Jordi Arasa condemnat pel cas 15-M

Per més que ens hi empenyem, no som tan diferents com alguns voldrien suposar. El conseller Buch, a qui se li ha demanat molts cops la dimissió i ha demostrat des del principi la seva incapacitat per estar al davant de la conselleria, també premia els torturadors. Tal com acostumen a fer els ministres de l'Interior, el conseller d'Interior també ascendeix i premia aquells que més destaquen en el mal tracte a les persones.

S'ha vist en el cas de l'inspector Jordi Arasa, que va destacar pels cops de porra als concentrats del 15-M, i que ara ha estat condemnat. Buch no n'encerta ni una!

Només d'entrada a la conselleria ja va crear problemes entre els policies. Va obrar sense tenir coneixement ni tenir en compte ningú. De seguida va haver de resoldre els conflictes que ell mateix havia provocat, i mai ha donat la talla com a conseller.

De fet, no hi ha grans consellers i conselleres, i la prova és quan es troben amb els primers problemes, que no saben com resoldre i es contradiuen. Tampoc és que el seu líder, el president, els doni gaire bon exemple. I així anem tirant des de fa molts mesos. Un govern que en una situació normalitzada havia de durar ben poc, les circumstàncies els ha permès mantenir-se, a base de perdre bous i esquelles.

El coronavirus ens comportarà entrebancs i aturades econòmiques importants, haver de començar de molt enrere, però el govern que tenim tampoc no ens hi ha ajudat gens. Estem vivint uns anys molt grisos de la història de Catalunya.

Una persona normal obeeix la policia

Amb el poc que he seguit les declaracions del senyor Nieto com a testimoni en el judici als nostres presos polítics, he retingut aquesta frase: "qualsevol persona normal fa el que li diu la policia", o una frase semblant. És evident que el dia 1 d'octubre de 2019 totes les persones que varen rebre la visita de la policia nacional i la guàrdia civil no devien ser normals, perquè no varen fer, voluntàriament, el que la policia els demanava, a cops de porra, estirades de cabell i empentes.

Probablement fa massa temps, massa anys que els catalans hem rebut d'una manera directa o indirectament patacades de la policia, també menyspreu i insults, com per continuar tenint fe en la policia. Si els creiem és per evitar una atonyinada, no pas perquè ens mereixin cap respecte. No se l'han guanyat.

És evident que parlo dels policies com a institució i no entro a parlar d'ells a títol personal. Aquí no m'hi fico perquè cadascú, entenc, que actua segons les ordres que rep. Tenim exemples de convivència amb guàrdies civils, pares de família i veïns, però amb un rebuig a la institució. Ho dic perquè quedi clar que són les ordres que reben les que ens distancien.

Per tot això, jo canviaria el títol d'aquest post i parlaria d'una persona normal com aquella que obeeix la policia si no vol rebre una patacada. Aquesta seria la normalitat i als extrems hi trobaríem aquells que no els fan por, i també aquells que els tenen devoció.

Uns polítics irresponsables i covards

Ho deia l'altre dia parlant de les declaracions de Rajoy, Santamaria i Zoido com a testimonis en el judici del Tribunal Suprem. Uns testimonis que no es varen fer responsables de l'actuació policial del dia 1 d'octubre de 2017, que segons varen manifestar ningú d'ells no va donar cap consigna de l'actuació policial, carregant el mort als comandaments policials. Així de fàcil.

No és estrany que entre la policia hi hagi malestar. Potser alguns d'ells s'ho varen passar bé venint a Catalunya a atonyinar-nos, però estic segur que a la majoria no els feia gaire gràcia. No penso que hagi de ser agradable anar clavant cops de porra a persones indefenses, la majoria d'elles persones grans.

Els policies estan molestos per les declaracions de Zoido que es renta les mans de la decisió de començar a clavar cops de porra als concentrats als col·legis electorals, i també li qüestionen que hagués decidit col·locar com a coordinador de tota la policia a un militar.

Tots plegats continuen culpant els Mossos de no haver complert en la seva part, tancant els col·legis electorals. Ningú es considera culpable i els policies entenen que varen fer la feina que els varen ordenar fer.

