PIB, atur i habitatge

Aquests darrers dies hem pogut llegir diferents articles parlant de la situació econòmica del nostre país. Tot això arran de la publicació, a la revista The Economist, de la notícia del creixement del PIB espanyol i la reducció de l'atur, encara que estigui per sobre de la majoria dels països europeus. De fet, quan s'està molt avall és més fàcil aconseguir millores significatives, però que no et treuen de la cua. També l'OCDE ha arribat a dir que la nostra economia és la millor d'Europa. Una altra cosa és, però, la sensació que tenim, i el que es troben moltes famílies espanyoles. És que ens menteixen?

Les xifres són enganyoses i ens poden aportar informacions que no s'ajustin a la realitat, o que simplement es quedin al paper, però que en el dia a dia no en notem els efectes.

Si ens referim a Catalunya, ens trobem amb problemes d'habitatge significatius on tothom hi diu la seva. El govern català ens promet la construcció de cinquanta mil habitatges públics atès el dèficit, una xifra difícil d'aconseguir, però que, així i tot, com molt bé diu l'economista Miquel Puig, no resol el problema actual. En aquest article, Puig deixa clar quin és el gran problema de la situació econòmica: els sous són massa baixos per poder adquirir un pis.

És cert que falta habitatge públic assequible, però els problemes no es resolen subvencionant, sinó aconseguint que la població pugui, amb el seu treball, aconseguir viure dignament i també disposar d'un habitatge en condicions. Si els nostres governants no legislen correctament en aquesta direcció, no aconseguirem una justícia social i ens continuarem discutint on hi ha el problema.

Les dades econòmiques diuen que l'atur es redueix i que cada vegada és més fàcil trobar una feina, però amb quines condicions? Té sentit disposar d'una feina que el sou no et permeti viure dignament? Si els sous són tan baixos, si les feines no requereixen cap mena de qualificació acadèmica, quin país estem construint? Ens queixem de la immigració i el desarrelament, però no fem res per arrelar-los i donar-los una feina que els permeti viure, afrontant les despeses bàsiques d'alimentació i habitatge. 

Hi ha desafecció política perquè la gent ja no confia en els polítics, perquè aquests no encaren els problemes reals de la població i tot això és un peix que es mossega la cua.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.