memòria moltes anècdotes viscudes i compartides. Moments alegres i d'altres no tant, però al mateix temps apareix una cortina espessa que no et deixa veure més enllà i per tant desapareix la possibilitat de recordar coses que de ben segur ells t'ho podrien explicar, però no els tens amb tu.

S'esborra, doncs, una part del passat que no arribaràs a conèixer mai. Amb els pares també han marxat els seus amics, els germans i germanes. No ha quedat ningú. Ara som nosaltres la generació que es troba a primera fila i la que ha d'afrontar el pas del temps amb l'obligació de fer-ho còmode per als nostres fills.

T'adones realment que aquella frase que sovint sents sobre la durada del temps, és real. Han passat més de seixanta anys i sí que és cert que hi ha moltes vivències a la memòria, però al mateix temps tens la impressió que han volat i que l'esperança de vida és molt més curta que tot el que has viscut.

Aquesta setmana recordarem el pare i la mare en l'aniversari de la seva mort, un i catorze anys respectivament, i ho farem amb les persones que tenien més properes, i en un dels llocs que varen visitar freqüentment: el Santuari del Far, a les Guilleries.

La renovació de la dreta catalana passa per Marta Pascal

Finalment es parla de 80 el nombre de víctimes d'ahir a Kabul, i avui 21 persones més a l'Iraq. És impossible seguir el còmput de morts a la memòria perquè no hi ha dia que no es parli d'atacs terroristes en una o altra part del món. 

Quant a Espanya continuem esperant que els partits estatals decideixin si donen el govern a Rajoy, després d'haver-ho negat durant tota la campanya electoral i més, o bé realment es posen d'acord per desbancar-lo. 

Hi ha qui diu que per als catalans el millor que pot passar és que continuï governant Rajoy. Potser per això Homs va permetre l'actual composició de la mesa del Congrés i qui sap si també col·laborarà perquè surti escollit president. Jo penso que seria necessari vetar un nou govern del PP, vista la situació i tot el que ha passat durant aquests darrers cinc anys.

El PDC d'Artur Mas i Carles Puigdemon ha optat per la vigatana Marta Pascal per renovar-se i deixar enrere els darrers anys de CDC. Certament necessiten un canvi important i, sobretot, deixar clar qui són i quins són els seus principals objectius. 

Quan dividíem la població amb esquerra, centre i dreta, per col·locar-hi els partits polítics que hi tenen el camp d'actuació, ens trobàvem darrerament amb alguns buits. Des que CDC va apostar fortament per la independència, el tram centre-dreta ha grinyolat i ha perdut el partit de referència. No és estrany, com ja he comentat en alguna altra ocasió, que hagin sortit persones i famílies polítiques interessades en ocupar aquest buit. Seran els propers mesos claus per demostrar qui es fa amb aquest espai. PDC intentarà recuperar-lo, però el seu objectiu independentista pot restar-li força o bé que l'hagi de compartir amb altres formacions que opten per continuar a Espanya. Tot i que l'artífex ha estat Artur Mas, Marta Pascal haurà de demostrar que només ella i la seva generació poden treure el partit de l'atzucac.

Vela y Ancla de Eugenio de Bustos

Endreçant els nous llibres incorporats a la biblioteca, no sé per quant de temps, m'he trobat amb l'obra d'Eugenio de Bustos, Madrid 1958 - VELA y ANCLA. Es tracta de la primera edició a càrrec de la Delegación Nacional de Juventudes.

La introducció de l'autor ve precedida d'una cita de José Antonio que diu: "Estudiar es ya servir a España - En cada uno de nuestros actos, en el más familiar de nuestros actos, en la más humilde de nuestras tareas diarias, estamos sirviendo, al par que nuestro modesto destino individual, el destino de España y de Europa, y del mundo, el destino total y armonioso de la Creación." A sota de la signatura de José Antonio hi ha dibuixades les fletxes i el jou.

Pel que he pogut veure, en diagonal, es tracta d'un recull de fets, històries i contes per ajudar a caminar a la persona que comença a obrir els ulls a la vida, en un món, això sí, sota el franquisme més sectari i adoctrinador.

No pretenc fer cap anàlisi de per què ha escollit els textos que hi figuren ni la versió que en dóna. Caldria llegir-lo i ara no és el que més m'apassiona. L'inici de la introducció de l'autor explica per on va, tot dient: " Tu eres una promesa de hombre; has empezado a ser eso tan dificil y maravilloso que llamamos hombre. Yo quisiera ayudar-te a ser-lo, como un padre que lleva de la mano al hijo en sus primeros pasos, o como la madre que le enseña - cuando apenas sabe hablar - las primeras oraciones..."

La meva generació ha viscut uns anys de dictadura que volem oblidar, però els nostres pares ho varen patir en extrem, i per més que ens ho expliquessin mai ens ho hem arribat a imaginar. Quan penso en els meus avis materns, que no vaig conèixer i que moriren molt abans del 36, se'm fa molt difícil saber com pensaven i com veien el futur. Mai s'haurien imaginat que les seves filles patirien una guerra cruel i una dictadura tan llarga.

Europa ens avergonyeix

Els catalans de la meva generació hem passat del somni al desencís i avergonyiment de pertinença a Europa. Recordo els anys de dictadura franquista en què estàvem segurs que només Europa ens en podia alliberar. Aconseguir entrar a l'Europa democràtica era l'única manera de deslliurar-nos de la repressió feixista. 

Finalment va succeir el que era imparable, encara que no de la millor manera possible, amb una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida, però en un sistema democràtic amb els seus defectes, però lluny d'aquella repressió que vàrem haver d'aguantar. 

Som a Europa, però cada vegada sentim més vergonya de la incapacitat de liderar un projecte comú i solidari, amb iniciativa i sense una dependència tan descarada de fora i, sobretot, del gran capital. Una Europa que és incapaç de coordinar serveis tan elementals i necessaris com és l'acollida dels refugiats del nord d'Àfrica. Que ens hem obert la boca de solidaritat i no hem sigut capaços d'avançar en res. El Canadà, sense tants escarafalls ens ha passat la mà per la cara i ens ha fet sentir molt malament.

No és només el cas dels refugiats, encara que sigui prou greu, sinó que tampoc hem aconseguit construir un model just per a totes les nacions i estats europeus, i hem engrandit les desigualtats entre rics i pobres, a uns nivells extrems que han arraconat moltes persones per sota del llistó de la supervivència.

En un moment que es posen en dubte l'eficàcia i fins i tot la dignitat de moltes institucions mundials, com l'ONU, el FMI o el mateix Tribunal Penal Internacional, la Comunitat Europea ha continuat sense pena ni glòria essent la riota de la resta del món occidental, però també del món a qui representava que acudíem a salvar de la misèria i la guerra. No és estrany doncs que aquelles persones que somiàvem poder formar part d'aquesta Europa idealitzada, sentim una gran decepció, però també vergonya col·lectiva, i molt poques esperances d'aconseguir canviar un rumb que de moment no se li veu una sortida satisfactòria a curt termini.