La conclusió a què arribes és que els polítics del PP han estat uns irresponsables. En les seves declaracions al Tribunal Suprem, sobretot Rajoy i Zoido, han mal dissimulat un no recordar uns fets que no són tan antics i que varen ser prou significatius per al desenvolupament polític i social del país. A més Zoido es va comportar de manera molt covarda, la qual cosa t'explica que l'actuació de molts mals polítics només la sosté el poder que exerceixen, però a títol personal són unes persones molt mediocres i de poc fiar.

Defensar l'actitud de la policia el dia 1-O és cinisme i mala fe

Sabeu qui és Joan Sabaté? Jo, fins avui, no en tenia ni idea. Joan Sabaté és el subdelegat del govern espanyol a la circumscripció de Tarragona. Aquest senyor, segons he pogut llegir a la notícia de l'ARA, va ser alcalde de Tortosa i diputat del PSC al Parlament de Catalunya. Doncs bé, aquest senyor, de manera intencionada o per casualitat, avui ha sortit al diari per les seves declaracions sobre l'1 d'octubre de 2017. Sabaté diu que la policia espanyola es va comportar correctament davant de la provocació que va rebre dels votants catalans. I afegeix que l'actitud cap al mossos d'esquadra va ser molt diferent.

És cert que l'actitud cap als mossos d'esquadra no va ser la mateixa, però hi ha un detall que potser no treu a l'entrevista, i és que els mossos no es varen presentar amb una porra als dits clavant cops al cap dels votants. Potser per això la resposta no va ser la mateixa, oi?

No trec aquest tema per discutir sobre els fets del dia 1 d'octubre i valorar-ne les diferents actituds, sinó per ressaltar la capacitat de moltes persones per conviure amb el cinisme més intens, per justificar la seva visió de les coses i defensar la posició política davant de la societat. 

Un pot defensar que la policia actués per mandat judicial contra un fet, la votació del referèndum, prohibit expressament per l'Estat, però d'aquí a justificar la manera d'actuar de la policia n'hi ha un bon tros. Jo, per exemple, no he deixat de criticar el jutge Llarena pel que he considerat una prevaricació en tota regla, però mai defensaré que se l'escridassi mentre sopa amb uns amics, sinó en tot cas valoraré el propi sopar i amb els amics que ho fa, per treure'n les meves conclusions. Si no sabem diferenciar una cosa de l'altra no anirem bé. Ni uns ni els altres.

Criticar la mala gestió no és desprestigiar el culpable

Hi ha veritats que ofenen i el refrany "qui diu les veritats perds les amistats" sembla que estan de moda. Vivim en una època de moltes trifulgues, amb corrupció a moltes parts i també prepotència i prevaricació en què arriba un moment que ja no saps on és la normalitat, si en el delicte i el frau o en el bon fer de la gran majoria.

Per una banda molesta les acusacions, però per l'altra són tantes les actuacions criticables que produeixen cansament entre la població, la qual cosa significa un respir per als responsables d'aquests actes que, a vegades, passen a considerar-se les víctimes.

El perill del desconeixement pot portar que moltes persones que haurien d'estar apartades de la vida social i política, hi continuïn actuant i gestionant fraudulosament. Aquí hi ha la responsabilitat de les persones que coneixen el delicte o les males arts, si s'ho callen. La denúncia ha de ser contundent i contrastada, però mai amagada, perquè llavors la taca es fa més gran.

Avui llegia la resposta d'un dirigent del PP a la demanda del President català, d'un referèndum pactat, i m'avergonyia la manca de visió política i d'estratègia d'aquells que estan cridats a tirar endavant l'Estat espanyol. No tenen arguments i només col·loquen la llei que els convé com a element dissuasiu. Per més que vulguin, però, la veu del poble està per sobre de tot.

El PSOE, al marge de la voluntat de la seva militància, cedirà la presidència del govern espanyol al senyor Rajoy, responsable de tantes corrupcions, i pretendrà ser alguna cosa en el futur. Pensen que d'aquesta manera el seu partit polític aixecarà el cap, però no s'adonen que l'error i el frau que cometen vers el seu electorat els pot perjudicar durant molts i molts anys.

La meva porra respecte a l'actitud del PSC, que m'agradaria perdre, és que acabarà cedint davant el PSOE. L'única que podia tenir una veu discordant de veritat, la Núria Parlon, li han tapat la boca i tallat les ales. M'agradaria equivocar-me!